El teatre té la brutalitat i la màgia del circ i dels mítings (entrevista)

Entrevista a Santiago Alba Rico sobre la presentació de "B-52" a Gijón

Santiago Alba Rico (Madrid, 1960) tenia previst de ser demà a Gijón per tal de veure sobre l'escenari la seva primera obra teatral, que ja havia estat estrenada el passat mes d'abril a Avilés. 'B-52' és el títol del muntatge que El Perro Flaco Teatro representa al Teatre Jovellanos (20.30 hores, 10 euros), però la situació de Tunísia, el país on viu, l'ha obligat a cancel·lar la cita. L'assagista, articulista, guionista de la Bola de Cristal i autor també de documentals com 'Bagdad Rap' sí que hi serà amb unes paraules que va escriure amb l'ànim de gelar el somriure del públic.

Com algú que viu a Tunis arriba a contactar amb una companyia asturiana per a posar en marxa un projecte sobre caçabombarders a l'Iraq?

Avui un pot dir on té casa seva, però no on viu. Vivim, en realitat, en constel·lacions d'amics, companys, lectors. David Acera (director de "B-52" al costat de Sonia Vázquez) i jo ens coneixem des de fa molt de temps i admirem els nostres respectius treballs. Va ser ell qui em va proposar aquesta primera incursió en el teatre.

L'obra ja es va estrenar, i diumenge es presenta a Gijón. Què se n'endurà l'espectador a part d'una bona estona? Quin pòsit li deixarà aquesta obra?

Doncs a part d'una bona estona, espero que l'espectador s'emporti també "una mala estona". El final, intencionadament explícit, busca gelar el somriure del públic. Jo diria que és una acta d'acusació. Tots volem en un B-52 i els espectadors d'un teatre també; són tan responsables com els pilots que hi ha dolçament tancats en aquest aparell mortal.

Va ser a Avilés en l'estrena, que a més va ser el seu debut com a autor teatral. ¿Provoca molt de vertigen veure en escena el que un ha pensat? Quines sensacions provoca?

És com tenir molts cossos fora del propi cos i no poder dominar-los. En aquest cas, el millor que podia passar és que es dominessin ells mateixos. La direcció i interpretació de Perro Flaco em sembla excel·lent. Trenta segons després d'obrir-se el teló jo ja estava tranquil, de manera que vaig poder gaudir de l'obra com si no l'hagués escrita jo.

Quines sensacions li provoca el teatre a algú acostumat a la televisió, l'assaig, al documental?

El meu mitjà en realitat és l'escriptura i sempre m'he sentit temptat per una experiència com aquesta. M'ha permès integrar diferents registres sobre els quals fins ara només havia teoritzat o que només havia explorat per separat: la sàtira, la poesia, la narració.

¿S'ha quedat amb ganes de repetir?

Sens dubte. De fet, si el món em concedeix una treva tractaré de dur a terme un projecte que des de fa mesos ha fet niu en el meu cap.

Què té d'especial el teatre a l'hora d'explicar coses?

Una paradoxa: és el mitjà a la vegada més artificial i més directe. En un teatre no es pot dubtar que s'està en un teatre; és un espai, i un espai marcat per tota una sèrie de cerimònies que el desnaturalitzen. Però és també l'únic gènere literari en què s'està davant de cossos i no de paraules o imatges. Té la brutalitat i la màgia del circ i del mítings polítics. Crec que és un mitjà privilegiat per "desenganyar" els espectadors.

Viu a Tunísia, així que és gairebé obligat preguntar-li per la situació que s'hi viu en aquests moments. Precisament aquesta situació l'ha obligat a cancel lar la seva visita a Astúries .

Tunísia està vivint en aquests moments una revolució, i tant més intensa i transformadora com menys esperada. Els perills són molt grans, però un poble al que ningú prestava atenció —i aixafat per una dictadura brutal— s'ha despertat per reivindicar llibertat, democràcia i dignitat.

Com es veu Espanya des d'allà en un moment com l'actual?

Pobre, petita, adormida, sotmesa. Ningú no ho hagués dit fa un mes, però crec que els nostres joves espanyols tindrien molt a aprendre dels tunisians, en termes de consciència democràtica i valentia política.

I com creu que veiem nosaltres Tunísia i la resta del món àrab?

D'una manera absurda. Amb la complicitat dels mitjans, s'ha construït una imatge distorsionada d'una zona del món on occident no ha deixat d'intervenir per tal de frenar la democràcia i la sobirania. Només cal veure la "sorpresa" dels nostres governs i els nostres mitjans de comunicació en descobrir que a Tunísia hi havia una dictadura.

I com veu un filòsof com vostè el món en general? Sabem cap a on anem?

Li contesto com a ciutadà, pare, editor militant i escriptor de pamflets. Probablement s'han viscut en la història moments més intensos, però no més perillosos. I això justament perquè no hi ha cap intensitat històrica en els centres capitalistes responsables d'una crisi econòmica, ecològica, ètica i antropològica que no té precedents perquè no té fronteres.

—Article original: a Rebelión.