L'advocat general de l'Estat ha demanat al Suprem, i aquest ha confirmat, la il·legalització de les llistes d'Iniciativa Internacionalista, basant-se en «connexions personals, sobre tot del “número 1 de la candidatura europea, Alfonso Sastre”», a qui es relaciona amb “l'entorn d'ETA”. Alfonso Sastre, potser el més gran dramaturg viu del món, s'ha convertit en una “font de contaminació” en el marc d'un pensament primitiu, religiós, sacrificial, que substituït la noció de “delicte” —cenyida només a actes demostrables— per un conjunt d'obscures forces nosològico-pecaminoses més contagioses que els nous virus de la grip i que imposen pràctiques institucionalment paranoiques, com les del Sant Ofici, orientades a localitzar “intencions” o “analogies” o fins i tot senzillament “miasmes” contaminants més enllà de la pròpia voluntat del subjecte sota quarantena. En aquest cas, II no inclou forces ni candidats bascos; reuneix una sèrie de grups i persones vinculades a l'activisme anticapitalista a la resta de l'Estat, el que marca una nova etapa en la poĺítica repressiva dels governs d'Espanya. La doctrina Garzón, el principi d'analogia, el dret penal de l'enemic s'estén més enllà del País Basc. Alfonso Sastre, l'extraordinària obra literària del qual ha estat sempre inseparable —com la de la seva companya Eva Forest, de la mort de la qual ahir en feia precisament dos anys— d'una activitat incansable, valenta, solidària, en favor de la llibertat, la justícia i el socialisme, ha tingut la generositat de respondre a algunes preguntes.
Per què Alfonso Sastre accepta ser candidat d'una llista electoral com Iniciativa Internacionalista? Què hi ha en ella que li resulti particularment afí? Què diferencia aquesta opció d'altres amb programes socials i polítics semblants?
Perquè estic d'acord amb tots els punts del seu manifest; i, d'altra banda, no he tingut ocasió d'estudiar a fons el pensament subjacent en les que ja he anomenat, sense conèixer-les, “candidatures germanes”. Allò decisiu, sens dubte, ha estat que els qui van gestionar la Candidatura d'II van ser els qui van trucar a la meva porta.
En mig del naufragi general de les esquerres de l'Estat espanyol, la paradoxa —o com a mínim tinc aquesta impressió— és que cada vegada hi ha més malestar individual però està cada cop està menys representat a nivell polític i institucional. En aquest context, enfront de la necessitat de reconstruir un front anticapitalista ampli, ¿per què presentar-se a les eleccions europees? ¿A quina estratègia respon aquesta decisió? ¿I per què no ha estat possible unir a totes les forces a l'esquerra d'IU? ¿Què penses d'Esquerra Anticapitalista? ¿Heu mantingut converses amb ells i amb el PCPE per tal de buscar una candidatura conjunta?
És certament un paradoxa, que no vol dir una mentida sinó, com va dir Gracián, i jo he repetit mil vegades, “un monstre de la veritat”. Per què, en aquesta paradoxa, presentar-se a les eleccions europees? Jo ho he vist bé com una manera d'alçar la veu dins del quadre d'aquesta paradoxa en què el PSOE i el PP posseeixen totes les caixes de ressonància i ens neguen la paraula. La resta de les preguntes no sóc capaç de respondre-les. No he participat en l'elaboració d'aquesta candidatura. Per Esquerra Anticapitalista i pel PCPE sento simpatia a través de les notícies que m'arriben de la seva existència.
El programa d'II reclama “plenes llibertats democràtiques”, evocant entre d'altres coses —o especialment— la situació d'excepció que es viu al País Basc. I sembla que és justament aquesta reclamació la que converteix a II en una força sospitosa, fins al punt de què el Tribunal Suprem acaba de confirmar la il·legalització de la vostra llista. ¿Quanta democràcia pot suportar l'Estat espanyol?
L'actual Estat Espanyol és una cosa així com aquella democràcia que Jack London ja va prefigurar a principis del segle XX en la seva gran profecia El taló de ferro, que no va ser, com va pensar Trotski quan l'arribada del nazi-feixisme, una anticipació d'aquest sinó, més enllà (o sigui, més cap aquí) d'aquesta democràcia que nosaltres patim des de la caiguda del “socialisme real”.
¿Creus que l'esquerra de l'Estat està suficientment preocupada per les reiterades violacions del Dret i suficientment compromesa en la defensa de la democràcia? ¿Com creus que haurien de reaccionar les altres candidatures d'esquerra davant de la ja confirmada il·legalització d'II i la seva impossibilitat de presentar-se a les eleccions? ¿I què creus que els esquerrans espanyols, per la nostra part, hauríem d'esperar de Batasuna i de l'esquerra abertzale?
L'esquerra convencional, sens dubte, no. Pel que fa a l'esquerra radical, em sento incapaç de donar cap consell. ¿I què esperar, em demanes, de l'esquerra patriòtica basca? Jo estic segur de què se'n pot esperar una ferma lleialtat a les seves idees, les arrels més profundes de les quals no tenen gaire o gens a veure amb el nacionalisme de Sabino Arana i molt a va veure, descomptant-ne i afegint-hi matisos, amb la veu “pàtria o mort” tal i com sonava en els llavis d'Ernesto Che Guevara. Arrels més llunyanes les trobo en el Lenin que va recordar a Rosa Luxemburg que ella era polaca i que hauria de partir d'aquella base, o sigui, d'una convicció inter-nacionalista, i no d'un cosmopolitisme proletari abstracte i, menys, místic.
Insinuar la vinculació d'II a “l'entorn abertzale” equival a qüestionar el dret inalienable d'aquest anomenat “entorn” a participar de la vida política i pública. El qui accepta o senzillament especula amb aquest vincle es fa, als meus ulls, còmplice de la Llei de Partits i dels abusos que l'acompanyen. Però no hi ha cap dubte que és la “qüestió basca” —la qüestió espanyola— la que està darrera de les pressions mediàtiques i judicials contra II. Com hauria de tractar l'esquerra de l'Estat aquesta qüestió? I fins a quin punt i per què —si és això el que penses— les esquerres no basquen haurien també de donar prioritat a aquesta qüestió sobre d'altres de caràcter econòmic, polític o social?
No estic segur de què les esquerres radicals no basques hagin de donar prioritat, en els seus treballs i temes, a la “qüestió basca”, però sí de tenir-la molt en compte com una realitat política complexa no reductible, sens dubte, a l'existència d'una lluita armada, que d'altra banda és de baixa intensitat; com una realitat, doncs, que només podrà resoldre's en la pau (que no en el curs “d'una pacificació”), i aquesta pau només serà viable en una taula de negociació, com totes les paus s'han donat en aquest món, que no poden confondre's, com mol bé va dir el gran mestre Kant, amb la “pau” pròpia dels cementiris; i aquesta pau, dic, només serà viable si s'aconsegueix la gran gesta d'establir una taula de negociacions. Qualsevol comparació entre ETA i les Brigatte Rosse o la Rote Armee Fraction condueix a la falsa idea de la dreta més reaccionària (i, de moment, del PSOE) de què aquesta violència pot acabar-se per mitjans policíaco-militars o pràctiques com la tortura (¿tornem a recordar la “columna infame”?). Ajudar aquesta consciència és un objectiu que ha d'entrar, aixó sí, crec jo, entre les prioritats de l'esquerra radical no basca.
Es pot ser d'ETA sense saber-ho; i es pot ser molt “perillós” —com ho demostra el sumari 19/98— sense no haver fet res. El “terrorisme” és una malaltia contagiosa. En aquest context, Alfonso Sastre és ara, pel simple fet de donar suport a una candidatura d'esquerres, com un d'aquells “untori” de la Història de la columna infame de Manzoni [N.del Traductor: existeix aquesta edició en català], acusats en el segle XVII de transmetre la pesta a través del contacte de les seves mans. ¿Com expliques aquest retrocés del Dret cap a formes “primitives” —o com a mínim pre-modernes de control social, no només al País Basc sinó en el conjunt del planeta? ¿I com podem lluitar contra aquesta deriva?
Has descrit magistralment la situació. Aquesta descripció és una resposta a gran part de la qüestió que planteges. Sobre a com explicar aquest retrocés al Milà dels “untatori”, és segur que té a veure amb la degradació general que ha comportat en el món (un cop enfonsada la Unió Soviètica) la implantació generalitzada de la doctrina neoliberal untada (valgui la paraula) d'una “postmodernitat” que ja està mostrant —ara molt clarament amb l'actual crisi econòmica mundial— la seva vocació de “futura antigalla”, com jo mateix, que no sóc entès en aquests temes, deia ja des dels principis de tal fenomen cultural; la qual cosa no vol dir, per descomptat, que la solució dels problemes profunds i, és clar, dels col·laterals (com la paradoxa que assenyalàvem al principi) estigui pròxima en el temps.
A Els intel·lectuals i la utopia parles d'aquests “intel·lectuals i artistes que s'agrupen sota la bandera del partit en el govern i s'instal·len tan ricament en el pensament únic, dient-se, tanmateix, independents”, i els acuses d'oportunisme i d'hipocresia. No són només els polítics i els diaris els que et consideren un element “contaminant”; precisament alguns intel·lectuals, com Fernando Savater, són particularment actius en l'aplicació d'aquest “pensament primitiu” i en la militància en favor de les pràctiques inquisitorials nosològico-religioses. Recentment Savater ha declarat, per exemple, que no creu “que hi ha hagi cap altra raó per la que Alfonso Sastre s'interessi per Europa més que per a donar suport a Batasuna” i ha donat suport a la il·legalització de la llista que encapçales. ¿Hi ha d'altres raons per les que t'interessi Europa? ¿I per què tanta gent intel·ligent dóna suport avui al Sant Ofici i a la fi de les llibertats públiques i col·lectives?
Jo et deia que penso en Europa com una possible caixa de ressonància d'unes veus que aquí no poden escoltar-se perquè senzillament les idees que volen transmetre converteixen ipso facto els seus locutors en morts civils. Sabem que, com ja vam témer i denunciar des del començament (fa seixanta anys?), és una “Europa dels mercaders” i no, com nosaltres desitjàvem, una “Europa dels pobles”, però com a mínim aquesta “Europa” pot prestar els seus altaveus alguna vegada a les veus dels qui no tenen veu. Aquesta és la principal raó per la que m'interessa Europa. Per què tanta gent intel·ligent...? La mateixa pregunta podria formular-se referia a temes molt concrets com l'anomenat “Pla Bolonya” per a les universitats. I la resposta seria la mateixa: perquè vivim en el marc, que ja hem definit sumàriament, d'una situació de degradació i mercantilització de la intel·ligència.
La teva candidatura fa servir com a eix prioritari l'autodeterminació dels pobles, ¿què creus que diferencia la lluita per la independència al País Basc de —per exemple— la de les regions riques de Santa Cruz a Bolívia i Zulia a Veneçuela, on els moviments separatistes s'enfronten al govern central d'Evo Morales i Chávez? O del cas europeu de la Lliga Nord a Itàlia?
Sense conèixer el que passa, en aquest respecte, a Bolívia i Veneçuela, aventuro, pel context en què es mouen aquests fenòmens, que allí es tracta de moviments propiciats per l'Imperialisme nord-americà contra els processos revolucionaris que es desenvolupen en aquells països. Pel que fa a la Lliga Nord a Itàlia, sembla una reclamació pròpia de rics que volen ser més rics.
