Si la banalitat del mal nia de vegades sota les rutines de l'eficiència burocràtica, la banalitat del bé reprodueix les maneres de la més simple cortesia, el principi de la qual troba la seva formulació extrema en el següent enunciat: “no estic disposat a donar la meva vida per la pàtria ni per la humanitat ni pel socialisme, potser ni tan sols per la meva família; però si algú m'ho demana per favor...”. A les portes i als incendis, a l'ascensor i a la nau que s'enfonsa, cal fer-se a un costat i deixar passar. El 13 de gener de 1982 un avió de la companyia Air Florida es va precipitar sobre el riu Potomac, a la ciutat de Washington, fent-se bocins contra un pont. Enfilats damunt una engruna del fusellatge flotant, a punt també d'enfonsar-se en les aigües gelades, els únics supervivents esperaven desesperats l'arribada de l'ajuda. Finalment, un helicòpter els va localitzar, es va aturar sobre els seus caps i els va llançar un cable de salvament. Per quatre vegades el cable va ser recollit per Arland Williams, un empleat bancari de 47 anys que, per quatre vegades, una darrere de l'altra, el va sostenir entre les seves mans i el va cedir als seus companys del sinistre. Quan l'helicòpter va tornar per darrera vegada, era massa tard i les aigües del Potomac s'havien empassat en Williams. Desconcertant i grandiós, justament homenatjat pels seus compatriotes i viu encara en la memòria moral de la humanitat, tot l'heroisme del seu gest s'havia reduït a pronunciar en veu altra una frase apresa de nen i repetida moltes vegades en circumstàncies diferents: “passi vostè primer”.
Els bons modals a l'autobús o a la taula s'anomenen cortesia; la cortesia en una situació de perill col·lectiu s'anomena altruisme. Com a forma extrema de la cortesia, l'altruisme de Williams —l'altruisme estricte— consisteix en cedir el pas a un desconegut immediat, en deixar passar davant un pròxim neutral en qui no reconeixem cap parent ni amic ni amant sinó una simple concreció de qualsevol. Contrapunt de la matança indiscriminada, gesta blanca més que no pas exemple, el seu propi rebombori humanitari sembla esgotar tota la seva excel·lència. Aquells a qui convé creure que totes les virtuts són en realitat destil·lacions d'algun vici elemental i que tots els beneficis generals tenen el seu origen en algun pecat particular, podrien fins i tot recórrer a Kant per a demostrar la immoralitat paradoxal inscrita en la cortesia extrema de l'empleat bancari. Si tots els homes del món, arribat el cas, es comportessin com ell, el resultat seria no només dramàtic sinó doblement culpable. En una batalla d'egoistes al voltant del cable salvador, sota l'helicòpter apressant, se'n salvaria com a mínim un. En una batalla d'altruistes (“vostè primer”, “no, no, si us plau, vostè primer”) moririen tots. Encara més: en una batalla d'altruistes tots serien egoistes: ho serien aquells que se salvessin acceptant la corda cedida pel més generós, però ho seria sobretot el condemnat que aconseguís imposar als més egoistes el seu propi sacrifici.
Sota el capitalisme és agradable acceptar la idea de què tots som més o menys egoistes i de què la suspensió universal de tota forma d'egoisme seria molt més catastròfica que l'abocament simultani de tots els vicis particulars en el motlle del mercat. Però afirmar que “tot és egoisme” no és menys absurd ni més legítim que afirmar, al contrari, que “tot és altruisme”. De fet, quasi totes les pràctiques humanes, fins i tot les més criminals o conscientment malvades, poden ser descrites com a variants menors de l'extrema cortesia sacrificial de l'Arland Williams. Si definim l'altruisme com el reconeixement de què “la mesura de totes les coses és fora del propi cos” i ampliem el seu objecte —des dels desconeguts immediats— als coneguts immediats (fills o parents), els desconeguts remots (idees o organitzacions) i els coneguts remots (la humanitat futura), hem de rendir-nos a l'evidència de què la reivindicació postmoderna de les sincronies plaents ha fracassat. Fins i tot els vicis més destructius oculten una virtut fracassada, donen nom a un projecte de sacrifici o malaguanyat. En una societat presidida publicitàriament pel “just do it” dels consumidors i dels terroristes, les pràctiques sacrificials segueixen constituint la regla de les accions i els discursos. Tots som altruistes: la mare que se sacrifica pel seu fill, el soldat que se sacrifica per la pàtria, el comunista que se sacrifica pel partit, el creient que se sacrifica per la seva església (“usque ad effusionem sanguinis”, juren els nous cardenals davant del Papa), el banquer que se sacrifica pel seu banc (“el Banc està per damunt de les persones i bé mereix sacrificis” deia en Francisco González, directiu del BBVA). Fins i tot el Durcet de Sade i els seus companys llibertins tancats durant 120 dies al castell de Silling amb les seves víctimes nues, perfecte transsumpte del nazisme i els seus lager, se sacrifiquen per la “natura tirana” i es resignen als seus plaers com a un “servei” que han de rendir a les lleis de l'univers. En quant al capitalisme, cap formulació és més rotunda que la famosa de Friedrich Hayek, el parel del neoliberalisme, en una entrevista concedida l'any 1981 al diari xilè El Mercurio: «Una societat lliure requereix de certes morals que en darrera instància es redueixen a la manutenció de vides: no a la manutenció de totes les vides, perquè podria ser necessari sacrificar vides individuals per a preservar un nombre més gran d'altres vides. Per tant, les úniques regles morals són les que porten al “càlcul de vides”: la propietat i el contracte».
