L'anomenat "Concert de Juanes" o "Concert per la Pau" celebrat el passat 20 de setembre a la Plaça de la Revolució de l'Havana ha provocat l'enèsim intercanvi de cops entre els partidaris de la Revolució i els partidaris de l'antropofàgia. Res de nou en aquesta gairebé protocol.lària esbatussada si no fos perquè —no sé si algú se n'ha adonat— per una vegada els pugilistes han invertit els papers o, més exactament, s'han intercanviat els arguments, i això amb l'efecte paradoxal de donar la raó als antropòfags i la victòria als revolucionaris. M'explico. Els defensors del concert (Jesús Gómez Cairo, Salvador Capote o Luis Toledo, per exemple) han insistit en negar el seu caràcter polític, invocant-hi a favor uns valors —diguem-ne—"burgesos": el triomf de la cultura, l'art contra la barbàrie, el dret dels joves a escoltar bones cançons, la música de qualitat per sobre de les diferències ideològiques. De l'altra banda, davant d'aquesta reivindicació de l'"art pur" com a conciliador abstracte de voluntats, els propagandistes anticubans han recorregut sense parar a registres gairebé "guevaristes" per tal de censurar els participants de l'esdeveniment: la necessitat de prendre-hi partit, el compromís de l'artista, la música com a vehicle de mobilització. Si deixem de banda el fanatisme de Miami, concisament destructiu, resulta com a mínim curiós veure com els mitjans de comunicació espanyols anticubans —la majoria— no han parat d'exigir més o menys veladament als cantants uns nivells més alts de consciència política enfront de les trampes de la "pau abstracta" i la "música pacificadora". El cas del diari "El País" ha estat una vegada més exemplar. En dos articles del 25 de setembre, Verónica Calderón i Diego Manrique deixen de banda el contingut musical del concert per a explorar les complicitats de Joanes i companyia amb la "dictadura castrista" i lamentar precisament la manca de compromís dels joves allà reunits sense la menor consciència, esperonats només per "la fam de música pop".
Per una vegada, els cubans han volgut fer una cosa senzillament "bonica", amable, sense punxa ni ganxo, per a tots els públics (i potser no sense raó l'escriptor colombià Carlos Alberto Ruiz assenyalava amb malenconia el caràcter intencionadament apolític del concert). Els cubans han volgut cantar sense més i, llavors, els seus enemics, els que sempre defensen la puresa de l'art i abominen de tota contaminació ideològica, s'han posat a cridar: "Política! ¡Política! Tot és política!". En comptes de reunir-se davant de l'Oficina d'Interessos dels EUA per a cridar consignes antiimperialistes, els cubans es concentren en una plaça per a escoltar música i, llavors, els seus enemics s'enfurismen encara més: "Ah, no, no ens enganyeu, això és més polític encara". Per una vegada els cubans s'assemblen a tots els altres i, llavors, aquells que porten 50 anys volent atropellar, negar, extirpar la seva diferència s'irriten més que mai: "Res de tot això, cal que sigueu ininterrompudament socialistes".
Per una vegada els cubans fan una cosa "bonica" i, per una vegada, els seus enemics tenen raó: l'art, la música, la cultura són política. Està bé que ho reconeguin, encara que sigui de nou contra Cuba (i no contra Madonna a Israel, contra Al Di Meola a Tunísia o contra Julio Iglesias a Miami). La gran il.lusió del capitalisme és la de creure's —la de fer creure— que ha establert les úniques condicions possibles en què l'art pot ser per fi només art. És tot el contrari. Cantar no és innocent en una foscor de llops, caminar no és indiferent en un camp minat; triar un vestit o un refresc, concedir un petó, fer un regal, fer la migdiada, no són accions neutrals en una economia global d'antropofàgia ininterrompuda. Tampoc no pot ser-ho, és clar, en una de les poques societats del planeta que es defensa col·lectivament contra aquesta bogeria organitzada. L'anomenat "Concert de Juanes" o "Concert per la Pau" va ser un acte polític i, a l'espera de saber quins efectes introdueix a Cuba i en les seves relacions amb els veïns, convé que Juanes, Miguel Bosé i Víctor Manuel —per citar-ne els més mediocres i reaccionaris dels participants— sàpiguen que també aquest cop, com cada cop que canten a Bogotà o a Madrid, han participat en un acte polític, tot i que potser el menys polític de tots o el potencialment més "artístic" de la seva carrera (que és el que en realitat els posava una mica fora de lloc).
Perquè té raó Carlos Alberto Ruiz quan cridaa l'atenció sobre la despolitització intencionada de l'anomenat "Concert de Juanes" o "Concert per la Pau", encara que potser no encerta a valorar tot el que té de prometedora o de reveladora aquesta intenció. Al contrari del que ens han volgut fer creure, els artistes capitalistes i els escriptors capitalistes i els pintors capitalistes i els músics capitalistes (per a no parlar dels enginyers capitalistes i els paletes capitalistes) són més capitalistes que artistes, escriptors, pintors o músics . Sota una economia global de antropofàgia ininterrompuda, som ininterrompudament capitalistes, i els nostres gestos són tant més polítics com més despolititzats ens semblen: quan fem la compra, quan estimem, quan ens divertim. Sota el socialisme passa tot just el contrari. Es lluita pel socialisme per a no ser tota l'estona socialista; perquè, en efecte, l'amor i el vestit, el pinzell i la nota, el poema i el riure, quedin algun dia al marge de la política. Som capitalistes les 24 hores del dia, però no serem socialistes sinó de manera intermitent, en els moments en què calgui defensar les condicions que ens permetran ser altres coses. Per això Gómez Caire, Capote i Luis Toledo tenen tanta raó com Carlos Alberto Ruiz: perquè la premeditada despolitització de l'anomenat "Concert de Juanes" fa comparèixer en un llamp aquest món —per al que Cuba treballa des de fa 50 anys— en què la cultura és només cultura i l'art és art i les bones cançons són, sobretot, bones cançons. Cap despolitització pot ser més política, en sentit radical, que la que abriga aquest embrió. L'únic dubte és el de saber si Cuba ha assentat tan fermament el socialisme que pugui emprendre aquesta despolitització sense perill o si, al contrari, aquesta despolitització es produeix massa aviat i comporta per això mateix algun risc per al socialisme.
Em va agradar molt la resposta que va donar un informàtic de l'Havana de 24 anys a un periodista del diari espanyol "Público" que li preguntava pel concert: "El que no entenc molt és això de concert per la pau ... Aquí hi ha pau!". En el mateix sentit s'expressava en un article de "La Jornada" Arleen Rodríguez Derivet: "Pel que fa a la pau, difícilment hi hagi cap altra terra, de nord a sud i d'est a oest del planeta, on l'alegria tingui tant a veure amb l'absència de violència". Per què aquest petit i pacífic país, moderadament pobre, comparativament generós, conscient i solidari, mereix tanta atenció i sempre negativa? Per què ha molestat tant a Miami i a Madrid que per una vegada els cubans volguessin cantar sense més? Per què els ha enfurismat d'aquesta manera que per una vegada no es reunissin per a citar l'incomprensible Marx o al prolífic Martí, per a denunciar "demagògicament" el terrorisme dels EUA o els horrors del bloqueig, sinó per a escoltar música pop i aplaudir uns quants cantants, uns de bons i d'altres menys bons? Per què els ha semblat tan malament —als abominables del socialisme— que durant un parell d'hores els cubans deixessin de ser socialistes per a passar-s'ho senzillament bé sense necessitat de matar ningú?
Potser n'hi ha prou amb formular aquestes preguntes per a trobar ja moltes respostes.
Per una vegada, els cubans han volgut fer una cosa senzillament "bonica", amable, sense punxa ni ganxo, per a tots els públics (i potser no sense raó l'escriptor colombià Carlos Alberto Ruiz assenyalava amb malenconia el caràcter intencionadament apolític del concert). Els cubans han volgut cantar sense més i, llavors, els seus enemics, els que sempre defensen la puresa de l'art i abominen de tota contaminació ideològica, s'han posat a cridar: "Política! ¡Política! Tot és política!". En comptes de reunir-se davant de l'Oficina d'Interessos dels EUA per a cridar consignes antiimperialistes, els cubans es concentren en una plaça per a escoltar música i, llavors, els seus enemics s'enfurismen encara més: "Ah, no, no ens enganyeu, això és més polític encara". Per una vegada els cubans s'assemblen a tots els altres i, llavors, aquells que porten 50 anys volent atropellar, negar, extirpar la seva diferència s'irriten més que mai: "Res de tot això, cal que sigueu ininterrompudament socialistes".
Per una vegada els cubans fan una cosa "bonica" i, per una vegada, els seus enemics tenen raó: l'art, la música, la cultura són política. Està bé que ho reconeguin, encara que sigui de nou contra Cuba (i no contra Madonna a Israel, contra Al Di Meola a Tunísia o contra Julio Iglesias a Miami). La gran il.lusió del capitalisme és la de creure's —la de fer creure— que ha establert les úniques condicions possibles en què l'art pot ser per fi només art. És tot el contrari. Cantar no és innocent en una foscor de llops, caminar no és indiferent en un camp minat; triar un vestit o un refresc, concedir un petó, fer un regal, fer la migdiada, no són accions neutrals en una economia global d'antropofàgia ininterrompuda. Tampoc no pot ser-ho, és clar, en una de les poques societats del planeta que es defensa col·lectivament contra aquesta bogeria organitzada. L'anomenat "Concert de Juanes" o "Concert per la Pau" va ser un acte polític i, a l'espera de saber quins efectes introdueix a Cuba i en les seves relacions amb els veïns, convé que Juanes, Miguel Bosé i Víctor Manuel —per citar-ne els més mediocres i reaccionaris dels participants— sàpiguen que també aquest cop, com cada cop que canten a Bogotà o a Madrid, han participat en un acte polític, tot i que potser el menys polític de tots o el potencialment més "artístic" de la seva carrera (que és el que en realitat els posava una mica fora de lloc).
Perquè té raó Carlos Alberto Ruiz quan cridaa l'atenció sobre la despolitització intencionada de l'anomenat "Concert de Juanes" o "Concert per la Pau", encara que potser no encerta a valorar tot el que té de prometedora o de reveladora aquesta intenció. Al contrari del que ens han volgut fer creure, els artistes capitalistes i els escriptors capitalistes i els pintors capitalistes i els músics capitalistes (per a no parlar dels enginyers capitalistes i els paletes capitalistes) són més capitalistes que artistes, escriptors, pintors o músics . Sota una economia global de antropofàgia ininterrompuda, som ininterrompudament capitalistes, i els nostres gestos són tant més polítics com més despolititzats ens semblen: quan fem la compra, quan estimem, quan ens divertim. Sota el socialisme passa tot just el contrari. Es lluita pel socialisme per a no ser tota l'estona socialista; perquè, en efecte, l'amor i el vestit, el pinzell i la nota, el poema i el riure, quedin algun dia al marge de la política. Som capitalistes les 24 hores del dia, però no serem socialistes sinó de manera intermitent, en els moments en què calgui defensar les condicions que ens permetran ser altres coses. Per això Gómez Caire, Capote i Luis Toledo tenen tanta raó com Carlos Alberto Ruiz: perquè la premeditada despolitització de l'anomenat "Concert de Juanes" fa comparèixer en un llamp aquest món —per al que Cuba treballa des de fa 50 anys— en què la cultura és només cultura i l'art és art i les bones cançons són, sobretot, bones cançons. Cap despolitització pot ser més política, en sentit radical, que la que abriga aquest embrió. L'únic dubte és el de saber si Cuba ha assentat tan fermament el socialisme que pugui emprendre aquesta despolitització sense perill o si, al contrari, aquesta despolitització es produeix massa aviat i comporta per això mateix algun risc per al socialisme.
Em va agradar molt la resposta que va donar un informàtic de l'Havana de 24 anys a un periodista del diari espanyol "Público" que li preguntava pel concert: "El que no entenc molt és això de concert per la pau ... Aquí hi ha pau!". En el mateix sentit s'expressava en un article de "La Jornada" Arleen Rodríguez Derivet: "Pel que fa a la pau, difícilment hi hagi cap altra terra, de nord a sud i d'est a oest del planeta, on l'alegria tingui tant a veure amb l'absència de violència". Per què aquest petit i pacífic país, moderadament pobre, comparativament generós, conscient i solidari, mereix tanta atenció i sempre negativa? Per què ha molestat tant a Miami i a Madrid que per una vegada els cubans volguessin cantar sense més? Per què els ha enfurismat d'aquesta manera que per una vegada no es reunissin per a citar l'incomprensible Marx o al prolífic Martí, per a denunciar "demagògicament" el terrorisme dels EUA o els horrors del bloqueig, sinó per a escoltar música pop i aplaudir uns quants cantants, uns de bons i d'altres menys bons? Per què els ha semblat tan malament —als abominables del socialisme— que durant un parell d'hores els cubans deixessin de ser socialistes per a passar-s'ho senzillament bé sense necessitat de matar ningú?
Potser n'hi ha prou amb formular aquestes preguntes per a trobar ja moltes respostes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada