divendres, 1 de febrer de 2008

Entrevista a Cubavisión

P.- Fa poc escrivies: “Ens entestem en salvar Cuba comparant dades estadístiques i econòmiques, oblidant que del que es tracta és de l'elecció entres el que en una banda bombardegen països, desfan cascos polars i confonen Faluja amb un parc temàtic i els que, a l'altra banda, a llocs com Cuba, salven nens, curen estrangers i confonen els propis sentiments amb els del altres pobles de la Terra”. Per què és tan difícil fer públic el que sembla tan evident?

R.- A mi em desagrada haver de parlar bé de Cuba. Imaginem que hagués d'insistir una vegada i una altra que la neu és blanca a causa de l'existència de gent molt poderosa que diu que la neu és negra. La meva insistència en què la neu és blanca, una cosa evident, debilita la blancor de la neu. Així que de vegades em fa ràbia haver d'insistir en la blancor de Cuba, que hauria de sostenir-se per si mateixa. Però és cert que enfront d'aquesta conspiració mediàtica molt ben tramada i protegida per les grans potències econòmiques i militars no hi ha més remei que insistir en la blancor de la neu.

I la resposta a per què és tan difícil de fer públic el que sembla tan evident la dóna precisament Fidel Castro a les darreres pàgines del llibre d'Ignacio Ramonet “Fidel Castro: biografía a dos voces”. Quan li pregunten per què s'ataca tant Cuba, Fidel es limita a enumerar totes les conquestes de la Revolució cubana els darrers 45 anys.

Crec que aquesta és la resposta, perquè a Cuba hi ha moltes coses que van molt bé. Com millor vagin les coses més agredida es veurà, més mitjans es disposaran per a debilitar-la. Així, un dels indicis de que les coses van bé a Cuba és l'interès mostrat pels EEUU, amb tots els col·laboracionistes de la resta del món, per enderrocar la Revolució.

P.- Deies recentment que “Cuba mai no ha estat més forta i lliure com ara”. Què volies dir amb això?

R.- Durant molt de temps, Cuba ha estat una cosa així com un trencaones enfront del capitalisme. Allí es sostenia, rocosa però aïllada. Alguns esquerrans que havien donat suport a la revolució havien començat a recular, a cridar l'atenció sobre els límits i defectes de Cuba, i fins i tot insistien en què el projecte revolucionari cubà era una cosa d'una altra època, que havia quedat obsolet i antiquat, esfondrat amb la caiguda de la Unió Soviètica i que resistia com un espectre pòstum del comunisme internacional. Crec que ara dir això és insostenible, i és una cosa que preocupa els enemics de la Revolució.

Avui descobrim que Cuba sempre va estar en l'avantguarda política, molt per davant de la resta del món, trobant-se actualment en l'avantguarda de tots els processos de canvi i emancipació d'Amèrica Llatina. Avui es demostra que mentre tots creien que era un projecte caduc, en realitat estava aguantant per a demostrar que és l'avantguarda revolucionària d'un món que corre el perill de desaparèixer. Sense Cuba tots aquests processos serien impossibles ; qualsevol que conegui la revolució bolivariana sap fins a quin punt aquesta seria insostenible sense la base teòrica, doctrinal, política i tècnica de Cuba.

Per això, ja no és només un trencaones que s'estavella contra el capitalisme sinó que al mateix temps és la plataforma a partir de la qual es pot començar a pensar en la salvació del planeta mateix i en la possibilitat d'establir un nou contracte social que asseguri el benestar dels seus habitants, la llibertat i la democràcia que tant ens falta aquí.

P.- Què és allò que avui més t'anima a donar suport a la Revolució cubana? I què és el que et genera més dubtes?

R.- Com més contemplo la resta del món més m'agrada Cuba. Vivim en un món en el que la privatització, la mercantilizació de tot allò existent (que inclou des del genoma humà fins al color blau) posa en perill evident la supervivència de la humanitat. Un món en el que minories violentes organitzades, màfies com Halliburton, Monsanto o Bayer estan penetrant, erosionant i destruint el teixit social d'una majoria favorable a la pau i a la justícia, però que es troba desorganitzada.

Com bé deia un sociòleg feixista als anys 20: “les minories organitzades sempre dominaran les majories desorganitzades”. Això és el que veiem en el món, el model de la màfia està tan generalitzat que és molt difícil distingir un camp de concentració d'un parc temàtic, un grup mafiós assassí d'una multinacional. La voracitat del capitalisme és en aquests moments absolutament insaciable, en el seu camí està abatent tots els frens legals i morals ; per això, quan penso en els meus nens vivint en un món tan insegur com aquest, no puc deixar de pensar en Cuba amb un enorme alleujament. Però, alhora, diria que com més la conec més autoritzat em sento a defensar-la ; hi ha coses que no van bé, però fins i tot aquestes posen de manifest una lògica diferent a la que trobem en un món capitalista, i estic disposat a defensar les coses que van malament en la mesura que responen a una lògica diferent.

En aquest sentit veiem per exemple el tema de l'habitatge: a Cuba hi ha un claríssim problema d'habitatge. Tot el món té garantida la seva casa, però no n'hi ha tantes com serien necessàries per a que tots tinguessin el seu propi domicili. És així que tres generacions poden estar convivint en una mateixa casa, essent difícil que una parella que s'acabi de casar rebi un habitatge. El mateix passa a l'Estat espanyol: la major part dels joves tenen enormes dificultats per a abandonar el domicili familiar. Es casen o s'emparellen cada vegada més tard, no poden pensar en tenir fills: el problema de l'habitatge és terrible, però aquí sobren cases. En el cas de Cuba hi ha escassetat d'un bé, per lo que es tracta d'aconseguir frenar, corregir, eliminar aquesta escassetat per a què tothom tingui una casa. Per contra, només a la Comunitat de Madrid hi ha un milió d'habitatges buits, i a l'Estat espanyol en són molts milions. Per tant, sempre preferiré una lògica en què es tracta senzillament de corregir un problema que és material: si calen cases cal construir-ne de noves i després repartir-les.

Si parlem per exemple de la corrupció, problema denunciat pel propi Fidel, ens trobem amb el mateix. El problema de la corrupció va amenaçant els propis fonaments de la Revolució, essent un problema moral i, per tant, corregible. En canvi, al capitalisme la corrupció és estructural. Amb la nova lògica del capitalisme no hi ha possibilitat de decisió moral ni política, limitant la participació cada 4 anys, on les persones són ostatges de les grans multinacionals, la possibilitat de la decisió política i de democràcia està retallada i anul·lada estructuralment. Tanmateix, a Cuba sempre existeix la possibilitat de prendre una decisió política. D'aquesta forma observem que, fins i tot allí on hi ha problemes comuns, les lògiques són tan diferents que jo diria que cal defensar Cuba fins i tot per les coses que van malament.

P.- Creus que és un moment esperançador per al pensament crític i per a l'esquerra al món?

R.- Sí. El primer que cal dir és alguna cosa que ha d'induir-nos a la modèstia, a la humilitat a Europa i a l'occident capitalista en general, i ens costa acceptar-ho perquè la nostra percepció i pensament segueix llastrat d'espontaneïtats eurocèntriques i etnocèntriques molt clares. Per a no caure en aquests dos riscos (voler seguir donant lliçons als altres i acabar passant-se a l'enemic) hem d'acceptar que en aquests moments el corrent de la Història no passa per Europa. Crec que actualment hi ha dos focus d'interès planetari caracteritzats per coses ben diferents: en un s'està jugant la supervivència de la humanitat (el Pròxim Orient, amb tres països ocupats, amb l'amenaça contra Iran, amb la presència d'Israel, que té un dels exèrcits més poderosos del món i armament nuclear, etc.), i després hi ha una altra zona on s'està jugant el destí polític de la humanitat: l'Amèrica Llatina. Si un hi dirigeix les passes després d'haver-los dirigit cap al Pròxim Orient sent un cert alleujament.

El que està succeint a l'Amèrica Llatina té pocs precedents: en aquests moments s'hi conjuga la recuperació de tradicions, que havien quedat molt desprestigiades, oblidades o silenciades, amb elements nous que encara estan per definir, com el Socialisme del segle XXI, la democràcia participativa, etc. Mentre que a Europa hi ha hagut un clar retrocés, sobre tot després de les grans manifestacions contra la guerra de l'any 2003. Per això Amèrica Llatina és en aquest moment un clar motiu d'esperança.

P.- El president de Veneçuela, Hugo Chávez, sol repetir la mateixa famosa frase de Mao Tse Tung, segons la qual “l'imperialisme és un tigre de paper”. Hi estàs d'acord?

R.- No hi estic d'acord si ho interpretem només com un eslògan vitamínic, destinat a despertar i a incitar els pobles a la rebel·lió. No crec que sigui un tigre de paper, és un tigre amb unes ungles molt poderoses i afilades, el que pot fer-lo encara més perillós. El que sí que crec és que hi ha tot un seguit d'indicis molt clars de debilitament, de decadència de l'imperi estatunitenc, i la prova és el propi projecte bolivarià a Veneçuela. Si encara no ha patit la mateixa sort que van patir d'altres en la dècada dels 50, els 60 o els 70 a l'Amèrica Llatina, essent el cas d'Allende el més clar, es deu també a què en aquests moments s'enfronta a un imperi estatunitenc debilitat que no pot cobrir tants fronts, l'economia del qual és molt fràgil i que depèn cada cop més del petroli, entre d'altres del veneçolà. Per tot això és un dels moments en què es poden produir esquerdes aprofitables per als moviments d'emancipació.

P.- Els intel·lectuals tenen un paper determinat en tota societat. Quina és la diferència de paper dels intel·lectuals en una societat com la cubana i en una societat capitalista?

R.- Primer cal dir que a l'imaginari capitalista occidental els intel·lectuals han estat sempre bons personatges, particularment compromesos des de l'esquerra. Però crec que és una pura il·lusió molt funcional als procediments de reproducció propagandística del capitalisme. Els intel·lectuals han estat col·laboracionistes amb el poder d'una manera o d'una altra, directament o indirecta, assalariats d'aquells que podien pagar-los. Tret d'excepcions tan notòries que ens serveixen d'exemple, des de Zola fins a Sartre, la major part dels intel·lectuals han claudicat. Allò que Chomsky anomena amb dolor i amargura “la claudicació dels intel·lectuals europeus”, sobretot a partir de maig del 68, té molt a veure amb tots aquests mecanismes de penetració del mercat en la vida pública, de manera que avui els intel·lectuals han de disputar-se el prestigi i l'autoritat que acompanya tota intervenció en la vida pública a través de la paraula.

Tot això fa que el paper dels intel·lectuals europeus en termes de compromís polític sigui cada vegada més trist. Vist així no és una casualitat que els així anomenats “dissidents” a Cuba siguin tots escriptors. Bé, molts d'ells no ho són i a més no són bons, però en qualsevol cas el que sí demostra això és que la formació cultural del cubà mitjà no té més límits que la cubanitat mateixa, essent molt superior a la de l'europeu mitjà. La tasca d'un intel·lectual a Cuba està inscrita des del principi en un context social i no en un mercat, per lo que el seu propi prestigi i la seva autoritat deriva del seu propi talent, de la seva pròpia capacitat per a expressar-se i del seu propi compromís amb el destí d'un projecte que considera inalienablement seu.

P.- Participes en alguns mitjans de comunicació alternatius, com Rebelión. Com veus el panorama actual d'aquests mitjans?

R.- La creixent influència dels mitjans alternatius té molt a veure amb la crisi estructural dels mitjans tradicionals. En aquests moments existeix clarament el que Ramonet anomena una inseguretat informativa creixent, que és el que jo acostumo a anomenar l'erosió del marc de credibilitat. Cada cop més, un nombre creixent de ciutadans amb un mínim de consciència observa els mitjans de comunicació tradicionals, els polítics, així com les institucions capitalistes amb una distància escèptica creixent.

Tot això ha fet que la mirada de molta gent es torni cap a la possibilitat que ofereix Internet. Naturalment cal anar molt en compte perquè és una selva d'informació i moltes vegades de font sospitosa. No tinc el més petit dubte de la importància que han tingut els mitjans d'informació alternativa, primer en subministrar una informació que desmenteix, contrasta i analitza la informació que configura habitualment la consciència del receptor de mitjans tradicionals ; i d'altra banda, perquè permeten crear contactes globals.

És a dir, de la mateixa manera que la globalització de les màfies implica una creixent complicitat entre els oligopolis que dominen el planeta, aquesta eina proporciona també la possibilitat d'articular moviments globals anticapitalistes que no podem menysprear. Hi ha hagut, sobretot després de l'11 de setembre, una creixent influència dels mitjans alternatius ; aquests han sabut generar molt de soroll, depurant un horitzó borrós de tal manera que els lectors jan han après a valorar les fonts.

Crec que en aquests moments és un instrument imprescindible en la vida dels seus usuaris i també dins de la pròpia esquerra. En aquest sentit, el temps d'internet és un temps més aviat real, de simultaneïtat, el que pot esdevenir un perill ja que impedeix les anàlisis a llarg termini i les sistematitzacions. El risc és que al final acabem com els remugants, evacuant immediatament tot el que mengem sense ser capaços d'elaborar i de sistematitzar la informació.

Vídeo de l'entrevista: