dilluns, 21 de novembre de 2011

El dret a ser llançat contra la paret


Fa dos mesos, una televisió italiana va entrevistar Terri de Niccoló, una dona més o menys bella que havia participat, a canvi de diners, en les festes famoses de l'ex-primer ministre Silvio Berlusconi com a ornament i estímul sexual per a la signatura d'acords polítics o empresarials. Les seves declaracions, que no fan cap concessió a la correcció política, revelen l'horitzó mental d'una època, o d'una part d'ella, i d'una cultura dominant. Terri no demana perdó, no es justifica; se sent orgullosa d'haver estat cridada per il Cavaliere i d'haver participat, en la perifèria de la seva aura, d'un poder reservat a uns pocs.

Es preferible viure un dia com un lleó que cent anys com un anyell”, diu, i tot seguit es posa a resumir les lleis simples que haurien de decidir les inevitables jerarquies d'aquest món: “si ets una dona maca i et vols vendre, has de poder fer-ho; si ets lletja i fas fàstic, has de quedar-te a casa”. Pel que fa a l'honestedat dels empresaris que fan servir el sexe per a lubricar els seus negocis i progressar econòmicament, Terri no hi veu res reprovable. “Si ets honest”, diu, “mai no arribaràs gaire lluny; si vols augmentar els teus beneficis has d'arriscar el cul. És la llei del mercat”. Paga la pena, per la seva extensió, citar el seu raonament: “Com més alt vulguis arribar, més cadàvers hauràs de deixar a la cuneta. I és just que això sigui així. La llei és dels qui són lleons. Si ets un anyell, queda't a casa amb uns pocs euros al mes. Si vols guanyar-ne 20.000, has de baixar al camp de batalla i vendre la teva mare”. Tot seguit, Terri arremet contra les feministes i l'esquerra en general, puritans moralistes que “reprimeixen” el dret de les dones maques a vendre's com a instruments sexuals de l'altra política del capitalisme.

Terri de Niccoló diu que aquesta llei “és molt antiga” i es remunta a la “primera república”. Terri no és una dona culta i no so sap que aquesta llei és, en realitat, molt més antiga, i que fa 2.400 anys l'exposava en termes molt semblants Càlicles, un aristòcrata grec enfurismat amb el filòsof Sòcrates, que pretenia defensar un concepte universal de justícia. Càlicles sostenia amb menyspreu que el dret era una temptativa per part dels “dèbils i la multitud” d'imposar límits als poderosos quan en realitat l'única llei fonamentada —i citava precisament l'exemple del lleó, igual que la prostituta Terri de Niccoló— era la “llei de la natura”: els forts manen, mereixen riquesa i respecte, i decideixen a discreció la sort, més o menys severa, dels dèbils. “La mateixa natura”, rebla Càlicles, “demostra que és just que el fort tingui més que el dèbil i el poderós més que aquell que no ho és. I que és així a tot arreu, tant en els animals com a totes les ciutats i races humanes, ho demostra el fet que és així com es jutja el que és just: que el fort domini el dèbil i posseeixi més”.

Terri l'anomena la “llei del mercat” i Càlicles la “llei de la natura”. La llei del mercat és, en efecte, la llei de la natura. I aquesta llei és precisament el contrari d'una llei, atès que una llei és un “límit” i els lleons no n'accepten cap. Al llarg de la història, certes castes, classes o grups s'han rebel·lat sense parar contra els límits humans, apartant del seu camí qualsevol obstacle que pogués frenar el seu poder i impedir-los apropiar-se dels cossos, les riqueses o la feina dels altres. Tanmateix, els éssers humans, criatures siameses, tenen un peu al fang, on estan encadenats sense remei, però l'altre als estels, des d'on poden contemplar la inhumanitat de la seva situació i excogitar solucions col·lectives per a canviar-la.

Contra els rebels inhumans que es rebel·len contra els límits en nom de la natura, tot imposant al seu voltant la misèria i la mort, milions de personen es rebel·len també des de fa segles per tal d'imposar límits a la natura en nom de la humanitat. És aquesta rebel·lió en favor dels límits la que ha generat tot allò que defineix la dignitat antropològica de la nostra estada al món: la bellesa, la poesia, la raó, la compassió, el dret. Des d'Espàrtac fins a la revolució cubana, són “els dèbils i la multitud”, sí, els que fan les veritables lleis; són els dèbils armats els qui han acumulat per a tothom un llegat històric impressionant de drets —laborals, culturals i polítics— que els poderosos, mentre no siguin definitivament derrotats, provaran sempre de violar, esquivar o usar en favor seu. Ho faran mentre puguin; ho faran mentre els ho permetem. Mentrestant, recordem que els Drets Humans i el Dret Internacional, imposats pels pobles, acceptats a contracor pels poderosos, ni tenen força material per a imposar-se per si sols ni estan fets per a persuadir aquells qui els violen; estan fets per a què els rebels que es rebel·len en favors dels límits —la bellesa, la justícia, la raó— no oblidin mai per què estan lluitant ni de quin costat estan el dret veritable i la llei vertadera.

No hi ha cap ordre econòmic més “natural” que el capitalisme; cap altre més lliure de “límits” que el Mercat. Però la història de la humanitat, ¿no consisteix precisament en lluitar contra la natura? ¿Haurem potser de deixar d'inventar vacunes perquè les malalties són naturals? ¿Haurem de renunciar a volar perquè el cos humà està condemnat per la natura a arrossegar-se? ¿Haurem de deixar d'inventar carícies perquè és més antiga i natural la violació? La medicina, l'avió, l'escriptura, l'amor, ¿que no són potser conquestes humanes conra la natura i, per això mateix, drets ja que la humanitat ha de gaudir imperativament?

L'ordre “natural” del mercat perverteix, entre d'altres coses, el concepte mateix de “dret” en la mesura en què estableix com a criteri superior, al qual estarien subordinats tots els altres, el “dret de vendre i comprar” i, per tant, el de “vendre'm i comprar-te”. Així s'explica la naturalitat amb què s'accepta que el dolor o la ruïna de la majoria sigui font de gaubança per a d'altres, com ho demostren les recents declaracions a la BBC d'Alessio Rastani, broker de la City londinenca: “Sóc un operador financer, a mi no em preocupa la crisi. Si veig una oportunitat per a guanyar diners, m'hi llanço de cap. Nosaltres, els brokers, no ens preocupem de com arreglar l'economia o de com arreglar la situació. La nostra feina és guanyar diners amb això. Personalment, he estat somiant amb aquest moment des de fa tres anys. He de confessar-ho: jo cada nit me'n vaig a dormir somiant amb una recessió, somiant amb un moment com aquest”.

¿Es pot parlar més clar? Doncs sí, encara una mica més i d'una manera més esbojarrada. Fa uns dies vaig llegir el següent titular: “Proposen restaurar a Florida el dret a llançar nans contra una paret”. De seguida se'ns aclaria el contingut: “Un congressista estatal vol recuperar el dret al llançament dels nans, com a espectacle i esport, per a combatre l'atur de la regió”. El més terrible i singular de la proposta és que el polític estatunidenc no reivindicava només el dret dels empresaris i els seus clients a llançar nans contra la paret, amb la humiliació i les lesions consegüents, sinó sobretot el dret dels nans a ser llançats, humiliats i lesionats. ¡El dret dels nans a fer-se bocins contra un mur!

Mentre milions de persones lluiten des de fa segles per a mantenir i aprofundir el camí de la humanitat, el mercat capitalista retrocedeix a substrats cada cop més naturals, i porta la “llei de la natura” defensada per Càlicles fa 2.400 anys a la seva expressió més radical: el dret dels lleons a devorar els anyells i el dret ara del anyells a ser devorats pels lleons.



Cap comentari: