diumenge, 4 de novembre de 2007

Educar per al socialisme

Poques vegades un llibre al que s'ha parat tanta atenció ha estat tan ignorat. Poques vegades s'ha fet tant de soroll per a silenciar un missatge. Des de la seva aparició el passat mes de maig, Educación para la ciudadanía (democracia, capitalismo y Estado de derecho) [“Educació per a la ciutadania (democràcia, capitalisme i Estat de dret)”] ha estat objecte d'un linxament mediàtic estrictament proporcional als perills que conté, però que paradoxalment no ha vorejat mai el seu contingut. Tal i com ens relata el pròleg a la 2a edició, l'obra va sorgir de la resignació dels seus autors (Carlos Fernández Liria, Pedro Fernández Liria i Luis Alegre Zahonero) davant d'una assignatura que l'esquerra també havia contestat en va, contra el PSOE i contra el PP, sense que cap dels dos partits, ni els seus mitjans de comunicació afins, no entrés mai a considerar-ne els arguments. Per a denunciar el caràcter il·lusori de la polèmica i per a aprofitar la seva aspror electoralista, van escriure un llibre molt seriós i el van llançar als lleons per a què n'esquincessin la coberta. La dreta, naturalment, va picar l'esquer. Des de fa quatre mesos, gran part de la seva companya contra l'assignatura d' “educació per a la ciutadania” i contra el govern que la va inventar passa per identificar Zapatero —tant de bo fos cert— amb una obra escrita en realitat contra ell. Combinant amb exquisit equilibri la mentida i l'insult, periodistes i mitjans ultramuntans s'han ocupat de fer-li la propaganda més reeixida que pugui desitjar un editor, sense reparar en el perill de què els lectors atrets per un escàndol acabin persuadits per un argument. Mai un llibre no ha rebut millors recomanacions. Martín Prieto a El Mundo ha anomenat els seus autors “retroprogres pocasoltes” (“majaderos”), “lamelibranquios” [sic], “bojos” y “chequistas” ; Fernando Savater a l'ABC “necis i sectaris” ; Delgado Gal “ineptes, fanàtics i paranoics” ; La Razón “procubans desvirgadors d'adolescents” ; Libertad Digital “comunistes totalitaris” ; Jiménez Losantos y Pedro J. Ramírez “guillats” (“chiflados”) ; Alfonso Ussía els envia “a que se la ondulen en Cuba” [sic] ; Melchor Miralles ha demanat a Televisió Espanyola que els inhabilitin dels seus càrrecs docents, i fins i tot el parlament canari, per mediació del PP i CC, sol·licita a l'editorial Akal una rectificació i a la inspecció la seva retirada del mercat. Per la seva banda, el PSOE, posat en un compromís, tenallat entre la defensa de l'assignatura i la provocació del llibre, s'ha refugiat en un silenci incòmode, que no ha trencat ni tan sols per a desmentir la premissa major: el fet de què no es tracta, com s'ha repetit insistentment, d'un manual d'ús a les escoles (malgrat que els autors n'anuncien feliçment una versió adaptada al currículum acadèmic).

Però la rebequeria cridanera de la dreta i el silenci del PSOE demostren que aquest llibre arriba en el moment oportú i fa mal. Si s'ha difós en el calor d'una polèmica espúria, el seu valor n'és completament independent. És un llibre perillós per a tots en el mateix sentit en què ho va ser Sòcrates, el seu veritable protagonista, per a les oligarquies ateneses del segle V a.C. I la situací (com bé saben al País Basc) no descarta ja que l'exercici de la maièutica socràtica no caigui també en el llaç d'aquelles falses lleis que anomenen “antiterroristes”. La primera part d'Educació per a la ciutadania (democràcia, capitalisme i Estat de dret) aborda els conceptes de llei, democràcia i Estat de Dret d'una manera tan senzilla que fins i tot els més refinats pedants —per a evocar una cita de Chesterton— podrien entendre-ho ; amb tant de rigor i entusiasme, amb tanta estima compromesa, que Raymond Aron i Hannah Arendt haurien renillat d'emoció ; amb tan tossuda vocació il·lustrada que Montesquieu, Kant, Voltaire i Rousseau xalen sens dubte a les seves tombes. En aquestes pàgines, l'aventura històrica de la ciutadania ens interpel·la a tots a partir d'un principi que podria resumir molt lliurement mitjançant una paradoxa que els propis autors exploten: la de que la màxima obediència coincideix amb la màxima llibertat i, si es vol, amb el màxim anarquisme. Obeir (en llatí ob-audire) vol dir originalment “escoltar amb atenció”, i per tant no es tracta de defensar la llibertat superior de la sordesa sinó de dirigir l'oïda, i mantenir-la molt oberta, cap aquell lloc on no parlen ni els Déus ni els Reis ni els Amos ni els Mascles ; cap aquell lloc on no hi parla ningú o on hi parla precisament Ningú i on qualsevol-altre pot reconèixer-s'hi i reconèixer una filiació racional comuna: és la Llei com a coàgul de la llibertat política en el pas pel món. En aquest sentit, la ciutadania és l'imperi de la Llei allí on la llei assegura —i només per això és llei— que l'espai de què sorgeix seguirà buit, que ni el Diner ni la Raça ni l'Esglèsia ni el Gènere s'hi faran “escoltar atentament” en el seu lloc. I per això precisament només la forma Estat de Dret, progrés de la sense precedents, garanteix alhora les condicions institucionals necessàries per a l'exercici de la democràcia i per a l'evitació de la demagògia (per a impedir alhora —és a dir— els camps de concentració i la seva aprovació mitjançant plebiscit).

El problema és que Educació per a la ciutadania (democràcia, capitalisme i Estat de dret) no acaba a la pàgina 107, fins on podríem anar de la mà fins i tot de la guàrdia civil. El problema és que els seus autors es prenen tan seriosament Aron i Arendt que arriben de cop i volta a Marx ; és a dir, a aquell punt on Aron i Arendt resulten molt poc seriosos i fins i tot irresponsablement juganers. El problema és que la Llei, aquell lloc que la revolució francesa havia buidat de deus i reis per a l'obediència anarquista a la sola raó, està ple, està ocupat, ha estat usurpat —cop d'Estat estructural— per una força que es fa escoltar encara més tirànicament que els sacerdots i els prínceps: el Mercat. El problema és que se'ns va prometre —i vam lluitar— per una societat constituïda políticament i se'ns va donar i se'ns dona capitalisme. «Mentre s'entronitzaven els drets de l'home com a referent polític fonamental» resumeixen els autors a la pàgina 227 «el capitalisme proletaritzava la població. Mentre es decretava la llibertat absoluta de l'home i la “mort de tots els déus”, anunciant una república en què la política seria totpoderosa, el món s'havia convertit ja en un mercat en què no es podia emprar la llibertat més que per a comprar o vendre ; i la major part de la població no tenia res més a vendre que “la seva pròpia pell”. L'era de la política va morir en el mateix moment de néixer». Cal que els nostres nens sàpiguen això? Convé que ho llegeixin els nostres consumidors? Convé que aprenguin el que és veritablement la ciutadania i sota quines condicions se la invoca i se la destrueix? Convé que sàpiguen que allò que converteix l'Estat de Dret en una fràgil excepció, la democràcia en un ariet empresarial, la llei en una clau de classe, la igualtat, la llibertat, la tolerància, l'antirracisme, l'ètica i la responsabilitat en banderins i cromos fútils, és una economia de guerra que no pot permetre's cap d'aquestes coses sinó com a incongruència local, limitada històrica i geogràficament i sempre amenaçada per la violència restauradora que va ensangonar (per exemple) l'Amèrica Llatina durant tot el segle XX? Convé que sàpiguen que si volguessin tenir una república, una escola veritablement pública, un treball digne i segur o senzillament un cel net, es trobarien de cop i volta tan desprotegits com els sindicalistes colombians, els immigrants senegalesos o els patriotes iraquians? La nova assignatura d' “educació per a la ciutadania”, té raó Rajoy, és tan adoctrinadora com el catolicisme que ell defensa per a les escoles: perquè obliga a aprendre i repetir de memòria els atributs d'una cosa que no existeix. Zapatero vol ensenyar ciutadania sense qüestionar les condicions que impedeixen d'exercir-la ; vol, millor dit, que mestres i professors heroics ensenyin a volar, mentre cauen, nens precipitats des d'un abisme. Així no es fan les coses. És com si el govern obligués per decret als mecànics a arreglar els motors avariats dels automòbils llegint en veu alta la Constitució davant del capó obert. Que és, per cert, el que ens expliquen que va fer la revolució cultural xinesa: substituir la ciència burgesa pel llibre vermell de Mao, de manera que els oftalmòlegs de Pekin aprenien a operar cataractes repetint de memòria alguns passatges escollits de l'obra del Gran Timoner.

Però el llibre dels germans Fernández Liria i Alegre Zahonero (i del genial dibuixant Miguel Brieva) no ens explica “l'aventura de la ciutadania”, frustrada pel capitalisme, només per a desemmascarar Zapatero. Molt més important en un moment en què es tracta de definir el “socialisme del segle XXI”, la brillant, vibrant, emocionant i convincent defensa de la tradició il·lustrada que fan els seus autors és un retret també a l'esquerra, ingènuament estafada per la instrumentalització fraudulenta i criminal del discurs del dret. «Aquesta estafa» diu la pàgina 225 «hauria resultat molt més difícil si l'esquerra no s'hagués entestat tan alegrement en regalar a l'enemic el concepte d'Estat de Dret. El que hauria d'haver fet, en canvi, era demostrar que tal projecte és impossible sota condicions capitalistes de producció. Posar en evidència tots els que, dient defensar l'Estat de Dret, no defensen en realitat més que uns privilegis històrics, de la mateixa manera que podrien defensar-ne de genètics». En lloc d'això, l'esquerra es va entossudir en combatre el Dret —i fins i tot la forma mateixa de la llei— com un obstacle per al socialisme, sense comprendre que el socialisme és alhora la condició i l'efecte d'aquest posar la societat en Estat de Dret. Amb els autors, jo també crec que l'obediencia anarquista a la raó, la llibertat d'escoltar atentament qualsevol altre, ha de coagular en lleis i institucions que ens protegeixin dels camps de concentració i de la seva aprovació mitjançant plebiscit o, el que és el mateix, de la privatització dels mitjans de producció i de la seva “democratització” mitjançant falses constitucions ; i que, de la mateixa manera que hem de reapropiar-nos d'una propietat que el capitalisme no sap emprar sense condemnar més de la meitat de la humanitat a la malaltia i a la mort, i el conjunt del planeta —potser— a una destrucció prematura, he de reapropiar-nos també d'aquella gran conquesta de la ciutadania —el dret— que el capitalisme va deixar caure amb el cap de Robespierre i que només sap anomenar per a anul·lar-la i menysprear-la. Per això aquest llibre està destinat a convertir-se, al meu entendre, en una fita important en la tradició teòrica de l'esquerra i en un manual indispensable d'iniciació al socialisme: apassionant com l'Illa del Tresor, provocatiu i didàctic, divertit i aclaridor, dolorosament irrefutable, s'atreveix a posar a zero la tradició, per a començar a penar sense remordiments ni pressions, i a desembarassar mentalment el camí just quan a l'Amèrica Llatina uns altres han començat a desbrossar-lo materialment.

.

Article original: Educar para el socialismo

.