dilluns, 11 de maig de 2009

Petroli i revolució

A V., que no és Veneçuela

Cap plaer es pot comparar —ni el sexe ni la velocitat ni el supermercat— al de saber alguna cosa i poder-la transmetre en veu alta, com ho demostra l'exemple universal del vianant obscur que, preguntat al carrer per una adreça, es torna de cop savi, alegre, loquaç, bo i fins i tot feliç. Però per a saber que sabem alguna cosa, com bé sabia Plató, és necessari que ens preguntin, ja que és precisament “l'espera atenta d'una resposta” (el contracte nou del preguntar mateix) allò que ens permet descobrir de sobte que també nosaltres, fins aleshores ignorants, indignes i menyspreables, tenim alguna cosa a dir i que, encara més, tenim també els recursos mentals per a dir-la. Això és la revolució. Això és el socialisme. Ara fa deu anys els veneçolans es van preguntar per primera vegada els uns als altres, van esperar atentament la resposta i va resultar que tot tenien alguna cosa a dir en veu alta, alguna cosa a dir-se sense vergonya i amb arguments, alguna cosa important que comunicar a la resta del món. Als qui els faltaven les paraules, la revolució bolivariana els va donar noves institucions —per a l'acumulació i la difusió— i una veritable epidèmia de projectes participatius va començar a guarir un poble fins aleshores ferit i silenciat: Missions, Nuclis de Desenvolupament Endogen, Poblets Universitaris, Consells Comunals, ràdios i televisions comunitàries, etc. Si alguna cosa impressiona avui de Veneçuela és que gran part de la seva població, entre els 4 i els 84 anys, es passa el dia aprenent i ensenyant, ensenyant i aprenent, i ho fa amb la felicitat inigualable que acompanya el plaer superior de retirar-se les lleganyes dels ulls i saber el que un es porta entre mans. “Érem éssers humans i no ho sabíem”, em diu la Carmen a la Casa del Poder Comuna de Chapellín, una barriada de Caracas. “Abans els intel·lectuals els veiem nosaltres per la televisió, i ara vénen vostès a preguntar-nos”, em diu en Manuel, membre d'una cooperativa del nucli Fabricio Ojeda. Veneçuela és un dels països del món on és més fàcil enamorar-se i més difícil estar de mal humor. Cap miss univers de cos pneumàtic, cap model esculpida en plàstic no pot rivalitzar en bellesa amb aquestes mestresses de casa panxudes i desafiants, amb aquestes treballadores treballades per la vida, de pits caiguts i espatlles altives, rejovenides en el bressol de la consciència. Cap actor de Hollywood modelat en quiròfans i gimnasos no pot fer ombra a aquests mortals clivellats que demostren amb la seva nova estatura que és la dignitat política la que fa bons, feliços, llestos i desitjables els éssers humans.

Però l'amor també necessita combustible. Veneçuela té un avantatge: el petroli. Veneçuela té un problema: el petroli. Un país amb petroli pot comprar aliments ja fets en lloc de fer-los; pot comprar enginyers i físics i professors ja fets en lloc de fer-los; pot comprar una cultura ja feta en lloc de fer-la. Així succeeix sota el capitalisme. Però un país amb petroli i ànsies de justícia pot també comprar una revolució ja feta en lloc de fer-la o en lloc de deixar que la facin els seus ciutadans. La riquesa ingent de Veneçuela va permetre al govern bolivarià construir —diguem-ne— el socialisme al costat del capitalisme, en un món paral·lel, posant en marxa una institucionalitat replicant, motor de fites sense precedents, que tanmateix han canviat més a la població que als dirigents, que ha transformat més de pressa les consciències que les estructures. És dubtós que aquests dos móns —Sambil i Bolívar, Nestlé i Marx— puguin conviure sense devorar-se; és dubtós que el primer d'aquests mons no estigui guanyant terreny. Deu anys després del triomf de Chávez, els mateixos que el van dur al govern, els mateixos que el van tornar a Miraflores durant les jornades d'abril de 2002, els mateixos que el defensen amb vehemència i fonament en els Consells Comunals, en les barriades, en les cooperatives, veuen frenats els seus projectes per l'Estat que els va fer possibles i se'n lamenten. Mentre el capitalisme segueix obtenint enormes beneficis, la reserva activa de la Quarta República —la burocràcia, la corrupció, l'obscurantisme polític— injecten el seu verdet en el socialisme incipient de la Cinquena. Mentre el capitalisme gestiona a plaer les seves institucions, no és segur ja que el socialisme faci el mateix amb les seves.

El que la Veneçuela bolivariana ha fet ja per tot el continent —i pel pensament polític universal— serà reconegut amb independència del que succeeixi a partir d'ara. Però quan a un poble se li pregunta i se li deixa respondre, i descobreix per primer cop la intel·ligència, la felicitat, la bellesa, la bondat (valgui dir, la dignitat política) i ho fa després de segles de silenci i de dolor, i sap què ha deixat enrere i vol anar endavant, i anhela seguir aprenent i ensenyant, ensenyant i aprenent, no es conforma amb l'enamorament dels estrangers ni amb la quota de progrés global que representa: vol per a si mateix més felicitat, més intel·ligència, més bellesa i més bondat. I això és —o anomenem-lo— el socialisme, que reclama no un món paral·lel —no— sinó el món sencer.

—Article original: Petroleo y revolución.