dilluns, 23 de novembre de 2009

Déu creà el relativisme

«Els costums», deia Pascal, «se segueixen no perquè siguin costums sinó perquè es creuen raonables». Els tupís-guaranís creien raonable el canibalisme, els asteques creien raonable els sacrificis humans, els cherokee creien raonable invocar la pluja amb passos de dansa, els jueus creuen raonable donar-se cops contra un mur, els musulmans creuen raonable fer dejuni durant el Ramadà, els catòlics creuen raonable menjar-se Crist durant els misteris de la missa. El gran il·lustrat Montesquieu va escriure Les Cartes Perses per a defensar la raó enfront de l'autoritat boja dels costums, i aquest exercici racional el va anomenar “relativisme”. Sota la versió postmoderna del capitalisme, el relativisme ha acabat per aplicar-se només a la raó mateixa, de manera que paradoxalment, gràcies a ell, la diversitat absolutista del món ha recuperat tota la seva legitimitat i tot el seu poder. En mig de la creixent influència de les religions, quan a tot arreu s'invoca Déu per a retrocedir, reprimir o assassinar, la tolerància políticament correcta, mirall del mercat, erra completament el tir i alimenta els absolutismes alhora que castiga els individus: «Totes les creences són igualment respectables; els qui fan mal són els creients». Aquesta bajanada, repetida una vegada i una altra per periodistes i governants, presideix l'anomenada Aliança de Civilitzacions amb què es pretén, en realitat, reprimir els creients i reproduir l'ordre vigent.

Cal dir-ho: no totes les creences són raonables. No és raonable, per exemple, una creença segons la qual les dones que conserven el clítoris siguin una amenaça per a la societat; no és raonable una creença que pretén que els aris són una raça superior; i no és raonable una creença en virtut de la qual s'envia a l'infern els nens que es masturben i es condemna a mort milers d'homes i dones en nom de la vida. Però els creients no els fan només les creences; es fan, per dir-ho així, tot sols, en paral·lel, en un món en què les condicions soci-econòmiques i el complex d'Èdip tenen molta més força que les taules de Moisès o les aleies alcoràniques. Per això, si bé la irracionalitat d'una creença introdueix efectes, no els introdueix tots. Es pot creure en les virtuts de l'ablació i ser alhora bo, fidel als amics, bon company i fins i tot un espòs comprensiu; es pot creure en la superioritat dels aris i ser compassiu amb els jueus (pobrets, tan inferiors); i es pot creure raonable enviar a l'infern un nen que es masturba i ser un treballador responsable, un marit lleial, un pare afectuós i un metge sensible al dolor aliè. Encara més, es pot creure que la clitoridectomia és barbàrie i l'infern raonable sense cap hipocresia,i sense deixar de ser un home de bé. Els creients s'activen i es desactiven en una altra banda. Els creients cal tolerar-los, educar-los, tenir-hi paciència, donar-los pa i hospitals i democràcia i llibres; però cal mantenir a ratlla les seves creences. Allò que sí que és hipocresia —o alguna cosa pitjor— és la pràctica d'un govern laic que s'escandalitza per l'ablació o pel nazisme i després permet que capellans i monges ensenyin els nens a les escoles, amb diners públics, que el món va ser creat per un Déu alfarer fa 36.000 anys, que els nens que es toquen els genitals cremaran eternament a l'infern i que són les dones i els homosexuals, i no pas ells, els qui necessiten vigilància i tractament. La raó és relativista, però la religió no; i per tant no pot ser ni racional ni relativista una política que reconeix legitimitat pública a l'absolutisme.

La idea de Déu, en general, és molt poc raonable, malgrat que molta gent raonable i bona —i combativa— ha acceptat, en lloc d'una altra, aquesta mínima quota d'irracionalitat. ¿És necessària, com suggeria Voltaire? Mentre els creients siguin construïts més per una realitat dolenta que per una creença absurda, l'absurd tindrà moltes possibilitats de substituir la raó absent com a principi d'ordre i d'intervenció en el món. ¿És necessari Déu?

Som tan desgraciats que necessitem consol. Cuidem-nos els uns els altres i creem les institucions que ens permetin fer-ho.

Som tan dolents que necessitem ser reprimits i castigats. Proporcionem als éssers humans les condicions materials i polítiques necessàries per a poder tractar-los sempre com a majors d'edat.

Som tan culpables que necessitem que ens perdonin. Formem subjectes responsables i donem-nos lleis justes i bones.

Som tan racionals que necessitem una explicació, encara que sigui irracional. Donem prioritat a les racionals, allà on ja les hem trobades.

Quan la realitat sigui raonablement bona, Déu reduirà molt la seva presència. Inexistent, serà per fi enterament benèvol. ¿Per a què ens caldrà? Per a contar alguns contes i per a donar les gràcies.

«Déu és el meu personatge de ficció preferit», diu Homer Simpson. És també un dels meus. Els republicans seguin explicant contes de reis. I els ateus seguirem explicant els relats de la Bíblia (com expliquem l'Odissea i el Po-Pol-Vuh).

Però servirà, sobretot, per a reconèixer que, en un món més o menys racional i més o menys governat pels humans, sempre hi haurà miracles: successos imprevistos, regals immerescuts, belleses al marge de tota regla, gràcies caigudes del cel per les quals caldrà donar precisament les gràcies sense saber ben bé a qui. L'olé taurí dels espanyols prové del “Allah” dels musulmans, amb què els uns i els altres expressen el seu encantament davant d'un precipici sobtat de perícia o de bellesa. Davant d'un crepuscle incendiat en mil matisos de roses i taronges, ¿donarem les gràcies al Big-Bang que va possible l'univers? “Oh déu meu, què bonic!”. Enmig de l'abraçada dels cossos, mirant els ulls de l'estimat o de l'estimada, ¿invocarem l'ADN o la Viagra? “O déu meu, com t'estimo!”.

Reservem Déu —i això és el menys blasfem que podem fer amb ell— per als nostres relats, els nostres agraïments i els nostres orgasmes.

—Article original: Dios creó el relativismo
.