[Article publicat a Renderén, un col·lectiu anarquista gallec i una revista de paper el primer número de la qual, que acaba de sortir, està dedicat a “La fal·làcia de la sostenibilitat” . Escrit en la seva major part en llengua gallega, els interessats en obtenir-ne informació complementària poden consultar aquesta pàgina: http://renderen.blogspot.com ]
Sempre hi ha notícies bones i dolentes.
La bona notícia és que a Espanya circulen 26 milions d'automòbils privats; que 8.000 km2 estan ocupats per carreteres, carrers i aparcaments; que hi ha 43 milions de telèfons mòbils; que utilitzem 60.000 milions d'envasos de plàstic i cartró; que mengem 175 quilos de carn per persona i any; que només a la Comunitat de Madrid hi ha 500.000 cases buides; i que cada minut gastem en diferents llaminadures —comestibles o electrodomèstiques— 600.000 euros.
La mala notícia és que, segons l'OMS, uns 13 milions de persones moren cada any al món a causa del deteriorament del medi ambient, 200.000 de les quals com a conseqüència directa del canvi climàtic.
La mala notícia és que, segons Al Gore, “el casquet glacial nòrdic s'està fonent i ensorrant, i podria desaparèixer completament durant l'estiu en menys de 22 anys”.
La bona notícia és que, segons la periodista Amy Goodman, “les grans empreses ja estan celebrant la ruptura del casquet glacial, ja que obrirà una ruta marítima al nord des de l'Atlàntic al Pacífic, creant una via més barata per a transportar més coses innecessàries”.
La bona notícia és que llancem a l'atmosfera, cada dia, 70 milions de tones de partícules contaminants.
La mala notícia és que les empreses que contaminin per sobre del previst en els protocols de Kioto hauran de comprar a d'altres empreses el seu dret a sobrecontaminar a un preu d'aproximadament 10 euros per tona de CO2.
La bona notícia és que 80 milions d'avions sobrevolen cada any els nostres caps, i que l'any 2010 el nombre de viatges turístics assolirà els 1.100 milions.
La mala notícia és que, segons Francesco Frangialli, director general de l'Organització Internacional del Turisme, els destins preferits dels nostres consumidors —platges paradisíaques i centres d'esquí— hauran desaparegut potser en pocs anys.
La mala notícia és que consumim 75 milions de barrils de petroli al dia, i l'any 2015 la demanda haurà augmentat un terç més.
La bona notícia és que per a afrontar l'escassetat inevitable de combustible i la corresponent crisi energètica i alimentària, els rics dels EEUU hauran de desfer-se durant els propers cinquanta anys de 92 milions d'estatunitencs si volen mantenir els seus nivells de creixement i consum ; els de la resta del món hauran de suprimir 4.250 milions d'éssers humans.
La bona notícia és que en aquest món i sota aquestes condicions es molt difícil distingir les bones notícies de les dolentes. O potser és aquesta la mala notícia?
Durant dues dècades, governs i multinacionals —amb els EEUU al capdavant— han negat, qüestionat o matisat la realitat del canvi climàtic. Ara, la concessió del premi Nobel de la Pau a Al Gore, ex-vicepresident milionari del país més agressiu ambientalment del món, ve a revelar, no la consciència sobtada d'un desastre imminent i la voluntat d'autocorrecció, sinó la necessitat de gestionar aquesta consciència —assentada des de fa molt de temps en gran part de la població— sense qüestionar el model del que procedeixen les amenaces. Mitjançant el control institucional de l'alarma ecològica, governs i multinacionals busquen obtenir avantatges d'un perill que ja no poden ocultar. En primer lloc, proven de generar la il·lusió tranquil·litzadora de què s'hi estan prenent mesures, de què sempre hi ha una solució tecnològica als excessos de la tecnologia i de què hi ha una alternativa capitalista als desastres del capitalisme. En segon lloc, orienten l'atenció cap a la responsabilitat individual, amb el doble efecte d'afirmar el miratge de les nostres llibertats atòmiques dins del mercat i d'impedir les connexions col·lectives, tant a les causes com a les respostes. Per a acabar, i com a resultat de tot l'anterior, el canvi climàtic queda inscrit dolçament en l'equació natura-capitalisme sota la forma d'un Subjecte o Agent mitològic, font ell mateix dels mals que anomena, envers el qual les víctimes no poden deixar de dirigir-hi la seva rancor: “el Canvi Climàtic allarga l'estiu”, “el Canvi Climàtic augmenta el risc de tsunamis”, “el Canvi Climàtic eleva el nivell dels mars”. El canvi climàtic deixa doncs de ser el resultat d'una intervenció estructural a gran escala sobre i contra la natura per a convertir-se més aviat en l'objecte natural —advers i tenebrós— d'un feix d'intencions individuals salvífiques magistralment coordinades per Unión Fenosa, Repsol i Monsanto.
Desenvolupament sostenible? Creixement sostenible? Canibalisme sostenible? La font de tota riquesa, recordava Marx als socialdemòcrates alemanys, “no és el treball sinó la natura”. Sota el capitalisme, la font de tota riquesa no és la natura ni el treball ni l'explotació ni el saqueig sinó la hipòtesi material d'una acumulació —i d'una destrucció— il·limitades. Ja fa temps que la humanitat, empesa per una combinació mortal de tecnologia i capitalisme, ha creuat aquest llindar a partir del qual la força mateixa de què depèn la nostra supervivència depèn de la nostra intervenció per a sobreviure. La natura que ens sosté ja no se sosté a si mateixa. Enfront seu, l'únic que se sosté a si mateix, l'únic “organisme” autoregulat i irreformable, és precisament el capitalisme que la destrueix sense parar, amenaçant la seva supervivència com a llar i nodrissa dels éssers humans (per no parlar d'aus, mamífers i plantes). Només la pusil·lanimitat o l'interès més cecs poden creure encara que és possible estar alhora en contra del canvi climàtic i en favor del mercat. “De pressa, de pressa”, escrivia Primo Levi en un poema de l'any 1987 dirigit amb amargura als responsables d'aquesta fragilitat sense precedents de l'espècie humana:
De pressa, de pressa —més de pressa encara— hem d'expropiar les empreses, planificar l'economia, regular el consum, alentir les nostres ciutats, poblar els nostres cors, com a darrera possibilitat de mantenir amb vida una naturalesa que hem combatut, saquejat, vençut i que ara —tal vegada massa tard— cal sostenir i regular des de fora —expressió ominosa del dany infligit i del perill creixent.
La mala notícia és que el capitalisme ni s'aturarà ni es destruirà tot sol —tret per a destruir amb ella la humanitat mateixa.
La bona notícia és que encara respirem.
Article original: Malas y buenas noticias
.
Sempre hi ha notícies bones i dolentes.
La bona notícia és que a Espanya circulen 26 milions d'automòbils privats; que 8.000 km2 estan ocupats per carreteres, carrers i aparcaments; que hi ha 43 milions de telèfons mòbils; que utilitzem 60.000 milions d'envasos de plàstic i cartró; que mengem 175 quilos de carn per persona i any; que només a la Comunitat de Madrid hi ha 500.000 cases buides; i que cada minut gastem en diferents llaminadures —comestibles o electrodomèstiques— 600.000 euros.
La mala notícia és que, segons l'OMS, uns 13 milions de persones moren cada any al món a causa del deteriorament del medi ambient, 200.000 de les quals com a conseqüència directa del canvi climàtic.
La mala notícia és que, segons Al Gore, “el casquet glacial nòrdic s'està fonent i ensorrant, i podria desaparèixer completament durant l'estiu en menys de 22 anys”.
La bona notícia és que, segons la periodista Amy Goodman, “les grans empreses ja estan celebrant la ruptura del casquet glacial, ja que obrirà una ruta marítima al nord des de l'Atlàntic al Pacífic, creant una via més barata per a transportar més coses innecessàries”.
La bona notícia és que llancem a l'atmosfera, cada dia, 70 milions de tones de partícules contaminants.
La mala notícia és que les empreses que contaminin per sobre del previst en els protocols de Kioto hauran de comprar a d'altres empreses el seu dret a sobrecontaminar a un preu d'aproximadament 10 euros per tona de CO2.
La bona notícia és que 80 milions d'avions sobrevolen cada any els nostres caps, i que l'any 2010 el nombre de viatges turístics assolirà els 1.100 milions.
La mala notícia és que, segons Francesco Frangialli, director general de l'Organització Internacional del Turisme, els destins preferits dels nostres consumidors —platges paradisíaques i centres d'esquí— hauran desaparegut potser en pocs anys.
La mala notícia és que consumim 75 milions de barrils de petroli al dia, i l'any 2015 la demanda haurà augmentat un terç més.
La bona notícia és que per a afrontar l'escassetat inevitable de combustible i la corresponent crisi energètica i alimentària, els rics dels EEUU hauran de desfer-se durant els propers cinquanta anys de 92 milions d'estatunitencs si volen mantenir els seus nivells de creixement i consum ; els de la resta del món hauran de suprimir 4.250 milions d'éssers humans.
La bona notícia és que en aquest món i sota aquestes condicions es molt difícil distingir les bones notícies de les dolentes. O potser és aquesta la mala notícia?
Durant dues dècades, governs i multinacionals —amb els EEUU al capdavant— han negat, qüestionat o matisat la realitat del canvi climàtic. Ara, la concessió del premi Nobel de la Pau a Al Gore, ex-vicepresident milionari del país més agressiu ambientalment del món, ve a revelar, no la consciència sobtada d'un desastre imminent i la voluntat d'autocorrecció, sinó la necessitat de gestionar aquesta consciència —assentada des de fa molt de temps en gran part de la població— sense qüestionar el model del que procedeixen les amenaces. Mitjançant el control institucional de l'alarma ecològica, governs i multinacionals busquen obtenir avantatges d'un perill que ja no poden ocultar. En primer lloc, proven de generar la il·lusió tranquil·litzadora de què s'hi estan prenent mesures, de què sempre hi ha una solució tecnològica als excessos de la tecnologia i de què hi ha una alternativa capitalista als desastres del capitalisme. En segon lloc, orienten l'atenció cap a la responsabilitat individual, amb el doble efecte d'afirmar el miratge de les nostres llibertats atòmiques dins del mercat i d'impedir les connexions col·lectives, tant a les causes com a les respostes. Per a acabar, i com a resultat de tot l'anterior, el canvi climàtic queda inscrit dolçament en l'equació natura-capitalisme sota la forma d'un Subjecte o Agent mitològic, font ell mateix dels mals que anomena, envers el qual les víctimes no poden deixar de dirigir-hi la seva rancor: “el Canvi Climàtic allarga l'estiu”, “el Canvi Climàtic augmenta el risc de tsunamis”, “el Canvi Climàtic eleva el nivell dels mars”. El canvi climàtic deixa doncs de ser el resultat d'una intervenció estructural a gran escala sobre i contra la natura per a convertir-se més aviat en l'objecte natural —advers i tenebrós— d'un feix d'intencions individuals salvífiques magistralment coordinades per Unión Fenosa, Repsol i Monsanto.
Desenvolupament sostenible? Creixement sostenible? Canibalisme sostenible? La font de tota riquesa, recordava Marx als socialdemòcrates alemanys, “no és el treball sinó la natura”. Sota el capitalisme, la font de tota riquesa no és la natura ni el treball ni l'explotació ni el saqueig sinó la hipòtesi material d'una acumulació —i d'una destrucció— il·limitades. Ja fa temps que la humanitat, empesa per una combinació mortal de tecnologia i capitalisme, ha creuat aquest llindar a partir del qual la força mateixa de què depèn la nostra supervivència depèn de la nostra intervenció per a sobreviure. La natura que ens sosté ja no se sosté a si mateixa. Enfront seu, l'únic que se sosté a si mateix, l'únic “organisme” autoregulat i irreformable, és precisament el capitalisme que la destrueix sense parar, amenaçant la seva supervivència com a llar i nodrissa dels éssers humans (per no parlar d'aus, mamífers i plantes). Només la pusil·lanimitat o l'interès més cecs poden creure encara que és possible estar alhora en contra del canvi climàtic i en favor del mercat. “De pressa, de pressa”, escrivia Primo Levi en un poema de l'any 1987 dirigit amb amargura als responsables d'aquesta fragilitat sense precedents de l'espècie humana:
De pressa, de pressa, ampliem el desert
en les selves de l'Amazones
en el cor viu de les nostres ciutats
en els nostres propis cors.
en les selves de l'Amazones
en el cor viu de les nostres ciutats
en els nostres propis cors.
De pressa, de pressa —més de pressa encara— hem d'expropiar les empreses, planificar l'economia, regular el consum, alentir les nostres ciutats, poblar els nostres cors, com a darrera possibilitat de mantenir amb vida una naturalesa que hem combatut, saquejat, vençut i que ara —tal vegada massa tard— cal sostenir i regular des de fora —expressió ominosa del dany infligit i del perill creixent.
La mala notícia és que el capitalisme ni s'aturarà ni es destruirà tot sol —tret per a destruir amb ella la humanitat mateixa.
La bona notícia és que encara respirem.
Article original: Malas y buenas noticias
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada