dilluns, 23 de novembre de 2009

Déu creà el relativisme

«Els costums», deia Pascal, «se segueixen no perquè siguin costums sinó perquè es creuen raonables». Els tupís-guaranís creien raonable el canibalisme, els asteques creien raonable els sacrificis humans, els cherokee creien raonable invocar la pluja amb passos de dansa, els jueus creuen raonable donar-se cops contra un mur, els musulmans creuen raonable fer dejuni durant el Ramadà, els catòlics creuen raonable menjar-se Crist durant els misteris de la missa. El gran il·lustrat Montesquieu va escriure Les Cartes Perses per a defensar la raó enfront de l'autoritat boja dels costums, i aquest exercici racional el va anomenar “relativisme”. Sota la versió postmoderna del capitalisme, el relativisme ha acabat per aplicar-se només a la raó mateixa, de manera que paradoxalment, gràcies a ell, la diversitat absolutista del món ha recuperat tota la seva legitimitat i tot el seu poder. En mig de la creixent influència de les religions, quan a tot arreu s'invoca Déu per a retrocedir, reprimir o assassinar, la tolerància políticament correcta, mirall del mercat, erra completament el tir i alimenta els absolutismes alhora que castiga els individus: «Totes les creences són igualment respectables; els qui fan mal són els creients». Aquesta bajanada, repetida una vegada i una altra per periodistes i governants, presideix l'anomenada Aliança de Civilitzacions amb què es pretén, en realitat, reprimir els creients i reproduir l'ordre vigent.

Cal dir-ho: no totes les creences són raonables. No és raonable, per exemple, una creença segons la qual les dones que conserven el clítoris siguin una amenaça per a la societat; no és raonable una creença que pretén que els aris són una raça superior; i no és raonable una creença en virtut de la qual s'envia a l'infern els nens que es masturben i es condemna a mort milers d'homes i dones en nom de la vida. Però els creients no els fan només les creences; es fan, per dir-ho així, tot sols, en paral·lel, en un món en què les condicions soci-econòmiques i el complex d'Èdip tenen molta més força que les taules de Moisès o les aleies alcoràniques. Per això, si bé la irracionalitat d'una creença introdueix efectes, no els introdueix tots. Es pot creure en les virtuts de l'ablació i ser alhora bo, fidel als amics, bon company i fins i tot un espòs comprensiu; es pot creure en la superioritat dels aris i ser compassiu amb els jueus (pobrets, tan inferiors); i es pot creure raonable enviar a l'infern un nen que es masturba i ser un treballador responsable, un marit lleial, un pare afectuós i un metge sensible al dolor aliè. Encara més, es pot creure que la clitoridectomia és barbàrie i l'infern raonable sense cap hipocresia,i sense deixar de ser un home de bé. Els creients s'activen i es desactiven en una altra banda. Els creients cal tolerar-los, educar-los, tenir-hi paciència, donar-los pa i hospitals i democràcia i llibres; però cal mantenir a ratlla les seves creences. Allò que sí que és hipocresia —o alguna cosa pitjor— és la pràctica d'un govern laic que s'escandalitza per l'ablació o pel nazisme i després permet que capellans i monges ensenyin els nens a les escoles, amb diners públics, que el món va ser creat per un Déu alfarer fa 36.000 anys, que els nens que es toquen els genitals cremaran eternament a l'infern i que són les dones i els homosexuals, i no pas ells, els qui necessiten vigilància i tractament. La raó és relativista, però la religió no; i per tant no pot ser ni racional ni relativista una política que reconeix legitimitat pública a l'absolutisme.

La idea de Déu, en general, és molt poc raonable, malgrat que molta gent raonable i bona —i combativa— ha acceptat, en lloc d'una altra, aquesta mínima quota d'irracionalitat. ¿És necessària, com suggeria Voltaire? Mentre els creients siguin construïts més per una realitat dolenta que per una creença absurda, l'absurd tindrà moltes possibilitats de substituir la raó absent com a principi d'ordre i d'intervenció en el món. ¿És necessari Déu?

Som tan desgraciats que necessitem consol. Cuidem-nos els uns els altres i creem les institucions que ens permetin fer-ho.

Som tan dolents que necessitem ser reprimits i castigats. Proporcionem als éssers humans les condicions materials i polítiques necessàries per a poder tractar-los sempre com a majors d'edat.

Som tan culpables que necessitem que ens perdonin. Formem subjectes responsables i donem-nos lleis justes i bones.

