El poder de la indiferència

Segons un sondeig del CIS publicat el passat 4 de novembre, a la majoria dels espanyols (fins a un 66,7%) no els interessa en absolut la política, mentre que només un 7,6% declara sentir-hi “molt” interès i amb prou feines un 25,4% “força”. La desconfiança envers polítics, partits o institucions s'ha convertit en el sòl geològic de la nostra vida quotidiana. I tanmateix, segons la mateixa enquesta, el 83% dels espanyols, gairebé tots ells sense interès, ni fonament, ni compromís de cap mena, convençuts de què en aquest gest no s'hi juga res, declarava la seva intenció d'acudir a les urnes el 20 de novembre.

Què vol dir aquesta paradoxa? Amb independència de les raons que porten la major part de la població a votar —adhesions fiduciàries molt semblants a aquelles que poden lligar-nos a un equip de futbol, a una estrella musical o a un dictador—, el cert és que cal reconèixer aquesta contradicció que, abans de qualsevol acció de govern, desconnecta ja radicalment democràcia i eleccions: els indiferents voten mentre que els compromesos, els interessats, els conscients es queden a casa (o voten en miniatura). El bipartidisme governa des de fa anys sobre la base d'una “indiferència” social enfront de la qual els polítics se senten completament lliures de fer el que vulguin: les urnes són tan vinculants com el sexe ocasional en una nit de borratxera.

Quan Rubalcaba, en l'inici de la campanya, mostrava la seva preocupació pels “indiferents” d'esquerres que podien afavorir la victòria del PP, en realitat estava preocupat pel fet que el PSOE no compta amb suficient “indiferència” del seu costat com per a equilibrar la que donarà la victòria als seus rivals bessons. En algun sentit, el retret als sectors abstencionistes és que s'interessen massa per la política com per a votar, fet que sens dubte perjudica els seus interessos. La “indiferència” és molt més reaccionària —i, per tant, molt més constant— que el compromís, sempre crític; i el PSOE, malgrat tots els seus mèrits, no ha aconseguit convèncer els “indiferents” de què és tant o més reaccionari que el PP. Per això, durant les campanyes electorals esdevé durant tres setmanes un partit d'esquerres, o amfibi entre els dos bàndols, tot provant de sumar vots conscients als seus vots indiferents.

¿I el moviment 15-M? El seu valor immens resideix en el fet que va sorgir d'aquella mateixa indiferència per a repolititzar la desconfiança raonable envers els polítics, els partits i les institucions. La seva potent força deslegitimadora es reflectirà escassament en els comicis, ja que quedarà absorbida, de manera dispersa, en abstenció, vot en blanc i suport conscient a forces minoritàries. La pròpia distribució que reflecteix l'enquesta citada deixa el moviment fora de joc. Però precisament “fora de joc” és on ara mateix és juga la possibilitat de conservar —com als monestirs medievals la cultura— la vida política. La consciència i la democràcia discorren paral·leles al poder, que tanmateix es reprodueix, amb tots els seus efectes reals i a de vegades mortals, a partir de la indiferència. El propòsit, per tant, ha de ser doble: allunyar la indiferència de les urnes, on es torna molt perillosa (sobretot en temps de crisi), i preparar un recinte on els indiferents, primer inofensius, després conscients, puguin repolititzar-se abans de tornar, per la via que sigui, al poder. Hi cal temps, és veritat, però com més anticapitalista sigui el 15-M, més consciència crearà; i com més 15-M sigui el 15-M, més suports rebrà.

—Article original: El poder de la indiferencia.