dijous, 29 d’octubre de 2009

Que hi hagi rics, no és potser un dret dels pobres?


Alguna vegada he escrit que al món només hi ha tres classes de béns: universals, generals i col.lectius.

Els béns universals són aquells amb què n'hi ha prou que hi hagi només un exemplar o un exemple per a què ens sentim universalment tranquils. Són les coses que són allà, i que no cal agafar amb la mà o posseir-les de manera individual: hi ha sol i hi ha lluna, hi ha estrelles, hi ha mar, hi ha un Machu Picchu i un Everest, hi ha un Taj Mahal i una Capella Sixtina, un Che Guevara i un Sant Francesc, hi ha García Lorca i José Martí i García Márquez i Silvio Rodríguez i Cintio Vitier.

Els béns generals, en canvi, són aquells que cal generalitzar per a què la humanitat sigui completa. No n'hi ha prou amb què hi hagi pa al palau del príncep o que hi hagi una casa al jardí del comte; aquestes són les coses que han d'estar aquí, que tots hem d'agafar amb la mà o gaudir personalment: tenim menjar, casa, aigua, medicines i si no les tenim és perquè alguna cosa no va bé en aquest món. No és una injustícia que hi hagi un únic sol al cel o un únic Guernica de Picasso, però sí que no hi hagi prou pa per a tots.

Finalment, els béns col·lectius són aquells els avantatges dels quals hem de gaudir tothom per igual, però que no es poden generalitzar sense posar en perill l'existència dels béns generals i dels béns universals. Són aquells béns, en definitiva, que cal compartir. Hi ha, per exemple, els mitjans de producció, que no es poden privatitzar sense deixar sense béns generals (pa, habitatge, salut) milions d'éssers humans. I hi ha també alguns objectes de consum, la generalització dels quals posaria en perill el bé universal per excel·lència, font i garantia de tots els altres béns: la Terra mateixa. Tots hem de tenir pa i habitatge, però si tots tinguéssim —per exemple— cotxe, la supervivència de l'espècie seria impossible. El motor d'explosió, per tant, no és un bé general, del qual cadascun de nosaltres en pugui tenir un exemplar, sinó un bé col·lectiu l'ús del qual caldrà compartir i racionalitzar.

Al llarg de la història, diferents classes socials s'han apropiat dels béns generals i els béns col·lectius, i en això el capitalisme no es distingeix de societats anteriors. Més inquietant és el que el capitalisme ha fet, o està en procés de fer, amb els béns universals. No em refereixo només a la colonització de l'espai, la privatització de les ones, les llavors i els colors o la desaparició d'espècies, muntanyes i selves. Em refereixo, sobretot, a la desvalorització mental que han patit els "universals" sota la corrosió antropològica del mercat. El normal és complaure's en la visió de les estrelles, el més normal és complaure's contemplant el suau balanceig de la neu, el més normal és complaure's amb la lectura del Canto General de Neruda. O no? L'any 1895, Cecil Rhodes, imperialista anglès, empresari i fundador de la companyia De Beers (propietària del 60% dels diamants del món), contemplava enrabiat els astres des de la seva finestra, "tan clars i tan distants", tan lluny d'aquesta fam imperial que "volia i no podia annexionar-se'ls". A més petita escala, un presentador de la televisió espanyola lamentava el 2005 que no hagués de pagar per contemplar la neu que cobria els camps i ciutats d'Espanya, tan blanca i tan bonica, degradada en el seu prestigi pel fet d'oferir-se indiscriminadament a la mirada de tothom per igual. I a més petita escala encara, vaig conèixer un poeta que no podia llegir els versos de Neruda sense enfurismar-se: "Hauria d'haver-los escrit jo!". És cosa de nens voler la Lluna i de mares corruptores prometre-la. El capitalisme és un infantilisme destructiu. Aïlla el tret pueril d'un nen mal educat i el generalitza, el normalitza, el recompensa socialment. El que és allà, el que no podem agafar amb les mans, el que és per això mateix de tothom, ens empobreix, ens entristeix i no val res.

Què queda dels béns universals? Queden els rics. Els rics són de tothom. El que més ens agrada del capitalisme no és que produeixi cotxes i avions i hotels i màquines: és que produeix rics. Les orgies babilòniques de Berlusconi, les pensions milionàries dels banquers espanyols enmig de la crisi, el luxe hortera dels polítics corruptes de València i de Madrid, no són taques o pecats del capitalisme: són pura publicitat. La llista dels homes més rics del món elaborada per la revista Forbes no és més que una bàrbara ostentació propagandística que genera molta més adhesió al sistema que el desigual accés a mercaderies barates i banals. ¿Té res d'estrany que les dones llatinoamericanes, preguntades pel "marit ideal", se l'imaginin nord-americà, ros, d'ulls clars, molt alt, cirurgià o empresari i, per descomptat, milionari? O que a la nova Xina el pare amb què somien les mares joves sigui Bill Gates? O que a la llista dels deu personatges més admirats pels mascles nord-americans no hi hagi cap escriptor o científic, que gairebé tots siguin executius o propietaris d'empreses i tots siguin immensament rics? O que la revista de més tiratge d'Espanya —amb gairebé 700.000 exemplars—sigui l'Hola? O que els més famosos fulletons i telenovel·les de la TV, seguits per milions d'espectadors, consisteixin en tractats d'antropologia de les classes altes (els seus hàbits, els seus problemes, els seus plaers)?

Si els pobres no poden compartir la riquesa, poden si més no compartir els seus rics. Si no poden consumir riquesa, poden consumir vides de rics. Bill Gates, Carlos Slim, Warren Buffet, Amancio Ortega són la Lluna i el Machu Picchu i la Capella Sixtina i el Taj Mahal del capitalisme. Són el Sol i la Neu i el Canto General del mercat globalitzat. Pot ser que siguin els responsables que el món caigui, però són també els artífexs d'aquest miracle: que estiquem molt contents i tot ens sembli bé mentre ens anem ensorrant.

Qui vol igualtat? La desigualtat, no és un dret dels pobres? Que hi hagi milionaris, no és un dret dels mileuristes i dels aturats? No hem de defensar, amb armes a la mà, el nostre dret a què d'altres siguin rics? No hem d'agrair els seus malbarataments? No hem de, com a mínim, votar per ells?

Aquest és el model que tracten d'imposar Estats Units i Europa a la resta del món. No el dret a què hi hagi estrelles i Machu Picchu i Cascades de l''Iguaçú i 9ª Simfonia de Beethoven sinó a què hi hagi rics; no el dret a pa, casa i sabates sinó a saber qui són i com viuen els milionaris.

¿Revolució? El Pa i la Lluna.

(Tot sabent que "pa", al diccionari socialista, vol dir també llet i roba i casa i hospitals i transports públics, i "lluna" vol dir també mar i música i veritats i sobirania política).

--Article original: Que haya ricos, ¿no es un derecho de los pobres?