dissabte, 2 de juny de 2007

La Democràcia es reuneix amb el seu dit petit

[La visita de Rice a Espanya contra Cuba]

En aquest món hi ha poc on escollir: hi ha el dolent i hi ha el pitjor.

El dolent són les invasions militars, les bombes de raïm, els camps de tortura, els desapareguts, les execucions extrajudicials, la fam induïda, la pobresa assassina, l'analfabetisme humiliant, el desamparament dels malalts, la llibertat de censura dels rics, el sobreconsum homicida, el robatori premiat, la sobirania vigilada o prohibida, la destrucció avantatjada dels recursos comuns.

El pitjor és que no succeeixi cap d'aquestes coses.

El dolent és tan bo, com a mínim per contrast, que ha esdevingut desitjable. Alguns pobles fins i tot voten majoritàriament per a què segueixin havent-hi captaires als seus carrers i es tanquin els seus hospitals, es talli el subministrament d'aigua a Bagdad i s'expandeixi la malària a l'Àfrica ; i els seus diaris demanen a crits que l'interès, la cobdícia, el menyspreu de l'altre, la mentida i la injustícia, tan bons que són, es difonguin sense fronteres i assoleixin fins l'últim racó de la terra.

El pitjor és fins a tal punt dolent —fins a tal punt pitjor— que allí on falta alguna d'aquestes coses és que està en perill la Democràcia.

El pitjor, naturalment, és Cuba.

Ahir la Democràcia va posar a Madrid durant vuit hores, i va renyar un dels seus dits petits. Condoleeza Rice i el govern espanyol ja havien acordat que no s'ocuparien d'allò dolent o, el que és el mateix, de si mateixos. EEUU no anava a retreure a Espanya la Llei de Partits ni els maltractaments a les presons del País Basc ; i, per suposat, renunciava a entrevistar-se amb els dissidents de Batasuna. Per la seva part, Espanya considerava poc diplomàtic i generós mencionar els vols de la CIA, l'assassinat de José Couso, la desaparició del ciutadà espanyol Mustafá Setmariam Nassar a les presons secretes democràtiques, l'anomalia de Guantánamo o els crims de guerra a l'Irak. Després de tot, allò dolent va bé. Del que havien d'ocupar-se és del pitjor, que segueix resistint-se a ser dolent. En aquest sentit, les petites diferències entre la Democràcia i el seu Dit Petit, els valor per a Cuba del qual no hem de menysprear, van confirmar un acord de fons molt desfavorable per a Espanya. Rice va declarar que tots dos governs coincidien en "la necessitat d'una transició" a l'illa, i Moratinos no ho va desmentir. Es va limitar a expressar la seva confiança en què la seva homòloga estatunitenca tornés a casa "una mica més convençuda de què la tàctica espanyola dóna resultats". És difícil declarar d'una manera més alta dues coses dolentes: la voluntat d'injerència i el desistiment de sobirania. O més exactament: la voluntat d'injerència com a desistiment de sobirania.

Entre Cuba i Espanya hi ha algunes diferències notables. Espanya envia soldats a l'Afganistan i Cuba metges al Pakistan. Espanya envia empreses depredadores a Bolívia i Cuba els envia mestres. Espanya ofèn la sobirania d'altres nacions, renunciant a la seva, i Cuba protegeix la pròpia i fomenta la dels altres des de fa 50 anys. Però això Espanya és dolenta i Cuba és pitjor. Cuba és un dels poquíssims països del món que mai visitaria Condoleeza Rice, i això vol dir alguna cosa. La vigília de posar fugaçment a Madrid, la secretària d'estat usamericana va comparar la revolució cubana amb el règim de Franco i va manifestar la seva certesa de què "un país com Espanya, que ha estat capaç de sobreposar-se a un passat autoritari i de donar a la seva gent democràcia i llibertat, entengui que les cubans mereixen el mateix". Com es recordarà, EEUU va molestar molt poc l'Espanya de Franco i, a partir dels pactes de Madrid de 1953, li va donar suport políticament i econòmica amb entusiasme, a canvi de la cessió del seu territori i dels seus mercats, i a compte dels molts i valents militants esquerrans sacrificats i mai recompensats per la seva bravesa. Des d'aquella data molts presidents i secretaris d'Estat usamericans han visitat el nostre país per tal de reforçar aquell pacte, mentre enviaven a Cuba mercenaris, terroristes, epidèmies i amenaces. Aquesta continuïtat entre Franco i Zapatero marca tota la diferència de Cuba. A Zapatero no l'ha elegit Bush, és veritat, però sí que l'ha consentit, i aquest consentiment estatunitenc —llei invariable a Europa des de 1945— cenyeix tots els marges de maniobra del seu govern. Potser cal que assumim el franquisme espanyol com a mostra de "realisme" polític, com a mínim mentre seguim volent allò dolent. Però si es tracta de voler el pitjor, llavors caldrà concedir que no hi ha major realisme que la dignitat, la resistència i l'amor. Espanya segueix rumiant la seva eterna transició —de dolent en dolent— mentre que Cuba va acabar la seva —de mal en pitjor— l'1 de gener de 1959.

Que un article sobre la trobada entre un ministre estatunitenc i un ministre espanyol tingui que publicar-se a la secció de Cuba diu molt sobre els tres països i la situació del món en general. Parla de l'imperialisme dels EEUU, de la submissió d'Espanya i de la importància irrenunciable de Cuba. El dolent s'imposa per la força ; el pitjor es comunica, s'irriga i es contagia.
.
Article original: La Democracia se reúne con su dedo meñique
.