Marques o noms

Una mare revisa els pantalons del seu fill de 8 anys abans de rentar-los, i de la butxaca cau una pedreta.

No és cap pedreta. Cal que ens imaginem l'escena: el noi camina pensarós provant de resoldre un problema molt gran —el d'un company d'escola mort o el de la nit fosca i sense fronteres— i la seva angoixa és tan gran que s'ajup a la vora del camí. Allí concreta tot aquest malestar abstracte: la palpa, l'acarona, la llança enlaire, hi juga i, ja una mica alleugerit, la guarda a la butxaca. Cada cop que li torna aquell terror incomprensible, busca pels pantalons i tanca la seva mà al damunt.

No és cap pedreta. És un problema o, encara millor, una temptativa de solució. I per això la mare, quan la veu caure de la butxaca, sent una barreja de tendresa i ansietat. Durant l'últim mes, el seu fill ha recollit set pedretes del camí, unes d'alegria i altres de dolor.

Així són els nens. Així és tothom. Allò que no podem explicar, allò que no podem arreglar, allò que ens espanta o ens fa feliços ens ho guardem a la butxaca. Primer comencem recollint rocs i després passem a acumular paraules i noms. Amulets i signes, els noms són, en efecte, les pedres guardades a la boca amb què provem, amb un sol gest, de conjurar el mal, solidificar el món i representar les nostres emocions.

Per què sentim la temptació de enderrocar els murs i en canvi  és un crim bombardejar una casa?

Perquè els murs no tenen ulls i les cases sí.

Per què els vaixells tenen nom i els cotxes no?

Perquè els vaixells tenen ànima i els cotxes no.

Ànima, ho sabem, no descriu més que una determinada intensitat de la voluntat, una particular presència de l'objecte, una tossuderia de l'atenció. Hi ha criatures —com el Déu dels jueus— que no poden ser anomenades i d'altres, en canvi, que demanen a crits un nom a què respondre. Si provem de retenir la pràctica en una regla, podem dir que posem nom als cossos o objectes que compleixen com a mínim una d'aquestes tres condicions:

—Posem nom a tot allò que hem fet amb les nostres pròpies mans (incloent-hi, és clar, el cos de l'estimat, fabricat per les nostres carícies, construït amb la nostra tendresa, rebatejat una vegada i una altra, per tal d'aferrar-lo millor, amb tota mena de diminutius i paronímies).

—Posem nom també a tot allò on hem afegit la nostra pròpia vida a través d'un ús continuat o d'una atenció constant. Els melanesis posen nom a les seves culleres de fusta, els mariners als seus vaixells i els pagesos a les seves cinc vaques.

--Posem nom també a tot allò de què ens volem apoderar. Colom va canviar el nom de les terres que anava conquerint mentre l'Església rebatejava els indígenes forçats a la conversió. Els estatunidencs es van apropiar de les sequoies de Califòrnia posant-los els noms de generals ianquis.

Però si es tracta d'apoderar-se d'algú o d'alguna cosa, diguem-ho de seguida, els noms són poc eficaços i fins i tot perillosos, atès que allò que té nom —encara que no sigui el seu propi— pot rebel·lar-se contra el seu Nominador. L'esclau pot respondre a la crida de l'amo, però també pot cridat per l'amor, la raó o la revolució.

En realitat, el domini absolut prefereix precisament negar —o arrencar— el nom als seus esclaus. Una de les formes elementals de negar el nom és el nombre, que accepta o imposa la intercanviabilitat de totes les existències. Ni tan sols el més avar dels homes batejaria una per una les seves monedes: al cobdiciós no li importa que siguin concretament aquestes sinó que siguin moltes i en produeixin moltes més. No vol anomenar-les sinó comptar-les. El mateix passa amb el carceller, el compliment de la missió del qual depèn (al marge de capricis compassius i temptacions humanes) del fet de què substitueixi el nom del presoner per una xifra. Els diners i els presoners no s'anomenen; senzillament es numeren.

Però el contrari del nom és sobretot la "marca". Els gossos, els tigres i les rates marquen el seu territori amb saliva o amb orina. Els capatassos esclavistes i els marits masclistes marquen a cops els cossos amb el copyright ignominiós de la seva crueltat. El racista marca les seves víctimes amb un genèric d'espècie: per als colons francesos, per exemple, tots els argelins eren "Mohamed" i totes les argelines "Fatma". El Déu iracund, per la seva part, marca les portes que assaltarà l'àngel exterminador. Però passa el mateix amb la riquesa: el ramader ric, que no té cinc sinó cinc mil vaques, grava ens els seus lloms el foc del seu domini; i en les oliveres del terratinent no figura el com de cap enamorat sinó la mossegada freda de la seva propietat.

Aquesta és també la força íntima del capitalisme. Les grans empreses i multinacionals marquen els seus productes —confeccionats per desconeguts—, i allò que venen de fet no són els productes sinó les marques, amb les que al seu torn marquen milions i milions de consumidors. Els cotxes no tenen nom propi, al contrari que els vaixells, perquè mai no arribem a apropiar-nos-els a través de l'ús: segueixen sent propietat de Seat, Volkswagen o Mercedes, i el nostre prestigi no depèn de què el cotxe sigui nostre —i ens l'estimem com una cullera de fusta o una vaca— sinó de què nosaltres portem orgullosos la marca de la nostra absència i despossessió. Ilf i Petrov, dos escriptors soviètics que van recórrer els EUA a finals de 1935, no comprenien que els autors i els usuaris de les grans realitzacions tecnològiques estatunidenques (centrals elèctriques o automòbils) romanguessin ocults sota l'etiqueta d'una Marca Privada. El gran Ford —els explicava el seu guia— no era conegut i respectat com a mecànic sinó com a comerciant, i si havia de rivalitzar en fama amb els gàngsters més temibles era perquè, sota el capitalisme, "la glòria és una mercaderia i, com totes les mercaderies, dóna beneficis no a qui les produeix sinó a qui les comercialitza". El capitalisme dissol sense parar els noms individuals i, si alguns d'ells arriben mai a ser coneguts, és només a condició precisament de què deixin de ser noms per a esdevenir marques. És el que va passar amb Ford i és el que ha passat, per exemple, amb Michael Jackson, Fernando Alonso o Cristiano Ronaldo: el seu nom és la marca que marca la seva falta de nom, i marca també la nostra passivitat de ramaderia mansa sense batejar.

Cal defensar els noms i defensar-los també com a mesura de la producció i del consum. Quantes coses podem posseir? Quan hem de canviar-les per d'altres de noves o diferents? El càlcul és senzill. Hem de ser tan pobres com sigui necessari per a poder posar nom a totes les nostres coses i usar-les tant de temps com sigui indispensable per a què ens responguin quan les cridem.

La mare que revisa el pantaló del seu fill de 8 anys es preocupa en veure la pedreta que posa nom per aproximació —com tots els noms— a les angoixes i temors del noi. Però hauria de preocupar-se molt més en veure la marca —Levis, Pepe, Lee— que marca el seu cos com si fos la vaca d'un ramader ric. Contra les marques, contra totes les marques, cal que recuperem els amulets, el signes: els noms amb què podem anomenar-nos els uns als altres i alhora cridar l'amor, la raó i la revolució.

*Article original: marcas o nombres.