Som tan racionals que necessitem una explicació, encara que sigui irracional. Donem prioritat a les racionals, allà on ja les hem trobades.

Quan la realitat sigui raonablement bona, Déu reduirà molt la seva presència. Inexistent, serà per fi enterament benèvol. ¿Per a què ens caldrà? Per a contar alguns contes i per a donar les gràcies.

«Déu és el meu personatge de ficció preferit», diu Homer Simpson. És també un dels meus. Els republicans seguin explicant contes de reis. I els ateus seguirem explicant els relats de la Bíblia (com expliquem l'Odissea i el Po-Pol-Vuh).

Però servirà, sobretot, per a reconèixer que, en un món més o menys racional i més o menys governat pels humans, sempre hi haurà miracles: successos imprevistos, regals immerescuts, belleses al marge de tota regla, gràcies caigudes del cel per les quals caldrà donar precisament les gràcies sense saber ben bé a qui. L'olé taurí dels espanyols prové del “Allah” dels musulmans, amb què els uns i els altres expressen el seu encantament davant d'un precipici sobtat de perícia o de bellesa. Davant d'un crepuscle incendiat en mil matisos de roses i taronges, ¿donarem les gràcies al Big-Bang que va possible l'univers? “Oh déu meu, què bonic!”. Enmig de l'abraçada dels cossos, mirant els ulls de l'estimat o de l'estimada, ¿invocarem l'ADN o la Viagra? “O déu meu, com t'estimo!”.

Reservem Déu —i això és el menys blasfem que podem fer amb ell— per als nostres relats, els nostres agraïments i els nostres orgasmes.

—Article original: Dios creó el relativismo
.

diumenge, 22 de novembre de 2009

Entrevista a Cubainformación

1. Per què li dónes tanta importància a la mirada?

En general, quan analitzem una relació de domini, prestem atenció a les armes, a les institucions i al llenguatge, oblidant que totes les jerarquies es decideixen també, i es reforcen, al nivell de la mirada. Tota relació de poder és una relació visual. En termes quotidians només cal pensar en les duanes, les consultes mèdiques o les entrevistes de treball (per no parlar de les sales de tortura), on són els fluxos unilaterals de la mirada els que confirmen una desigualtat radical. Llevat dels enamorats, que tenen el permís de mirar-se recíprocament i sense perill, amb absolut desvergonyiment, les relacions entre subjectes —les de subjecció— busquen sobretot fer abaixar els ulls als altres. El poder, quan no és democràtic, s'assegura alhora el dret a la invisibilitat i el dret a penetrar per tot arreu amb la mirada. I per això, com he escrit alguna vegada, el món pot dividir-se, sí, entre homes i dones, entre lliures i esclaus, entre rics i pobres, però també, en un tall gairebé superposat, entre miradors i mirats, entre els que miren i els que estan ininterrompudament exposats a la mirada aliena. I per això he escrit també que algun dia els pobles colonitzats, els pobles empobrits, els pobles envaïts, hauran de reclamar indemnitzacions no només per les pèrdues materials que se'ls han infligit sinó també per totes les imatges que els han robat.

2. Quina és la conseqüència de mirar com mirem?

La mirada del poder absolut, del poder sempre actual i sobirà és avui la del pilot d'un bombarder: mira des de l'aire, com Déu, i en l'acte mateix de mirar esborra de la faç de la terra l'objecte que està mirant. No pot dirigir la mirada sense destruir el que mira i només mira per a privar d'existència l'objecte de la seva mirada. És exactament el contrari que fa l'amor. Però en aquest sentit cal dir que el contrari de l'amor és precisament la mercaderia; el fet que tot aparegui davant dels nostres ulls —armats ara de dents— com objecte de consum o, el que és el mateix, de destrucció. Només mirem allò que ens anem a menjar, i mirar-ho ja és incorporar-ho al nostre sistema digestiu, a una velocitat tan vertiginosa que ni tan sols les cases o les muntanyes romanen en peu més que un instant. Però per això mateix cal dir que el contrari estricte de l'amor és la televisió, que converteix les imatges mateixes —de tot el que existeix— en purs objectes temporals despullats de consistència: plaers solubles en la instantaneïtat de la seva compareixença davant dels nostres ulls. El contrari de l'enamorat és l'espectador: cada vegada que encenem la televisió deixem caure una bomba sobre el món. I el problema és que ara sempre mirem des de la televisió, fins i tot quan la tenim apagada, fins i tot quan estem al carrer, fet que es tradueix en això que he anomenat el "nihilisme espontani de la mirada" i que consisteix bàsicament en l'activitat normalment destructiva d'una mirada que no pot mirar les coses sense despullar-les de consistència, que mira les coses per a desposseir-les d'existència. Mirar és avui font i aliment d'una indiferència radical.

3. Molt bo! Arribem al tema TV. No et sembla que si l'exposició dels objectes a la TV els despulla de consistència és perquè mostra —i "mira"— segons la lògica del sistema polític-econòmic en què es desenvolupa?

Aquesta és el dilema que és vital aclarir, i a Veneçuela teniu l'oportunitat de resoldre'l amb els propis mitjans. Però et diré que no crec en la neutralitat dels objectes i molt menys, és clar, d'aquells objectes totalitaris que anomenem "tecnològics". No hi ha dubte que les pantalles de televisió estan plenes —per a simplificar-ho— de capitalisme, i que el capitalisme, en termes antropològics, consisteix en convertir tots els objectes en coses de menjar i tots els òrgans, inclosos els ulls, en part de l'aparell digestiu. Això vol dir que tots els objectes apareixen en el mercat —al marge del seu valor d'ús— com a pures imatges, però com a imatges ofertes a la digestió visual i no a la contemplació narrativa. Aquesta lògica del mercat es tanca precisament en la televisió, que imposa els seus propis ritmes i els seus propis temps d'atenció. El format tecnològic mateix, que només permet una concentració superficial i molt provisional, i que només enganxa un ull passiu —un ull lactant—, s'ajusta molt bé a aquesta conversió dels objectes espacials en objectes temporals (comestibles), la màxima expressió dels quals seria l'espot publicitari d'una marca de menjar: ens mengem alhora el iogurt i la imatge del iogurt, l'hamburguesa i la seva marca. La televisió va ser concebuda per a la propaganda i només serveix per a això, i per desgràcia el capitalisme sap fer propaganda molt millor que el socialisme, de fet ha inventat procediments tan avantguardistes, tan innovadors, estèticament tan sofisticats, tan antipuritans i rupturistes, que el seu format audiovisual (el del gag o haiku visual) és en cert sentit insuperable.

4. Alguna vegada vas dir que la TV era incompatible amb el socialisme. ¿Mantens la teva posició?

La mantinc, almenys com hipèrbole provocativa que il·lumini els perills d'acceptar sense crítica el caràcter neutral —i potencialment emancipador— de la televisió i de la tecnologia en general. Insisteixo en la meva argumentació anterior. Hi ha coses que un artefacte no ens permet fer i hi ha coses que un artefacte ens obliga a fer. Amb un martell, per exemple, no podem cosir un botó; un martell, al mateix temps, ens obliga a tancar el puny, a doblegar el braç, a dirigir amb precisió una determinada —ni més ni menys— quantitat de força. Un martell, en tot cas, és una eina, davant de la qual podem mantenir amb relativa facilitat la nostra independència. Una televisió —per a no parlar d'un ordinador connectat a Internet— és més aviat un òrgan. Una televisió s'imposa al nostre cos com s'imposa el nostre ronyó o el nostre fetge, i per això l'única llibertat possible davant d'ella va acompanyada d'un grau tal de violència —l'"off" de la televisió concebut com a eutanàsia o assassinat, fins i tot com a suïcidi— que la pantalla se'ns imposa també per l'angoixa que produeix enfrontar-nos-hi. Això és particularment cert en societats capitalistes on les condicions laborals i les penalitats quotidianes converteixen la televisió en un poderós ansiolític: quan tot falla, quan tot s'ensorra, quan s'apaguen les forces del cos i de l'ànima, ella segueix encesa. Però aquesta tirania, no ens enganyem, forma part de la pròpia tecnologia i d'aquests formats ja insuperables —dels que no es pot tornar enrere— que imposen un ritme de consciència incompatible amb el socialisme (que és narració, planificació, decisió, anàlisi). El socialisme ha d'acceptar — diguem-ne— residus no-socialistes, inclosos els accidents de trànsit i la varicel·la. Contra la televisió, com contra els accidents de trànsit i la varicel·la, haurà de prendre mesures preventives a partir del pressupost de què l'ésser humà no és —com ara l'imaginem— una criatura-que-veu-la-televisió sinó una criatura que s'intercanvia símbols en un espai comú. Per això, se m'ocorren com a mínim quatre mesures socialistes contra el no-socialisme televisiu: expropiació i socialització de tots els canals, reducció del nombre de pantalles a l'espai públic, reducció de les hores d'emissió i expulsió dels aparells fora de l'àmbit domèstic per instal·lar-los en sales compartides (pot haver-ne un a cada carrer, per exemple). Pel que fa al contingut, seran els ciutadans, no els espectadors, els que el decideixin i tindrà a veure —és clar— amb la propaganda, la cultura i la informació: missatges institucionals (quan, per exemple, cal vacunar els nens), retransmissions esportives i musicals i bons noticiaris. Això és l'únic que la televisió pot oferir i que no podem trobar en una altra part o d'una altra manera.

5. He d'estar d'acord en bona part dels teus mesures socialistes pel que fa a la televisió. Vas veure, almenys una part, de la programació de ViVe TV en el teu darrer viatge a Veneçuela. Què opines sobre el que vas poder-hi veure?

No podria dir-te que no em va agradar: d'alguna manera s'ajusta precisament a aquest "temps narratiu" que vinc defensant en els meus textos i en aquesta mateixa entrevista. O no, potser "agradar" no és el terme adequat per a definir la meva reacció davant del que vaig veure a ViVe-TV. No em va agradar: em va interessar, el vaig aprovar, em vaig reconèixer racionalment en els seus formats visuals i narratius. La qüestió és justament aquesta: que mentre la meva aprovació és "racional", el "gust" és instintiu, irracional, capil·lar. I mentre que tot en el món —des dels ritmes de treball fins a la velocitat del consum de mercaderies— construeix el "gust" pel gag visual, per les durades explosives no-narratives, una programació com la de ViVe pot experimentar com una "aturada", com una terrible violència contra la velocitat. Hi ha dues coses que el capitalisme prohibeix radicalment: el regal i l'avorriment. Fa uns dies veia un film molt bell de Passolini dels anys 60, "Mamma Roma". Mentre contemplava els títols de crèdit amb un enorme plaer, m'adonava de fins a quin punt avui els directors de cinema no poden permetre's iniciar d'aquesta manera una pel·lícula: rètols sobre fons gris que se succeeixen lentament acompanyats d'una peça barroca de Vivaldi. D'alguna manera, aquest llindar parsimoniós tensava un bell suspens obert sobre la història encara per començar. Avui —excepte potser Woody Allen— cap director s'atreviria a fer-ho. Les pel·lícules arrenquen sempre amb un gag visual que, en lloc del suspens, imprimeixen en l'ànima una emoció ja completa i buida, una mena d'ensurt encadenat després, com en un collaret, a d'altres ensurts successius. El temps del suspens, sí, ha estat substituït pel del sobresalt. I és difícil tornar enrere —cap a la raó i la imaginació— i aconseguir el més natural, el més decisiu: que un objecte immòbil ens emocioni, que l'espectador esperi alguna cosa d'un objecte immòbil. ViVe no pot lluitar contra això, però pot ajudar a conservar-ho, com en una reserva animal, per a quan la revolució hagi convertit el món, i amb ell la televisió, en una cosa decent.

6. M'interessa molt la teva opinió crítica en la reflexió de TV, però m'agradaria que abordéssim la teva experiència personal en la realització de programes infantils a la TV espanyola. Com es va desenvolupar aquesta experiència?

La meva experiència a la televisió va ser breu i irresponsable. Vaig treballar entre 1984 i 1991 com a guionista de tres programes de televisió concebuts inicialment per a un públic infantil i juvenil. Dic inicialment perquè la meva contribució, sobretot a "La Bola de Cristal", un espai que encara es recorda avui a Espanya com a "revolucionari", va tenir un caràcter marcadament polític. I dic "irresponsable" perquè en realitat no sabia bé el que estava fent; era molt jove i tot això passava en els anys 80, un moment enganyós de la història d'Espanya en què molts dels que fèiem el programa —i dels que fora tractaven de fer política— vam creure poder permetre'ns-ho gairebé tot. Va ser una il·lusió generada per la victòria l'any 1982 del PSOE de Felipe González (íntim amic del vostre Carlos Andrés Pérez) i tancada gairebé de seguida per la pròpia política del PSOE. El programa La Bola de Cristal va ser una mica la cristal·lització fugaç d'aquesta il·lusió: hi van convergir la música i l'estètica d'aquell moviment de renovació cultural molt superficial que es va anomenar la "movida" (vinculat a la recuperació de l'experiència immediata a través del sexe, les drogues i la provocació antropològica) i les últimes alenades d'un pensament marxista que estava condemnat a ser devorat pel mercat i el creixement econòmic. Curiosament, els representants de la "movida", tots de dretes, són avui com vells dinosaures superats per la història, mentre que vull creure que els que llavors començàvem a ser considerats relíquies d'un altre món (esquerrans, antiimperialistes, marxistes) portem molt millor el pas angoixant, trencat, del món actual. En tot cas, i respecte del programa mateix, encara que no puc dir que fos una meravella, tenia la frescor de tot el que comença (sense saber que era també la fi) i la ingenuïtat provocativa de les conviccions fermes i elementals: s'hi feien dramatitzacions d'El Capital de Marx, publicitat contra la publicitat, crítiques de la política de l'època a través de paròdies d'obres clàssiques, anuncis contra la televisió mateixa, i tot això amanit o revestit amb la música de la "movida", enormement atractiva per als joves de l'època (encara que a mi em semblava atroç). La "movida" va ser una mena d'excipient —com a les píndoles— que transportava i feia digerible un missatge polític molt radical. Després la “movida” va seguir el seu camí i nosaltres el nostre, i avui, en efecte, la meitat dels que llavors van veure aquest programa —que tenien entre 8 i 15 anys— recorden sobretot als cantants que hi participaven; l'altra meitat recorden la bruixa Avería, el personatge del que jo m'ocupava, i el seu crit de "¡Visca el Mal! Visca el capital!". Els irresponsables mocosos que vam fer aquest programa, sota la direcció d'una irresponsable de cinquanta anys, vam fecundar sense saber-ho una minoria que, molts anys després, segueix sent d'esquerres gràcies també a "La Bola de Cristal". Per desgràcia —i això dóna la mesura dels canvis operats— una irresponsabilitat com aquesta és avui impossible a Espanya, on la televisió pública només existeix nominalment, posseïda literalment per l'esperit comercial, competitiu, corruptor de les cadenes privades, que —oh casualitat— van ser aprovades a Espanya el mateix any (1988) en què la direcció de Televisió Espanyola va suspendre l'emissió del nostre programa.

7. Vaig veure alguns capítols i em va fascinar la bruixa Avería. Per finalitzar, Santiago, m'agradaria que parlessis de Bagdad Rap; una mica del procés de realització del documental però, fonamentalment, de la teva relació amb aquesta experiència concreta que us va portar a l'Iraq abans que es desplegués la invasió.

A principis de l'any 2003, el Comitè de Solidaritat amb la Causa Àrab va organitzar un programa de suport al poble iraquià i va enviar successives brigades de solidaritat, setmana rere setmana, fins a l'últim moment. Jo vaig formar part de l'última, el març d'aquell any, interrompuda per la invasió. Mentre un molt petit grup solidari romania a Bagdad, gairebé tot el nostre grup va sortir del país la mateixa nit en què van començar els bombardejos. Mai no oblidaré l'arribada a Amman, la capital de Jordània, a les 6 de la matinada del dia següent. En el petit hotel on anàvem a allotjar-nos ens va rebre un televisor encès en la pantalla del qual es veien les molt belles imatges apocalíptiques de les primeres explosions en directe il·luminant la ciutat que acabàvem d'abandonar amb dolor i remordiment. Va ser una sacsejada moral i intel·lectual. Aquesta ciutat no existia ja, i no perquè haguessin començat a destruir-la, sinó perquè la seva compareixença mateixa a la pantalla, en aquestes condicions, tornava increïble la seva existència. He explicat alguna vegada que en aquell moment vaig decidir tornar-me conscientment iconofòbic; vaig rebutjar aquestes imatges captivadores i vaig fer una mena de vot de pobresa visual que fins ara he mantingut. A la vista del Bagdad bombardejat per televisió, incompatible amb el Bagdad viu, digne i bonic que havia visitat i tenia encara en la memòria, em vaig sentir incapaç d'acomodar en la meva experiència aquestes dues ciutats homònimes i contradictòries, i em va venir al cap una frase que resumia la paradoxa atroç d'aquest espectacle nihilitzador: "Encara que sembli que estan bombardejant Bagdad, estan realment bombardejant Bagdad". Més enllà dels missatges i les manipulacions, la sola compareixença d'aquest Bagdad adornat, embellit i poetitzat pels míssils desmentia la seva existència i, per tant, el dolor real que acompanyava la seva destrucció. No cal mentir per a negar: de vegades n'hi ha prou precisament amb ensenyar; no cal ocultar per a cegar-nos; de vegades n'hi ha prou precisament amb mostrar el que es vol ignorar.

Bagdad-Rap sorgeix del treball sobre el terreny, en els dies que passem a l'Iraq, d'Arturo Cisneros, que va recollir en imatges les activitats de la brigada i els testimonis dels iraquians en la vigília de la invasió. Per la seva formació i la seva professió, Cisneros va concebre de seguida el projecte d'una pel·lícula muntada a ritme de rap, en què la música més bel·ligerant i popular del moment bombegés d'alguna manera el "tempo" d'un bombardeig i el d'un cor a punt de trencar-se. Jo vaig participar-hi com a guionista, una mica a despit de les meves conviccions, però enardit per la proclamació de la victòria de Bush el maig de l'any 2003 i provant justament d'utilitzar el cinema contra aquest efecte nihilitzador de la imatge de què he parlat fa un moment. Bagdad-Rap és un testimoni, una denúncia i un pamflet. Crec que era el moment just per a fer servir aquest registre menyspreat paradoxalment pels mateixos polítics, mitjans periodístics i intel·lectuals que, des d'una aparent moderació, van recolzar i recolzen invasions, bombardejos i camps de concentració. El principi del qual vaig partir per a escriure la veu en off de la pel·lícula va ser que, en un món en què l'elegància mata, l'equilibri enderroca cases i el refinament estètic produeix orfes, només un pamflet podia revelar i subjectar el món. Quan es tenen els mitjans, no cal elevar la veu per destruir un país, sense ells, cal cridar molt per a tractar d'impedir-ho. Però el crit s'ha d'ajustar també a un format estètic que no el converteixi senzillament en una enrabiada inútil. Crec que Bagdad-Rap, gràcies sobretot al muntatge i a la música (dues coses que em són no només alienes sinó davant les quals, d'entrada, tenia moltes reserves) és una brillant rebequeria ben dirigida políticament a un públic jove que necessitava al mateix temps una explicació i una sacsejada. El resultat és, en algun sentit, la inversió visual de l'espectacle televisiu, el volteig estètic d'aquestes imatges del televisor d'Amman, el matí del 17 de març de 2003, enfront de les que vaig tenir la sensació que valia la pena bombardejar de veritat Bagdad si això servia per a produir una real mentida: una breu satisfacció estètic-digestiva la bellesa mateixa de la qual —sense necessitat de mentides ni secrets, a força de mostrar-ho tot— negava la brutalitat de la invasió i els horrors criminals que va produir i segueix produint. El veritable desafiament de l'antiimperialisme avui és el de sabotejar l'ordre natural de les imatges manufacturades pel capitalisme. No estic segur que Bagdad-Rap aconseguís el seu propòsit, però sí que —més enllà de la invasió de l'Iraq— aquest és el veritable tema de la pel·lícula.

--Article original: Entrevista a Cubainformación
.

dilluns, 2 de novembre de 2009

Diccionari i accionari del socialisme

[Sobre els llibre "Estado, capitalismo y democracia en America Latina" y "Socialismo siglo XXI. ¿Hay vida después del neoliberalismo?", d'Atilio Borón, publicats por l'editorial Hiru, Hondarribia].

El capitalisme, a part d'un conjunt de relacions econòmiques impersonals, implica també una política o, més exactament, un aparell de gestió, per al qual són igualment necessaris, segons el lloc i la circumstància, els més sanguinaris pistolers i els més refinats filòsofs (com demostra Frances Stonor Saunders en el seu exhaustiu estudi sobre "la guerra freda cultural"). El que caracteritza aquest aparell de gestió és precisament la seva manca d'escrúpols: durant els darrers setanta anys ha utilitzat de forma alternativa o simultània (d'acord amb criteris geo-estratègics en un espai econòmic desigual) el colonialisme, el feixisme, les dictadures, les dictablandes, l'Estat del benestar, les institucions (relativament) democràtiques, les institucions financeres, els acords comercials i, fins i tot, el fonamentalisme religiós (com a l'Afganistan o als Balcans). Aquest aparell de gestió és molt versàtil i no prefereix el feixisme, però en qualsevol cas té dos límits imposats per la pròpia estructura econòmica que tracta de gestionar. El primer ensenya que, ni tan sols en els seus períodes de creixement, el capitalisme pot generalitzar la democràcia com a procediment de gestió (limitada en el millor dels casos a una regió insignificant del planeta). El segon revela que en el pitjor dels casos, en períodes de crisi o de recessió, la democràcia és l'únic procediment de gestió veritablement incompatible amb el capitalisme.

En els darrers mesos, l'editorial Hiru —a qui debem ja tant— ha posat a les nostres mans, com sòlides tenalles, dos llibres del sociòleg argentí Atilio Borón, sobradament conegut pels lectors de Rebelión, però la contribució decisiva del qual al pensament polític i a la sociologia emancipatòria llatinoamericana era fins ara inaccessible a l'Estat espanyol. Complement o prolongació l'un de l'altre —extensió d'una línia ferroviària bastida des del passat cap al futur—, els dos llibres tracen precisament un mapa meticulós de la canviant gestió política del capitalisme a l'Amèrica Llatina durant els darrers trenta anys, i això amb el propòsit de desbrossar alguns obstacles teòrics i avançar algunes propostes polítiques. El més estrany dels treballs de Borón és que s'inscriuen en una tradició que fins no fa gaire era normal: la d'una pràctica teòrica, rigorosa i operativa al mateix temps, que integra a parts iguals la de-finició i la pro-gramació. Les més de 500 pàgines d'Estat, capitalisme i democràcia a Amèrica Llatina, amb el seu extraordinari gruix temporal, pressuposen el principi epistemològic bàsic de què el diccionari és el primer carrer on cal aixecar barricades i que, davant la pansèmia induïda des de la dreta i assumida mandrosament per una part de l'esquerra, hi ha alguna cosa ja revolucionària en definir bé els conceptes ( "feixisme", "dictadura", "liberalisme", "reforma" i, per descomptat, "democràcia" són aquí reconstruïts de forma implacable, impecable, a la llum, o a l'ombra, de la història llatinoamericana recent). Les 160 pàgines de “Socialisme segle XXI: hi ha vida després del neoliberalisme?” deixen clar, per la seva banda, que el marxisme és un diccionari i també un accionari, i que la pregunta "què hem de pensar?" només té sentit si serveix per a respondre a la qüestió impostergable sobre "què podem fer": al capitalisme, en tant que plenitud material i ideològica, no es pot oposar simplement un conjur buit (¡socialisme! ¡socialisme!). En una situació de crisi, de derrota històrica de les esquerres i de llum encara vacil·lant a l'Amèrica Llatina, només la fusió d'un bon diccionari i un bon accionari poden introduir en el món un clinamen de supervivència material i justícia social.

Si he d'empobrir-los amb un resum gairebé ofensiu, diré que els llibres de Borón aquí ressenyats demostren de manera irrefutable dues tesis negatives i una d'afirmativa. Les negatives són 1) que el capitalisme i el mercat són incompatibles amb la democràcia, fins i tot amb la democràcia liberal invocada des de les seves entranyes ( "més democràcia implica necessàriament menys capitalisme") i 2) que, si hi va haver alguna vegada una via capitalista al desenvolupament econòmic, aquesta via està exhaurida (és una "ruta clausurada" per als països anomenats "perifèrics"). La tesi afirmativa és la de que, al contrari del que han pretès els defensors de la globalització neoliberal, amb la seva enclusa hegeliana, sí que hi ha alternativa al capitalisme (i per tant al despotisme polític), encara que no n'hi ha prou amb anomenar-la ni, per descomptat, cal esperar que comparegui per implosió, de manera automàtica, amb només embragar les contradiccions internes del sistema, les quals condueixen més aviat, deixades al seu propi impuls, cap a la barbàrie o l'apocalipsi. "Qui vulgui avui parlar de desenvolupament (i de democràcia) ha d'estar disposat a parlar de socialisme", escriu Borón, i això significa, sobretot, prendre's seriosament els obstacles objectius i subjectius i excogitar un projecte i una estratègia ajustats a la dura orografia del terreny (en termes econòmics, sí, però també polítics, antropològics i ecològics).

Al final de la seva vida, en els anys 80, en una època que era la nostra, el filòsof marxista Manuel Sacristán resumia els deures de l'intel·lectual-militant en una cenyida divisa d'inspiració molt gramsciana: "ni enganyar-se ni desnaturalitzar-se". És aquest l'horitzó en què s'inscriu l'obra d'Atilio Borón. No enganyar-se vol dir assumir la desproporció entre les condicions objectives i les condicions subjectives per al canvi, acceptar que les forces productives són també forces destructives, abandonar totes les il·lusions economicistes o, encara pitjor, tecnologicistes que abonen optimismes irracionals i resignar-se, en fi, a operar a partir d'una realitat estreta i adversa; significa esbrinar "què podem fer" allà on ni el menyspreu pel poder ni els radicalismes metafísics —tan temptadors, sobretot, per les esquerres europees, condemnades a una activitat purament "intel·lectual"— no arriben a fregar ni tan sols l'objecte de la lluita. Però, alhora, no desnaturalitzar-se, és a dir, no acceptar aquesta realitat estreta com el mitjà ecològic d'una supervivència individual disposada a qualsevol negociació o transacció en nom del pragmatisme polític; o, el que és el mateix, tenir sempre present "què hem de pensar" per tal de no confondre mai allò que és possible de fer en un moment determinat amb allò que cal assolir a la fi d'un combat sempre incert, sempre canviant, en el qual —diguem-ho amb una paradoxa— l'únic donat per endavant és tot. El que dóna coherència teòrica i eficàcia política a l'obra de Borón és justament la integració sobre el terreny d'aquestes dues dimensions, la que assenyala rigorosament "què hem de pensar" i la que indica temptativament "què podem fer", integració que porta al sociòleg argentí —a l'ombra fecunda de Gramsci, Mariátegui i el Che— a una sensatesa descomunal: contra els reformistes claudicants i els capitalismes de rostre humà, Borón insistirà en la lluita de classes i la transformació radical del model econòmic; contra l'espontaneïtat negrista, el comunitarisme autista i els radicalismes inútils, defensarà les petites conquestes, les "reformes" que revelen els límits del sistema, el "poc" de democràcia que, intolerable per al capitalisme, aguditza ja la lluita i atia les consciències. L'Amèrica Llatina és en aquests moments el centre polític del planeta. Seria absurd pensar que a Veneçuela, a Bolívia, a l'Equador (ni tan sols a Cuba) ja hi ha socialisme, però seria més absurd encara menysprear, o fins i tot combatre, aquestes experiències, arrelades ja en institucions, tan pruriginoses per al capitalisme, amb el pretext de què estan per sota del 10 o de què és més bonic transformar el món sense prendre el poder.

Què hem de pensar? En “Estat, capitalisme i democràcia a l'Amèrica Llatina” Atilio Borón ens proporciona un molt rigorós diccionari teòric convertit ja, per la seva consistència i la seva perspectiva, en un clàssic del marxisme. Què hem de fer? A “Socialisme segle XXI: hi ha vida després del neoliberalisme” s'atreveix a més a proposar un accionari polític cristal·litzat en una definició concreta del socialisme futur (que exigeix pensar de nou la relació públic/estatal, la centralització de l'economia i la faiçó de la democràcia i del dret) i en tot un seguit de mesures presents amb què, en el pugnaç interregne, els nous governs llatinoamericans poden desactivar les "contrareformes" neoliberals de les últimes dècades: reconstrucció de l'Estat, anul·lació del deute extern, reforma tributària, reforma agrària, etc.

Diccionari i accionari, doncs, es conjuguen en aquestes dues obres imprescindibles per a demostrar que "hi ha vida després del neoliberalisme, que un altre món és possible i que la història encara no ha dit la seva última paraula". Però per a això —deixem la darrera paraula al propi Atilio Borón— "cal que les forces polítiques i socials d'esquerres tinguin claredat teòrica per" llegir "correctament la conjuntura nacional i internacional i determinar amb precisió la correlació de forces en lluita; eficàcia organitzativa per a atraure, enquadrar i organitzar la resistència i les lluites del camp popular, i capacitat didàctica per a disseminar el pensament crític en el conjunt de les classes i estrats subalterns. En cas contrari, poden caure en un "revolucionarisme retòric" tan desencertat com estèril i que només ha servit per a què l'esquerra sectària practiqui el seu passatemps favorit: inventariar i denunciar la legió de líders "traïdors" i organitzacions renegades que al llarg de la història van avortar amb la seva indecisió i covardia la infinitat de processos revolucionaris que, segons la seva frondosa imaginació, es trobaven en curs en els més apartats racons del planeta".

--Article original: Diccionario i accionario del socialismo
.