Entenem la lògica segons la qual el més important dramaturg espanyol es converteix en un molt perillós transmissor de la pesta i és silenciat, ignorat, exclòs dels teatres —mentre segueixes escrivint i publicant en Hiru per a generacions més lliures i democràtiques. Però potser hauries d'explicar per què, malgrat el cost personal que comporta, segueixes obstinat en transmetre la pesta a través de les teves obres i del teu compromís polític. I també quina mena de pesta és la que segueixes volent contagiar, generalitzar, compartir amb els altres.
Sona molt ampul·lós, però sempre he estimat la justícia i la llibertat, i amb aquestes idees he procurat sempre i procuro avui untar tot allò que se'm posa a l'abast, però no li ho diguis a ningú...¡que ja tinc prou problemes!
—Original a Rebelión: Conversación con Alfonso Sastre.
Per què Alfonso Sastre accepta ser candidat d'una llista electoral com Iniciativa Internacionalista? Què hi ha en ella que li resulti particularment afí? Què diferencia aquesta opció d'altres amb programes socials i polítics semblants?
Perquè estic d'acord amb tots els punts del seu manifest; i, d'altra banda, no he tingut ocasió d'estudiar a fons el pensament subjacent en les que ja he anomenat, sense conèixer-les, “candidatures germanes”. Allò decisiu, sens dubte, ha estat que els qui van gestionar la Candidatura d'II van ser els qui van trucar a la meva porta.
En mig del naufragi general de les esquerres de l'Estat espanyol, la paradoxa —o com a mínim tinc aquesta impressió— és que cada vegada hi ha més malestar individual però està cada cop està menys representat a nivell polític i institucional. En aquest context, enfront de la necessitat de reconstruir un front anticapitalista ampli, ¿per què presentar-se a les eleccions europees? ¿A quina estratègia respon aquesta decisió? ¿I per què no ha estat possible unir a totes les forces a l'esquerra d'IU? ¿Què penses d'Esquerra Anticapitalista? ¿Heu mantingut converses amb ells i amb el PCPE per tal de buscar una candidatura conjunta?
És certament un paradoxa, que no vol dir una mentida sinó, com va dir Gracián, i jo he repetit mil vegades, “un monstre de la veritat”. Per què, en aquesta paradoxa, presentar-se a les eleccions europees? Jo ho he vist bé com una manera d'alçar la veu dins del quadre d'aquesta paradoxa en què el PSOE i el PP posseeixen totes les caixes de ressonància i ens neguen la paraula. La resta de les preguntes no sóc capaç de respondre-les. No he participat en l'elaboració d'aquesta candidatura. Per Esquerra Anticapitalista i pel PCPE sento simpatia a través de les notícies que m'arriben de la seva existència.
El programa d'II reclama “plenes llibertats democràtiques”, evocant entre d'altres coses —o especialment— la situació d'excepció que es viu al País Basc. I sembla que és justament aquesta reclamació la que converteix a II en una força sospitosa, fins al punt de què el Tribunal Suprem acaba de confirmar la il·legalització de la vostra llista. ¿Quanta democràcia pot suportar l'Estat espanyol?
L'actual Estat Espanyol és una cosa així com aquella democràcia que Jack London ja va prefigurar a principis del segle XX en la seva gran profecia El taló de ferro, que no va ser, com va pensar Trotski quan l'arribada del nazi-feixisme, una anticipació d'aquest sinó, més enllà (o sigui, més cap aquí) d'aquesta democràcia que nosaltres patim des de la caiguda del “socialisme real”.
¿Creus que l'esquerra de l'Estat està suficientment preocupada per les reiterades violacions del Dret i suficientment compromesa en la defensa de la democràcia? ¿Com creus que haurien de reaccionar les altres candidatures d'esquerra davant de la ja confirmada il·legalització d'II i la seva impossibilitat de presentar-se a les eleccions? ¿I què creus que els esquerrans espanyols, per la nostra part, hauríem d'esperar de Batasuna i de l'esquerra abertzale?
L'esquerra convencional, sens dubte, no. Pel que fa a l'esquerra radical, em sento incapaç de donar cap consell. ¿I què esperar, em demanes, de l'esquerra patriòtica basca? Jo estic segur de què se'n pot esperar una ferma lleialtat a les seves idees, les arrels més profundes de les quals no tenen gaire o gens a veure amb el nacionalisme de Sabino Arana i molt a va veure, descomptant-ne i afegint-hi matisos, amb la veu “pàtria o mort” tal i com sonava en els llavis d'Ernesto Che Guevara. Arrels més llunyanes les trobo en el Lenin que va recordar a Rosa Luxemburg que ella era polaca i que hauria de partir d'aquella base, o sigui, d'una convicció inter-nacionalista, i no d'un cosmopolitisme proletari abstracte i, menys, místic.
Insinuar la vinculació d'II a “l'entorn abertzale” equival a qüestionar el dret inalienable d'aquest anomenat “entorn” a participar de la vida política i pública. El qui accepta o senzillament especula amb aquest vincle es fa, als meus ulls, còmplice de la Llei de Partits i dels abusos que l'acompanyen. Però no hi ha cap dubte que és la “qüestió basca” —la qüestió espanyola— la que està darrera de les pressions mediàtiques i judicials contra II. Com hauria de tractar l'esquerra de l'Estat aquesta qüestió? I fins a quin punt i per què —si és això el que penses— les esquerres no basquen haurien també de donar prioritat a aquesta qüestió sobre d'altres de caràcter econòmic, polític o social?
No estic segur de què les esquerres radicals no basques hagin de donar prioritat, en els seus treballs i temes, a la “qüestió basca”, però sí de tenir-la molt en compte com una realitat política complexa no reductible, sens dubte, a l'existència d'una lluita armada, que d'altra banda és de baixa intensitat; com una realitat, doncs, que només podrà resoldre's en la pau (que no en el curs “d'una pacificació”), i aquesta pau només serà viable en una taula de negociació, com totes les paus s'han donat en aquest món, que no poden confondre's, com mol bé va dir el gran mestre Kant, amb la “pau” pròpia dels cementiris; i aquesta pau, dic, només serà viable si s'aconsegueix la gran gesta d'establir una taula de negociacions. Qualsevol comparació entre ETA i les Brigatte Rosse o la Rote Armee Fraction condueix a la falsa idea de la dreta més reaccionària (i, de moment, del PSOE) de què aquesta violència pot acabar-se per mitjans policíaco-militars o pràctiques com la tortura (¿tornem a recordar la “columna infame”?). Ajudar aquesta consciència és un objectiu que ha d'entrar, aixó sí, crec jo, entre les prioritats de l'esquerra radical no basca.
Es pot ser d'ETA sense saber-ho; i es pot ser molt “perillós” —com ho demostra el sumari 19/98— sense no haver fet res. El “terrorisme” és una malaltia contagiosa. En aquest context, Alfonso Sastre és ara, pel simple fet de donar suport a una candidatura d'esquerres, com un d'aquells “untori” de la Història de la columna infame de Manzoni [N.del Traductor: existeix aquesta edició en català], acusats en el segle XVII de transmetre la pesta a través del contacte de les seves mans. ¿Com expliques aquest retrocés del Dret cap a formes “primitives” —o com a mínim pre-modernes de control social, no només al País Basc sinó en el conjunt del planeta? ¿I com podem lluitar contra aquesta deriva?
Has descrit magistralment la situació. Aquesta descripció és una resposta a gran part de la qüestió que planteges. Sobre a com explicar aquest retrocés al Milà dels “untatori”, és segur que té a veure amb la degradació general que ha comportat en el món (un cop enfonsada la Unió Soviètica) la implantació generalitzada de la doctrina neoliberal untada (valgui la paraula) d'una “postmodernitat” que ja està mostrant —ara molt clarament amb l'actual crisi econòmica mundial— la seva vocació de “futura antigalla”, com jo mateix, que no sóc entès en aquests temes, deia ja des dels principis de tal fenomen cultural; la qual cosa no vol dir, per descomptat, que la solució dels problemes profunds i, és clar, dels col·laterals (com la paradoxa que assenyalàvem al principi) estigui pròxima en el temps.
A Els intel·lectuals i la utopia parles d'aquests “intel·lectuals i artistes que s'agrupen sota la bandera del partit en el govern i s'instal·len tan ricament en el pensament únic, dient-se, tanmateix, independents”, i els acuses d'oportunisme i d'hipocresia. No són només els polítics i els diaris els que et consideren un element “contaminant”; precisament alguns intel·lectuals, com Fernando Savater, són particularment actius en l'aplicació d'aquest “pensament primitiu” i en la militància en favor de les pràctiques inquisitorials nosològico-religioses. Recentment Savater ha declarat, per exemple, que no creu “que hi ha hagi cap altra raó per la que Alfonso Sastre s'interessi per Europa més que per a donar suport a Batasuna” i ha donat suport a la il·legalització de la llista que encapçales. ¿Hi ha d'altres raons per les que t'interessi Europa? ¿I per què tanta gent intel·ligent dóna suport avui al Sant Ofici i a la fi de les llibertats públiques i col·lectives?
Jo et deia que penso en Europa com una possible caixa de ressonància d'unes veus que aquí no poden escoltar-se perquè senzillament les idees que volen transmetre converteixen ipso facto els seus locutors en morts civils. Sabem que, com ja vam témer i denunciar des del començament (fa seixanta anys?), és una “Europa dels mercaders” i no, com nosaltres desitjàvem, una “Europa dels pobles”, però com a mínim aquesta “Europa” pot prestar els seus altaveus alguna vegada a les veus dels qui no tenen veu. Aquesta és la principal raó per la que m'interessa Europa. Per què tanta gent intel·ligent...? La mateixa pregunta podria formular-se referia a temes molt concrets com l'anomenat “Pla Bolonya” per a les universitats. I la resposta seria la mateixa: perquè vivim en el marc, que ja hem definit sumàriament, d'una situació de degradació i mercantilització de la intel·ligència.
La teva candidatura fa servir com a eix prioritari l'autodeterminació dels pobles, ¿què creus que diferencia la lluita per la independència al País Basc de —per exemple— la de les regions riques de Santa Cruz a Bolívia i Zulia a Veneçuela, on els moviments separatistes s'enfronten al govern central d'Evo Morales i Chávez? O del cas europeu de la Lliga Nord a Itàlia?
Sense conèixer el que passa, en aquest respecte, a Bolívia i Veneçuela, aventuro, pel context en què es mouen aquests fenòmens, que allí es tracta de moviments propiciats per l'Imperialisme nord-americà contra els processos revolucionaris que es desenvolupen en aquells països. Pel que fa a la Lliga Nord a Itàlia, sembla una reclamació pròpia de rics que volen ser més rics.
Entenem la lògica segons la qual el més important dramaturg espanyol es converteix en un molt perillós transmissor de la pesta i és silenciat, ignorat, exclòs dels teatres —mentre segueixes escrivint i publicant en Hiru per a generacions més lliures i democràtiques. Però potser hauries d'explicar per què, malgrat el cost personal que comporta, segueixes obstinat en transmetre la pesta a través de les teves obres i del teu compromís polític. I també quina mena de pesta és la que segueixes volent contagiar, generalitzar, compartir amb els altres.
Sona molt ampul·lós, però sempre he estimat la justícia i la llibertat, i amb aquestes idees he procurat sempre i procuro avui untar tot allò que se'm posa a l'abast, però no li ho diguis a ningú...¡que ja tinc prou problemes!
—Original a Rebelión: Conversación con Alfonso Sastre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada