Si és vertader, és blanc

Els negres de la Martinica que anaven al cinema als anys 40 —explica Frantz Fanon a "Pell negra, màscares blanques"— s'identificaven amb Tarzan i no, òbviament, amb els seus portadors africans. Tarzan era el negre més fort, el negre més intel·ligent, l'únic negre veritable, perquè era blanc, i tots els altres negres, que no ho eren, havien de sotmetre's al seu poder natural. La blancor no és un color sinó un precipitat rocós de certeses i gestos, recolzat en una jerarquia geològica, d'origen colonial, fins a tal punt arrelada en l'ordre de la nostra història que allò que veritablement sorprèn del triomf d'Obama és que es tracta no de la primera vegada en què un negre arriba a la presidència dels EUA, no, sinó de la primera vegada en què un negre, de la mateixa manera que Tarzan, al contrari que Michael Jackson, arriba a la veritable blancor, és a dir, es converteix en un focus d'identificació universal. El govern és blanc, o altrament és que no hi ha govern. ¿Passa el mateix amb la novel·la?

L'important no és en quina llengua parlem, l'important és en quina llengua callem. No em refereixo a la llengua del pensament sinó a aquest "més enrere" —quan ja no podem retrocedir més— del qual volem fugir a totes passades i del qual provem d'escapar precisament cap al llenguatge amb tota mena de marrades, tantejos i paraules de cec: la narració. El que es vol dir, el que no es pot dir, el que sempre queda sota, aquesta impotència —llengua i ciutat materna— és irreductiblement catalana o castellana o anglesa o francesa o xinesa o suahili. El colonialisme europeu va cometre, com a resultat d'altres d'anteriors o simultanis, dos crims imperdonables: va ensenyar anglès i francès als nadius com si parlar consistís en pronunciar sons, sense proporcionar-los l'esquena en què un es recolza i que al mateix temps no es pot mirar; i els va ensenyar anglès o francès com si no fossin ja parlants, és a dir, sense deixar-los un lloc propi al qual poder retrocedir o, més exactament, del qual poder escapar narrativament. Els anomenats "estudis postcolonials" s'ocupen des de fa quatre dècades d'aquesta donació depredadora o d'aquest saqueig magnànim que prolonga, també en l'àmbit de la cultura, relacions ancestrals de domini colonial.

Ngugi wa Thiong'o, nascut a Kenya el 1938, és un dels més grans novel·listes africans i un dels que millor ha pensat aquesta troca. L'any 1977, després d'haver publicat quatre novel·les en anglès, va escriure i va fer representar una peça teatral en llengua kikuiu: "Em casaré quan em plagui" (Ngaahika ndeenda). L'èxit va ser tan gran que el govern el va ficar a la presó. Com bé explica Frédérick Ivor, el problema no és que critiqués el règim del president Kenyatta, com havia fet sempre, sinó que per primera vegada parlava de la vida quotidiana del poble en una llengua que el poble podia comprendre. A la presó, Ngugi va escriure una primera novel en la seva llengua materna i, un cop alliberat gràcies a la pressió internacional, va decidir no tornar a escriure mai més en anglès, el que li va retirar l'estima de molts crítics occidentals que fins llavors l'havien lloat: es tractava d'un "desastre editorial", d'un error que el treia del "mercat" per a convertir-lo en un escriptor "minoritari". "S'escriu per a ser llegit", deia Denise Coussy, "cal estar boig per a posar-se a publicar, per exemple, en bretó". Però Ngugi escrivia precisament per a ser llegit, no per Denise Coussy, és veritat, sinó per la població de Kenya; i no per aquesta minoria majoritària dels lectors i crítics occidentals sinó per la majoria minoritària dels kenyans.

Ngugi no escrivia per a canviar la història de la literatura; escrivia —i escriu— per a canviar la història del seu país. La seva decisió la va explicar molt bé en un llibre fonamental, brot de Fanon i de Cesaire, el títol del qual enuncia ja un programa: "descolonitzar la ment" (1986). "L'efecte d'un bombardeig cultural", diu Ngugi, "és aniquilar la confiança d'un poble en els seus noms, en les seves llengües, en els seus entorns, en la seva herència de lluita, en la seva unitat, en les seves capacitats i, en última instància , en si mateix. Li fa voler identificar-se amb el que és més lluny de si, per exemple, més amb les llengües d'altres pobles que amb la seva pròpia". No és que la causa d'aquest colonialisme sigui lingüística, però és allí on es parla, és allí on s'amaga, és allí on fa niu i es legitima i es reprodueix. Les causes són la intervenció permanent d'un Occident que no vol una "democràcia autèntica" per a l'Àfrica, entesa com a sobirania dels propis recursos materials, i la monotonia d'uns governs dictatorials que col·laboren en "la divisió i la repressió permanents del continent". I la solució no pot ser literària, és clar, però la literatura constitueix aquest fons matern irrenunciable cap a on retrocedir, des del qual escapar, sense el qual no hi ha res més que màscares, o clofolles, que cauen per l'empenta més lleugera. El kikuiu no és l'alliberament, però interromp el joc de la donació depredadora i el magnànim saqueig, i encén un focus local d'identificació no-blanc, no-veritable, no-colonial. Allò que els blancs van robar als negres no va ser una llengua pròpia sinó —al contrari— una llengua comuna, i se la van robar no perquè fos diferent de la seva o perquè volguessin compartir l'anglès (que no volien) sinó precisament perquè era comuna. És a dir, perquè era l'anglès de l'altre, però potser sense tantes mentides i tants de morts enterrats en els seus verbs.

A l'Estat espanyol s'han traduït només dos llibres de Ngugi wa Thiongo'o: "El diable a la creu", escrit el 1984 i publicat per l'editorial Txalaparta (1994, traducció d'Alfonso Omaetxea) i "Un gra de blat de moro", una de les seves primeres novel·les, encara "afroeuropea", escrita en anglès l'any 1967 i publicada per l'editorial Zanzíbar (2006, traducció de María Sofía López). Al plaer narratiu de llegir-ne un i de llegir-ne l'altre s'afegeix el plaer especulatiu de comparar-los.

--Article original: Si es verdadero, es blanco.