Un pare i un fill, després d'un vague cataclisme nuclear, arrosseguen un carret de supermercat, ple de pertinences, per les carreteres borroses d'un món on tots els colors —cel, aire, terra— s'han fos en una espuma de llet bruta. Totes les relacions, tots els vincles, tots els càlculs, el conjunt de projectes i raons que garanteixen la continuïtat social, s'han reduït a uns quants objectes supervivents i a dos o tres impulsos immediats. És millor evitar els altres éssers humans, font només d'amenaça, i és una sort trobar restes de menjar o andròmines entre les runes. Cada troballa —la vareta d'un paraigua, un parell de piles, una flassada— prolonguen per uns dies una vida que per això mateix és absurda de conservar. Per a conservar-la, en tot cas, és necessari vigilar, cuidar, administrar, racionar les propietats. En definitiva, fer permanentment economies.
A l'extraordinària novel·la de Cormac McCarthy impressiona aquesta reaparició de les coses, anul·lades al mercat pel seu propi excés, després de la catàstrofe. Però en aquest sentit, com en tant d'altres, La Carretera recorda el Robinson Crusoe de Defoe, del qual és alhora una interpretació i una prolongació. Les semblances són patents: en ambdós casos els supervivents parasiten sense parar les restes d'un món destruït per a reproduir una existència solitària, amb un nen —real o figurat— com a tota companyia o contrapunt, convertits els seus propis cossos en "restes" comestibles, objecte de la cobdícia antropòfaga de càlculs humans paral·lels. És veritat que hi ha un abisme mental entre l'atmosfera colonial de Defoe, solar i prometeica, on el mascle blanc, com fa l'aranya amb la seva tela, és capaç d'extreure de si mateix civilització en les condicions més adverses, i —d'altra banda— l'extrema languidesa apocalíptica de McCarthy, aferrat a un vincle postrem i a l'esperança remota de "restes" també de bondat entre les runes; però podem dir que ambdues novel·les descriuen un món pre i post-social despulladament —i de forma estricta— econòmic: marcat, és a dir, per la gestió individual de recursos escassos, per l'administració mesquina i egoista de l'escassetat.
L'economia, ¿és l'art d'administrar les restes d'un naufragi? Com és sabut, el punt de partida de Marx va ser el de criticar justament la visió fraudulenta d'aquest horitzó catastròfic on emergia, com a mònada natural, un individu pur, emprenedor, capaç de construir per si sol, contra la natura i contra la resta d'homes, un món paradoxalment habitable per a tothom. És el que ell anomenava les "robinsonades" d'Smith i Ricardo, el mite fundador del capitalisme que, al contrari, "havia desenvolupat les relacions socials en el seu grau més alt" i on l'individu aïllat no constituïa "el començament de la història" sinó "el seu resultat". L'home, diu Marx, és en sentit literal un zoón politikón, "no solament un animal social sinó un animal que només pot individualitzar-se en la societat". Robinson no encarnava la nostàlgia per la vida natural, el retorn a l'ésser humà original sinó, a la inversa, l'avançada de l'home nou que es preparava des del segle XVI i que assoleix la seva expressió més depurada al segle XX, després de la segona guerra mundial: Robinson Crusoe aïllat enmig de l'abundància del mercat.
La crítica a les "robinsonades" tenia, en tot cas, una llarga història. Ibn Jaldun, avantpassat àrab de Marx i de Maquiavel, ja havia deixat clar a finals del segle XIV en el seu Al-Mugaddimah que "les diferències que s'aprecien en les condicions i les institucions dels diversos pobles depenen de la manera en què cadascun d'ells procura la seva subsistència: els homes no s'han reunit en societat sinó per a ajudar-se a aconseguir els mitjans per viure", i això perquè "el poder d'un individu aïllat no seria suficient per a obtenir el necessari ni podria per si sol procurar-se el que cal per al manteniment de la vida".
Molt abans, per suposat, el filòsof Aristòtil, que havien llegit tant Ibn Jaldun com Marx i a qui aquest últim manllevava l'expressió zoon politikon, havia establert per a sempre la necessitat de comprendre l'ésser humà individual a partir de la col·lectivitat de què formava part, i no a l'inrevés: "la ciutat és una de les coses naturals (per a l'home), i l'home és per naturalesa un animal social; i el que és asocial per naturalesa i no per atzar o bé és un mal home o bé és més que un home".
I tanmateix, ¿no hi ha quelcom teòricament fecund en el fet de mantenir a la vista la idea de "naufragi" o "catàstrofe" com a font, i no com a col·lapse, de la sociabilitat? ¿Potser com a garantia de racionalitat? I pel que fa a la imatge de l'home a soles amb les seves coses, ¿que potser no encarna precisament la victòria trista de la condició econòmica sobre la condició política i social? ¿Que potser no encarna el ganxo biològic per sobre del qual cap societat humana no ha aconseguit fins ara elevar-se, si no de manera desigual i injusta? Tan aquells a qui no es deixa ser homes com aquells que estan per sobre de l'home són insociables i impolítics per igual, i ho són justament perquè estan atrapats, perquè segueixen atrapats, en l'Economia.
Que Artistòtil s'ocupi de l'economia en la seva Política és molt revelador. Com se sap, en el seu sentit original "economia" remet a l'administració o gestió de la casa, però la casa, per a un grec lliure, era al mateix temps part integrant i negació de la polis. La casa és la "família", amb tot allò que implica de jeràrquic i intestinal: és un terme derivat del llatí "famŭlus" (servidor), i descriu el conjunt de dones, fills, esclaus i objectes propietat d'un sol amo. En la seva qualitat d'amo, en família, el baró atenenc és un individu a soles amb les coses i no és encara, per tant, un zoon politikon, un ciudatà, l'home que un arriba a ser quan surt de casa per a reunir-se no amb objectes o propietats, sinó amb iguals. "L'home és acció, no producció", diu Aristòtil, i l'economia, que s'ocupa de la producció i ús dels béns, se cenyeix a l'espai domèstic de les coses subjectes (animades o inanimades). L'economia és una tekhné per a amos solitaris, forçats a administrar el seu illot, que han d'aprendre a tractar les dones i els esclaus no menys que a fer comptes i a aconseguir el millor blat i l'oli més barat. Per això mateix Aristòtil es nega a veure cap continuïtat entre el "govern de l'amo" i el "govern de la ciutat", atès que un —diu— s'exerceix sobre les coses i l'altre sobre els homes: "el govern domèstic és una monarquia (ja que tota casa és governada per un de sol) mentre que el govern polític és de lliures i iguals". L'amo, com Robinson, s'erigeix solitari al centre d'una petita col·lecció d'estris rescatats —amb molt d'esforç, encara que sigui d'altri— del naufragi general.
L'extensió de l'economia al conjunt de la polis s'anomena "tirania". La polis, sotmesa a la voluntat d'un sol home, es reduïda a la "condició domèstica" i els seus ciutadans tractats com a "famŭli", com a esclaus, dones i nens, és a dir, com a objectes administrats pel tirà. La casa ara té els límits de la ciutat, la família delimita les fronteres de l'Estat; tot és, diguem-ho així, "economia". Però aquesta extensió de la vida domèstica al conjunt de la polis, la conversió de l'amo en tirà, la privatització de la vida pública, té a veure amb el pas de l'economia a la crematística, segons la distinció que en fa el propi Aristòtil. L'economia, per dir-ho així, defineix el marc dels béns de consum que podem utilitzar personalment, i els seus límits coincideixen amb la satisfacció de necessitats materials finites; la riquesa pròpiament "econòmica" és tan limitada com els objectes on es troba contingut el seu valor i els cossos que els produeixen i gaudeixen. Tot el contrari succeeix amb la "crematística". Economia pervertida, economia "desmesurada", la crematística no coneix límits, s'imposa a si mateixa precisament la negació dels límits, i això perquè el seu propòsit no és "l'ús" sinó l'adquisició de riqueses, mitjançant el comerç o la guerra, com mers mitjans per a adquirir noves —i noves— riqueses; és a dir, l'ús de les riqueses —sobretot sota la forma "diners"— per a negar-los tota utilitat. "Una riquesa estranya", diu Aristòtil, "que no impedeix que qui la posseeix en abundància es mori de gana". Allò que fa semblants els sub-homes i els sobre-homes —insociables i impolítics— és que mai no poden saciar la seva fam.
El pas de l'economia a la crematística, la seva extensió cancerígena al govern de la ciutat, suposa la despolitització de la polis. La relació gairebé orgànica entre crematística i tirania queda clarament exposada en els Econòmics, obra probablement apòcrifa però d'inspiració molt aristotèlica, en el segon llibre de la qual se'ns donen exemples històrics "d'adquisició de riquesa", la major part dels quals revelen el frau o la violència de coneguts tirans de l'antiguitat: Hipias, Mausol, Lígdamis i, per suposat, Dionís de Siracusa. D'aquest darrer, el Pseudoaristòtil explica l'anècdota molt reveladora —avançament de la violència oculta als mercats monetaris dels nostres dies— de com el tirà va manar encunyar moneda d'estany i després va fer jurar als ciutadans, reunits en assemblea, sota pena de mort, que eren de plata. "Els homes", deia el filòsof a la Política, "no es fan tirans per tal de no passar fred". És la pulsió ápeiron —sense límits ni mesura— de la crematística, és la hýbris que busca l'equiparació amb els deus, la que transforma un ciutadà en un amo dels seus iguals, un zoón politikón en un Robinson dels seus congèneres. "Els majors delictes tenen per causa els excessos, no la necessitat", i per això, afegeix Aristòtil, "els majors honors es concedeixen a aquell qui mata no un lladre sinó un tirà".
No deixa de ser curiós i significatiu que calgui esperar la consolidació del capitalisme per a què el terme "economia" perdi el seu vincle original amb l'àmbit domèstic sense perdre, tanmateix, el seu segell de classe: el propietari individual aïllat amb les seves coses, animades i inanimades, segueix erigit com a zoón ekonomikón però ara fora de la llar, al centre de l'escena. El capitalisme és una crematística, és a dir, l'extensió i emancipació, a partir del sòl "familiar", sotsobrant i limitat, de l'economia domèstica. Durant l'Edat Mitjana i el Renaixement "l'economia" va seguir alliçonant sobre els deures dels esposos i l'hora en què calia encendre les llànties. Cal esperar fins el 1615 per a què el francès Antoine de Montchrestien, anomenant ja una altra cosa, afegís l'adjectiu "política" per a designar la privatització —domesticació— capitalista de la res publica. Així, d'Economia Política en parlaran Smith i Ricardo; també Rousseau en l'entrada corresponent de l'Enciclopèdia. Igualment Marx per a criticar els dos primers i assenyalar les seves reserves envers el de Ginebra. Després, quan la domesticació va ser completa, quan el capitalisme va convertir en crematística cada cos, cada pedra, cada eina, cada plaça i cada paraula, ja no va caler aquella precisió que la contradeia: tot va passar a ser —només va passar a ser— Economia. Per això mateix, no ens ha d'estranyar que precisament en aquell moment, com denunciava Marx, l'home a soles amb les seves coses —el sub-home antic, el sobre-home antic, Robinson i Dionís— aparegués, ara enmig de l'abundància, com l'únic subjecte possible de llibertats i drets. El zoon politikon havia mort sense haver arribat a néixer.
Però els excessos de l'abundància són també "les restes d'un naufragi".
Aristòtil era racista, masclista, classista, sí, però era un home despert. No només va comprendre que la política era incompatible amb el "govern monàrquic" de l'economia i amb la privatització de l'ús de la riquesa; com que era realment un filòsof, un dels més grans, de seguida va percebre, amb enorme sentit comú, contra el sentit comú, que el principi cronològic i el principi ontològic de les coses discorren sovint paral·lels i en direccions oposades. "El tot", deia, "és anterior a les parts". Per això mateix, l'home aïllat i la casa aïllada només existien i només s'explicaven a partir de la pólis. Però el tot, en efecte, és anterior a les parts, i el tot ja no és la pólis. La paradoxa de la domesticació capitalista de l'espai públic i tots els seus territoris és la d'haver eixamplat els límits de l'illa de Robinson fins a fer-los coincidir, com en la carretera xafogosa de McCarthy, amb els de la terra sencera. Chesterton deia, evocant precisament la novel·la de Defoe, que el món no és més que "les restes d'un naufragi": un sol, uns quants sexes, uns quants arbres, una mica d'aire i d'aigua i de sorra. El tot no és la pólis sinó el planeta. I amb les poques coses que conté cal fer-ne, sí, economies.
Sense pares ni reis ni amos ni marits: amb política.
—Article original: Economía, la soledad y sus objetos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada