El passat mes de juliol es va celebrar a Coney Island el campionat del món de devoradors de hot-dogs. El jove estatunitenc Joey Chestnut va batre en la final el japonès Takeru Kobayashi i va superar totes les anteriors marques mundials en endrapar-se 66 salsitxes en 12 minuts davant del deliri dels més de 50.000 espectadors que van presenciar en directe la proesa. Com a premi, el campió va rebre un abonament de 250 dòlars en compres d'un centre comercial i un any sencer de hot-dogs gratis a la cadena Nathan's.
En aquest instant, mentre redacto aquestes línies, se celebra el campionat mundial de perdedors de pes. Cada segon cinc persones en disputen la final (un haitià, un somali, un ruandès, un congolès i un afganès) i els cinc obtenen la victòria. El premi és la mort. La mengera de Joey Chestnut no és res comparada amb la que ha devorat —diguem-ne— René, Sohad, Randia, Sevére i Samia: cada 12 minuts la pobresa mata de gana 3.600 homes, dones i nens a tot el món. O el que és el mateix: cada 5 hot-dogs a Honey Island 300 éssers humans moren d'inanició a l'Àfrica.
El 1876, el virrei de la Índia, lord Lytton, va organitzar a Delhi el banquet més car i sumptuós de la història per a festejar l'entronització de la reina Victòria com Emperadriu colonial. Durant una setmana, 68.000 convidats no van deixar de menjar i de beure ; durant una setmana, segons càlculs d'un periodista de l'època, van morir de gana 100.000 súbdits indis en el marc d'una fam sense precedents que es va cobrar com a mínim 30 milions de vides i que va ser induïda i agreujada pel “lliure comerç” imposat des d'Anglaterra. Mentre els colonialistes anglesos menjaven perdius i corders, els supervivents indis es menjaven els seus propis fills. La fam, ho sabem, dissol tots els llaços socials i imposa el canibalisme. Cal tenir molta gana per a menjar-se amb llàgrimes als ulls el cadàver d'un veí, per en cal tenir moltíssima més per a devorar alegrement 66 salsitxes en 12 minuts. Confessaré que cada vegada que penso en fams no em ve al cap el ventre inflat de la René ni el pit esquifit de la Samia sinó la voracitat aplaudida de Joey Chestnut, com a símbol publicitari d'una economia que no pot ni tan sols permetre's calmar la gana dels sadollats. Chestnut no és un caníbal, no, però en certa manera s'alimenta de l'aprimament dels etíops, els tailandesos i els egipcis: la tercera part de la collita mundial de cereals serveix per a engreixar els animals que ens mengem els occidentals (1 quilo de carn per persona i dia els estatunitencs, més de mig quilo els europeus), i n'hi hauria prou de reduir un 10% la producció de pinso donar de menjar a la tercera part dels 850 milions de persones que, segons la FAO, passen gana al món. Exagerar és mesurar allò incommensurable, fer aprehensible allò irrepresentable. Exagerem: Chestnut és un caníbal. Davant de les 50.000 persones que l'aplaudien, es va menjar la René, el Sohad, la Randia, el Sevére i la Samia i uns altres 3,595 homes, dones i nens. Ni tan sols Bokassa va demostrar mai tanta gana.
A Chestnut se li pot demanar que mengi menys i fins i tot que s'enfronti al seu govern, però en realitat és només una altra víctima de la gana. Hi ha la gana dels qui no tenen res i la gana dels qui mai tenen prou ; la gana dels que volen alguna cosa i la gana dels qui sempre volen més: més carn, més petroli, més automòbils, més telèfons mòbils, més imatges, més joguines i (també) una moralitat superior. La relació entre ambdues insatisfaccions és un sistema global. Volíem un home lliure i tenim una gana lliure. Confesso que cada cop que penso en la gana no em ve al cap l'esquelet d'en Sohad ni els immensos ulls febrils d'en Sevére sinó l'exèrcit dels EEUU a Iraq i l'alegria depredadora del Carrefour. Exagerar és empetitir allò il·limitat, reduir allò descomunal a escala humana. Exagerem: el canibalisme és, no ja obligatori, sinó elegant. Uns pocs milions de ments privilegiades (des de governs i multinacionals) dediquen tot el seu esforç a trobar la manera de què a tot el món, a tot arreu, li falti alguna cosa ; de què els nens d'Haití i Sierra Leone passin gana i s'hi desesperin ; i de què els consumidors occidentals, després de devorar boscos, rius, minerals i animals (amb les seves imatges), es quedin amb gana i se n'alegrin. El capitalisme treu als països pobres els seus recursos i alhora les forces per a resistir ; el capitalisme ens dóna mercaderies als occidentals i alhora la gana necessària per endrapar-les sense parar ; i la gana esdevé així, d'una banda i de l'altra, en la desgràcia objectiva d'Àfrica, Àsia i Llatinoamèrica ; i en la felicitat subjectiva d'una humanitat cultural i materialment insostenible i condemnada a la destrucció.
La fam dissol, sí, tots els llaços socials i imposa el canibalisme. La pobresa relativa espavila l'enginy, inventa solucions col·lectives, improvisa solidaritats i crea xarxes socials de resistència. Però per sota de cert llindar, quan la gana amenaça la supervivència, les trames es desfan i només queden impulsos atòmics, solitaris, animals: individus purs enfrontats entre si. Només en aquest sentit —biològic i gairebé zoològic— pot dir-se que les nostres societats occidentals són “individualistes”. Alguna vegada he expressat la regla de la satisfacció antropològica amb la següent fórmula: “poc és bastant, molt és ja insuficient”. Per sota de “poc” hi ha gana i són impossibles la consciència, la resistència i la solidaritat ; per sobre de “bastant” hi ha més gana i són impossibles també la consciència, la resistència i la solidaritat. “Massa” sempre vol dir “més”. Hem superat ja aquell punt a partir del qual l'únic que tenim (ni cotxes, ni carn, ni cases, ni imatges) és gana ; i la nostra voracitat, com la de Joey Chestnut, s'està menjant, mentre redacto aquestes línies, no només la Samia i el Sohad i el Sevére, tan borrosos i llunyans, sinó els propis fills.
.
Article original: El hambre en Occidente
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada