Com ser d'esquerres avui (entrevista)

Com ser avui d'esquerres? Com sobreposar-se als corrents polítics contemporanis, que neguen tota validesa a les propostes i visions provinents de Marx? Com situar-se en un espai públic desprestigiat, el polític, recolzant-se en formes de definir el món que semblen haver perdut peu? La fórmula de l'escriptor Santiago Alba Rico, que acaba de publicar Capitalismo y nihilismo (“Capitalisme i nihilisme”, Ediciones Akal, Madrid), no pot ser més concisa: “el projecte emancipador ha de ser revolucionari en allò econòmic, reformista en allò polític i conservador en allò antropològic”. Enfront hi hauria els seus dos enemics actuals: “el capitalisme que fa realitat perversament les utopies anticapitalistes (l'home nou, la revolució permanent) i el discurs neocon pre-modern que explota la inestabilitat”.

--Entrevista a càrrec d'Esteban González--

1.- En els anys 70s, molts intel·lectuals i polítics que provenien del franquisme abraçaven (per motius d'allò més variat, des de la convicció personal fins el pur interès) les creences democràtiques. A l'actualitat, molts dels intel·lectuals i periodistes conservadors de l'Europa occidental provenen de l'esquerra, fins i tot algun ex-amic teu. Què significa això socialment? Què ha passat?

La veritat és que també els obrers, els treballadors, els professors, els metges, els advocats eren d'esquerres i s'han desplaçat cap a la dreta en el si d'una societat formatada econòmica i culturalment des del mercat. El cas dels intel·lectuals és el d'una normal submissió, encara que també el d'una major responsabilitat, ja que han contribuït a accelerar i legitimar aquell desplaçament des d'una posició de major llibertat i informació. El que han obtingut a canvi no pot mesurar-se —o no només— en avantatges econòmics i poder (coses secundàries per a un intel·lectual). No hi ha res de més corruptor que l'atenció ; se'ls ha parat una mica d'atenció i hi han sucumbit, i han sucumbit precisament allí on “atenció” i “mercat” coincideixen sense gairebé cap escletxa. En tot cas, ells ho anomenen “maduresa” i no sense raó. Han “madurat” naturalment al mateix temps que una societat que ha retrocedit com a mínim dues dècades. Els pocs que no ho han fet —els que jo admiro— és que s'han quedat una mica... per endavant.

2.- Si el capitalisme és nihilista, una bona manera de combatre'l és afirmar valors. En aquest sentit Jean Claude Michéa reivindicava valors que ell denomina precapitalistes, com l'honestedat, recuperant una perspectiva molt de l'Orwell. També el teu amic Carlos Fernández-Liria parlava de la necessitat de trencar concepcions de l'esquerra que veien molt bé aquella dissolució dels valors que Marx subratllava en el manifest. La teva mateixa afició per Chesterton sembla provenir d'un lloc similar. M'equivoco?

Potser prefereixo formular-ho així: si el capitalisme és nihilista, l'única manera d'afirmar valors és combatre el capitalisme. Perquè el capitalisme no dissol tant els valors com les condicions mateixes en què qualsevol cosa sòlida, qualsevol consistència, pugui sorgir i sostenir-se ; perquè erosiona radicalment totes les diferències sobre les que s'aixeca la cultura, qualsevol classe de cultura: la diferència menjar / usar / mirar, la diferència entre guerra i pau, la diferència entre culpables i innocents, la diferència —sobretot— entre producció i destrucció. Però sí crec que l'esquerra ha estat víctima de molts malentesos històrics: un és aquell al que es refereix Fernández-Liria i que va portar a identificar el Dret amb un mer instrument de reproducció del mateix capitalisme, quan en realitat l'impossibilitava i destruïa. L'altre té a veure amb el “progressisme” que durant més d'un segle va alimentar la il·lusió d'estar (diu Benjamin) “nedant a favor del corrent” i que paradoxalment va servir per a accelerar el “progrés” inhumà indissociable del capitalisme. Si el capitalisme va deixar enrere els valors feudals de l'Ancien Régime que encadenaven els éssers humans, fa temps que —en la seva boja carrera— també ha deixat enrere els valors il·lustrats que es van forjar per a alliberar-los. Jo no sento nostàlgia de Déu sinó de la Raó ; i no vull tornar al paternalisme jeràrquic sinó a la fraternitat republicana. Ens hem passat l'estació en què havíem d'aturar-nos i el tren segueix desbocat cap a l'abisme. El marxisme avui ha de ser, si no “regressiu”, com a mínim “frenatiu”. Cal recuperar no tant els valors com el ciment mateix de la vida social: els cossos, la terra, la llei ; i amb ells la lentitud, l'atenció, l'espera, les cures, els relats.

3.- Parlaves de què allò que els antiglobalitzadors reprodueixen, sabent-ho o no, és el que Marx explicava al Manifest. Però abans que ells ho va fer la dreta, que va recolzar tota la seva contrarreacció en els anys 70s en la defensa dels valors (familiars, socials, comunitaris, religiosos, etc), que una esquerra disbauxada estava debilitant. En un sentit, si hi havia deslocalitzacions, era per culpa d'una esquerra que exigia massa protecció social ; i, en un altre, si les famílies es trencaven era perquè l'esquerra proclamava una moralitat laxa. Igualment amb la delinqüència, la falta d'autoritat, etc. Però aquella preocupació per la ruptura dels llaços sòlids i de vincles estables només la va tenir en compte la dreta, i sembla que ara certa esquerra comença a plantejar-se aquelles qüestions. Què et sembla?

Avui hi ha un dreta molt poderosa que ha comprès que la dissolució material de tota estabilitat (sota l'empenta de la globalització que ells defensen) desperta una nostàlgia de “solideses” pre-il·lustrades molt útil per a legitimar les seves polítiques d'intervenció imperialista a l'exterior i de reducció de llibertats a l'interior: és un discurs neocon, recolzat per catòlics, protestants i jueus i replicat dòcilment per l'islam. Però contra aquell discurs Marx va escriure les pàgines del Manifest en defensa —diguem-ho així— de la “propietat privada” i la “família” amenaçades per la burgesia: els mateixos capitalistes que “emancipaven” les dones de les seves llars enviant-les a les fàbriques, després enviaven predicadors per a ensenyar-los pudor cristià i respecte al marit. Enfront d'aquesta hipòcrita defensa dels “llaços estables” per part dels mateixos que els detestaven de la manera més violenta, l'esquerra va fer exactament el contrari: mentre alimentava materialment la resistència social i els vincles forts, feia discursos en favor de la seva dissolució. Avui, enfront del capitalisme que fa realitat perversament les utopies anticapitalistes (“l'home nou”, “la revolució permanent”) i enfront del discurs neocon pre-modern que explota la “inestabilitat”, el projecte emancipatori —ho he dit d'altres vegades— ha de ser revolucionari en allò econòmic, reformista en allò polític i conservador en allò antropològic. Com a mínim —ja que l'has evocat— en el sentit d'aquesta frase de Chesterton: “El poble mai pot rebel·lar-se si no és conservador, com a mínim prou com per haver conservat alguna raó per a rebel·lar-se”.

4.- A Capitalismo y nihilismo tens un text a propòsit de Martín-Baró, que m'ha agradat força. Però, a més, és d'agrair que algú per aquí se'n recordi, ja que la seva obra té una profunditat que poques vegades s'ha subratllat. Que Martín Baró i la seva obra hagin desaparegut de l'entorn acadèmic i de l'entorn polític espanyol són senyals de què...

De dues coses, bàsicament. Indica el menyspreu polític, eclesiàstic, acadèmic i mediàtic pels intel·lectuals perseguits i assassinats quan s'aparten del camí políticament correcte per a assumir “l'opció preferencial dels pobres”. I indica també —n'és inseparable— el valor d'una obra que, a contrapèl del que és la psicologia postmoderna contemporània, prova d'explorar les arrels socials, col·lectives, dels conflictes subjectius i subratlla les virtuts terapèutiques del compromís i l'acció comuna. La “psicologia de l'alliberament” no és menys subversiva que la “teologia de l'alliberament”. Però això no interessa a ningú a Espanya.

5.- Parles també del mal absolut. En aparença enemics, els radicals d'un costat i de l'altre creuen en aquell mal absolut com la causa última de totes les disfuncions. Els que ens porta a comprovar com s'assemblen els uns i els altres. Són el mateix a costats diferents de la trinxera o hi ha diferències apreciables?

Una llarga lluita acaba per imposar a l'enemic les mateixes estratègies i els mateixos discursos, però en tot cas no hem d'oblidar una diferència fonamental entre els radicals imperialistes i els radicals islamistes: la que existeix entre l'agressor i l'agredit. Els EEUU han envaït Iraq i no a l'inrevés ; els sionistes han envaït Palestina i no a l'inrevés ; quasi totes les bombes cauen a Kabul, a Bagdad, a Somàlia, a Beirut, a Gaza, ara potser a l'Iran. Una llarga història de colonialisme, dictadura i repressió (sense oblidar la responsabilitat dels “nostres” radicals en el finançament i l'entrenament dels “seus”) dibuixa una línia divisòria que l'esquerra tampoc ha d'oblidar, com pretenen fer-nos oblidar la “guerra contra el terror”. Com tampoc no hi ha que oblidar les diferències que existeixen dins del propi islamisme: Hizbolà i Hamas, diferents entre si, són alhora feroçment contraris a Al-Qaeda, grup penombrós amb què els EEUU vol que identifiquem tot l'antiimperialisme islamista. Els EEUU necessiten un enemic semblant. La URSS, amb totes les seves barbaritats, no deixava d'alimentar en alguns sectors socials occidentals la il·lusió d'una alternativa emancipadora al capitalisme. Ningú no pot defensar Ben Laden. La seva semblança ideològica amb Bush obliga a escollir bàndol per raons “culturals” ; la seva semblança és un motor molt eficaç de la “confrontació de cultures”.

6.- És curiós com l'esquerra occidental, i més encara si té representació parlamentària, sembla haver relegat en els seus discursos les qüestions materials i dóna cada vegada més atenció a les simbòliques. Et faig aquesta apreciació perquè en el teu llibre parles sobre la fam, i hi apareix una representació clara d'allò material, però també has defensat molts cops aquella vessant simbòlica. Sense anar més lluny, amb els nacionalismes no estatals.

No sé si defenso la vessant simbòlica. Per un costat m'interessa analitzar com es construeixen materialment certs símbols que generen o desactiven la violència: certes representacions que tenen a veure amb la distància sota la que compareixen els altres. Al mateix temps em limito a constatar que la lluita pels territoris i les materialitats va sempre acompanyada d'una lluita no menys intensa per les seves representacions, que no sempre coincideixen —i de fet sovint topen— amb elles. Tota lluita per la supervivència és al mateix temps una lluita per la identitat. I, com bé diu Terry Eagleton i repeteixo amb freqüència, “només hi ha una cosa pitjor que la identitat, i és no tenir-ne cap”. L'Europa postmoderna no deixa de predicar contra l'Estat quan el problema de la major part dels pobles de la terra és que no han arribat mai a tenir-ne cap ; i predica contra la identitat quan el problema de la major part dels pobles de la terra és que no han arribat a tenir la seva. La identitat és una cosa que es desitja tenir i que després es desitja desempallegar-se'n. Però per a això és precisament necessari comptar —com nosaltres comptem— amb un territori i una materialitat assegurada. I des d'allí és fàcil després tornar-se molt lleuger...

7.- Una puntualització. Sembla que en aquell oblit d'allò material, l'única representació possible és l'emigrant, que passa ara a encarnar les virtuts i defectes que a l'era fordista s'atribuïen als pobres. Sembla que també l'esquerra s'ha apropiat d'aquella mirada: ja no hi ha pobres ni classe treballadora, sinó emigrants. És així?

L'oblit d'allò material és el que materialment caracteritza les societats capitalistes “avançades”: l'oblit del cos, del territori, de la finitud, de la malaltia, de l'envelliment, de la mort, coses totes il·lusòriament suspeses a l'aparador de la publicitat, la tecnologia i el consum. En aquest context irromp com una bomba l'emigrant, amenaçador precisament perquè exposa a la vista de tothom aquests rastres que el mercat pretén esborrar, i que fins i tot els espanyols pobres (uns 9 milions) proven d'oblidar. En qualsevol cas, l'immigrant compleix, com ha succeït sempre al llarg de la història, aquest paper ideològic de legitimació interclassista en virtut del qual el nadiu pobre se sent envejat, robat, envaït, de manera que, al mateix temps que oblida la seva pròpia misèria, es “reconeix” en la política dels nadius rics. Sabem que el vot xenòfob a la ultradreta a Europa prové dels sectors econòmicament castigats, i molts cops d'antics votants de partits comunistes.

8.- Occident s'afirma enfront de la fam de la resta de pobles? Occident pot viure bé perquè ha espoliat altres pobles? Aquesta és la causa de la fam?

La causa de la fam no és Occident sinó el capitalisme, i el propi Occident —escrivia fa uns dies— és víctima de la fam generalitzada d'una economia que, d'una banda, no deixa menjar el Tercer Món i, de l'altra, deixa sempre insatisfet el Primer: uns volen alguna cosa i altres sempre volen més. D'aquesta manera, la fam dels sadollats —lligada a un sistema d'acumulació i destrucció ampliada d'home i de coses—posa en perill la supervivència del planeta mateix.

9.- Molt probablement, tenim dificultats, per la inflació i la saturació en l'ús del termes, per a descriure i transmetre adequadament la realitat. Però és que aquest mateix concepte, igual que el de veritat, tampoc no sembla jugar ara un paper important. No només perquè la gent descregui, sinó perquè a més els experts ens diuen que la veritat no existeix.

Cito una frase de Günther Anders: «Forma part de l'essència del pluralisme permetre alguna cosa considerada falsa ; que la veritat del pluralisme consisteix, en darrer terme, en no tenir cap interès per la veritat o, més exactament, en no prendre seriosament la pretensió de veritat de la posició tolerada (i, fet i fet, tampoc la pròpia)». Aquest “pluralisme”, aclareix tot seguit el propi Anders, és el “mercat”, on tota mercaderia té dret a vendre's per igual i tot consumidor té dret a escollir entre totes per igual. La veritat només importa ja als pobres, obligats a prendre's seriosament el que fan.

10.- L'esquerra sap emprar el llenguatge o ha perdut en aquestes dècades una certa capacitat de definir els termes que va tenir en el passat?

Enfront de la destrucció premeditada del llenguatge com a marc de credibilitat per part dels mateixos que destrueixen ciutats (el que jo anomeno episèmia o pansèmia), l'esquerra no troba de moment més recurs que la “sobresemantització”, que al seu torn accelera el contagi d'incomunicació (l'abús, per exemple, del terme “genocidi”). De-finir vol dir “limitar”, “posar límits”, i aquesta és la condició mateixa de la significació. Jo crec que el fet mateix de de-finir (en l'absència induïda de límits) ja és una activitat anticapitalista. I cal que l'esquerra es dediqui a definir, en els seus treballs teòrics i en els seus pamflets.

11.- Sóc aficionat a la música, al cinema, a la literatura. I percebo que les metàfores que les creacions culturals contemporànies em transmeten són conservadores. Fins i tot, i de vegades especialment, aquelles que semblen proposar una ruptura més gran. Hi coincideixes?

No sé si entenc bé la pregunta. He dit algun cop que tot “rupturisme” estètic que antuvi van concentrar les avantguardes —polítiques i artístiques— avui el monopolitza la “publicitat”, on tot està permès a condició de què serveixi per a comprar i vendre alguna cosa (i també destruir alguna cosa en alguna altra part) i, per tant, a condició de què no signifiqui res ni culturalment ni política. La música, el cinema, la literatura s'han vist una mica obligats a imitar aquest “rupturisme” publicitari en la forma dominant del que jo anomeno gag —com a unitat tancada d'autosatisfacció pura— ; és a dir, com a llaminadures visuals, acústiques i literàries que recobreixen un gran buit, un buit reproductiu i, en aquest sentit, “conservador”. Tot està permès menys la política. Només la política trenca la ruptura permanent i ens escandalitza, i per això aprecio particularment —i recomano— l'extraordinària última novel·la de Belén Gopegui, El padre de Blancanieves, (“El pare de Blancaneus”) una gran construcció novel·lística, literària, en què la forma mateixa —impecable i molt rigorosa— és ja, en aquest sentir, tan “política” (tan poc “publicitària”) com el desenvolupament mateix de la història.

.

Entrevista publicada a Rebelión: clica aquí

Entrevista original a El Confidencial: clica aquí

.