Tot és sacrifici.
Els sacrificadors sempre troben a algú disposat a sacrificar-se.
Els sacrificadors sacrifiquen el seu desig de ser sacrificats i el seu disgust pels sacrificis.
Els que es neguen a ser sacrificats se sacrifiquen en la lluita contra els sacrificadors.
Però dir “tot és sacrifici” val tant com dir “tot és egoisme” o “tot és matèria” o “tot és llum” o “tot és cuir”. Tot, com bé sabia Kierkegaard, és res; i “res”, com recordava Marx, reprodueix una vegada i una altra, sense introduir res de nou, totes les diferències reals; és a dir, totes les jerarquies de classe.
El contrari del no-res és la política; és a dir, una “mesura” que permet de mesurar les diferències entre els sacrificadors i els sacrificats i entre les diferents classes de sacrificis. La “mesura” moral és qualsevol; la mesura antropològica és el fill; la mesura general és la raó; les mesures socials són la igualtat i la fraternitat. El contrari d'aquest conjunt de “mesures” que cenyeixen l'àmbit de la política és el “càlcul de vides”. De l'automalbaratament il·luminador d'en Williams a la comptabilitat fosca de Hayek, no és la batalla entre els egoistes la que decideix el destí del món sinó el combat a mort entre els altruistes que prefereixen que morin uns altres i els egoistes que volen que visquin tots.
En una situació d'emergència o de perill col·lectiu —la societat mateixa—, “tenir la mesura fora del propi cos” hauria de ser allò normal. No volem ser calculats sinó mesurats; i ser també mesuradors —i no calculadors— sense haver de malbaratar la pròpia vida. Una veritable mesura és la que converteix tothom per igual en subjectes i objectes d'altruisme immediat i generalitzat.
No hi ha més que dues mesures possibles en una situació d'emergència ininterrompuda: Déu o les institucions. Hi ha la cortesia divina i hi ha la cortesia política; hi ha l'extrema unció i hi ha la sanitat pública; hi ha l'oració i hi ha el dret.
Des de fa uns mesos, un autobús ateu està recorrent diferents capitals d'Europa en el marc d'una iniciativa empresa pel biòleg Richard Dawkins. El polèmic lema de la campanya és conegut per tothom: “Déu probablement no existeix; deixi de preocupar-se i gaudeixi la vida”. La debilitat d'aquest eslògan no rau, com suggeria John Brown, en la seva timidesa deïcida sinó en la perspectiva liberal i eurocèntrica que l'alimenta i que assenyalava molt bé Sánchez Ferlosio amb aquestes paraules rotundes: «No sé què és avui dia “gaudir la vida” com no sigui gastar diners i fer el mamarratxo per a sufocar el mortal avorriment d'un món malvenut. Però allò dolent de la fe no és que Déu doni preocupacions, sinó tot el contrari: Déu en treu; Déu inhibeix, aliena, insensibilitza, embruteix”. A Londres o a Madrid, entre les desenes de tanques publicitàries que indueixen al consum ininterromput, l'eslògan de Dawkins dirigeix la mirada precisament cap als altres esquers comercials: “Déu no existeix, begui Coca-cola”, “Déu no existeix, faci servir vambes Nike”, “Déu no existeix, compri's un Peugeot”. Si això és gaudir la vida, hem de recordar que, en qualsevol cas, és el capitalisme mateix, font d'aquestes meravelles, i no Déu (que es va limitar a les muntanyes i als rius) el que impedeix gaudir-les en una gran part del món; i que és l'extensió mortal del capitalisme, amb l'obstrucció de tot gaudi i l'erosió de tota protecció, la que fa necessària l'aparició de diferents formes d'altruismes: filantrops, sacerdots, esglésies, màfies, maras. Déu —com les ONGs i la camorra— no impedeix el gaudi sinó politització.
