dilluns, 21 de maig de 2007

Una jove immortal

Hi ha dos motius pels que resulta molt difícil creure —i molt més difícil com més real i irremeiable és el fet— que Eva Forest hagi mort: el primer és que era immortal, el segon és que era massa jove. Que una jove immortal mori, mentre tantes despulles corrompudes encoratgen contra el món, mentre els morts maten i governen i sobreviuen a la seva consciència, potser no és indici suficient per a provar una conspiració però sí per a il·luminar de la manera més dolorosa com la necessitàvem i com la trobarem a faltar. Era tan immortal que cap torturador hauria pogut ofendre-la ; era tan jove que cap rebel hauria pogut avançar-la.

No parlaré de tot el que personalment dec a l'Eva sinó del bé que va saber escollir totes les batalles. Algú dirà que l'Eva Forest només va donar suport a causes perdudes ; més aviat va donar suport a les que mereixen guanyar i a les que, per tant, és arriscat donar suport. Fa any i mig, en un text sobre els intel·lectuals i el compromís, Eva explicava el que succeeix quan un pren consciència dels greuges que hi ha en aquest món, aquella terrible transparència de la que no hi ha ja retorn possible i la fogonada del qual obliga a assumir després la responsabilitat sobre els propis actes i, per suposat, sobre els propis silencis. Quan se sap, quan s'està en la posició del saber, ja no es pot ser neutral sense embrutar encara més el fang ; ja no es pot ser innocent sense malmetre encara més els que no són culpables. Crec que a l'Eva li feia molta por el silenci ; va néixer amb la consciència posada i va comprendre de seguida que no hi havia major intervenció, ni més violenta, que la de reprimir una protesta i permetre que les coses segueixen el seu compàs invariable d'injustícies i exterminis. En un món en el que els morts enterren els vius, els que callen oficien d'enterramorts ; els que es rebel·len moren sempre massa joves per a arribar a temps a tots els alliberaments. Eren molts els llocs: Euskal Herria, Cuba, Veneçuela, Palestina, al final de la seva vida aquell Irak el dolor pel qual compartíem i sobre el que va escriure i editar llibres propis i aliens, lligada com estava, fora d'aquells matisos que entelen la visió, a la sort de les víctimes de l'imperialisme a tots els racons del planeta. Només els nens pateixen tan intensament el dolor aliè ; només els savis el comprenen tan bé ; només els valents es rebel·len contra les seves causes. Totes aquestes virtuts es reuneixen rarament en un sol cos ; però desgraciadament cal només una sola mort per a endur-se-les totes d'un sol cop.

En un homenatge recent a un altre gran lluitador comunista, Eva Forest va escriure, com avançant tot el que cal dir d'ella: "Recollir els somnis dels nostres morts i convertir-los en arma creadora que perfora impossibles i forada utopies a la recerca de nous camins que accelerin el procés d'humanització, ¿no és potser el millor homenatge?". Eva Forest ha mort als 78 anys amb tota la vida per endavant ; ha mort, millor dir, amb diverses vides per endavant, i l'únic homenatge que ens demana, l'únic que podem oferir-li, és el de viure-les a partir d'ara en el seu lloc. No hi ha un paradís —ni tant sols un infern— on vagin els rojos a conversar i fer voltar revolucions derrotades. Hem de seguir vivint, conversant i rebel·lant-nos amb l'Eva en aquest món, aquell que ella va estimar fins a l'extrem de fer-nos creure que mai l'abandonaria, i aquell també que va combatre fins al punt de conservar les forces de la joventut fins a l'última batalla. L'última i la que no va perdre mai.
.
Article original: Una joven inmortal
.