Espanya unida o democràcia?

Un extraterrestre que visités el País Basc només cada deu anys podria arribar a la conclusió de què els terrícoles han assolit una fita insuperable: l'abolició del temps. Un demòcrata que despertés del coma cada deu anys en un hospital i llegís els diaris de l'Estat espanyol arribaria, per la seva banda, a una conclusió depriment: que Espanya ha estat morta juntament amb ell. Més enllà de cert llindar, tota repetició es fa en el buit i tota denúncia sona a buit. Davant de l'última ofensiva contra l'esquerra abertzale, un no aspira a ser més original que els fets ; un no pot pretendre ser més innovador que els jutges que boxegen contra el dret ; ni més creatiu que els polítics que reboten d'abús en abús ; ni més imaginatiu que els mitjans de comunicació que converteixen industrialment els pans en pedres de moldre. L'únic que és possible és enunciar un cop més les lliçons que sens dubte extraurien aquell extraterrestre astorat i aquell demòcrata malferit a la vista de tan dolorosa monotonia.

La primera lliçó és evident: el dret i la democràcia són negociables, relativitzables, degradables, liofilitzables, però la unitat d'Espanya no. Aquest principi, inscrit en l'albúmina mateixa de la restauració monàrquica que va començar el 18 de juliol de 1936, determina un monopartidisme força més sever que el de Cuba: guanyi qui guanyi les eleccions, sempre governa el PP. Aquest principi constituent de deixar governar sempre el PP (acatat també pel PNV) es tant més estricte i necessita exercir tanta més pressió contra els seus dissidents com més està confinat en marges ideològics i econòmics implacables. ¿Escollir entre una Espanya unida i un País Basc democràtic? Un demòcrata no hauria de sentir la menor vacil·lació al respecte. El problema és que les institucions polítiques espanyoles no permeten ni tan sols escollir entre una Espanya unida i una Espanya unida per pròpia voluntat. I és difícil creure que no permetre això sigui una forma superior de democràcia o que per a impedir-ho no calgui violar una vegada i una altra, i molts cops seguits, les normes més elementals del dret.

La segona lliçó és també banal: en aquestes condicions, es tracta d'aconseguir que l'aplicació del principi constituent de deixar governar sempre el PP, així com l'heterogènia resistència a aquest principi (armada o política), siguin políticament rendibles per a tots els que ho acaten. L'ofensiva contra l'esquerra independentista basca —aquest és el càlcul del PSOE— anivella a la resta d'Espanya el terra electoral de la majoria borrosa, mentre que no commou una esquerra estatal més sensible a les qüestions de gènere que a les violacions del dret, i a més molt escarmentada també per les passades barbaritats d'ETA. És això que anomenem 'electoralisme' en un to de retret tolerant, com si es tractés d'una simple qüestió de modals i no de l'equivalent polític de la pedofília o el segrest ; i com si la seva acceptació per part de tots com indissociable de les regles del joc no revelés el caràcter purament formal dels processos electorals. Si 'electoralisme' vol dir “càlcul per a l'optimització dels beneficis d'una casta política”, cal acceptar que 'electoralisme' és exactament el contrari d'unes 'eleccions', i que allí on hi ha 'electoralisme' estructural no hi poden haver 'eleccions' lliures. 'Electoralisme' vol dir, per exemple, com en aquest cas, que es calculi com a més beneficiosa la guerra que la pau, i la violació del dret que el seu compliment ; és a dir, que es calculi com electoralment més rendible combatre la democràcia que defensar-la i enfortir-la (paradoxa que els nostres polítics atribueixen als votants de Hamàs a Palestina i que criden “votar contra la democràcia”). Òbviament, per a què resulti electoralment beneficiós tal abús cal prèviament convèncer els votants de què la guerra és millor que la pau i de què la violació del dret és més convenient que el seu compliment, cosa tan absurda i contrària al sentit comú que (de la mateixa manera que no es pot impedir que els bascos siguin espanyols per pròpia voluntat sense empresonar-los i torturar-los) no pot dur-se a terme sense que els mitjans de comunicació, una vegada i una altra, i molts cops seguits, menteixin i amenacin els ciutadans.

La tercera lliçó no és menys coneguda: la combinació del principi abans enunciat (el de deixar governar sempre el PP abans que qüestionar la unitat d'Espanya) amb les pràctiques electoralistes (enteses com “optimització de beneficis sectaris”) determina que el PSOE enviï un cop més aquest missatge a la joventut basca dissident: “Oblideu-vos de la via política ; per aquest camí no aneu enlloc”. Ens agradi o no, tots sabem que l'empresonament dels dirigents abertzales és més eficaç com a “missatge” que com a mesura policial, i que les bases independentistes basques no seran derrotades d'aquesta manera. Podem voler que dues injustícies juntes imposin de l'altra banda mansuetud i bon judici, però la llei de la gravetat convida a esperar més aviat el contrari. Els qui veritablement volem que ETA deixi d'existir (a alguns dels quals no se'ls permet votar ni presentar-se a les eleccions) no hem de deixar d'insistir en la negociació política com a única via possible per a sortir d'aquesta atmosfera opressiva en què les víctimes d'un i d'altre bàndol cauen pel seu propi pes.

En aquesta Espanya que ha abolit el temps, en aquesta Espanya en coma, els gestos —al contrari que les denúncies— no es repeteixen en el buit. La monotonia és la monomania que desgasta el cos i consumeix les forces ; cada repetició augmenta el dolor, dificulta la solució i degrada les llibertats de tots els ciutadans, bascos i espanyols. L'Espanya que ha abolit el temps, l'Espanya en coma, és l'avantguarda repressiva d'una Unió Europea que, seguint les passes dels Estats Units, conjuga cada vegada més criminalització lliberticida i electoralisme populista: guanyi qui guanyi les eleccions, sempre governa el PP, de manera que ni tant sols els vots al PP no decideixen res. El vot s'ha convertit fins a tal punt en una operació eucarística i autorreferencial —mentre tot succeeix en una altra banda— que seria bo que, cada cop que una papereta entrés dins de l'urna, el gest fos acompanyat mecànicament, mitjançant un dispositiu acústic concebut a tal efecte, d'un 'ta-txaan!', una ovació i un aplaudiment, per tal de marcar la banalitat del ritus i agrair alhora al ciutadà l'acceptació de la seva irrellevància. O la mà podria posar en marxa, en tocar l'urna, l'estrèpit d'una cisterna que descarrega en un vàter, per a què sabéssim com a mínim on va a parar el nostre vot. O millor: podríem també, en fer lliscar la papereta per la ranura —ferida democràtica—, activar en un altaveu un “ai!” ben sonor, per a què recordem tot el mal que l'Espanya unida fa no només a Afganistan, Llatinoamèrica o al País Basc, sinó també a la nostra pròpia casa.

.

Article original: ¿España unida o democracia?

.