dimecres, 16 de maig de 2007

Aparedar la resistència

La guerra digital de Rumsfeld, concebuda com una operació fulminant de reformatació d'Iraq, amb moltes màquines, pocs homes i menys baixes, revela quatre anys després tota la seva megalomania fracassada i criminal. Molts milers de morts més tard, mentre milions d'iraquians abandonen casa seva, mentre Iran i els EEUU es disputen el botí apostant cadàvers, mentre la resistència legítima augmenta la seva pressió sobre els ocupants, els estatunidencs van descendent molt de pressa arran de terra, des del comandament a distància al maó, des de la lògica postmoderna de la pantalla d'ordinador a la lògica neolítica de la gàbia de ferro. No n'hi ha prou amb els bombardejos ; no n'hi ha prou tampoc amb la constel·lació de bases i presons on es fan desaparèixer els cossos ; ara les ciutats mateixes han de convertir-se en presons gegantines les successives portes de les quals només assenyalaran el pas ---a part d'això difícil i arriscat--- d'una cel·la a una altra. Els EEUU es declaren vençuts de la manera més destructiva, primitiva i inhumana: aixecant murs. Entre deu i trenta barris de Bagdad quedaran aïllats i tancats els propers mesos darrere de parets de ciment altíssimes ; les que ja s'aixequen per a condemnar Adamiya tenen gairebé quatre metres d'altura i estan construïdes amb blocs de sis tones de formigó. Costa molt ---i fa mal--- imaginar aquesta ciutat viva convertida a cops de martell en un armari cuirassat els habitants de la qual són classificats i abandonats en calaixos tancats i recintes estancs ; aquesta gran plaça oberta ara dividida de manera neuròtica i desesperada en cubicles cada cop més petits plens de runes i de morts. L'ocupació, entre altres moltes coses, ha destruït també el verb sortir i els seus alleugeriments: sortir de casa, sortir del propi carrer, sortir del barri ja no és més que una altra manera de seguir entrant, una vegada i una altra, a la mateixa presó.

Però fa mal sobretot imaginar la vida dels iraquians. L'estratègia és tan rudimentària com brutal: els barris que no han pogut ser doblegats militarment són emmurallats, precintats i abandonats a la seva sort. Ciutats senceres ja han estat embolcades tancades (Rutba, Samarra, Tal Afar) i el mur d'Adamiya és el principi i alhora la prolongació d'un pla que ve aplicant-se rutinàriament des de fa mesos a Bagdad, on zones completes de la ciutat han estat delimitades i segregades amb els veïns confinats en el seu interior, sotmesos a controls tan ferris ---d'entrada i de sortida--- que pot parlar-se sense vacil·lació d'una política de ghetto. Leyla Anwar, la cronista misteriosa i desesperada de Bagdad, ens descriu com s'hi viu a dins: sense llum, sense aliments, sense medecines, i amb les escombraries que s'acumulen des de fa mesos pels carrers al costat dels cadàvers que ningú s'atreveix a retirar per por als franctiradors. “Allí els vius envegen els morts”. A Adamiya, a Al-Amiriyra, fins i tot al cèntric Karrada, si els habitants de Bagdad no poden ser vençuts seran senzillament aparedats i abandonats, barri a barri, calaix a calaix, fins que a l'anomenada zona verda, vorejada de tombes cadenades, els estatunidencs només puguin despenjar-s'hi des de l'aire.

Si els EEUU no poden permetre la seva derrota, poden impedir la victòria. El temps acuita. Perdut Iraq, ha d'evitar l'aliança anti-imperialista dels pobles àrabo-musulmans tot promovent la divisió entre xiïtes i sunnites en favor d'Israel, amenaçat pel prestigi creixent de Hizbullah i d'Iran. Perdut Iraq, el negoci de la reconstrucció es redueix ja a la tasca desesperada i primitiva de multiplicar els murs: de la provisió de ciment per al mur d'Adamiya ---ens informa la CEOSI--- s'encarregaran l'agent col·laboracionista Ahmad Chalabi i l'empresari germano-israelià Zeev Belinsky, implicat també en la construcció dels primers trams del Mur de Palestina i entre les empreses del qual es troba Totman Cement Company. I als iraquians se'ls encomanarà la feina de construir les seves pròpies tombes.

.

Article original: Emparedar la resistencia

.