[Sobre els llibre "Estado, capitalismo y democracia en America Latina" y "Socialismo siglo XXI. ¿Hay vida después del neoliberalismo?", d'Atilio Borón, publicats por l'editorial Hiru, Hondarribia].
El capitalisme, a part d'un conjunt de relacions econòmiques impersonals, implica també una política o, més exactament, un aparell de gestió, per al qual són igualment necessaris, segons el lloc i la circumstància, els més sanguinaris pistolers i els més refinats filòsofs (com demostra Frances Stonor Saunders en el seu exhaustiu estudi sobre "la guerra freda cultural"). El que caracteritza aquest aparell de gestió és precisament la seva manca d'escrúpols: durant els darrers setanta anys ha utilitzat de forma alternativa o simultània (d'acord amb criteris geo-estratègics en un espai econòmic desigual) el colonialisme, el feixisme, les dictadures, les dictablandes, l'Estat del benestar, les institucions (relativament) democràtiques, les institucions financeres, els acords comercials i, fins i tot, el fonamentalisme religiós (com a l'Afganistan o als Balcans). Aquest aparell de gestió és molt versàtil i no prefereix el feixisme, però en qualsevol cas té dos límits imposats per la pròpia estructura econòmica que tracta de gestionar. El primer ensenya que, ni tan sols en els seus períodes de creixement, el capitalisme pot generalitzar la democràcia com a procediment de gestió (limitada en el millor dels casos a una regió insignificant del planeta). El segon revela que en el pitjor dels casos, en períodes de crisi o de recessió, la democràcia és l'únic procediment de gestió veritablement incompatible amb el capitalisme.
En els darrers mesos, l'editorial Hiru —a qui debem ja tant— ha posat a les nostres mans, com sòlides tenalles, dos llibres del sociòleg argentí Atilio Borón, sobradament conegut pels lectors de Rebelión, però la contribució decisiva del qual al pensament polític i a la sociologia emancipatòria llatinoamericana era fins ara inaccessible a l'Estat espanyol. Complement o prolongació l'un de l'altre —extensió d'una línia ferroviària bastida des del passat cap al futur—, els dos llibres tracen precisament un mapa meticulós de la canviant gestió política del capitalisme a l'Amèrica Llatina durant els darrers trenta anys, i això amb el propòsit de desbrossar alguns obstacles teòrics i avançar algunes propostes polítiques. El més estrany dels treballs de Borón és que s'inscriuen en una tradició que fins no fa gaire era normal: la d'una pràctica teòrica, rigorosa i operativa al mateix temps, que integra a parts iguals la de-finició i la pro-gramació. Les més de 500 pàgines d'Estat, capitalisme i democràcia a Amèrica Llatina, amb el seu extraordinari gruix temporal, pressuposen el principi epistemològic bàsic de què el diccionari és el primer carrer on cal aixecar barricades i que, davant la pansèmia induïda des de la dreta i assumida mandrosament per una part de l'esquerra, hi ha alguna cosa ja revolucionària en definir bé els conceptes ( "feixisme", "dictadura", "liberalisme", "reforma" i, per descomptat, "democràcia" són aquí reconstruïts de forma implacable, impecable, a la llum, o a l'ombra, de la història llatinoamericana recent). Les 160 pàgines de “Socialisme segle XXI: hi ha vida després del neoliberalisme?” deixen clar, per la seva banda, que el marxisme és un diccionari i també un accionari, i que la pregunta "què hem de pensar?" només té sentit si serveix per a respondre a la qüestió impostergable sobre "què podem fer": al capitalisme, en tant que plenitud material i ideològica, no es pot oposar simplement un conjur buit (¡socialisme! ¡socialisme!). En una situació de crisi, de derrota històrica de les esquerres i de llum encara vacil·lant a l'Amèrica Llatina, només la fusió d'un bon diccionari i un bon accionari poden introduir en el món un clinamen de supervivència material i justícia social.
Si he d'empobrir-los amb un resum gairebé ofensiu, diré que els llibres de Borón aquí ressenyats demostren de manera irrefutable dues tesis negatives i una d'afirmativa. Les negatives són 1) que el capitalisme i el mercat són incompatibles amb la democràcia, fins i tot amb la democràcia liberal invocada des de les seves entranyes ( "més democràcia implica necessàriament menys capitalisme") i 2) que, si hi va haver alguna vegada una via capitalista al desenvolupament econòmic, aquesta via està exhaurida (és una "ruta clausurada" per als països anomenats "perifèrics"). La tesi afirmativa és la de que, al contrari del que han pretès els defensors de la globalització neoliberal, amb la seva enclusa hegeliana, sí que hi ha alternativa al capitalisme (i per tant al despotisme polític), encara que no n'hi ha prou amb anomenar-la ni, per descomptat, cal esperar que comparegui per implosió, de manera automàtica, amb només embragar les contradiccions internes del sistema, les quals condueixen més aviat, deixades al seu propi impuls, cap a la barbàrie o l'apocalipsi. "Qui vulgui avui parlar de desenvolupament (i de democràcia) ha d'estar disposat a parlar de socialisme", escriu Borón, i això significa, sobretot, prendre's seriosament els obstacles objectius i subjectius i excogitar un projecte i una estratègia ajustats a la dura orografia del terreny (en termes econòmics, sí, però també polítics, antropològics i ecològics).
Al final de la seva vida, en els anys 80, en una època que era la nostra, el filòsof marxista Manuel Sacristán resumia els deures de l'intel·lectual-militant en una cenyida divisa d'inspiració molt gramsciana: "ni enganyar-se ni desnaturalitzar-se". És aquest l'horitzó en què s'inscriu l'obra d'Atilio Borón. No enganyar-se vol dir assumir la desproporció entre les condicions objectives i les condicions subjectives per al canvi, acceptar que les forces productives són també forces destructives, abandonar totes les il·lusions economicistes o, encara pitjor, tecnologicistes que abonen optimismes irracionals i resignar-se, en fi, a operar a partir d'una realitat estreta i adversa; significa esbrinar "què podem fer" allà on ni el menyspreu pel poder ni els radicalismes metafísics —tan temptadors, sobretot, per les esquerres europees, condemnades a una activitat purament "intel·lectual"— no arriben a fregar ni tan sols l'objecte de la lluita. Però, alhora, no desnaturalitzar-se, és a dir, no acceptar aquesta realitat estreta com el mitjà ecològic d'una supervivència individual disposada a qualsevol negociació o transacció en nom del pragmatisme polític; o, el que és el mateix, tenir sempre present "què hem de pensar" per tal de no confondre mai allò que és possible de fer en un moment determinat amb allò que cal assolir a la fi d'un combat sempre incert, sempre canviant, en el qual —diguem-ho amb una paradoxa— l'únic donat per endavant és tot. El que dóna coherència teòrica i eficàcia política a l'obra de Borón és justament la integració sobre el terreny d'aquestes dues dimensions, la que assenyala rigorosament "què hem de pensar" i la que indica temptativament "què podem fer", integració que porta al sociòleg argentí —a l'ombra fecunda de Gramsci, Mariátegui i el Che— a una sensatesa descomunal: contra els reformistes claudicants i els capitalismes de rostre humà, Borón insistirà en la lluita de classes i la transformació radical del model econòmic; contra l'espontaneïtat negrista, el comunitarisme autista i els radicalismes inútils, defensarà les petites conquestes, les "reformes" que revelen els límits del sistema, el "poc" de democràcia que, intolerable per al capitalisme, aguditza ja la lluita i atia les consciències. L'Amèrica Llatina és en aquests moments el centre polític del planeta. Seria absurd pensar que a Veneçuela, a Bolívia, a l'Equador (ni tan sols a Cuba) ja hi ha socialisme, però seria més absurd encara menysprear, o fins i tot combatre, aquestes experiències, arrelades ja en institucions, tan pruriginoses per al capitalisme, amb el pretext de què estan per sota del 10 o de què és més bonic transformar el món sense prendre el poder.
Què hem de pensar? En “Estat, capitalisme i democràcia a l'Amèrica Llatina” Atilio Borón ens proporciona un molt rigorós diccionari teòric convertit ja, per la seva consistència i la seva perspectiva, en un clàssic del marxisme. Què hem de fer? A “Socialisme segle XXI: hi ha vida després del neoliberalisme” s'atreveix a més a proposar un accionari polític cristal·litzat en una definició concreta del socialisme futur (que exigeix pensar de nou la relació públic/estatal, la centralització de l'economia i la faiçó de la democràcia i del dret) i en tot un seguit de mesures presents amb què, en el pugnaç interregne, els nous governs llatinoamericans poden desactivar les "contrareformes" neoliberals de les últimes dècades: reconstrucció de l'Estat, anul·lació del deute extern, reforma tributària, reforma agrària, etc.
Diccionari i accionari, doncs, es conjuguen en aquestes dues obres imprescindibles per a demostrar que "hi ha vida després del neoliberalisme, que un altre món és possible i que la història encara no ha dit la seva última paraula". Però per a això —deixem la darrera paraula al propi Atilio Borón— "cal que les forces polítiques i socials d'esquerres tinguin claredat teòrica per" llegir "correctament la conjuntura nacional i internacional i determinar amb precisió la correlació de forces en lluita; eficàcia organitzativa per a atraure, enquadrar i organitzar la resistència i les lluites del camp popular, i capacitat didàctica per a disseminar el pensament crític en el conjunt de les classes i estrats subalterns. En cas contrari, poden caure en un "revolucionarisme retòric" tan desencertat com estèril i que només ha servit per a què l'esquerra sectària practiqui el seu passatemps favorit: inventariar i denunciar la legió de líders "traïdors" i organitzacions renegades que al llarg de la història van avortar amb la seva indecisió i covardia la infinitat de processos revolucionaris que, segons la seva frondosa imaginació, es trobaven en curs en els més apartats racons del planeta".
--Article original: Diccionario i accionario del socialismo
.
El capitalisme, a part d'un conjunt de relacions econòmiques impersonals, implica també una política o, més exactament, un aparell de gestió, per al qual són igualment necessaris, segons el lloc i la circumstància, els més sanguinaris pistolers i els més refinats filòsofs (com demostra Frances Stonor Saunders en el seu exhaustiu estudi sobre "la guerra freda cultural"). El que caracteritza aquest aparell de gestió és precisament la seva manca d'escrúpols: durant els darrers setanta anys ha utilitzat de forma alternativa o simultània (d'acord amb criteris geo-estratègics en un espai econòmic desigual) el colonialisme, el feixisme, les dictadures, les dictablandes, l'Estat del benestar, les institucions (relativament) democràtiques, les institucions financeres, els acords comercials i, fins i tot, el fonamentalisme religiós (com a l'Afganistan o als Balcans). Aquest aparell de gestió és molt versàtil i no prefereix el feixisme, però en qualsevol cas té dos límits imposats per la pròpia estructura econòmica que tracta de gestionar. El primer ensenya que, ni tan sols en els seus períodes de creixement, el capitalisme pot generalitzar la democràcia com a procediment de gestió (limitada en el millor dels casos a una regió insignificant del planeta). El segon revela que en el pitjor dels casos, en períodes de crisi o de recessió, la democràcia és l'únic procediment de gestió veritablement incompatible amb el capitalisme.
En els darrers mesos, l'editorial Hiru —a qui debem ja tant— ha posat a les nostres mans, com sòlides tenalles, dos llibres del sociòleg argentí Atilio Borón, sobradament conegut pels lectors de Rebelión, però la contribució decisiva del qual al pensament polític i a la sociologia emancipatòria llatinoamericana era fins ara inaccessible a l'Estat espanyol. Complement o prolongació l'un de l'altre —extensió d'una línia ferroviària bastida des del passat cap al futur—, els dos llibres tracen precisament un mapa meticulós de la canviant gestió política del capitalisme a l'Amèrica Llatina durant els darrers trenta anys, i això amb el propòsit de desbrossar alguns obstacles teòrics i avançar algunes propostes polítiques. El més estrany dels treballs de Borón és que s'inscriuen en una tradició que fins no fa gaire era normal: la d'una pràctica teòrica, rigorosa i operativa al mateix temps, que integra a parts iguals la de-finició i la pro-gramació. Les més de 500 pàgines d'Estat, capitalisme i democràcia a Amèrica Llatina, amb el seu extraordinari gruix temporal, pressuposen el principi epistemològic bàsic de què el diccionari és el primer carrer on cal aixecar barricades i que, davant la pansèmia induïda des de la dreta i assumida mandrosament per una part de l'esquerra, hi ha alguna cosa ja revolucionària en definir bé els conceptes ( "feixisme", "dictadura", "liberalisme", "reforma" i, per descomptat, "democràcia" són aquí reconstruïts de forma implacable, impecable, a la llum, o a l'ombra, de la història llatinoamericana recent). Les 160 pàgines de “Socialisme segle XXI: hi ha vida després del neoliberalisme?” deixen clar, per la seva banda, que el marxisme és un diccionari i també un accionari, i que la pregunta "què hem de pensar?" només té sentit si serveix per a respondre a la qüestió impostergable sobre "què podem fer": al capitalisme, en tant que plenitud material i ideològica, no es pot oposar simplement un conjur buit (¡socialisme! ¡socialisme!). En una situació de crisi, de derrota històrica de les esquerres i de llum encara vacil·lant a l'Amèrica Llatina, només la fusió d'un bon diccionari i un bon accionari poden introduir en el món un clinamen de supervivència material i justícia social.
Si he d'empobrir-los amb un resum gairebé ofensiu, diré que els llibres de Borón aquí ressenyats demostren de manera irrefutable dues tesis negatives i una d'afirmativa. Les negatives són 1) que el capitalisme i el mercat són incompatibles amb la democràcia, fins i tot amb la democràcia liberal invocada des de les seves entranyes ( "més democràcia implica necessàriament menys capitalisme") i 2) que, si hi va haver alguna vegada una via capitalista al desenvolupament econòmic, aquesta via està exhaurida (és una "ruta clausurada" per als països anomenats "perifèrics"). La tesi afirmativa és la de que, al contrari del que han pretès els defensors de la globalització neoliberal, amb la seva enclusa hegeliana, sí que hi ha alternativa al capitalisme (i per tant al despotisme polític), encara que no n'hi ha prou amb anomenar-la ni, per descomptat, cal esperar que comparegui per implosió, de manera automàtica, amb només embragar les contradiccions internes del sistema, les quals condueixen més aviat, deixades al seu propi impuls, cap a la barbàrie o l'apocalipsi. "Qui vulgui avui parlar de desenvolupament (i de democràcia) ha d'estar disposat a parlar de socialisme", escriu Borón, i això significa, sobretot, prendre's seriosament els obstacles objectius i subjectius i excogitar un projecte i una estratègia ajustats a la dura orografia del terreny (en termes econòmics, sí, però també polítics, antropològics i ecològics).
Al final de la seva vida, en els anys 80, en una època que era la nostra, el filòsof marxista Manuel Sacristán resumia els deures de l'intel·lectual-militant en una cenyida divisa d'inspiració molt gramsciana: "ni enganyar-se ni desnaturalitzar-se". És aquest l'horitzó en què s'inscriu l'obra d'Atilio Borón. No enganyar-se vol dir assumir la desproporció entre les condicions objectives i les condicions subjectives per al canvi, acceptar que les forces productives són també forces destructives, abandonar totes les il·lusions economicistes o, encara pitjor, tecnologicistes que abonen optimismes irracionals i resignar-se, en fi, a operar a partir d'una realitat estreta i adversa; significa esbrinar "què podem fer" allà on ni el menyspreu pel poder ni els radicalismes metafísics —tan temptadors, sobretot, per les esquerres europees, condemnades a una activitat purament "intel·lectual"— no arriben a fregar ni tan sols l'objecte de la lluita. Però, alhora, no desnaturalitzar-se, és a dir, no acceptar aquesta realitat estreta com el mitjà ecològic d'una supervivència individual disposada a qualsevol negociació o transacció en nom del pragmatisme polític; o, el que és el mateix, tenir sempre present "què hem de pensar" per tal de no confondre mai allò que és possible de fer en un moment determinat amb allò que cal assolir a la fi d'un combat sempre incert, sempre canviant, en el qual —diguem-ho amb una paradoxa— l'únic donat per endavant és tot. El que dóna coherència teòrica i eficàcia política a l'obra de Borón és justament la integració sobre el terreny d'aquestes dues dimensions, la que assenyala rigorosament "què hem de pensar" i la que indica temptativament "què podem fer", integració que porta al sociòleg argentí —a l'ombra fecunda de Gramsci, Mariátegui i el Che— a una sensatesa descomunal: contra els reformistes claudicants i els capitalismes de rostre humà, Borón insistirà en la lluita de classes i la transformació radical del model econòmic; contra l'espontaneïtat negrista, el comunitarisme autista i els radicalismes inútils, defensarà les petites conquestes, les "reformes" que revelen els límits del sistema, el "poc" de democràcia que, intolerable per al capitalisme, aguditza ja la lluita i atia les consciències. L'Amèrica Llatina és en aquests moments el centre polític del planeta. Seria absurd pensar que a Veneçuela, a Bolívia, a l'Equador (ni tan sols a Cuba) ja hi ha socialisme, però seria més absurd encara menysprear, o fins i tot combatre, aquestes experiències, arrelades ja en institucions, tan pruriginoses per al capitalisme, amb el pretext de què estan per sota del 10 o de què és més bonic transformar el món sense prendre el poder.
Què hem de pensar? En “Estat, capitalisme i democràcia a l'Amèrica Llatina” Atilio Borón ens proporciona un molt rigorós diccionari teòric convertit ja, per la seva consistència i la seva perspectiva, en un clàssic del marxisme. Què hem de fer? A “Socialisme segle XXI: hi ha vida després del neoliberalisme” s'atreveix a més a proposar un accionari polític cristal·litzat en una definició concreta del socialisme futur (que exigeix pensar de nou la relació públic/estatal, la centralització de l'economia i la faiçó de la democràcia i del dret) i en tot un seguit de mesures presents amb què, en el pugnaç interregne, els nous governs llatinoamericans poden desactivar les "contrareformes" neoliberals de les últimes dècades: reconstrucció de l'Estat, anul·lació del deute extern, reforma tributària, reforma agrària, etc.
Diccionari i accionari, doncs, es conjuguen en aquestes dues obres imprescindibles per a demostrar que "hi ha vida després del neoliberalisme, que un altre món és possible i que la història encara no ha dit la seva última paraula". Però per a això —deixem la darrera paraula al propi Atilio Borón— "cal que les forces polítiques i socials d'esquerres tinguin claredat teòrica per" llegir "correctament la conjuntura nacional i internacional i determinar amb precisió la correlació de forces en lluita; eficàcia organitzativa per a atraure, enquadrar i organitzar la resistència i les lluites del camp popular, i capacitat didàctica per a disseminar el pensament crític en el conjunt de les classes i estrats subalterns. En cas contrari, poden caure en un "revolucionarisme retòric" tan desencertat com estèril i que només ha servit per a què l'esquerra sectària practiqui el seu passatemps favorit: inventariar i denunciar la legió de líders "traïdors" i organitzacions renegades que al llarg de la història van avortar amb la seva indecisió i covardia la infinitat de processos revolucionaris que, segons la seva frondosa imaginació, es trobaven en curs en els més apartats racons del planeta".
--Article original: Diccionario i accionario del socialismo
.
1 comentari:
Efectivament, el nivell de ridícul de l'esquerra europea és patètic, més enllà de simples impulsos intel·lectuals i radicalismes retòrics no aconseguim avançar en absolut.
Com diu l'autor d'aquest bloc, amb maximalismes infantils, sectarismes de saló, dogmatisme elitista i prepotència dialèctica poca cosa farem.
Hem d'aprendre a ser més humils els europeus.
Publica un comentari a l'entrada