Devolució

[Article escrit per al segon número de la Doropaedia, “l'enciclopèdia daurada”), una publicació quadrimestral de mini-CDs coleccionables en format digipack de 3'' amb cançons, textos i continguts multimèdia i d'arts plàstiques que recullen a manera de monogràfics diferents impressions a l'entorn d'un concepte. La primera entrega va estar dedicada a la Maternitat. A Doropaedia #2 "Revolució" han aportat la seva visió de l'assumpte grups com Grande-Marlaska, Don Simón i Telefunken, Mai + DJ Asmatic, Los Carradine i Fase Nuova ; també l'il·lustrador Luis Demano, el col·lectiu Zumo Natural (vídeo) i l'assagista Santiago Alba Rico].

Revolució: fins al segle XV no existeix la paraula i només en el XVII s'utilitza per primera vegada com a metàfora política. Encara en el segle XVIII, trenta anys abans de la més famosa i decisiva, l'Encyclopédie de Diderot i D'Alembert s'ocupa sobretot de les accepcions científiques del terme: la rotació d'una figura plana entorn d'un eix immòbil per a la geometria, l'òrbita completa d'un planeta al voltant del sol per a l'astronomia, l'acció recíproca de les rodes per mitjà d'engranatges per a la rellotgeria. El vocable Revolució, fins a l'abatiment de la Bastilla, evoca en les minories cultes d'Europa, dòcils a la seva etimologia llatina, la tranquil·litat d'un automatisme restaurador, la constància mecànica d'un etern retorn: rodar, girar, circular sobre un rail fix i per a tornar al punt de partida. De fet, la consagració política del terme a Anglaterra —ens recorda Hannah Arendt— no va històricament associada a la revolució popular de Cromwell de 1648 sinó a les dues maniobres reaccionàries de 1660 i 1688 encaminades “a la restauració del poder monàrquic en la seva glòria i virtut primitives”.

És la Revolució francesa de 1789 la que estableix per a sempre el concepte polític de la Revolució com un començament radical a partir d'uns altres carrils ; és a dir, no com el cicle natural del retorn al mateix principi sinó com la necessitat de començar des d'un de nou. Alguna cosa de l'accepció original va romandre, tanmateix, en aquest impuls prometeic. Els jacobins francesos van destruir l'Antic Règim —observa Marx— “vestits amb vestidures romanes” i amb la finalitat de restaurar les llibertats ciutadanes de la República de Brutus. A més, van concebre la seva empresa emancipadora a partir de la inspiració il·lustrada, com el re-establiment d'una naturalesa humana sempre esquivada i mai establerta. Els grans defensors de la monarquia —Maistre, Burke, De Bonald— havien insistit en la identificació entre Societat i Naturalesa precisament perquè Robespierre i Saint-Just havien demostrar de fet —amb fets— l'artificialitat d'aquesta equació. La Revolució és sobretot Devolució ; l'acció restauradora mitjançant la qual es retorna als homes els seus drets naturals (“llibertat, igualtat, fraternitat”), negats i silenciats, com sostenia Rousseau, a través d'una llarga història de violències socials. És aquesta també la concepció marxista de la Revolució que portarà al triomf bolxevic de 1917: “revolucionar-se” és retornar als homes la propietat sobre els productes dels seu treball, expropiada violentament per igual sota el règim feudal i sota el capitalisme. La restauració de la Naturalesa, en qualsevol cas, està obligada a ser revolucionària enfront a aquesta força mecànica sempre victoriosa que acaba per imposar a la revolució mateixa un dinamisme també mecànic: al costat de la revolució dels astres, de les figures i de les rodes del rellotge, tenim la revolució de les revolucions, els cicles periòdics de la qual, inscrits en el cor del sistema, restauren una vegada i una altra, no els seus principis nous, sinó la seva necessitat (1830, 1848, 1871, 1968). Sota el capitalisme, allò que torna sense descans és, sí, la necessitat de la Revolució.

Però torna precisament perquè l'artifici expropiador, la desigualtat, la tirania, el dolor induït, la infelicitat organitzada no descansen mai i no ens deixen descansar. L'eix material i subjectiu del capitalisme, colofó de l'anomenada revolució industrial, és l'automòbil, metàfora extrema de l'accepció mecànica, no política, de la Revolució. Geomètrica, astronòmica, rellotgera, aquesta arrel original es fixa i es consuma en el “motor”, els girs vertiginosos de la qual es mesuren també en “revolucions”. El capitalisme és una màquina que gira sobre sí mateixa, cada cop a més velocitat, i és aquesta la seva condició mecànica irresistible, i també el seu format tecnològic, el que paradoxalment confereix a les seves societats, molt més que a les de l'Antic Règim, una aparença de Naturalesa. I per això acaba per semblar-nos natural, i acceptem amb naturalitat, l'extinció de 16.000 espècies, la dissolució dels pols, l'empobriment de l'aigua, la terra i l'aire, la mort de fam, el poder de la malària, la dificultat per a trobar una feina i una casa, el contagi de la insolidaritat i fins i tot la tortura, els bombardejos i les invasions.

La naturalesa mai no ha existit i per tant cal crear-la per mitjans artificials, com les vacunes, els antibiòtics, la música i l'amor. L'única Revolució permanent —com la de les figures, els astres i els rellotges— és la Revolució mecànica, motoritzada, del capitalisme. I per això una Revolució política no pot ser ni mecànica ni motoritzada i molt menys permanent ; no podrà ser només revolucionària. La Revolució ha de ser, sí, una Devolució i aplicarà, en conseqüència, una triple pressió en una triple direcció: serà revolucionària en allò econòmic, per a retornar als homes la propietat que els és escamotejada de forma mecànica i ininterrompuda i sense la qual no podem ser lliures ; serà reformista en allò institucional, per a retornar a les institucions l'autonomia que els és segrestada de forma mecànica i ininterrompuda i sense la qual no podem ser iguals ; i serà conservadora en allò antropològic, per a retornar a la Terra l'autarquia que li és robada de forma mecànica i ininterrompuda i sense la qual tampoc no podem ser germans.

Article original: Devolución.

.