No és veritat que les obres es defensin soles. Fa uns dies va morir a Madrid Pablo Sorozábal Serrano (1934) amb premeditada sordina, deixant alguns llibres que ell no va saber o no va voler defensar i que un món tràgicament lleuger creu no necessitar. Amb prou feines puc jutjar les seves composicions musicals, però va traduir de forma magnífica Kafka, Fontane i Büchner (entre molts d'altres), va produir una molt notable obra poètica i va ser, sobretot, un extraordinari narrador, un contista excel·lent que va assenyalar i explotar amb punteria fèrtil la “desconeguda arrel comuna” entre literatura i xerrameca. L'any 1986 va obtenir el premi Pío Baroja per la seva novel·la La última palabra (“L'última paraula”), un text torrencial, goliardesc, hilarant, joglaresc, en què la passió eròtica i lingüística es conjuguen, al revés que a les nits de Xeherezade, per a conquerir, i no per a protegir, un cos esquiu. La seva gran obra, tanmateix, no va merèixer ni tan sols una atenció passatgera. Publicada l'any 1990 per l'editorial Tellus, malgrat haver estat escrita a principis dels vuitantes, es va apagar ràpidament entre alguns focus aïllats d'admiració encesa i impotent. No sé si va ser el seu ineludible però inencertat títol o el fet d'haver-se avançat uns anys a l'actual bona acceptació de la memòria (on oblidem tantes coses) o el menyspreu del seu autor a tota forma de reconeixement “burgès”: la veritat és que Lloro por King-Kong (“Ploro per King-Kong”), frase que resumeix el drama humà i social de la minyona protagonista, va ser immediatament descatalogada pel mercat esclau, tot i ser —segons el meu parer— la novel·la que, per la seva precisió política i la seva bellesa literària, aborda millor aquest trist període de la història d'Espanya en què es van abatre tots els llums i que ens hem limitat a acolorir per a tenir com a mínim una ceguesa de colors. I la veritat és que Lloro por King-Kong, que podria defensar-se a si mateixa en un món millor, ha de conformar-se amb demanar-nos, als qui l'hem llegida i l'admirem, que la defensem nosaltres amb els nostres mitjans tan magres, que la recomanem torxa a torxa i que demanem —com demano jo des d'aquestes pàgines— un editor que la torni a la vida precisament ara, quan més vida secreta conté.
Com recordava ahir Darwin Palermo, Pablo Sorozábal va ser també un extraordinari articulista. Atrabiliari, provocatiu, enginyós, remugadorament tendre, d'una galanteria de vegades procaç, no va perdre cap ocasió per a manifestar el seu menyspreu ferotge i jocund cap a tot eufemisme i tota mauleria, també o sobretot dins de l'esquerra, cosa que sens dubte va agreujar l'aïllament orgullós en què va viure els darrers anys de la seva vida. Pagaria sens dubte la pena recuperar els textos que el van convertir en el més brillant col·laborador del diari basc Egin als anys vuintantes, en el més salvatge i llenguerut, i en el menys complaent amb les disciplines i les estratègies polítiques dels partits. Recordo, és clar, el mític “Elogio sentimental del tanque ruso” (“Elogi sentimental del tanc rus”), que tant ens va fer gaudir als seus admiradors i que vaig utilitzar en un guió de Los Electroduendes. Recordo també, a principis dels 90s, enmig d'una allau d'albanesos que provaven d'entrar a Itàlia, la seva implacable rancúnia (intencionadament altisonant, com de la bruixa Avería) cap aquells pròfugs del socialisme que es disputaven a cops de colze un foradet en els centres privilegiats del capitalisme per a reproduir millor el sistema global d'explotació. O recordo també la més brillant, la més convincent, la més vibrant, la més descabellada i matemàtica defensa de Cuba que mai hagi llegit, fins a tal punt nua de sentimentalisme que gairebé em va fer plorar, i tan desproveïda de tota concessió a l'enemic que molt probablement els propis revolucionaris cubans haurien preferit de tenir-la tancada en un calaix. Pablo Sorozábal era un home intractable, en el sentit (ho recordava també Carlos Fernández Liria) de no acceptar cap tracte o avinença en un món que derivava subjectivament cap a la traïció, i de no acceptar-lo encara que per a fer-ho hagués de deixar de tractar precisament amb tot el món.
L'octubre de 1992 vaig tenir l'enorme privilegi de què Pablo Sorozábal acceptés de presentar el meu llibre ¡Viva el Mal! ¡Viva el Capital! (“Visca el Mal! Visca el Capital!”). Va escriure per a l'ocasió un text l'original del qual tinc davant dels ulls, curosament mecanografiat i sense gairebé correccions, amb algunes notes manuscrites a peu de pàgina per tal d'il·lustrar les semblances entre el PSOE i la Falange. L'he llegit de nou i no he sentit ni tendresa ni tristor ni nostàlgia ; l'he llegit de nou i he esclafit a riallades, agraït de què ens hagi deixat —a mi i als qui el coneixien millor que jo— l'antídot contra el pesar de la seva irrevocable absència. He rigut admirant alhora la justícia lluminosa de les seves frases, que ell tallava amb tanta cura. «Buenaventura Durruti» diu per exemple «aquell gran lluitador antifranquista al capdavant de la seva columna va anar implantant amb mà fèrria el mercat lliure, això és, el comunisme, en les comarques que alliberava de la dominació feixista durant els primers mesos de la guerra civil».
O també aquest al·legat contra l'estil (que -glub- anys després vaig plagiar des del moll de l'os contra Gabriel Albiac): «Un ja està fins als pebrots dels “estilistes” i la seva “inconfusible personalitat”, és a dir, d'aquesta tan celebrada, i ben vinguda, inanitat que s'expressa amb la muletilla: “l'estil sóc jo!”. Per a il·lustrar el que he dit: a Azorín se li pot perdonar que les seves idees no tinguin gran interès , però no el tedi que provoca el seu “personalíssim estil”. A Cela se li pot passar per alt que la falsificació i la mentida siguin l'únic imperatiu categòric del seu discurs liberal-feixista, i a Umbral que l'esquerranisme del seu sigui més fals que Judes, però ni a un ni a l'altre se'ls pot perdonar que escriguessin aquella prosa-estendard engolada i campanuda (pròpia del cap d'aquarterament de la Legió o delegat provincial del Moviment amb vel·leïtats literàries en les seves estones d'oci), mera regurgitació de si mateixa. Tinguin un passi les idees pobres o maldrestres, però no el fet d'anomenar literatura l'exsudació, que, com tota secreció, és, això sí, la cosa més personal i intransferible del món».
O, finalment, aquest llarg exabrupte contra el sindicalisme claudicant: «Bé, concedim que cap líder sindical “democràtic” vulgui expressar-se amb la precisa generalitat filosòfica amb què ho fa la bruixa Avería, però, ¿per què, en tot cas, no va a allò concret i els diu als obrers que a Brasil i a d'altres països del Tercer Món (o del primer, o del segon, segons la conjuntura) els amos del capital produeixen acer, o el que sigui, a preu de misèria, justament aquell mateix zero que, després de la liquidació de la siderometal·lúrgia basca i asturiana (així com no fa gaire la valenciana) vendran als seus socis capitalistes espanyols (és a dir, que se'l vendran a si mateixos)? I per què no treure les conclusions lògiques i dir-los a aquests marxistes siderometal·lúrgics que el seu problema se solucionaria immediatament només amb què treballessin amb salaris d'esclavitud, ja que la rendibilitat no és ni pot ser altra cosa que la misèria (absoluta o relativa, però sempre relativament absoluta) de l'obrer? I per què, un cop dita aquesta incontestable veritat, no anar una mica més lluny i anomenar la veritat última, la que només i únicament el comunisme acaba amb aquesta barbàrie, aquesta desraó i aquesta inhumanitat? Però no, ni els líders sindicals ni tan sols els propis obrers semblen estar per la tasca d'extreure conclusions lògiques, i es resignen anticipadament a la derrota (els qui no ho facin cauran indefectiblement sota el pes de la llei antiterrorista) i es conformen amb provar d'aconseguir que la destrossa sigui una miqueta menys catastròfica que el que es tem, aplaudits pels intel·lectuals que van festejar la demolició del mur de Berlin, a l'espera de festejar l'ensorrament de Cuba!».
Pablo Sorozábal no va ser, sens dubte, un d'aquells intel·lectuals que, quinze anys més tard, segueixen festejant la invasió d'Iraq i la d'Afganistan, els bombardejos sobre el Líban o les lleis antiterroristes ; ni d'aquells que es forgen un “estil” per a menysprear elegantment la raó, la veritat i la justícia. Si he de descriure en poques línies com era, escrivint i barallant-se, no tinc altre remei que tornar-lo a plagiar i reproduir el que va escriure d'un escriptor que mereixia les seves paraules molt menys i el nom del qual m'he limitat a substituir pel seu en aquest llarg fragment:
«Pablo Sorozábal era un dels pocs absolutistes que quedaven. M'apresso a aclarir les confusions: per absolutisme no entenc 'radicalisme', 'maximalisme' ni cap altra malaltia infantil ideològica, sinó el que diu ja l'etimologia del terme absolut, això és, independència, alliberament, allò que és incondicionat i irrestricte. En aquest sentit perseguia l'absolut Pablo Sorozábal i era, per tant, un absolutista. Corren temps de miserables conxorxes, d'infames renúncies, d'ignominioses traïcions, totes elles maquillades i transvestides d'un relativisme, o el que és el mateix, d'un pragmatisme vulgar i vergonyós. Si avui algú diu “tot és relatiu” no està assenyalant que tot està interrelacionat, sinó que, si es pot, cal treure profit de tot i posar-li una espelma a déu i una altra al diable. L'escriptura de Pablo Sorozábal és, per contra, una glopada d'aire net on no creix cap miasma de soca “relativista”, sense perjudici, és clar, de què hi siguin sempre presents les contradiccions dialèctiques entre l'estam i l'ordit d'allò real».
«Però és que a més d'absolutista, Pablo Sorozábal és totalitari. Pobret! ¿A qui se li acudeix avui, en plena consolidació de la “democràcia espanyola”, amb els del PSOE recordant a bombo i platerets els portents dels deu anys de cada vegada més perfeccionada dictadura capitalista i els de l'oposició (de dretes i d'esquerres) preparant-se per a prosseguir exactament la mateixa tasca que els del PSOE amb voluntat de servei inassequible al descoratjament ; a qui, insisteixo, se li acudeix avui, després de la dinamitació controlada del socialisme real (tan alegre i fervorosament saludada i celebrada pels intel·lectuals esquerrans del món lliure, tant més “purs” i “radicals” en el seu sedicent esquerranisme, cosa que no deixa de convidar, per cert, a la reflexió ; ja només els queda la satisfacció de veure caure la “bèstia bruta i assassina” del Carib, tot i que espero que no arribin a veure-ho), a qui, repeteixo se li pot acudir de ser totalitari ara i aquí? Només a un despistat! Jo dic, tanmateix, quin despiste més bonic! Quina bellesa la d'aquest diàleg que Pablo Sorozábal manté amb el senyor Absolut i la senyora Totalitat, germans que, en la ignorància de si mateixos, forniquen com ho van fer Siegmund i Sieglinde, en la gloriosa ignorància no només de si sinó de l'advertència de la deessa mare, Erda, al deu pare, Wotan: “Un dia funest despunta per als déus! Segueix el meu consell i desprèn-te de l'anell!”».
Les obres no es defenen soles i un no pot evitar la convicció de què el món ha estat injust amb les de Pablo Sorozábal. És clar que això a Pablo Sorozábal li importava, amb perdó, un carall. Com que era un “hedonista”, segons li agradava declarar en veu altra, mai es va deixar endur per l'amargura ; com que era un comunista, estava molt més pendent d'injustícies molt més greus que es produïen i se segueixen produint en tots els racons del planeta. Com que era un hedonista comunista, es deixava endur sempre pels plaers i mai per l'autocomplaença. La nit en què la mort va dir l'última paraula i va silenciar la seva xerrameca, la seva família va trobar al calaix de la seva tauleta un poema. És un bon exemple del mestratge literari amb què va lluitar contra l'estil, va defensar l'hedonisme, el comunisme i l'antinarcicisme, i va deixar la intempèrie sense obstacles per al diàleg entre el senyor Absolut i la senyora Totalitat. Tenia 73 anys i va morir bregador i enamorat, composant l'antídot contra tota temptació de pietat, pesantor o remordiment dels seus iguals. Contra la tristor de què no escrigui més —que a ell l'importaria, sí, un carall—, urgeix rescatar la seva obra del mercat esclau i posar-se a llegir-la.
Epitafi
Pablo Sorozábal Serrano
no hi han assistit les autoritats,
ja que jo no tinc nom
o, per dir-ho amb més precisió,
és el meu nom qui no té jo.
El vent, tanmateix, va fer acte
de presència i li va volar el barret
a una àvia que netejava la tomba
del costat amb un drap trist.
Els meus fills van vessar algunes
llàgrimes, i a la seva mare, ja fa anys que és
allí, potser no li va agradar el retrobament,
perquè sempre va tenir
moltes coses a retreure'm:
les meves mentides, les meves veritats,
la meva immaduresa, la meva ignorància d'allò
que és, diuen, la vida ; la meva pedant
mania de provar de canviar el món
amb paraules i melodies,
i el que és infinitament pitjor:
no aconseguir-ho de cap manera.
El meu últim pensament —saps?—
va ser la teva forma al sofà de la sala,
l'atroç justícia de la teva faldilla,
l'adolescent fúria de les teves mitges,
incertes com el llamp,
ostatges del Gran Turc dels meus ulls,
que no ofereix cap mena de rescat.
Però també vaig pensar en aquells locals
que tu i jo de vegades freqüentem,
acabats d'obrir, freds, desolats,
impromptus de la meva sed inconfessa
de tocar la teva bufanda, les teves sabates,
la pluja que a les teves celles tremola,
el vent que el teu cabell desordena,
el viu compàs de les teves passes
per les voreres seques i mullades,
els colors del teu silenci,
la feridora lluïssor de la teva ombra,
l'indemne tristesa de la teva veu.
Oh, fingida innocència, la d'un cafè
amb llet refredant-se, lent,
sobre el taulell de pedra pàl·lida
mentre, ferida, t'escolto parlar
de la teva passió eterna per un nom
que no és el meu, encara que el sigui,
o del noi que canta molt bé tangos,
o del cèlebre escriptor que admires,
o del guapíssim violinista armeni!
Oh, el mirall secret dels teus dits,
fins i llargs, que sense voler
teixeixen el meu temps i sense pietat m'instrueixen
en la ciència exacta de l'horror
de saber que, si no estàs, ja no hi ha res,
res mai no comença ni acaba,
canalla ontologia del buit,
agònica cosmologia,
sense aigua ni foc, sense terra ni aire,
òrfena d'àtoms i déus,
ja que l'ésser, pròpiament dit,
només és la gràcia intacta del teu cossatge,
la tenebra del teu somriure,
la procaç castedat dels teus genolls,
els avatars del teu escot,
la burla o seriositat de la teva paraula!
Ciència cruel com cap altra,
mai farta de posar-me al meu lloc,
malgrat que no impedeixin els excessos
que amb tu, en la teva absència, em permeto.
Però tu em comprens, oi?
I em perdones. O potser no. Millor
així, qui sap, tu ets docta
en el vell art de sobreviure
(és la teva paraula preferida)
mentre que a mi, que estic ja desviscut,
només sobreviure em queda.
Quina ràbia, sí, això d'haver-me mort,
ara que caminava, com sempre,
alerta en l'impredictible i fugaç
enlluernament de la teva epifania
malèvola i diürna, que transvesteix l'albada,
que muda el matí en nit,
la llum en ardent ombra tancada!
Però balla'm, amor, com a mínim,
un zapateado sobre la meva tomba.
.
Article original: El diálogo entre Don Absoluto y Doña Totalidad
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada