La més antiga querella del món

La més antiga querella, font de tota violència humana, es remunta –segons una tradició comuna a tres religions-- al litigi entre Caïm i Abel, els famosos germans rivals. Però n'hi ha una de més antiga i inquietant, font de la pròpia humanitat, i és la que els seus pares, expulsats del Paradís, van establir amb els animals, aquells primers germans, ara irrecognoscibles, als que el càstig diví –el treball i la consciència-- van convertir de cop en enemics dels homes. Pobres animals que acudien alegres i confiats, ignorants de la ruptura, per a rebre una ganivetada d'orella a orella! Pobres homes obligats a menjar-se els seus quadrúpedes bessons i a negar civilitzadament el parentiu que els hauria tornat no comestibles! Aquesta agonística i molt sofisticada negació de la pròpia família –perquè ha construït piràmides, elaborat alfabets i fabricat avions-- és el que anomenem cultura, l'íntima tensió de la qual oscil·la, paret contra paret, entre el refús i la temptació de l'animalitat: si la separació de la naturalesa condueix a la còlera armada de Caïm, recaiguda paradoxal en l'animalitat negada per aquell gest, l'actualitat social del gest de l'assassí indueix la nostàlgia de la condició animal com l'únic pròpiament humà de l'home. En una època del tot semblant a la nostra, en la que la negació del parentiu havia reactivat les pitjors formes d'animalitat, Kafka va explorar aquesta antiga querella per a tancar-nos en un carreró nauseabund i sense sortida: si a l'Informe sobre una acadèmia un mico es veu obligat a evolucionar amb fàstic sota la crueltat dels homes, convertint-se en un d'ells, a la Metamorfosi, al revés i amb el mateix resultat, el fàstic de tota una societat expulsa un home fora d'ella, transformant-lo en un monstruós insecte.

En un món en què els homes es maten entre si per a negar salvatgement el seu parentiu amb els animals, hi ha quelcom pietosament humà en reivindicar l'animalitat edènica. Al segle I de la nostra era, l'escriptor grec Plutarc va tractar la querella en un opuscle curiós, Els animals són racionals o Grilus, en la que Odisseu es queda perplex davant de la resposta de Circe a la seva petició de desencantar els seus companys: “M'estàs considerant sense més una fera”, diu l'heroi, “si creus que em convenceràs de què és una desgràcia deixar de ser un animal per a convertir-se en un ésser humà”. En aquesta primera versió de l'Informe per a una acadèmia –molt més optimista, perquè els animals resisteixen-- el porc Grilus, portaveu de la filosofia cínica, refusa recuperar la seva condició original, associada a la maledicció de la violència, la cobdícia, la vanitat i el desig. Privats de la màgia de Circe i condemnats a la humanitat, els homes som –en qualsevol cas-- una involució a partir dels xais, les abelles i fins i tot els llops.

Alguna cosa d'aquesta denúncia abstractament moralista de la humanitat la podem trobar a La disputa entre els animals i l'home (Siruela 2006), un tractat polemista redactat al segle IX per un corrent il·lustrat i cosmopolita de l'Islam xiïta, els Ijwan Al-Safa' o Germans de la Puresa, el que d'entrada demostra l'intercanvi de petons impurs entre civilitzacions avui reputades antagòniques i el refinament filosòfic d'una cultura jutjada supersticiosament irracional. A La disputa, els éssers humans, que han conquerit el món, arriben a l'illa de Balasagun, regne edènic dels genis governada per Sah Mardan, i proven de sotmetre i posar al seu servei els animals que hi viuen lliurement, mansa i amistosa. Zelosos de la seva independència, cada espècie hi envia un representant per a defensar la seva causa davant del rei i denunciar aquelles criatures invasores que, durant el judici convocat per a resoldre el litigi, van a reivindicar la seva superioritat racial i, en conseqüència, el seu dret absolut sobre la naturalesa. Enfront d'aquestes pretensions, la condemna abstractament moralista de l'home recorre als estàndards de la crítica plutarquiana: la vanitat, la guerra, l'ambició de riqueses, la hipocresia, la crueltat. Però l'oposició política dels Ijwan al poder material que els excloïa i subjugava en la seva època tenyeix tota l'obra d'una nítida coloració social, també molt cosmopolita (doncs desafia per igual a musulmans, jueus i cristians). Per què el lector pren partit des del principi i amb passió militant per la causa dels animals? Per què l'artificiós, adventici i tautològic argument teològic que, contra tota lògica i mantenint incòlumes els raonaments del xacal i de l'abella, ve a donar la raó als homes a l'últim moment ens deixa amb una amarga sensació de derrota? Ens identifiquem amb els animals perquè denuncien una societat concreta caracteritzada per la tirania política, el poder religiós i l'explotació laboral (els vostres treballadors, diu el delegat de les aus, “estan cansats de cos, tristos d'ànima i pesarosos d'esperit: construeixen el que no habitaran, planten el que no colliran i recullen el que no menjaran”). Ens identifiquem amb els animals perquè, enfront d'aquests tres abusos, constitueixen –en la ficció dels Ijwuan-- un col·lectiu sense jerarquies, guiat per una raó més pura, en el que ni l'aliment ni els vestits ni els plaers són arrabassats violentament a d'altres criatures. A La disputa, en realitat, l'assemblea zoològica subroga el poble humil i laboriós sotmès al despotisme jactanciós dels governants (que els tracten com animals) ; a La disputa l'animal no defineix una condició ontològica enyorada i sense retorn ni tampoc –o no solament-- el mirall negatiu d'una humanitat immutable: l'animal dels Ijwuan és l'home vertader, utòpic però polític i de classes. En aquesta primera versió de la Metamorfosi de Kafka, els insectes menyspreats surten de l'obscuritat per a reivindicar la seva dignitat autènticament humana enfront a la hýbris fastiguejada dels poderosos ; i la seva palmària superioritat racional només pot ser desmentida per la decisió arbitrària d'un déu que no existeix. La humanitat ha d'evolucionar cap al poble: aquesta és una de les lliçons –entre d'altres-- que un llibre cosmopolita del segle IX ha de seguir donant avui a musulmans, cristians i jueus per igual.

.

Article original: La más antigua querella del mundo.

.