dissabte, 9 de febrer de 2008

Política exterior del PSOE: el poder de la màgia

[Article publicat dins del número especial del periòdic Diagonal dedicat als quatre anys de govern de Zapatero]


Com es sabut, els prestidigitadors executen un seguit de passos màgics —enormes gargots a l'aire— per a ocultar i alhora anunciar, per sota del nostre camp de visió, el canvi rapidíssim que arrencarà els nostres aplaudiments. Només un reduccionisme demagògic pot negar la discontinuïtat de la política exterior de Zapatero respecte de la del seu predecessor en el Govern, però només la ingenuïtat interessada d'un tifoso podria deixar de percebre que aquesta discontinuïtat té a veure sobretot amb la pompa de la màgia. En aquest terreny, com en d'altres, no se sap què sorprèn més, si la prometedora i excitants teatralitat dels passos de mà del PSOE o el fet de descobrir, en inclinar la mirada, que tot segueix igual.

No desdenyem aquesta màgia com senzillament retòrica o tramposa; cal molt menys poder taumatúrgic per a transformar un mocador que per a transformar els espectadors (que és el que fan en realitat els mags), i el cert és que els passos grandiloqüents del PSOE, que mantenen inalterat el Govern, han canviat radicalment —oh— els governats: de les mobilitzacions populars contra la guerra que van estar en l'origen del tomb electoral del 14-M, quatre anys després no en queda res. La diferència entre el PP i el PSOE, per tant, no és només formal, tret que acceptem que les formes (l'anomenat talante) són precisament les que determinen les respostes del públic davant de l'escenari; la diferència molt material i mesurable entre la política exterior del PP i la del PSOE és que la del primer generava protestes i mobilitzacions, i la del segon no. Hi ha mags que aconsegueixen fer desaparèixer un conill dins d'un barret mentre el públic aplaudeix ; el PSOE, molt més eficaç, ha fet desaparèixer el públic mateix quan començava a esvalotar.

Per sota del vol de mans, la política exterior del PSOE en els darrers quatre anys no ha fet sinó embragar els dos eixos centrals de l'anterior Govern: claudicació davant dels EEUU en el marc de la “guerra contra el terrorisme” i defensa a ultrança dels interessos de les empreses espanyoles. La retirada de les tropes d'Iraq va ser el gest de ruptura primerenc i espectacular que va exigir després —o va permetre, segons atribuïm una major o menor complaença a en Zapatero— una col·laboració augmentada, malgrat que més discreta, en la guerra mundial contra la justícia encapçalada pels EEUU. A l'agost de 2004 el Govern va augmentar el nombre de soldats espanyols desplaçats a l'Afganistan ocupat, i el juny del 2005 va involucrar Espanya en missions clarament militars en acceptar la gestió de la base d'Herat, tot plegat al servei dels interessos estatunitencs a la zona i contra la voluntat de la població. A finals del mateix 2004, el Govern de Zapatero va enviar també 200 soldats a Haití per a donar suport, sota el paraigües de l'ONU, al cop d'Estat franco-estatunitenc contra el president Aristide. Des de setembre de 2006, 1.100 militars espanyols operen també al sud del Líban en una missió concebuda per a protegir l'agressor israelià i controlar i desarmar la legítima resistència de Hizbol·là. Alhora, el Govern del PSOE ha continuat la seva col·laboració amb els EEUU a l'Iraq a través dels seus serveis secrets i mitjançant la formació a Espanya de quadres militars, policíacs i diplomàtics de l'Administració col·laboracionista iraquiana. Invocar la lletra de la “legalitat internacional” en aquests casos només contribueix a fer més malbé encara el seu esperit, molt degradat ja a ulls dels qui s'hi volen sentir protegits ; i oculta, a més, la violació oberta d'aquesta legalitat en altres escenaris. Cal només pensar en els 25 “vols de la CIA” —tres més que sota el govern d'Aznar— consentits pel PSOE des de l'any 2004 o el suport incondicional de Zapatero a l'actual plusmarquista mundial de botifarres a les Nacions Unides, Israel, que recompensem generosament per cada palestí engarjolat, torturat o assassinat, tal i com va confessar amb orgull el ministre Moratinos el passat mes de novembre: “El nostre compromís en favor d'Israel és absolut i total”.

La visita de Condoleeza Rice a Madrid el maig de 2007 va rubricar la “reconciliació” entre el PSOE i els EEUU i va restaurar un nou esperit de col·laboració també en la díscola Amèrica Llatina. El consens d'una política comuna enfront de Cuba i Veneçuela i en sosteniment de la dictadura colombiana s'explica així mateix per la creixent recolonització econòmica espanyola del “pati del darrere” estatunitenc. La política del Govern Zapatero a l'Amèrica Llatina, en efecte, ha girat a l'entorn de la defensa dels interessos de les empreses espanyoles, a despit del perjudici ocasionat a les poblacions locals o fins i tot dels delictes comesos, i això segons el principi expressat pel propi Moratinos el 10 de març de 2006 en el marc del contenció entre Repsol i el Govern d'Evo Morales: “no podem acceptar que la imatge d'una companyia espanyola es vegi afectada per aquesta mena d'actituds”. Més enllà dels modals i dels exabruptes, la polèmica clausura de la recent Cimera Iberoamericana de Xile va deixar clara la convergència d'interessos entre el PP, el PSOE i la corona espanyola: els beneficis de Repsol, Unión Fenosa, Iberdrola, Banco de Santander, BBVVA, etc., estan per sobre dels DDHH i de la rivalitat entre els partits.

Afegim a aquest quadre la iniciativa que, des de maig de 2006 i mitjançant l'anomenat Pla Àfrica, associa la cooperació econòmica i militar del continent africà a la contenció de la immigració. Els acords amb Senegal, Mauritània, el Marroc i Líbia assenyalen fins a quin punt les relacions espanyoles —i europees— amb els nostres veïns empobrits pivoten a l'entorn de la gestió a llarga distància i sense tacar-se les mans del nou tràfic “negrer”. Calia tota la màgia del prestidigitador per a transformar el ciutadà sense transformar la política. El gran pas de mans que anuncia i desmenteix la discontinuïtat —entre el PSOE i el PP— es resumeix en la iniciativa astral de la política exterior de Zapatero: aquesta “aliança de civilitzacions” que conserva el concepte fraudulent i teològic de “civilització” com a marc d'explicació (per tal de no haver d'abordar les causes polítiques i econòmiques dels conflictes) i que vol fer creure que creu que els pobles massacrats acceptaran millor els bombardejos i els saquejos si els els expliquem bé i desfem amb bones paraules la “il·lusió” del seu dolor i de la seva misèria ; i si encomanem aquesta tasca d'hipnosi —és clar— als mateixos dictadors aliats per mediació dels quals privem mig món del dret a una vida digna —quan no d'una vida a seques.

-Article original a Diagonal: Política exterior del PSOE: el poder de la magia