La nostra responsabilitat està amb el poble libi

Avui 40 manifestants han estat assassinats a la plaça Taghrir de Sanaa, al Iemen, al govern del qual donen suport els EUA i l'Aràbia Saudita.

Avui ha estat volat el monument de la plaça de la Perla, a Bahrain, país ocupat des de dimecres per tropes de l'Aràbia Saudita mobilitzades per tal de reprimir les manifestacions on han mort ja algunes desenes de persones.

Avui els iraquians han tornat a sortir al carrer per reclamar pa i llibertat, en manifestacions que es repeteixen des de fa setmanes, amb nombroses víctimes mortals, en un país destruït de dalt a baix pels EUA i els seus aliats.

Aquesta setmana han seguit al Marroc i a Algèria les protestes als carrers contra els nostres amics dictadors.

Aquesta setmana Palestina ha seguit reclamant la fi de l'ocupació israeliana, recolzada pels EUA i la UE.

Aquesta setmana han mort desenes de persones en els bombardejos nord-americans quotidians sobre l'Afganistan i Pakistan.

Zapatero acaba de declarar, després d'anunciar la participació d'Espanya en les operacions militars contra Líbia: "La nostra responsabilitat està amb el poble de Líbia".

Si els rucs bramen i els porcs grunyen, per què els socialdemòcrates parlen?

La nostra responsabilitat, la dels pobles europeu i estatunidenc, és la de sortir al carrer, no només per a protestar contra la intervenció, no, sinó per a enviar en Zapatero i en Rajoy, en Sarkozy, en Berlusconi, n'Obama i la Clinton (i a tots els altres) a fer companyia a en Mubarak i en Ben Alí. Mentre això no passi, ni el poble de Líbia podrà deslliurar-se d'en Gaddafi ni el món podrà pronunciar certes paraules sense ennuegar-se.

Es pot ser un immoral honrat; un immoral callat.

—Article original: Nuestra responsabilidad está con el pueblo libio.

Per a quan els vostres? - La revolució àrab

Hi ha alguna cosa que té a veure amb allò sublim, tal i com l'entenia Kant: tempestes aparatoses que esquincen el cel, focs que llancen les seves brases en totes direccions, cascades d'aigua que trenquen amb estrèpit una rere l'altra, cada vegada més de pressa, amb vertigen d'escumes; i enmig d'aquest clam, l'estremiment feliç de saber-se petit, de no poder oposar-hi resistència i de no perdre tanmateix la consciència. Va començar a Tunis, on menys se l'esperava, i va seguir a Egipte, l'anella central de la cadena; i després la revolució, entre grans esternuts de grip justiciera, es va encomanar al Iemen, a Algèria, a Bahrain, a Líbia, a tot el conjunt d'un món àrab que l'imaginari occidental només podia representar o bé letàrgic o bé fanàtic. Res d'això. Un tirà i un altre tirà i un altre tirà: si el mateix Kant associava alguna cosa amb la felicitat pública era sens dubte aquesta sacsejada voltejadora mitjançant la qual els pobles deposen les dictadures i recobren la seva dignitat col·lectiva.

Passi el que passi, podem parlar ja de "revolució", encara que només sigui perquè res no ha succeït com s'esperava i perquè, a l'espera que es qüestionin localment les dependències econòmiques, s'ha qüestionat ja l'autoritat de l'anomenat Occident per a donar lliçons polítiques a les seves ex-colònies d'aquesta zona del planeta. Els àrabs necessitaven una victòria per tal de reingressar en la història del món, i tot feia témer que, si arribava, ho faria a través dels mitjans islamistes que les potències occidentals havien promogut des dels anys 60 per a acabar amb comunistes i panarabistes. Tampoc ha estat així. El partit Nahda, a Tunísia, va reconèixer de seguida el seu nul protagonisme en l'aixecament popular i la Germandat Musulmana, molt més forta, va ser agafada a contrapeu a Egipte i va acomiadar Mubarak negociant-hi. Atur, pobresa, misèria vital, repressió juvenil, frustració política... hi havia totes les condicions, en absència d'una gran organització d'esquerres, per a un formidable esclat d'alienació religiosa. Hi ha hagut, per contra, una colossal explosió de puresa llibertària en la qual el concepte mateix de democràcia ha adquirit de seguida una indubtable potència anticolonial.

Per això, els més sorpresos han estat els EUA i, sobretot, la UE. Ara, mentre tracten de gestionar les "transicions" amb el menor cost possible per als seus interessos, escenifiquen un nou fervor democràtic dirigit més aviat a pressionar l'Iran (i, indirectament, a Cuba i Veneçuela). Tot privilegiant símbols perifèrics dels aixecaments, han alimentat la il·lusió —ja que no podia ser islamista— d'una revolució postmoderna, de blocaires pro-ianquis i ciberactivistes desideologitzats, per veure si la urpada tomba també, al costat de tants amics, alguns dels seus enemics. Però ningú pot creure's, almenys en la regió, que els defensors d'Israel, els còmplices de Mubarak i Ben Alí, els ocupants de l'Iraq, vulguin ara la democràcia per al món àrab. Aquesta és sobretot una revolució anticolonial, com ho demostra el fet que, al costat de la bandera i l'himne nacionals, l'únic símbol exhibit a Tunísia i a Egipte pels manifestants hagi estat la imatge del Ché. Fora d'axiò, els orgullosos tunisians, en els pobles més desfavorits del país, bressol de les revoltes, m'enumeraven els tirans a punt de caure ("i ara Egipte i Jordània i Bahrain i Algèria ...) i, en saber que jo era europeu, m'interrogaven desafiadors: "¿I per a quan els vostres? Per a quan Sarkozy? Per a quan Berlusconi? Per a quan els EUA? ".

Fa uns dies, preguntat a Cuba per l'evolució dels esdeveniments, jo hi responia amb una paradoxa: "sóc tan optimista que em temo el pitjor". Ningú pot ser tan ingenu per pensar que triomfarà el seny sense que Israel, els EUA i la UE facin tot el possible (és a dir, tot) per tal d'impedir-ho.

Però sóc optimista: m'agrada pensar que, d'aquí a vint anys, en un món més habitable i humà, més democràtic i raonable, recordaré que una gran transformació mundial va començar, no a París ni a Londres ni a Nova York, sinó a Tunísia i a Egipte, els dos països en què més temps he viscut, dues de les meves pàtries de lliure adopció.

—Article original: ¿Para cuándo los vuestros?

Principis i incerteses - Líbia i l'esquerra

1.- Les teories de la conspiració són convincents perquè sempre tenen un fonament a la realitat: les conspiracions existeixen. La CIA, l'OTAN, el Pentàgon, la UE estan conspirant ininterrompudament per tal d'assegurar els seus interessos a totes les regions del planeta. També conspiren Rússia i la Xina i Turquia i Pakistan i l'Índia. També Cuba i Veneçuela. Tothom conspira perquè la conspiració és un dels instruments indissociables de la relació entre els Estats-Nació en un marc de lluites imperialistes, antiimperialistes i interimperialistes.

2.- Ningú no pot posar en dubte, doncs, que l'imperialisme està conspirant en aquests mateixos moments contra tots els moviments populars i contra aquells que els representen. Les conspiracions imperialistes conspiren també amb el propòsit de tornar paranoics els revolucionaris: és a dir, per a què acabin completament absorbits en la idea no revolucionària de l'omnipotència de l'enemic. La diferència entre una teoria de la conspiració i una teoria de la revolució és que aquesta considera justament que si l'imperialisme conspira és perquè no controla totes les forces i que això que anomenem "poble" manté sempre la seva potència "residual" respecte de totes les conspiracions. Aquest "residu", fins i tot com a consciència deformada o imprecisa, té a veure amb la realitat mateixa: la pobresa, el dolor, la frustració, la repressió. Mohamed Bouazizi no es va cremar a Sidi Bouzid el 17 desembre 2010 manipulat per la CIA sinó humiliat per un aliat seu. Les teories de la conspiració són hegelianes: el curs de l'imperialisme coincideix amb el de la realitat. Les revolucionàries són més aviat leibnizianes: l'imperialisme ha de posar constantment en hora el rellotge del món. Al paranoic se li podria dir: "tens tota la raó: l'imperialisme ho manipula i controla tot; la prova n'ets tu".

3.- Els EUA, la UE i l'OTAN haurien preferit que no hagués passat res del que ha passat al món àrab. Així ho demostren les primeres declaracions de suport als dictadors amics i les seves maniobres per tal d'ajornar-ne la caiguda. També a Líbia haurien preferit mantenir l'estatus quo, encara que només fos per tal de no comprometre Itàlia com a potència ex-colonial: al contrari del que pretenen alguns analistes de memòria curta, només cal consultar les hemeroteques per a confirmar que primer va hi va haver silenci, després declaracions ambigües, després condemnes tèbies i finalment escàndol moral. Les potències neocolonials van conspirar per a què no canviessin les coses i, quan no han pogut evitar els enderrocaments, conspiren per a provar d'utilitzar els canvis en favor seu. Els hauria resultat més difícil, també a Líbia, si des del principi totes les forces d'esquerra haguessin fet una declaració conjunta en favor de les revolucions i els pobles àrabs i del seu anhel anticolonial de democràcia i llibertat. Els que no ho fan així no només es distancien sideralment del pols del carrer en aquesta zona del món sinó que permeten que els mateixos que disparen contra la multitud a l'Iraq, bombardegen el Pakistan i l'Afganistan i col·laboren en l'aniquilació de Palestina, es presentin de nou —la hipocresia funciona sempre quan es tenen mitjans de comunicació i de destrucció suficients— com a paladins dels Drets Humans i de la democràcia.

4.- Per descomptat l'OTAN vol ficar les seves urpes a Líbia ara que la revolta està en marxa i deriva cap a la guerra civil. Gaddafi, al contrari que els altres canalles derrocats, no és fiable: és capritxós, inestable, no es deixa manejar i, ja seriosament amenaçat i en qualsevol cas descartat com a interlocutor, caldrà llavors aprofitar l'ocasió per a ficar una falca militar entre Tunísia i Egipte —dos països d'alt risc— i controlar directament els recursos petrolífers. L'opinió general entre l'esquerra i la població del món àrab és que no hi haurà invasió: estem parlant d'una de les zones més anti-imperialistes del món i on Palestina i l'Iraq estan sempre presents com a prova de la hipocresia criminal de les potències occidentals. Si els EUA volen "democratitzar" l'Orient i el Magrib a la seva manera, seria una gran estupidesa córrer aquest risc. La retòrica i les sancions, juntament amb la divisió en el camp antiimperialista, introdueixen ja un efecte prou favorable als seus interessos. Sense descartar cap possibilitat, no sembla, però, que de moment els convingui aspirar a més...

5.- El que proven les amenaces de l'OTAN i els EUA, en tot cas, no és que occident no controli Gaddafi sinó que no en controla l'oposició. EUA no va envair l'Iraq perquè Saddam Hussein fos fort sinó perquè era feble: era feble tant militarment com política; en aquell moment s'estaven produint fortes pressions dins del règim —i negociacions amb l'oposició d'esquerres a l'exili— per a una reforma interna que portés a una veritable democratització: això no ho podien permetre els EUA. Els EUA temen els pobles. I el propòsit dels EUA és sempre el d'impedir que siguin els pobles els que acabin amb els seus dictadors i prenguin les regnes del seu destí. Ho estem veient: com més a prop està de caure Gaddafi, més augmenten les amenaces; com més risc hi ha que el poble acabi amb Gaddafi, més probable és la intervenció de l'OTAN.

6.- Les amenaces d'invasió són una aposta segura per a l'imperialisme. L'OTAN envaeix països, o amenaça amb envair-los, sempre amb dos propòsits: un el d'impedir les lluites dels pobles; l'altre el d'obligar als anti-imperialistes a contraure i donar suport a dictadors que no s'ajusten ni als nostres interessos ni als nostres principis. Aquí la manipulació dels mitjans hi coopera amb èxit: quan més dolent sigui Gaddafi més es desprestigien els que li donen suport. Però nosaltres no hem de caure en el parany del simplisme binari imperialista i de les seves fórmules primitives: si ataquen Gaddafi llavors és que Gaddafi és bo; si els mitjans ara manipulen abjectament és que res no ha passat a Líbia i tot és un muntatge de la CIA. Ens agradaria que les coses fossin així de senzilles i els mitjans hegemònics ens han servit de brúixola invertida infalible; però l'obligació de l'esquerra, al costat de la de denunciar i combatre qualsevol intervenció, és la d'abordar la situació en tota la seva complexitat. La imaginació, deia Pascal, és tant més mentidera com que no menteix sempre; l'imperialisme és tant més perillós com més incoherent és. El que no ens sembla acceptable com a ètica revolucionària i ens sembla contraproduent des del punt de vista propagandístic és aquesta decisió: entre un dictador que no ens acaba d'agradar del tot i un poble que no ens acaba de convèncer del tot, acabem escollint —imitant en això els imperialistes— l'amic dictador. La trampa és perfecta: per a ser antiimperialistes se'ns vol obligar a no ser comunistes.

7.- Per tots els motius ja assenyalats, ningú mínimament d'esquerres pot donar suport, justificar o romandre callat davant d'una intervenció dels EUA. Això cal dir-ho alt i clar. Però no menys alt i clar cal dir que la situació nova del món àrab comporta riscos i que caldrà escollir-ne un. Els riscos són tres: una intervenció de l'OTAN, una victòria de Gaddafi i una victòria del poble en armes contra ell. La intervenció de l'OTAN comporta el risc més gran, però no perquè pugui enderrocar "el nostre amic" Gaddafi sinó perquè, a banda la catàstrofe humana, impugnaria el dret inalienable del poble libi a enderrocar-lo ell mateix, amenaçant alhora tots els pobles germans de la zona. En ordre descendent, el segon major risc seria una victòria de Gaddafi. A la terrible repressió del seu poble caldria afegir l'efecte que això tindria sobre la regió, especialment sobre Tunísia i Egipte, països veïns els processos de canvi dels quals es podrien veure paralitzats i fins i tot invertits (sense descartar, com ja ha passat de fet, una intervenció més o menys directa del "nostre amic" dictador en ells). El tercer risc és gran, molt gran, però és el menor. És el veritable "mal menor": deixar un poble del que sabem molt poc que passi comptes amb els seus governants en un espai molt obert, molt nou, molt inestable, en el qual, sigui com sigui, també nosaltres podrem conspirar. Donem suport a aquest poble i conspirem amb ell. El temor als pobles és reaccionari i de dretes i, procedent de l'Amèrica Llatina revolucionària, fa arribar el missatge d'una inquietant vulnerabilitat que també podria intentar aprofitar l'imperialisme. En defensar-se defensant un dictador, els governs emancipatoris llatinoamericans s'assenyalen absurdament a si mateixos i criden l'atenció sobre una afinitat inexistent. Només podem sentir malenconia en comprovar que l'imperialisme, que té por dels pobles, acaba invocant el seu nom contra els que realment volen defensar-lo, els quals, per això mateix, debiliten la seva posició al món i als països on governen. Els alçaments al món àrab han fet fluctuar totes les poques referències que ens quedaven després del final de la guerra freda i ens posen a tots en dificultats. Els imperialistes hi estan reaccionant millor. Potser són més forts, però també són més llestos. Si a més fossin justos, serien ells els veritables socialistes. De moment, la victòria propagandística és seva: han demostrat que els socialistes no som ni forts ni llestos ni justos.

8.- Tant de bo el poble libi acabi amb el règim de Gaddafi abans que la intervenció dels EUA ens obligui a defensar el criminal per a defensar a aquest poble que s'ha alçat contra ell i que no acceptarà cap intervenció estrangera que li privi del seu dret a enderrocar-lo.

—Article original: Principios e incertidumbres.

La xarxa: un nou mitjà de lluita i el mateix medi (ecològic) on lluitem.

Quan parlem de "mitjans digitals", hem d'analitzar d'entrada el suport tecnològic de què depenen orgànicament i les determinacions que aquest suport introdueix en la nostra manera d'abordar i organitzar les dades —i la nostra pròpia consciència d'aquests.

El primer que cal afirmar, contra els que insisteixen en la seva neutralitat, és l'"autonomia" dels objectes, també o sobretot dels suports tecnològics. Que siguin "autònoms" vol dir: 1) que són relativament independents de les relacions de producció de les entranyes de les quals sorgeixen i 2) que introdueix en el món objectiu i subjectiu efectes no reproductius, o no només reproductius, d'aquestes relacions de producció. Tot objecte (cos, eina o suport tecnològic) obre i tanca alhora un conjunt de límits, si es vol, de caràcter "universal". Un martell, per exemple, pot usar-se a discreció, d'acord amb la necessitat o no de clavar claus o fins i tot per a trencar caps; però la forma i eficàcia de l'eina imposa una certa "postura" que iguala tots els cossos del món, amb independència del seu sexe o nacionalitat. Mentre fem servir el martell—amb el que, en tot cas, no ens podem tallar les ungles ni pintar un quadre—, som la prolongació d'un martell; una cosa així com l'extrem corporal d'un martell. Podem afirmar, doncs, que un objecte no és mai completament obra nostra (ni de la "humanitat") i per això mateix, en desprendre's en el món, en esdevenir part de la nostra naturalesa, passa a construir el seu constructor. Per això cal que ens defensem dels objectes (entre l'arqueologia i la biologia) sense negar-ne l'autonomia: la condició, és a dir, del seu gaudi i del seu ús.

Amb el que anomenem noves tecnologies, la metàfora material de les quals és la "xarxa", les coses es compliquen. Amb prou feines sabem encara com qualificar aquesta "xarxa". ¿És potser una eina, com el martell? ¿Un continent, com Amèrica? ¿Un òrgan, com el ronyó o el fetge? És probablement les tres coses.

Com a eina ofereix alguns avantatges inestimables. Permet la circulació i emmagatzematge d'un nombre gairebé infinit de dades, imatges i documents, la comunicació immediata amb qualsevol lloc del món i la construcció a molt baix preu (almenys individual) d'espais autogestionats per a l'intercanvi i la informació. A això s'afegeix la possibilitat d'autoperfeccionament a partir de la intervenció dels propis usuaris (en els anomenats programes lliures).

Però la xarxa és també un territori. I la seva condició territorial determina al seu torn la seva condició instrumental. Precisament perquè és un territori, obert a totes les intervencions, la seva composició interna reprodueix, amb mínimes variacions, la relació de forces existent en el món exterior, on sens dubte no és favorable als mitjans alternatius. El que sigui un territori obert implica que tothom pot posar tanques als seus propis recintes, però implica també que els propietaris de la tecnologia que fa possible la xarxa mateixa —amb els seus nòduls de distribució controlats pels EUA— i els propis mitjans dominants (per no dir res d'empreses comercials i distribució de pornografia) dominen àmpliament el nou continent. Per tant, no es tracta que haguem trobat un territori lliure, sinó que ara cal que n'alliberem un altre.

En aquesta lluita per l'alliberament de la xarxa, s'equivoquen els que creuen que hem de mantenir espais informatius oberts, llibertaris i una mica salvatges, on tothom pugui expressar-se sense restriccions. El gran avantatge de l'eina-xarxa és que permet a l'esquerra tenir un diari sense haver de fer una inversió de 300 milions de dòlars, és a dir permet a l'esquerra decidir sobre un espai d'informació, establint criteris editorials de selecció (la llibertat de censura, l'única llibertat d'expressió existent en un món travessat per lluites de classes) que s'ajusti al mateix temps als principis objectius d'una informació veraç i a les necessitats d'orientació ideològica en un món deformat per la manipulació i el consum. L'eina en aquest cas permet tancar el territori, delimitar un petit recinte alliberat des del qual introduir en el món noves dades i imatges.

Però la xarxa és també un òrgan, com el fetge o el ronyó. I si un pot rebutjar un martell o escapar d'un territori, no podem en canvi decidir lliurement viure sense el nostre ronyó dret o el nostre fetge. Encara més: no és la nostra consciència la que imposa el règim de funcionament del nostre fetge, sinó al revés, el nostre fetge el qual, com a immanència orgànica, determina els límits de la nostra funcionalitat corporal. Aquest vessant "òrgan" de la xarxa determina alguns efectes que no podem controlar: una certa velocitat irresistible, incompatible amb un cervell finit; l'hegemonia perceptiva de la simultaneïtat sobre la successió, que és la condició de la narració i el pensament; la proliferació cancerosa d'informació inassimilable i difícil de contrastar, i la confusió de la vida mateixa amb un flux íntim exterioritzat a la pantalla que no podria interrompre's sense aplicar una mena de violència mortal. Aquesta vida independent de l'òrgan actua sobre el territori, qüestionant una divisió que fins ara, convencional i amb un contingut històric diferent, havia permès tanmateix de jerarquitzar l'ordre de la percepció. Em refereixo a la separació públic / privat, les fronteres dels quals s'han vist molt debilitades en el nou territori pel moviment purament orgànic de la xarxa. Un milió de persones parlant en una habitació amb una finestra oberta, ¿parlen en l'espai públic o en l'espai privat? Sens dubte, estem molt lluny d'haver pensat a fons els canvis que la xarxa ha introduït en el concepte mateix d'"allò públic" i, per tant, en les fonts mateixes de l'autoritat comunicativa.

És probable que no s'equivoquin els que pensen que el "periodisme convencional" desapareixerà en pocs anys, però els que ho anuncien semblen cedir a la pròpia irresistibilidad orgànica de la xarxa, acceptant aquest canvi com necessàriament emancipatori. Però la pregunta ha de ser: és bo que desaparegui el periodisme convencional? La (in) diferència entre allò públic i allò privat, ¿que potser no ens deixa desvalguts davant de fonts d'informació la autoritat de les quals no podem qüestionar perquè tampoc no podem validar? Que no puguem retrocedir —perquè els retrocessos tecnològics, al contrari que els polítics, només es produeixen en casos de cataclisme còsmic—, que calgui viure dins del nou mitjà i lluitar-hi en el seu interior, no hauria d'impedir-nos, en tot cas, de tractar de jutjar críticament les seves potencialitats: utilitzar el que la xarxa té d'eina, conquerir-ne el que té de territori i defensar-se del que té d'orgànic i, per tant, inconscient i etològic. La xarxa és un nou mitjà de lluita però també el medi mateix (ecològic) en el qual lluitem. Aquí, com sigui, la victòria serà del qui millor analitzi i mobilitzi els seus recursos.

—Article original: La red, nuevo medio de lucha y el medio mismo (ecológico) en el que luchamos.