A La dóna que xiula, la novel·lista anglesa A.S. Byatt fa dir a un dels seus personatges: «De vegades penso que tot el món humà és una vasta reserva de cuidadors d'altres cuidadors, que es mouen futrivament entre una confusió de capitalistes, explotadors, amos i opressors que no podem veure, i que odiem automàticament, que pertanyen a una altra espècie». El lema de l'autobús ateu hauria de dir: “Déu no existeix, cuideu-vos els uns als altres”. Això és precisament el que la Il·lustració anomenava “majoria d'edat” per a proclamar un estat de dependència entre iguals que, en absència de sacrificadors i salvadors, han de cuidar-se el uns als altres. Fins i tot en el millor dels mons possibles sempre hi haurà situacions en què l'automalbaratament lluminós i inesperat d'un Arland Williams ens sorprengui i ens commogui, però en aquesta permanent situació d'emergència que anomenem societat —en què els nens demanen llet, els malalts remeis, els despullats vestits, els ignorants escoles— la cortesia ha d'haver cristal·litzat sempre ja en l'altruisme organitzat, estable, col·lectiu, de les institucions. Encara que només fos per això, Cuba hauria de ser sempre contemplada amb el respecte que mereix l'únic —el primer— cas de veritable “majoria d'edat” política: és a dir, d'una societat que ha nacionalitzat l'altruisme i institucionalitzat la cortesia sense que això tingui cap cost —en vides alienes— en alguna altra part.
Tal i com suggereix Oates, en absència d'institucions, en presència de capitalisme, s'activa la reserva de cuidadors que sostenen des de fora la societat. Reapareix també Déu com a únic principi de cortesia en un món dominat per l'egoisme organitzat. En absència de cortesia política, reapareix la cortesia divina (i l'heroisme individual). I no és estrany que la reaparició de cuidadors individuals i de la idea de Déu amb ells acabi generant també en els racons més castigats del planeta, d'on les esquerres laiques van ser arrancades a la força fa algunes dècades, institucions polítiques i socials paral·leles —vegi's l'èxit de Hamàs, Hizbullah o els Germans Musulmans en el món àrab— que acaben atraient a tots els sacrificats (nens sense llet, malalts sense remei, ignorants sense escola) pel “càlcul de vides” capitalista.
—Article original: Cortesía política y cálculo de vidas.
Els bons modals a l'autobús o a la taula s'anomenen cortesia; la cortesia en una situació de perill col·lectiu s'anomena altruisme. Com a forma extrema de la cortesia, l'altruisme de Williams —l'altruisme estricte— consisteix en cedir el pas a un desconegut immediat, en deixar passar davant un pròxim neutral en qui no reconeixem cap parent ni amic ni amant sinó una simple concreció de qualsevol. Contrapunt de la matança indiscriminada, gesta blanca més que no pas exemple, el seu propi rebombori humanitari sembla esgotar tota la seva excel·lència. Aquells a qui convé creure que totes les virtuts són en realitat destil·lacions d'algun vici elemental i que tots els beneficis generals tenen el seu origen en algun pecat particular, podrien fins i tot recórrer a Kant per a demostrar la immoralitat paradoxal inscrita en la cortesia extrema de l'empleat bancari. Si tots els homes del món, arribat el cas, es comportessin com ell, el resultat seria no només dramàtic sinó doblement culpable. En una batalla d'egoistes al voltant del cable salvador, sota l'helicòpter apressant, se'n salvaria com a mínim un. En una batalla d'altruistes (“vostè primer”, “no, no, si us plau, vostè primer”) moririen tots. Encara més: en una batalla d'altruistes tots serien egoistes: ho serien aquells que se salvessin acceptant la corda cedida pel més generós, però ho seria sobretot el condemnat que aconseguís imposar als més egoistes el seu propi sacrifici.
Sota el capitalisme és agradable acceptar la idea de què tots som més o menys egoistes i de què la suspensió universal de tota forma d'egoisme seria molt més catastròfica que l'abocament simultani de tots els vicis particulars en el motlle del mercat. Però afirmar que “tot és egoisme” no és menys absurd ni més legítim que afirmar, al contrari, que “tot és altruisme”. De fet, quasi totes les pràctiques humanes, fins i tot les més criminals o conscientment malvades, poden ser descrites com a variants menors de l'extrema cortesia sacrificial de l'Arland Williams. Si definim l'altruisme com el reconeixement de què “la mesura de totes les coses és fora del propi cos” i ampliem el seu objecte —des dels desconeguts immediats— als coneguts immediats (fills o parents), els desconeguts remots (idees o organitzacions) i els coneguts remots (la humanitat futura), hem de rendir-nos a l'evidència de què la reivindicació postmoderna de les sincronies plaents ha fracassat. Fins i tot els vicis més destructius oculten una virtut fracassada, donen nom a un projecte de sacrifici o malaguanyat. En una societat presidida publicitàriament pel “just do it” dels consumidors i dels terroristes, les pràctiques sacrificials segueixen constituint la regla de les accions i els discursos. Tots som altruistes: la mare que se sacrifica pel seu fill, el soldat que se sacrifica per la pàtria, el comunista que se sacrifica pel partit, el creient que se sacrifica per la seva església (“usque ad effusionem sanguinis”, juren els nous cardenals davant del Papa), el banquer que se sacrifica pel seu banc (“el Banc està per damunt de les persones i bé mereix sacrificis” deia en Francisco González, directiu del BBVA). Fins i tot el Durcet de Sade i els seus companys llibertins tancats durant 120 dies al castell de Silling amb les seves víctimes nues, perfecte transsumpte del nazisme i els seus lager, se sacrifiquen per la “natura tirana” i es resignen als seus plaers com a un “servei” que han de rendir a les lleis de l'univers. En quant al capitalisme, cap formulació és més rotunda que la famosa de Friedrich Hayek, el parel del neoliberalisme, en una entrevista concedida l'any 1981 al diari xilè El Mercurio: «Una societat lliure requereix de certes morals que en darrera instància es redueixen a la manutenció de vides: no a la manutenció de totes les vides, perquè podria ser necessari sacrificar vides individuals per a preservar un nombre més gran d'altres vides. Per tant, les úniques regles morals són les que porten al “càlcul de vides”: la propietat i el contracte».
Tot és sacrifici.
Els sacrificadors sempre troben a algú disposat a sacrificar-se.
Els sacrificadors sacrifiquen el seu desig de ser sacrificats i el seu disgust pels sacrificis.
Els que es neguen a ser sacrificats se sacrifiquen en la lluita contra els sacrificadors.
Però dir “tot és sacrifici” val tant com dir “tot és egoisme” o “tot és matèria” o “tot és llum” o “tot és cuir”. Tot, com bé sabia Kierkegaard, és res; i “res”, com recordava Marx, reprodueix una vegada i una altra, sense introduir res de nou, totes les diferències reals; és a dir, totes les jerarquies de classe.
El contrari del no-res és la política; és a dir, una “mesura” que permet de mesurar les diferències entre els sacrificadors i els sacrificats i entre les diferents classes de sacrificis. La “mesura” moral és qualsevol; la mesura antropològica és el fill; la mesura general és la raó; les mesures socials són la igualtat i la fraternitat. El contrari d'aquest conjunt de “mesures” que cenyeixen l'àmbit de la política és el “càlcul de vides”. De l'automalbaratament il·luminador d'en Williams a la comptabilitat fosca de Hayek, no és la batalla entre els egoistes la que decideix el destí del món sinó el combat a mort entre els altruistes que prefereixen que morin uns altres i els egoistes que volen que visquin tots.
En una situació d'emergència o de perill col·lectiu —la societat mateixa—, “tenir la mesura fora del propi cos” hauria de ser allò normal. No volem ser calculats sinó mesurats; i ser també mesuradors —i no calculadors— sense haver de malbaratar la pròpia vida. Una veritable mesura és la que converteix tothom per igual en subjectes i objectes d'altruisme immediat i generalitzat.
No hi ha més que dues mesures possibles en una situació d'emergència ininterrompuda: Déu o les institucions. Hi ha la cortesia divina i hi ha la cortesia política; hi ha l'extrema unció i hi ha la sanitat pública; hi ha l'oració i hi ha el dret.
Des de fa uns mesos, un autobús ateu està recorrent diferents capitals d'Europa en el marc d'una iniciativa empresa pel biòleg Richard Dawkins. El polèmic lema de la campanya és conegut per tothom: “Déu probablement no existeix; deixi de preocupar-se i gaudeixi la vida”. La debilitat d'aquest eslògan no rau, com suggeria John Brown, en la seva timidesa deïcida sinó en la perspectiva liberal i eurocèntrica que l'alimenta i que assenyalava molt bé Sánchez Ferlosio amb aquestes paraules rotundes: «No sé què és avui dia “gaudir la vida” com no sigui gastar diners i fer el mamarratxo per a sufocar el mortal avorriment d'un món malvenut. Però allò dolent de la fe no és que Déu doni preocupacions, sinó tot el contrari: Déu en treu; Déu inhibeix, aliena, insensibilitza, embruteix”. A Londres o a Madrid, entre les desenes de tanques publicitàries que indueixen al consum ininterromput, l'eslògan de Dawkins dirigeix la mirada precisament cap als altres esquers comercials: “Déu no existeix, begui Coca-cola”, “Déu no existeix, faci servir vambes Nike”, “Déu no existeix, compri's un Peugeot”. Si això és gaudir la vida, hem de recordar que, en qualsevol cas, és el capitalisme mateix, font d'aquestes meravelles, i no Déu (que es va limitar a les muntanyes i als rius) el que impedeix gaudir-les en una gran part del món; i que és l'extensió mortal del capitalisme, amb l'obstrucció de tot gaudi i l'erosió de tota protecció, la que fa necessària l'aparició de diferents formes d'altruismes: filantrops, sacerdots, esglésies, màfies, maras. Déu —com les ONGs i la camorra— no impedeix el gaudi sinó politització.
A La dóna que xiula, la novel·lista anglesa A.S. Byatt fa dir a un dels seus personatges: «De vegades penso que tot el món humà és una vasta reserva de cuidadors d'altres cuidadors, que es mouen futrivament entre una confusió de capitalistes, explotadors, amos i opressors que no podem veure, i que odiem automàticament, que pertanyen a una altra espècie». El lema de l'autobús ateu hauria de dir: “Déu no existeix, cuideu-vos els uns als altres”. Això és precisament el que la Il·lustració anomenava “majoria d'edat” per a proclamar un estat de dependència entre iguals que, en absència de sacrificadors i salvadors, han de cuidar-se el uns als altres. Fins i tot en el millor dels mons possibles sempre hi haurà situacions en què l'automalbaratament lluminós i inesperat d'un Arland Williams ens sorprengui i ens commogui, però en aquesta permanent situació d'emergència que anomenem societat —en què els nens demanen llet, els malalts remeis, els despullats vestits, els ignorants escoles— la cortesia ha d'haver cristal·litzat sempre ja en l'altruisme organitzat, estable, col·lectiu, de les institucions. Encara que només fos per això, Cuba hauria de ser sempre contemplada amb el respecte que mereix l'únic —el primer— cas de veritable “majoria d'edat” política: és a dir, d'una societat que ha nacionalitzat l'altruisme i institucionalitzat la cortesia sense que això tingui cap cost —en vides alienes— en alguna altra part.
Tal i com suggereix Oates, en absència d'institucions, en presència de capitalisme, s'activa la reserva de cuidadors que sostenen des de fora la societat. Reapareix també Déu com a únic principi de cortesia en un món dominat per l'egoisme organitzat. En absència de cortesia política, reapareix la cortesia divina (i l'heroisme individual). I no és estrany que la reaparició de cuidadors individuals i de la idea de Déu amb ells acabi generant també en els racons més castigats del planeta, d'on les esquerres laiques van ser arrancades a la força fa algunes dècades, institucions polítiques i socials paral·leles —vegi's l'èxit de Hamàs, Hizbullah o els Germans Musulmans en el món àrab— que acaben atraient a tots els sacrificats (nens sense llet, malalts sense remei, ignorants sense escola) pel “càlcul de vides” capitalista.
—Article original: Cortesía política y cálculo de vidas.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada