“Condueixi el seu cotxe amb només un dit”, “conegui el món sense sortir de casa”, “endureixi els glutis sense aixecar-se del sofà”, “faci's milionari sense esforç”, “compri des de casa”, “ho fem tot per a vostè”, “parli més estona, més lluny, més barat”, “begui, mengi, dormi, rasqui's, miri”, “no ho pensi més: faci mal”, “nosaltres disparem mentre vostè descansa”, “produeixi deu tones d'escombraries amb un sol euro”, “mati més nens a menys preu”, “mutili's gratis”, “destrueixi el planeta des de la pantalla de l'ordinador”, “no llegeixi, no pensi, no lluiti, no es cansi, no visqui: miri la televisió”.
Amb pocs diners i gairebé sense cap feina, és veritat, es pot renunciar a la llibertat i fins i tot a la supervivència. L'únic que no costa res és l'esclavitud; l'únic que no requereix esforç és la derrota; el més còmode de tot és deixar-se destruir. Sense mans, des de casa, amb un sol dit, deixant lliscar amb prou feines la mirada sobre una superfície plana s'introdueixen molts més efectes que aixecant pedres o tallant llenya (o, és clar, construint escoles o curant ferides). Els monjos i eremites medievals es retiraven del món i el contemplaven des de fora per a no intervenir-hi; les classes mitjanes capitalistes, al contrari, es refugien en la contemplació com en la forma d'intervenció més eficaç i destructiva. Per això, i no per nostàlgies reaccionàries o vocacions cristianes de martiri, cal desconfiar de tot el que pot fer un mateix sense ajuda i de tot el que podem aconseguir sense massa fatiga. En una societat que dóna tantes facilitats per a perdre el seny, que fa tan suportable matar-se i tan irresistiblement plaent deixar caure les coses a terra, que proporciona tantes comoditats per a què augmentem la nostra ignorància i concedeix crèdits i subvencions tan generosos per a què menyspreem els altres o fem riques les multinacionals, podem tenir la quasi total seguretat de què si alguna cosa ens fa mandra —si alguna cosa ens molesta— és perquè val la pena. En una societat que ens obliga precisament a no fer cap esforç, que ens imposa la passivitat més divertida, que ens força a no sentir-nos mai incòmodes, pertorbats o vigilants, que ens constreny tirànicament a estar sempre satisfets, podem estar gairebé segurs de què precisament tot allò que no volem fer ens torna una mica més lliures. En una societat tan totalitàriament favorable, tan poderosament benigna, tan dictatorialment confortable, he acabat per adoptar aquest principi: si alguna cosa no m'agrada, és que és bona; si no la desitjo, és que és bella; si no tinc ganes de fer-la, és que és alliberadora. Cada cop em ve menys de gust llegir, ser solidari, mirar un arbre: heus aquí el deure, heus allà la llibertat. Cada cop ens costa menys veure la televisió, connectar-nos a internet, fer servir el mòbil: heus aquí una manifestació tan ferotge del poder aliè i de la pròpia submissió, com ho són l'explotació laboral o la presó.
Allò que el filòsof Bernard Stiegler anomena “proletarització” del consumidor, privat del control del seu oci així com l'obrer està privat del control sobre la seva feina, no pot separar-se de certs mitjans —les noves tecnologies— que convé jutjar també des d'aquest punt de vista abans d'incorporar-les acríticament a la nostra existència com a instruments d'emancipació. He dit d'altres vegades que la diferència entre un martell i una connexió a internet és la que existeix entre una eina, prolongació del cos en el món, i un òrgan, que és sempre, al contrari, la intromissió del món en el propi cos. És més fàcil fer anar el propi ronyó que el propi martell, i per això és més fàcil viure sense un ronyó que viure sense un martell. Però és més fàcil imposar la nostra voluntat a un martell que a un ronyó, i per això és més difícil ser esclavitzat per un martell que per un ronyó. La facilitat tecnològica, com la facilitat consumidora (i per raons molt semblants), és una dictadura orgànica enfront de la qual la nostra única llibertat possible consisteix a defensar-nos-en. Davant d'un martell som lliures quan ens decidim a emprar-lo; davant d'un ronyó, només seríem lliures si poguéssim decidir de no emprar-lo. Per la mateixa raó, som lliures quan obrim un llibre; però només som lliures quan tanquem l'ordinador (o el mòbil o la televisió).
Ara bé, una llibertat només negativa enfront d'un òrgan viu és una bogeria; és gairebé un delicte: és, en qualsevol cas, una autolesió. No és llibertat. L'evidència d'aquesta limitació de la voluntat introduïda a les nostres vides per la televisió o per Internet, tant més restrictiva com més es multipliquen els canals i les pàgines digitals, es manifesta en el fet de què l'única opció veritable lliure davant d'elles (l'off) és la violència. A l'antiga Roma, el foc del temple de les vestals havia de mantenir-se sempre encès com a condició mateixa de la continuïtat de la vida; i la seva extinció, castigada de la forma més severa, era alhora una catàstrofe i la causa de noves catàstrofes. Avui, la continuïtat de la vida està garantida pels fluxos d'imatges ininterromputs de les xarxes informàtiques i televisives; mentre nosaltres dormim, el nostre ronyó funciona; mentre nosaltres dormin, la CNN segueix emetent; mentre nosaltres dormin, Internet segueix actiu. La Vida no es troba ja als temples ni a les fàbriques metal·lúrgiques ni —evidentment— en l'ull sempre vigilant del Déu omnipotent; les noves tecnologies, davant de les imatges manufacturades de les quals passem moltes més hores que davant de les nostres muntanyes, els nostres fills o les nostres parelles, han substituït i concentrat totes aquestes funcions biològiques i religioses. Elles són la Vida, de la que intermitentment, a estones cegues, quan ens allunyem de la taula o del saló per a preparar el dinar, anar a la feina, sortir amb els amics o senzillament prendre el sol, en quedem tràgicament fora. ¿Desconnectar-nos d'internet? ¿Apagar el televisor? Diferents estudis sociològics han cridat l'atenció sobre l'angoixa que, sobretot en els sectors més vulnerables, produeix una pantalla fosca. L'única decisió veritablement lliure que podem prendre un cop les noves tecnologies han entrat a casa (la d'apagar-les) s'assembla força a una eutanàsia. És com si tots els dies haguéssim d'assumir la responsabilitat de deixar morir un parent hospitalitzat; com si tots els dies se'ns exigís el gest repetit (càstig grec, com el de Sísif o Prometeu) de desconnectar el nostre cos dels cables i aparells que el mantenen connectat a la Vida. Massa responsabilitat per a què l'assumeixin els avis, els nens, els solitaris, els deprimits, els abandonats, els cansats, que són la majoria d'aquest món.
La il·lusió de la Vida caldrà combatre-la recuperant la societat mateixa a l'exterior. Però la tecnologia audiovisual no és només una il·lusió: és també un format, un aparell. I si la memòria política i moral de la humanitat pot esborrar-se d'una volada, no passa el mateix amb la memòria tecnològica. La humanitat futura sabrà fabricar la bomba atòmica; la humanitat futura tindrà televisió i telefonia mòbil i ronyons informàtics que mai no es deixaran utilitzar del tot. Precisament per això és necessari recuperar la societat mateixa; perquè l'única manera de frenar la tecnologia, i fins i tot d'usar-la al nostre favor, és que la gestioni una societat conscient i lliure i no la voluntat individual de milers d'apetències i gustos i capricis activats —i emocionats— per la facilita immensa, i el plaer insuperable, de reduir-ho tot a bocins sense moure's del sofà.
—Article original: Descanso obligatorio.
Amb pocs diners i gairebé sense cap feina, és veritat, es pot renunciar a la llibertat i fins i tot a la supervivència. L'únic que no costa res és l'esclavitud; l'únic que no requereix esforç és la derrota; el més còmode de tot és deixar-se destruir. Sense mans, des de casa, amb un sol dit, deixant lliscar amb prou feines la mirada sobre una superfície plana s'introdueixen molts més efectes que aixecant pedres o tallant llenya (o, és clar, construint escoles o curant ferides). Els monjos i eremites medievals es retiraven del món i el contemplaven des de fora per a no intervenir-hi; les classes mitjanes capitalistes, al contrari, es refugien en la contemplació com en la forma d'intervenció més eficaç i destructiva. Per això, i no per nostàlgies reaccionàries o vocacions cristianes de martiri, cal desconfiar de tot el que pot fer un mateix sense ajuda i de tot el que podem aconseguir sense massa fatiga. En una societat que dóna tantes facilitats per a perdre el seny, que fa tan suportable matar-se i tan irresistiblement plaent deixar caure les coses a terra, que proporciona tantes comoditats per a què augmentem la nostra ignorància i concedeix crèdits i subvencions tan generosos per a què menyspreem els altres o fem riques les multinacionals, podem tenir la quasi total seguretat de què si alguna cosa ens fa mandra —si alguna cosa ens molesta— és perquè val la pena. En una societat que ens obliga precisament a no fer cap esforç, que ens imposa la passivitat més divertida, que ens força a no sentir-nos mai incòmodes, pertorbats o vigilants, que ens constreny tirànicament a estar sempre satisfets, podem estar gairebé segurs de què precisament tot allò que no volem fer ens torna una mica més lliures. En una societat tan totalitàriament favorable, tan poderosament benigna, tan dictatorialment confortable, he acabat per adoptar aquest principi: si alguna cosa no m'agrada, és que és bona; si no la desitjo, és que és bella; si no tinc ganes de fer-la, és que és alliberadora. Cada cop em ve menys de gust llegir, ser solidari, mirar un arbre: heus aquí el deure, heus allà la llibertat. Cada cop ens costa menys veure la televisió, connectar-nos a internet, fer servir el mòbil: heus aquí una manifestació tan ferotge del poder aliè i de la pròpia submissió, com ho són l'explotació laboral o la presó.
Allò que el filòsof Bernard Stiegler anomena “proletarització” del consumidor, privat del control del seu oci així com l'obrer està privat del control sobre la seva feina, no pot separar-se de certs mitjans —les noves tecnologies— que convé jutjar també des d'aquest punt de vista abans d'incorporar-les acríticament a la nostra existència com a instruments d'emancipació. He dit d'altres vegades que la diferència entre un martell i una connexió a internet és la que existeix entre una eina, prolongació del cos en el món, i un òrgan, que és sempre, al contrari, la intromissió del món en el propi cos. És més fàcil fer anar el propi ronyó que el propi martell, i per això és més fàcil viure sense un ronyó que viure sense un martell. Però és més fàcil imposar la nostra voluntat a un martell que a un ronyó, i per això és més difícil ser esclavitzat per un martell que per un ronyó. La facilitat tecnològica, com la facilitat consumidora (i per raons molt semblants), és una dictadura orgànica enfront de la qual la nostra única llibertat possible consisteix a defensar-nos-en. Davant d'un martell som lliures quan ens decidim a emprar-lo; davant d'un ronyó, només seríem lliures si poguéssim decidir de no emprar-lo. Per la mateixa raó, som lliures quan obrim un llibre; però només som lliures quan tanquem l'ordinador (o el mòbil o la televisió).
Ara bé, una llibertat només negativa enfront d'un òrgan viu és una bogeria; és gairebé un delicte: és, en qualsevol cas, una autolesió. No és llibertat. L'evidència d'aquesta limitació de la voluntat introduïda a les nostres vides per la televisió o per Internet, tant més restrictiva com més es multipliquen els canals i les pàgines digitals, es manifesta en el fet de què l'única opció veritable lliure davant d'elles (l'off) és la violència. A l'antiga Roma, el foc del temple de les vestals havia de mantenir-se sempre encès com a condició mateixa de la continuïtat de la vida; i la seva extinció, castigada de la forma més severa, era alhora una catàstrofe i la causa de noves catàstrofes. Avui, la continuïtat de la vida està garantida pels fluxos d'imatges ininterromputs de les xarxes informàtiques i televisives; mentre nosaltres dormim, el nostre ronyó funciona; mentre nosaltres dormin, la CNN segueix emetent; mentre nosaltres dormin, Internet segueix actiu. La Vida no es troba ja als temples ni a les fàbriques metal·lúrgiques ni —evidentment— en l'ull sempre vigilant del Déu omnipotent; les noves tecnologies, davant de les imatges manufacturades de les quals passem moltes més hores que davant de les nostres muntanyes, els nostres fills o les nostres parelles, han substituït i concentrat totes aquestes funcions biològiques i religioses. Elles són la Vida, de la que intermitentment, a estones cegues, quan ens allunyem de la taula o del saló per a preparar el dinar, anar a la feina, sortir amb els amics o senzillament prendre el sol, en quedem tràgicament fora. ¿Desconnectar-nos d'internet? ¿Apagar el televisor? Diferents estudis sociològics han cridat l'atenció sobre l'angoixa que, sobretot en els sectors més vulnerables, produeix una pantalla fosca. L'única decisió veritablement lliure que podem prendre un cop les noves tecnologies han entrat a casa (la d'apagar-les) s'assembla força a una eutanàsia. És com si tots els dies haguéssim d'assumir la responsabilitat de deixar morir un parent hospitalitzat; com si tots els dies se'ns exigís el gest repetit (càstig grec, com el de Sísif o Prometeu) de desconnectar el nostre cos dels cables i aparells que el mantenen connectat a la Vida. Massa responsabilitat per a què l'assumeixin els avis, els nens, els solitaris, els deprimits, els abandonats, els cansats, que són la majoria d'aquest món.
La il·lusió de la Vida caldrà combatre-la recuperant la societat mateixa a l'exterior. Però la tecnologia audiovisual no és només una il·lusió: és també un format, un aparell. I si la memòria política i moral de la humanitat pot esborrar-se d'una volada, no passa el mateix amb la memòria tecnològica. La humanitat futura sabrà fabricar la bomba atòmica; la humanitat futura tindrà televisió i telefonia mòbil i ronyons informàtics que mai no es deixaran utilitzar del tot. Precisament per això és necessari recuperar la societat mateixa; perquè l'única manera de frenar la tecnologia, i fins i tot d'usar-la al nostre favor, és que la gestioni una societat conscient i lliure i no la voluntat individual de milers d'apetències i gustos i capricis activats —i emocionats— per la facilita immensa, i el plaer insuperable, de reduir-ho tot a bocins sense moure's del sofà.
—Article original: Descanso obligatorio.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada