Variacions sobre el tema del socialisme

—Algunes reflexions sobre el comiat de Fidel Castro i un llibre del cubà Julio César Guanche: En el borde de todo, el hoy y el mañana de la Revolución cubana (Ocean Sur, 2008)—

Els homes no fan revolucions per a ser revolucionaris sinó per a poder ser —per fi— reformistes. És a dir, per a assolir aquell horitzó obert —com el d'un programari lliure—en el que es puguin introduir canvis en la mesura de les necessitats dels ciutadans, d'acord amb la seva intervenció conscient, amb el marc pugnaç de les limitacions tecnològiques i naturals. Al contrari del que pretén la propaganda, allò que caracteritza el capitalisme és que exclou i castiga les reformes; i si contra ell cal fer la revolució és precisament per a poder ser moderats. Com en els contes infantils, cal sempre una petita prohibició per a alliberar les voluntats i assolir la felicitat: respectar un arbre, negar-se un aliment, mantenir tancada una habitació. El socialisme només imposa un límit, només exigeix un manament, i és molt més modest i realista que el precepte cristià que ens invita a estimar-lo: “no et menjaràs el proïsme”. La paradoxa del capitalisme és —al revés— la de que no prohibeix res i, per tant, tot ho encadena; no imposa cap límit i per això mateix acaba sotmetent totes les voluntats a la llibertat de l'antropofàgia, l'exercici mateix de la qual inhabilita, a força d'antipuritanisme, totes les altres llibertats. El gran èxit propagandístic del capitalisme, i el seu solapament fraudulent amb valors il·lustrats, té a veure amb el fet paradoxal, en efecte, de què imposa una tirania ferotge i criminal a força d'acumular llibertats. Les constitucions anomenades “democràtiques” d'Europa i dels EEUU proclamen el dret a l'habitatge, a la salut, a l'educació, al treball, a la lliure expressió, a la vida, a la igualtat i a la seguretat —condicions totes elles de la llibertat individual—, i el seu incompliment material no és el resultat d'una intervenció anticonstitucional contra elles sinó justament de la maximització de les “llibertats individuals”. Per a què tots aquests drets quedin de fet anul·lats sense necessitat de desmentits ni interdiccions n'hi ha prou amb afegir un dret més i deixar que s'imposi per si sol: el dret a menjar homes. N'hi ha prou amb alliberar i alliberar i alliberar per a què tot quedi definitivament lligat, tancat, impossibilitat; i n'hi ha prou —ben al contrari— amb prohibir una sola cosa per a què s'obri de cop un llindar on la voluntat pot decidir —per a bé i per a mal— sobre tota la resta.

Cuba és l'únic país del món on està constitucionalment prohibit el canibalisme. Això és el socialisme ; és a dir, un marc material de Dret on no es pot voler l'explotació d'altri, la fam d'altri, la infelicitat d'altri, la mort d'altri. Per un cop que ens hem emancipat dels dictats de la natura (“mengeu-vos els uns els altres com us mengeu vosaltres mateixos”), tot està encara per fer; comencen llavors els dilemes, les deliberacions, els assajos, els canvis, eventualment els errors —tot el que defineix pròpiament el camp d'allò polític— i tot plegat en un context que és el resultat alhora de les decisions anteriors i de les constriccions estructurals (a les que en el cas de Cuba se suma l'estretíssima armadura de l'agressió estatunitenca). Aquí, per primera vegada, cada home compta. Només un encanteri estupefaent pot fer-nos creure que el capitalisme garanteix les diferències individuals, mentre que el socialisme fon els ciutadans en una mena de formigó gris holístic. És ben al contrari. Sota el capitalisme, no només els individus són tots substituïbles i intercanviables —en la producció, en el mercat i davant del televisor— sinó que ho són també en l'esfera política, com ho demostra el fet de què els votants vegin reduïda la seva llibertat, per sota del radiant colorit electoral, a l'elecció d'un mal menor: Obama / McKein, Zapatero / Rajoy, Berlusconi / Veltroni. Al contrari, sota el socialisme no només la vida, la salud, el benestar, l'educació de cada ciutadà importen, sinó que la personalitat —unitat integrada i insustituïble de cultura, intuïció, bon judici i caràcter— és la que determina el curs dels esdeveniments. Que Fidel sigui irreemplaçable vol dir solament que els homes i dones irreemplaçables que ocuparan el seu lloc puguin aprendre d'ell; però que Fidel sigui irreemplaçable vol dir també que, per a què els homes i dones que ocuparan el seu lloc ho siguin també a la seva pròpia manera, és fonamental mantenir obert el llindar de tot aprenentatge i tota decisió: la prohibició del canibalisme. Fidel no ha lluitat per ser insustituïble sinó per a què tots els cubans —i tots els humans— ho siguin (i per això, dit sigui de passada, el decòrum, elegància, intel·ligència i realisme del seu gest produeix una alegria tan lluminosa —com totes les coses universals— que gairebé anul·la la tristesa particular, privada, de la seva renúncia).

El socialisme és, sí, la possibilitat de fer canvis; és a dir, d'aspirar no a un mal menor sinó a un bé major. Des de fa més d'un any, abans i després de l'anunci de Fidel, tota la propaganda occidental gira entorn d'aquest frau ideològic orientat a induir un fals suspens —i potser una reacció interna— i a enganyar, no ja sobre la veritat de Cuba sinó sobre la veritat del capitalisme: “continuïtat o canvi”, especulen els analistes del Miami global. Però no és la disjunció sinó la conjunció la que, com recorda Juan Valdés Paz, presideix el futur socialista de Cuba: “continuïtat i canvi”. Aquesta és la diferència respecte del capitalisme, la sísmica paràlisi del qual queda fixada en la inversió de la divisa: “tancament i catàstrofe”. Cuba pot millorar perquè pot millorar, i si no ho fa no podrem responsabilitzar les tempestes del mercat ni la “conjuntura” econòmica —sota la que s'amaguen i mitjançant la que declaren la seva impotència interessada els gestors del capitalisme— ni tampoc el bloqueig i el terrorisme exterior —sota l'ala sinistra del qual repten a l'illa alguns pocs corruptes— sinó els seus homes i dones, herois banals en guayabera que des de fa cinquanta anys es prohibeixen a sí mateixos el canibalisme (i també serà culpa nostra, que des de fora no fem com a mínim l'esforç de conèixer-los i aprendre'n). Cuba pot millorar perquè, al contrari que el capitalisme, pot millorar; de reforma en reforma, a empentes i reculons, com l'embrió ben assentat en la consciència, com ha pogut i no com ha volgut —per citar a Pérez Roque— prefigura ja, en qualsevol cas, la imatge que resumeix el socialisme: la d'un col·lectiu d'humans tranquils que ordenen lliurement, i canvien de lloc, les seves propietats en un camp obert. La imatge del capitalisme és exactament la contrària: la d'un flascó tancat que una mà agita violentament i ininterrompuda. En un camp obert podem errar el camí. Un flascó tancat sacsejat amb violència només pot esclatar.

“Cal tornar a canviar”, deia Fidel Castro en el famós discurs de la Universitat el 17 de novembre de 2005. Amb aquest llarg discurs comença precisament En el borde de todo [“Al caire de tot”], el llibre compost i catalitzat pel meu admirat amic Julio César Guanche, del que vull parlar breument —mentre parlo d'altres coses— perquè adquireix un particular interès després de la carta de comiat en què el comandant ha anunciat la continuïtat de la revolució. El discurs de la Universitat en si mateix, arrencada i estímul de les reflexions reflexions incloses en les seves pàgines, té un enorme valor educatiu per als esquerrans occidentals, que en general només n'hem llegit fragments o extrapolacions. Cal llegir-lo sencer perquè raonar no és transportar continguts —rodanxes de raó— sinó il·luminar connexions; i hi ha una manera de raonar que, fins i tot quan s'equivoca, fins i tot quan verborreja, té ja la cadència, la marea, la forma del socialisme. Al contrari que la major part dels nostres intel·lectuals, que volen saber quins tresors guarden dins, Fidel Castro mai no es posa a pensar per tal d'esbrinar de quina manera pensa Fidel Castro, sinó per a solucionar un problema i és el problema mateix el que fixa l'orografia del discurs completament al marge de la vanitat del qui raona. De què parla Fidel en el famós discurs? De bombetes incandescents i de la supervivència de l'espècie humana. És a dir, el comandant lliga ininterrompudament aquests dos extrems entre els que, no per casualitat, es mou sense parar, mentre tots dos eviten l'anàlisi —però també l'art, la novel·la, la política— capitalista. Bombetes, quina mesquineria! L'espècie humana, quina grandiloqüència! Al contrari del que succeeix sota el socialisme, sota el capitalisme les bombetes s'encenen i s'apaguen totes soles o, millor dit, estan sempre enceses, migdia perpetu, zenit autòmata, pirotècnia incessant de mercaderies que confereix a la destrucció aquell aire sempre alegre, lluminós, generós i malgastador que fascina fins i tot les seves víctimes. Però és que cal acumular i acumular la llum per a enfosquir el món; cal molt desvergonyiment elegant, molta despreocupació graciosa, molt desdeny aristocràtic pel detall per tal d'incendiar les naus i ballar sota el reflector; cal molta alegria per tal de provocar —i suportar— tant de dolor. El capitalisme mobilitza l'energia de 100 planetes terra per a matar un nen a la llum d'una bengala, i hi responem amb un aplaudiment d'admiració; el socialisme estalvia 300 quilowatts en una casa —que segueix cuinant i llegint— per a salvar la vida en un hospital públic, i ens sembla depriment. Contra aquesta destrucció de la despesa, contra aquesta corrupció del gust, Fidel raona, el socialisme raona, introduint una veritable “economia” per tal de connectar els dos extrems —la cuina i la Terra, el cos i la Humanitat, aquells dos límits sagrats la relació del qual és amagada pel capitalisme sota la mateixa resplendor luxosa sense la qual no pot existir i amb la que ens està matant. Aquesta és la diferència entre la generositat i la gasiveria, entre l'elegància i la grandiloqüència. La destrucció no necessita de la nostra intervenció i s'encomana a l'automatisme del mercat; la supervivència de l'espècie, en canvi, només pot ser planificada. El canibalisme generós i elegant buida espontàniament el cor del món. El socialisme mesquí i grandiloqüent socialisme planifica treballosament la salvació de la Humanitat. I per això mateix el socialisme, amb els seus càlculs de mestressa de casa i les seves amonestacions de mestre, es molt més bell, i no només molt més just, que l'ostentació dels plàstics i la pompa dels electrodomèstics; i per això mateix el que no sàpiga veure aquesta bellesa —estricta lògica platònica— és no només una persona ignorant i sense esperança per a l'art sinó que a més està moralment mutilada.

Però el discurs de la Universitat no és només una lliçó d'orografia mental socialista sinó també o sobretot —ara ho veiem més clarament— una alarma, una interpel·lació, una descàrrega elèctrica aplicada a la base social i dirigent de la revolució. Testament, manual i programa, calia considerar la revolució alhora molt consolidada i molt amenaçada per a plantejar en veu alta la possibilitat de la seva “reversibilitat des de dins”. Les contradiccions acumulades durant el període especial i la nova posició de Cuba en el marc internacional il·luminaven i il·luminen contemporàniament l'envergadura dels perills i els recursos formidables, humans i polítics, ja sedimentats per a afrontar-los. Corol·lari i agulló de la Batalla d'Idees, la hipotètica “reversibilitat del socialisme”, enunciada en públic i per la màxima autoritat moral de la revolució, obre el forat d'una consciència urgent en la que les paraules i les accions adquireixen una dimensió pràctica equivalent; i insta un debat que ja s'està fent, que està per fer, que cal seguir fent, perquè d'ell depèn —depèn— l'afirmació de la prohibició del canibalisme a Cuba i també —ja que depenem d'ells— a la resta del món. La pregunta per la “reversibilitat” aïlla i revela una d'aquestes “juntures” o “hiats” temporals, angoixa dels mil camins de la llibertat presents a cada instant, que ens passen desapercebuts en la il·lusòria continuïtat de la duració històrica: l'escletxa que anomenem “límit”. D'això s'ocupa En el borde de todo i d'això parlen els seus protagonistes. «Aquest llibre», diu Julio César Guanche en el seu preàmbul, «que podria haver-se escrit de moltes maneres, se situa en el límit: aquí tots estan a la vora del “depèn”. Per a d'altres, la resposta seria de “sí o no”, o farien una ganyota davant la pregunta [sobre la “reversibilitat”]. Però els que aquí participen reconeixen en aquesta hora un marge de la història que no es pot franquejar amb ardits per a guanyar temps. Al “caire de tot” no s'està qui es troba dempeus enfront d'un abisme, si és el precipici tot el que resta, sinó qui està aturat en un límit on tot és possible: guanyar terra ferma i construir una vida sobre la roca, o rodar pel barranc». Dependre és justament acceptar el “depèn” compromès i individual del que penja el nostre destí col·lectiu.

La idea mateixa de “reversibilitat” inscriu la revolució, obligada des de ja fa cinquanta anys a viure al dia, en una perspectiva històrica. Aquesta és una bona notícia, per molt que vagi acompanyada de la transparència dolorosa de la més greu responsabilitat (que és com una geniva sagnant o un reuma intern i implacable). Pocs intel·lectuals estan tan ben preparats com Julio César Guanche per a emprendre aquesta tasca i fecundar i estibar aquest debat. Llicenciat en Dret, la seva àmplia formació teòrica i historiogràfica l'ha portat a interessar-se sobretot pels múltiples fils i arrels que desemboquen des de molt enrere en el gener de 1959, provant de trenar amb l'esquema una mica mitològic del pas d'un “zero absolut” a un “u continu”(interès que ja va exposar brillantment en el seu llibre La imaginación contra la norma). En tots els seus treballs, en efecte, Guanche insisteix en donar a la revolució no només “duració” sinó també “temps”, no només existència sinó rugositat temporal; per a això, és clar, cal precisament el temps material que fins ara li ha faltat a la revolució, assetjada en el present més angost de la supervivència i la baralla, però que ara pot i cal que recorri per primera vegada, en ambdues direccions, en tota la seva extensió: pot perquè la revolució està consolidada ; cal perquè la revolució està amenaçada. No és, doncs, la curiositat intel·lectual o l'erudició històrica la que mou l'autor cap al passat sinó l'impuls i el compromís revolucionari i la convicció, ja performativa, de què el coneixement és tan determinant i material com un tractor o una fresadora, tal i com afirma en el començament de En el borde de todo: “La probabilitat de recuperar tot el passat té a veure també, punt per punt, amb la possibilitat d'apropiar-se de tot el present”. I —hi afegim tots— de modelar sobiranament una bona part del futur”.

Aquesta “perspectiva històrica” introduïda per la idea mateixa de “reversibilitat” es manifesta per començar en els diferents nivells generacionals des dels que parles les veus convocades per al llibre: en una gradació descendent cap endavant, trobem representants molt importants de la primera generació (quasi)coetània de Fidel (Fernández-Retamar, Alfredo Guevara, Martínez Heredia, Graziella Pogolotti o Aurelio Alonso), d'una elàstica generació intermèdia (de Luis Suárez, Ana Cairo y Jesús Arboleya fins a Mayra Espina i Fernando Rojas) i de la fornada més jove, contemporània del propi Guanche (Milena Recio o Fernández Estrada). He citat només alguns noms, però són suficients per a comprendre que En el borde de todo és un llibre d'una gran densitat històrica i intel·lectual; és un llibre, sí, d'intel·lectuals cubans, tots grans, tots compromesos, que raonen desassossegats en l'escletxa d'aquesta hora decisiva. Ser intel·lectual a Cuba és molt més incòmode i molt més satisfactori que ser-ho a Espanya, i una cosa i l'altra per les mateixes raons. Sota el canibalisme, els intel·lectuals poden dir tot allò que els passi pel cap (i amb això deixen fora la major part de les coses importants): els que parlen contra la revolució perquè són també caníbals, els que parlen en favor seu perquè immediatament són canibalitzats. Els encerts i els errors dels intel·lectuals occidentals, en efecte, tenen el mateix significat: ni els uns ni els altres no determinen res i, per tant, l'encertin o s'equivoquin, les seves paraules no tenen cap conseqüència, no introdueixen cap efecte (tret del pessigolleig gasós que acompanya la dissolució de tota mercadera entre les dents). Podem equivocar-nos alegrement com alegrement podem assecar rius, incendiar ciutats i ensorrar muntanyes. A Cuba no és així. A Cuba els intel·lectuals conten; els seus discursos s'engranen en el destí d'un procés comú i poden alterar-lo, per bé o per mal. Això és sense dubte incòmode, però constitueix també la més alta recompensa a què pot aspirar un faedor de raons: la de que el seu pensament modifiqui, onduli, inclini, aixequi, esquerdi, suturi la matèria. A Cuba els intel·lectuals no aboquen palades de sorra al mercat sinó que incuben idees en una mena de continuïtat mental que, com en el cas de les bombetes incandescents i la supervivència de l'espècie, pressuposa la connexió permanent entre la paraula privada i l'esdevenir social. Són lliures en un medi encara fràgil: cal aprendre a encendre i apagar el llum. Els qui raonen a En el borde de todo saben de què parlen i a on tenen els peus i les petjades que estan deixant.; i per això podem escoltar-los amb la seguretat de què —crítics, preocupats, de vegades poc complaents— estan defensant la revolució i amb la tranquil·litat de què en cap cas estan segurs de no estar equivocats.

Però el llibre encunyat per Julio César Guanche introdueix la “perspectiva històrica” sobre tot a través de les qüestions que planteja i que el converteixen en una obra fonamental per a comprendre la revolució, els seus avatars i destins. Una cosa que s'ha oblidat amb freqüència, encara més fora que dins de l'illa, és que, si la revolució es va fer contra la història, té ara ja al seu torn “una història” i ha arribat el moment de desentranyar-la i assumir-la. Per això En el borde de todo creua els dilemes verticals d'ordre teòric amb els recorreguts horitzontals d'ordre històric. Quins són els temes d'aquesta conversa a 20 veus? Podem citar-ne alguns en desordre: el marxisme cubà; les relacions amb la Unió Soviètica; l'ètica i la revolució; la propietat, el mercat i el cooperativisme; la democràcia i el socialisme; el dret i el socialisme; el consum i el socialisme; la religió i el socialisme; les noves generacions i el socialisme; el període especial, la desigualtat i l'homogeneïtzació; Cuba i l'Amèrica Llatina; la Batalla de les Idees; el cas Padilla i la qüestió dels intel·lectuals... i gairebé qualsevol altre interrogant imaginable que concerneixi al destí del socialisme i pugui ser investigat en la carn viva de l'experiència històrica, molt densa i molt fluctuant, gens uniforme, no sempre admirable, sempre heroica, de la revolució cubana. Del discurs de la Universitat del 17 de novembre, com del barret d'un mag, surten enredades totes aquestes cintes, cap al passat i sobre el present, però també en direcció a un futur que, mentre els protagonistes del llibre parlen, voletejava encara sobre el temps sense posar-se sobre cap data. La gran qüestió que centralitza tots els radis de En el borde de todo, a la que arriben i de la que surten totes les reflexions sobre la “reversibilitat”, ja no és una pregunta sinó una tasca, ja no és un dilema sinó un treball; és a dir: què passaràs després de Fidel?

Els qui trobem suport en Cuba com en la columna espellofada i encara dreta en un camp de runes, els qui ens hi arrecerem com en l'única ombra d'un desert incendiat, els qui respirem en el pensament de la seva atmosfera lliure de canibalisme, els qui no podem fer per ella altra cosa que dir això en veu alta, estem segurs de què els nostres companys cubans sabran fer irreversible el socialisme, que és com dir fer irreversible l'aire i el pa i la llum i els petons (fer irreversible, en fi, la supervivència de la humanitat). Fidel se n'ha anat. Fidel se n'ha anat per a quedar-se. Fidel ja no podrà morir quan mori. Explica Plutarc que Soló, el pare de la democràcia atenesa, després de redactar les noves lleis va abandonar els seu país per a què els seus compatriotes les seguissin perquè eren bones i no perquè ells les hagués promulgat. La superioritat de Fidel està fora de tot dubte i davant seu s'inclinen fins i tot els seus enemics; però els obligarem a inclinar-se, i ens inclinarem nosaltres, davant de la superioritat del socialisme. Fidel, tan gran i tan fort i tan convincent, es retira i resulta que el socialisme es més gran i més fort i més convincent que ell. Si del que es tracta és d'admirar-lo, també podem admirar-lo per això; si del que es tracta és de fer com ell, sense ell, encara que no ell no hagués existit, perquè creiem en el mateix que ell, llavors senzillament cal que seguim lluitant.

-Article original: Variaciones sobre el tema del socialismo

Notícies bones i dolentes

[Article publicat a Renderén, un col·lectiu anarquista gallec i una revista de paper el primer número de la qual, que acaba de sortir, està dedicat a “La fal·làcia de la sostenibilitat” . Escrit en la seva major part en llengua gallega, els interessats en obtenir-ne informació complementària poden consultar aquesta pàgina: http://renderen.blogspot.com ]

Sempre hi ha notícies bones i dolentes.

La bona notícia és que a Espanya circulen 26 milions d'automòbils privats; que 8.000 km2 estan ocupats per carreteres, carrers i aparcaments; que hi ha 43 milions de telèfons mòbils; que utilitzem 60.000 milions d'envasos de plàstic i cartró; que mengem 175 quilos de carn per persona i any; que només a la Comunitat de Madrid hi ha 500.000 cases buides; i que cada minut gastem en diferents llaminadures —comestibles o electrodomèstiques— 600.000 euros.

La mala notícia és que, segons l'OMS, uns 13 milions de persones moren cada any al món a causa del deteriorament del medi ambient, 200.000 de les quals com a conseqüència directa del canvi climàtic.

La mala notícia és que, segons Al Gore, “el casquet glacial nòrdic s'està fonent i ensorrant, i podria desaparèixer completament durant l'estiu en menys de 22 anys”.

La bona notícia és que, segons la periodista Amy Goodman, “les grans empreses ja estan celebrant la ruptura del casquet glacial, ja que obrirà una ruta marítima al nord des de l'Atlàntic al Pacífic, creant una via més barata per a transportar més coses innecessàries”.

La bona notícia és que llancem a l'atmosfera, cada dia, 70 milions de tones de partícules contaminants.

La mala notícia és que les empreses que contaminin per sobre del previst en els protocols de Kioto hauran de comprar a d'altres empreses el seu dret a sobrecontaminar a un preu d'aproximadament 10 euros per tona de CO2.

La bona notícia és que 80 milions d'avions sobrevolen cada any els nostres caps, i que l'any 2010 el nombre de viatges turístics assolirà els 1.100 milions.

La mala notícia és que, segons Francesco Frangialli, director general de l'Organització Internacional del Turisme, els destins preferits dels nostres consumidors —platges paradisíaques i centres d'esquí— hauran desaparegut potser en pocs anys.

La mala notícia és que consumim 75 milions de barrils de petroli al dia, i l'any 2015 la demanda haurà augmentat un terç més.

La bona notícia és que per a afrontar l'escassetat inevitable de combustible i la corresponent crisi energètica i alimentària, els rics dels EEUU hauran de desfer-se durant els propers cinquanta anys de 92 milions d'estatunitencs si volen mantenir els seus nivells de creixement i consum ; els de la resta del món hauran de suprimir 4.250 milions d'éssers humans.

La bona notícia és que en aquest món i sota aquestes condicions es molt difícil distingir les bones notícies de les dolentes. O potser és aquesta la mala notícia?

Durant dues dècades, governs i multinacionals —amb els EEUU al capdavant— han negat, qüestionat o matisat la realitat del canvi climàtic. Ara, la concessió del premi Nobel de la Pau a Al Gore, ex-vicepresident milionari del país més agressiu ambientalment del món, ve a revelar, no la consciència sobtada d'un desastre imminent i la voluntat d'autocorrecció, sinó la necessitat de gestionar aquesta consciència —assentada des de fa molt de temps en gran part de la població— sense qüestionar el model del que procedeixen les amenaces. Mitjançant el control institucional de l'alarma ecològica, governs i multinacionals busquen obtenir avantatges d'un perill que ja no poden ocultar. En primer lloc, proven de generar la il·lusió tranquil·litzadora de què s'hi estan prenent mesures, de què sempre hi ha una solució tecnològica als excessos de la tecnologia i de què hi ha una alternativa capitalista als desastres del capitalisme. En segon lloc, orienten l'atenció cap a la responsabilitat individual, amb el doble efecte d'afirmar el miratge de les nostres llibertats atòmiques dins del mercat i d'impedir les connexions col·lectives, tant a les causes com a les respostes. Per a acabar, i com a resultat de tot l'anterior, el canvi climàtic queda inscrit dolçament en l'equació natura-capitalisme sota la forma d'un Subjecte o Agent mitològic, font ell mateix dels mals que anomena, envers el qual les víctimes no poden deixar de dirigir-hi la seva rancor: “el Canvi Climàtic allarga l'estiu”, “el Canvi Climàtic augmenta el risc de tsunamis”, “el Canvi Climàtic eleva el nivell dels mars”. El canvi climàtic deixa doncs de ser el resultat d'una intervenció estructural a gran escala sobre i contra la natura per a convertir-se més aviat en l'objecte natural —advers i tenebrós— d'un feix d'intencions individuals salvífiques magistralment coordinades per Unión Fenosa, Repsol i Monsanto.

Desenvolupament sostenible? Creixement sostenible? Canibalisme sostenible? La font de tota riquesa, recordava Marx als socialdemòcrates alemanys, “no és el treball sinó la natura”. Sota el capitalisme, la font de tota riquesa no és la natura ni el treball ni l'explotació ni el saqueig sinó la hipòtesi material d'una acumulació —i d'una destrucció— il·limitades. Ja fa temps que la humanitat, empesa per una combinació mortal de tecnologia i capitalisme, ha creuat aquest llindar a partir del qual la força mateixa de què depèn la nostra supervivència depèn de la nostra intervenció per a sobreviure. La natura que ens sosté ja no se sosté a si mateixa. Enfront seu, l'únic que se sosté a si mateix, l'únic “organisme” autoregulat i irreformable, és precisament el capitalisme que la destrueix sense parar, amenaçant la seva supervivència com a llar i nodrissa dels éssers humans (per no parlar d'aus, mamífers i plantes). Només la pusil·lanimitat o l'interès més cecs poden creure encara que és possible estar alhora en contra del canvi climàtic i en favor del mercat. “De pressa, de pressa”, escrivia Primo Levi en un poema de l'any 1987 dirigit amb amargura als responsables d'aquesta fragilitat sense precedents de l'espècie humana:

De pressa, de pressa, ampliem el desert
en les selves de l'Amazones
en el cor viu de les nostres ciutats
en els nostres propis cors.

De pressa, de pressa —més de pressa encara— hem d'expropiar les empreses, planificar l'economia, regular el consum, alentir les nostres ciutats, poblar els nostres cors, com a darrera possibilitat de mantenir amb vida una naturalesa que hem combatut, saquejat, vençut i que ara —tal vegada massa tard— cal sostenir i regular des de fora —expressió ominosa del dany infligit i del perill creixent.

La mala notícia és que el capitalisme ni s'aturarà ni es destruirà tot sol —tret per a destruir amb ella la humanitat mateixa.

La bona notícia és que encara respirem.

Article original: Malas y buenas noticias

.

Política exterior del PSOE: el poder de la màgia

[Article publicat dins del número especial del periòdic Diagonal dedicat als quatre anys de govern de Zapatero]


Com es sabut, els prestidigitadors executen un seguit de passos màgics —enormes gargots a l'aire— per a ocultar i alhora anunciar, per sota del nostre camp de visió, el canvi rapidíssim que arrencarà els nostres aplaudiments. Només un reduccionisme demagògic pot negar la discontinuïtat de la política exterior de Zapatero respecte de la del seu predecessor en el Govern, però només la ingenuïtat interessada d'un tifoso podria deixar de percebre que aquesta discontinuïtat té a veure sobretot amb la pompa de la màgia. En aquest terreny, com en d'altres, no se sap què sorprèn més, si la prometedora i excitants teatralitat dels passos de mà del PSOE o el fet de descobrir, en inclinar la mirada, que tot segueix igual.

No desdenyem aquesta màgia com senzillament retòrica o tramposa; cal molt menys poder taumatúrgic per a transformar un mocador que per a transformar els espectadors (que és el que fan en realitat els mags), i el cert és que els passos grandiloqüents del PSOE, que mantenen inalterat el Govern, han canviat radicalment —oh— els governats: de les mobilitzacions populars contra la guerra que van estar en l'origen del tomb electoral del 14-M, quatre anys després no en queda res. La diferència entre el PP i el PSOE, per tant, no és només formal, tret que acceptem que les formes (l'anomenat talante) són precisament les que determinen les respostes del públic davant de l'escenari; la diferència molt material i mesurable entre la política exterior del PP i la del PSOE és que la del primer generava protestes i mobilitzacions, i la del segon no. Hi ha mags que aconsegueixen fer desaparèixer un conill dins d'un barret mentre el públic aplaudeix ; el PSOE, molt més eficaç, ha fet desaparèixer el públic mateix quan començava a esvalotar.

Per sota del vol de mans, la política exterior del PSOE en els darrers quatre anys no ha fet sinó embragar els dos eixos centrals de l'anterior Govern: claudicació davant dels EEUU en el marc de la “guerra contra el terrorisme” i defensa a ultrança dels interessos de les empreses espanyoles. La retirada de les tropes d'Iraq va ser el gest de ruptura primerenc i espectacular que va exigir després —o va permetre, segons atribuïm una major o menor complaença a en Zapatero— una col·laboració augmentada, malgrat que més discreta, en la guerra mundial contra la justícia encapçalada pels EEUU. A l'agost de 2004 el Govern va augmentar el nombre de soldats espanyols desplaçats a l'Afganistan ocupat, i el juny del 2005 va involucrar Espanya en missions clarament militars en acceptar la gestió de la base d'Herat, tot plegat al servei dels interessos estatunitencs a la zona i contra la voluntat de la població. A finals del mateix 2004, el Govern de Zapatero va enviar també 200 soldats a Haití per a donar suport, sota el paraigües de l'ONU, al cop d'Estat franco-estatunitenc contra el president Aristide. Des de setembre de 2006, 1.100 militars espanyols operen també al sud del Líban en una missió concebuda per a protegir l'agressor israelià i controlar i desarmar la legítima resistència de Hizbol·là. Alhora, el Govern del PSOE ha continuat la seva col·laboració amb els EEUU a l'Iraq a través dels seus serveis secrets i mitjançant la formació a Espanya de quadres militars, policíacs i diplomàtics de l'Administració col·laboracionista iraquiana. Invocar la lletra de la “legalitat internacional” en aquests casos només contribueix a fer més malbé encara el seu esperit, molt degradat ja a ulls dels qui s'hi volen sentir protegits ; i oculta, a més, la violació oberta d'aquesta legalitat en altres escenaris. Cal només pensar en els 25 “vols de la CIA” —tres més que sota el govern d'Aznar— consentits pel PSOE des de l'any 2004 o el suport incondicional de Zapatero a l'actual plusmarquista mundial de botifarres a les Nacions Unides, Israel, que recompensem generosament per cada palestí engarjolat, torturat o assassinat, tal i com va confessar amb orgull el ministre Moratinos el passat mes de novembre: “El nostre compromís en favor d'Israel és absolut i total”.

La visita de Condoleeza Rice a Madrid el maig de 2007 va rubricar la “reconciliació” entre el PSOE i els EEUU i va restaurar un nou esperit de col·laboració també en la díscola Amèrica Llatina. El consens d'una política comuna enfront de Cuba i Veneçuela i en sosteniment de la dictadura colombiana s'explica així mateix per la creixent recolonització econòmica espanyola del “pati del darrere” estatunitenc. La política del Govern Zapatero a l'Amèrica Llatina, en efecte, ha girat a l'entorn de la defensa dels interessos de les empreses espanyoles, a despit del perjudici ocasionat a les poblacions locals o fins i tot dels delictes comesos, i això segons el principi expressat pel propi Moratinos el 10 de març de 2006 en el marc del contenció entre Repsol i el Govern d'Evo Morales: “no podem acceptar que la imatge d'una companyia espanyola es vegi afectada per aquesta mena d'actituds”. Més enllà dels modals i dels exabruptes, la polèmica clausura de la recent Cimera Iberoamericana de Xile va deixar clara la convergència d'interessos entre el PP, el PSOE i la corona espanyola: els beneficis de Repsol, Unión Fenosa, Iberdrola, Banco de Santander, BBVVA, etc., estan per sobre dels DDHH i de la rivalitat entre els partits.

Afegim a aquest quadre la iniciativa que, des de maig de 2006 i mitjançant l'anomenat Pla Àfrica, associa la cooperació econòmica i militar del continent africà a la contenció de la immigració. Els acords amb Senegal, Mauritània, el Marroc i Líbia assenyalen fins a quin punt les relacions espanyoles —i europees— amb els nostres veïns empobrits pivoten a l'entorn de la gestió a llarga distància i sense tacar-se les mans del nou tràfic “negrer”. Calia tota la màgia del prestidigitador per a transformar el ciutadà sense transformar la política. El gran pas de mans que anuncia i desmenteix la discontinuïtat —entre el PSOE i el PP— es resumeix en la iniciativa astral de la política exterior de Zapatero: aquesta “aliança de civilitzacions” que conserva el concepte fraudulent i teològic de “civilització” com a marc d'explicació (per tal de no haver d'abordar les causes polítiques i econòmiques dels conflictes) i que vol fer creure que creu que els pobles massacrats acceptaran millor els bombardejos i els saquejos si els els expliquem bé i desfem amb bones paraules la “il·lusió” del seu dolor i de la seva misèria ; i si encomanem aquesta tasca d'hipnosi —és clar— als mateixos dictadors aliats per mediació dels quals privem mig món del dret a una vida digna —quan no d'una vida a seques.

-Article original a Diagonal: Política exterior del PSOE: el poder de la magia

Entrevista a Cubavisión

P.- Fa poc escrivies: “Ens entestem en salvar Cuba comparant dades estadístiques i econòmiques, oblidant que del que es tracta és de l'elecció entres el que en una banda bombardegen països, desfan cascos polars i confonen Faluja amb un parc temàtic i els que, a l'altra banda, a llocs com Cuba, salven nens, curen estrangers i confonen els propis sentiments amb els del altres pobles de la Terra”. Per què és tan difícil fer públic el que sembla tan evident?

R.- A mi em desagrada haver de parlar bé de Cuba. Imaginem que hagués d'insistir una vegada i una altra que la neu és blanca a causa de l'existència de gent molt poderosa que diu que la neu és negra. La meva insistència en què la neu és blanca, una cosa evident, debilita la blancor de la neu. Així que de vegades em fa ràbia haver d'insistir en la blancor de Cuba, que hauria de sostenir-se per si mateixa. Però és cert que enfront d'aquesta conspiració mediàtica molt ben tramada i protegida per les grans potències econòmiques i militars no hi ha més remei que insistir en la blancor de la neu.

I la resposta a per què és tan difícil de fer públic el que sembla tan evident la dóna precisament Fidel Castro a les darreres pàgines del llibre d'Ignacio Ramonet “Fidel Castro: biografía a dos voces”. Quan li pregunten per què s'ataca tant Cuba, Fidel es limita a enumerar totes les conquestes de la Revolució cubana els darrers 45 anys.

Crec que aquesta és la resposta, perquè a Cuba hi ha moltes coses que van molt bé. Com millor vagin les coses més agredida es veurà, més mitjans es disposaran per a debilitar-la. Així, un dels indicis de que les coses van bé a Cuba és l'interès mostrat pels EEUU, amb tots els col·laboracionistes de la resta del món, per enderrocar la Revolució.

P.- Deies recentment que “Cuba mai no ha estat més forta i lliure com ara”. Què volies dir amb això?

R.- Durant molt de temps, Cuba ha estat una cosa així com un trencaones enfront del capitalisme. Allí es sostenia, rocosa però aïllada. Alguns esquerrans que havien donat suport a la revolució havien començat a recular, a cridar l'atenció sobre els límits i defectes de Cuba, i fins i tot insistien en què el projecte revolucionari cubà era una cosa d'una altra època, que havia quedat obsolet i antiquat, esfondrat amb la caiguda de la Unió Soviètica i que resistia com un espectre pòstum del comunisme internacional. Crec que ara dir això és insostenible, i és una cosa que preocupa els enemics de la Revolució.

Avui descobrim que Cuba sempre va estar en l'avantguarda política, molt per davant de la resta del món, trobant-se actualment en l'avantguarda de tots els processos de canvi i emancipació d'Amèrica Llatina. Avui es demostra que mentre tots creien que era un projecte caduc, en realitat estava aguantant per a demostrar que és l'avantguarda revolucionària d'un món que corre el perill de desaparèixer. Sense Cuba tots aquests processos serien impossibles ; qualsevol que conegui la revolució bolivariana sap fins a quin punt aquesta seria insostenible sense la base teòrica, doctrinal, política i tècnica de Cuba.

Per això, ja no és només un trencaones que s'estavella contra el capitalisme sinó que al mateix temps és la plataforma a partir de la qual es pot començar a pensar en la salvació del planeta mateix i en la possibilitat d'establir un nou contracte social que asseguri el benestar dels seus habitants, la llibertat i la democràcia que tant ens falta aquí.

P.- Què és allò que avui més t'anima a donar suport a la Revolució cubana? I què és el que et genera més dubtes?

R.- Com més contemplo la resta del món més m'agrada Cuba. Vivim en un món en el que la privatització, la mercantilizació de tot allò existent (que inclou des del genoma humà fins al color blau) posa en perill evident la supervivència de la humanitat. Un món en el que minories violentes organitzades, màfies com Halliburton, Monsanto o Bayer estan penetrant, erosionant i destruint el teixit social d'una majoria favorable a la pau i a la justícia, però que es troba desorganitzada.

Com bé deia un sociòleg feixista als anys 20: “les minories organitzades sempre dominaran les majories desorganitzades”. Això és el que veiem en el món, el model de la màfia està tan generalitzat que és molt difícil distingir un camp de concentració d'un parc temàtic, un grup mafiós assassí d'una multinacional. La voracitat del capitalisme és en aquests moments absolutament insaciable, en el seu camí està abatent tots els frens legals i morals ; per això, quan penso en els meus nens vivint en un món tan insegur com aquest, no puc deixar de pensar en Cuba amb un enorme alleujament. Però, alhora, diria que com més la conec més autoritzat em sento a defensar-la ; hi ha coses que no van bé, però fins i tot aquestes posen de manifest una lògica diferent a la que trobem en un món capitalista, i estic disposat a defensar les coses que van malament en la mesura que responen a una lògica diferent.

En aquest sentit veiem per exemple el tema de l'habitatge: a Cuba hi ha un claríssim problema d'habitatge. Tot el món té garantida la seva casa, però no n'hi ha tantes com serien necessàries per a que tots tinguessin el seu propi domicili. És així que tres generacions poden estar convivint en una mateixa casa, essent difícil que una parella que s'acabi de casar rebi un habitatge. El mateix passa a l'Estat espanyol: la major part dels joves tenen enormes dificultats per a abandonar el domicili familiar. Es casen o s'emparellen cada vegada més tard, no poden pensar en tenir fills: el problema de l'habitatge és terrible, però aquí sobren cases. En el cas de Cuba hi ha escassetat d'un bé, per lo que es tracta d'aconseguir frenar, corregir, eliminar aquesta escassetat per a què tothom tingui una casa. Per contra, només a la Comunitat de Madrid hi ha un milió d'habitatges buits, i a l'Estat espanyol en són molts milions. Per tant, sempre preferiré una lògica en què es tracta senzillament de corregir un problema que és material: si calen cases cal construir-ne de noves i després repartir-les.

Si parlem per exemple de la corrupció, problema denunciat pel propi Fidel, ens trobem amb el mateix. El problema de la corrupció va amenaçant els propis fonaments de la Revolució, essent un problema moral i, per tant, corregible. En canvi, al capitalisme la corrupció és estructural. Amb la nova lògica del capitalisme no hi ha possibilitat de decisió moral ni política, limitant la participació cada 4 anys, on les persones són ostatges de les grans multinacionals, la possibilitat de la decisió política i de democràcia està retallada i anul·lada estructuralment. Tanmateix, a Cuba sempre existeix la possibilitat de prendre una decisió política. D'aquesta forma observem que, fins i tot allí on hi ha problemes comuns, les lògiques són tan diferents que jo diria que cal defensar Cuba fins i tot per les coses que van malament.

P.- Creus que és un moment esperançador per al pensament crític i per a l'esquerra al món?

R.- Sí. El primer que cal dir és alguna cosa que ha d'induir-nos a la modèstia, a la humilitat a Europa i a l'occident capitalista en general, i ens costa acceptar-ho perquè la nostra percepció i pensament segueix llastrat d'espontaneïtats eurocèntriques i etnocèntriques molt clares. Per a no caure en aquests dos riscos (voler seguir donant lliçons als altres i acabar passant-se a l'enemic) hem d'acceptar que en aquests moments el corrent de la Història no passa per Europa. Crec que actualment hi ha dos focus d'interès planetari caracteritzats per coses ben diferents: en un s'està jugant la supervivència de la humanitat (el Pròxim Orient, amb tres països ocupats, amb l'amenaça contra Iran, amb la presència d'Israel, que té un dels exèrcits més poderosos del món i armament nuclear, etc.), i després hi ha una altra zona on s'està jugant el destí polític de la humanitat: l'Amèrica Llatina. Si un hi dirigeix les passes després d'haver-los dirigit cap al Pròxim Orient sent un cert alleujament.

El que està succeint a l'Amèrica Llatina té pocs precedents: en aquests moments s'hi conjuga la recuperació de tradicions, que havien quedat molt desprestigiades, oblidades o silenciades, amb elements nous que encara estan per definir, com el Socialisme del segle XXI, la democràcia participativa, etc. Mentre que a Europa hi ha hagut un clar retrocés, sobre tot després de les grans manifestacions contra la guerra de l'any 2003. Per això Amèrica Llatina és en aquest moment un clar motiu d'esperança.

P.- El president de Veneçuela, Hugo Chávez, sol repetir la mateixa famosa frase de Mao Tse Tung, segons la qual “l'imperialisme és un tigre de paper”. Hi estàs d'acord?

R.- No hi estic d'acord si ho interpretem només com un eslògan vitamínic, destinat a despertar i a incitar els pobles a la rebel·lió. No crec que sigui un tigre de paper, és un tigre amb unes ungles molt poderoses i afilades, el que pot fer-lo encara més perillós. El que sí que crec és que hi ha tot un seguit d'indicis molt clars de debilitament, de decadència de l'imperi estatunitenc, i la prova és el propi projecte bolivarià a Veneçuela. Si encara no ha patit la mateixa sort que van patir d'altres en la dècada dels 50, els 60 o els 70 a l'Amèrica Llatina, essent el cas d'Allende el més clar, es deu també a què en aquests moments s'enfronta a un imperi estatunitenc debilitat que no pot cobrir tants fronts, l'economia del qual és molt fràgil i que depèn cada cop més del petroli, entre d'altres del veneçolà. Per tot això és un dels moments en què es poden produir esquerdes aprofitables per als moviments d'emancipació.

P.- Els intel·lectuals tenen un paper determinat en tota societat. Quina és la diferència de paper dels intel·lectuals en una societat com la cubana i en una societat capitalista?

R.- Primer cal dir que a l'imaginari capitalista occidental els intel·lectuals han estat sempre bons personatges, particularment compromesos des de l'esquerra. Però crec que és una pura il·lusió molt funcional als procediments de reproducció propagandística del capitalisme. Els intel·lectuals han estat col·laboracionistes amb el poder d'una manera o d'una altra, directament o indirecta, assalariats d'aquells que podien pagar-los. Tret d'excepcions tan notòries que ens serveixen d'exemple, des de Zola fins a Sartre, la major part dels intel·lectuals han claudicat. Allò que Chomsky anomena amb dolor i amargura “la claudicació dels intel·lectuals europeus”, sobretot a partir de maig del 68, té molt a veure amb tots aquests mecanismes de penetració del mercat en la vida pública, de manera que avui els intel·lectuals han de disputar-se el prestigi i l'autoritat que acompanya tota intervenció en la vida pública a través de la paraula.

Tot això fa que el paper dels intel·lectuals europeus en termes de compromís polític sigui cada vegada més trist. Vist així no és una casualitat que els així anomenats “dissidents” a Cuba siguin tots escriptors. Bé, molts d'ells no ho són i a més no són bons, però en qualsevol cas el que sí demostra això és que la formació cultural del cubà mitjà no té més límits que la cubanitat mateixa, essent molt superior a la de l'europeu mitjà. La tasca d'un intel·lectual a Cuba està inscrita des del principi en un context social i no en un mercat, per lo que el seu propi prestigi i la seva autoritat deriva del seu propi talent, de la seva pròpia capacitat per a expressar-se i del seu propi compromís amb el destí d'un projecte que considera inalienablement seu.

P.- Participes en alguns mitjans de comunicació alternatius, com Rebelión. Com veus el panorama actual d'aquests mitjans?

R.- La creixent influència dels mitjans alternatius té molt a veure amb la crisi estructural dels mitjans tradicionals. En aquests moments existeix clarament el que Ramonet anomena una inseguretat informativa creixent, que és el que jo acostumo a anomenar l'erosió del marc de credibilitat. Cada cop més, un nombre creixent de ciutadans amb un mínim de consciència observa els mitjans de comunicació tradicionals, els polítics, així com les institucions capitalistes amb una distància escèptica creixent.

Tot això ha fet que la mirada de molta gent es torni cap a la possibilitat que ofereix Internet. Naturalment cal anar molt en compte perquè és una selva d'informació i moltes vegades de font sospitosa. No tinc el més petit dubte de la importància que han tingut els mitjans d'informació alternativa, primer en subministrar una informació que desmenteix, contrasta i analitza la informació que configura habitualment la consciència del receptor de mitjans tradicionals ; i d'altra banda, perquè permeten crear contactes globals.

És a dir, de la mateixa manera que la globalització de les màfies implica una creixent complicitat entre els oligopolis que dominen el planeta, aquesta eina proporciona també la possibilitat d'articular moviments globals anticapitalistes que no podem menysprear. Hi ha hagut, sobretot després de l'11 de setembre, una creixent influència dels mitjans alternatius ; aquests han sabut generar molt de soroll, depurant un horitzó borrós de tal manera que els lectors jan han après a valorar les fonts.

Crec que en aquests moments és un instrument imprescindible en la vida dels seus usuaris i també dins de la pròpia esquerra. En aquest sentit, el temps d'internet és un temps més aviat real, de simultaneïtat, el que pot esdevenir un perill ja que impedeix les anàlisis a llarg termini i les sistematitzacions. El risc és que al final acabem com els remugants, evacuant immediatament tot el que mengem sense ser capaços d'elaborar i de sistematitzar la informació.

Vídeo de l'entrevista:

Article a Rebelión: Cuba está en la vanguardia de los procesos de emancipación de América Latina.