dimarts, 1 de març de 2011

La xarxa: un nou mitjà de lluita i el mateix medi (ecològic) on lluitem.

Quan parlem de "mitjans digitals", hem d'analitzar d'entrada el suport tecnològic de què depenen orgànicament i les determinacions que aquest suport introdueix en la nostra manera d'abordar i organitzar les dades —i la nostra pròpia consciència d'aquests.
El primer que cal afirmar, contra els que insisteixen en la seva neutralitat, és l'"autonomia" dels objectes, també o sobretot dels suports tecnològics. Que siguin "autònoms" vol dir: 1) que són relativament independents de les relacions de producció de les entranyes de les quals sorgeixen i 2) que introdueix en el món objectiu i subjectiu efectes no reproductius, o no només reproductius, d'aquestes relacions de producció. Tot objecte (cos, eina o suport tecnològic) obre i tanca alhora un conjunt de límits, si es vol, de caràcter "universal". Un martell, per exemple, pot usar-se a discreció, d'acord amb la necessitat o no de clavar claus o fins i tot per a trencar caps; però la forma i eficàcia de l'eina imposa una certa "postura" que iguala tots els cossos del món, amb independència del seu sexe o nacionalitat. Mentre fem servir el martell—amb el que, en tot cas, no ens podem tallar les ungles ni pintar un quadre—, som la prolongació d'un martell; una cosa així com l'extrem corporal d'un martell. Podem afirmar, doncs, que un objecte no és mai completament obra nostra (ni de la "humanitat") i per això mateix, en desprendre's en el món, en esdevenir part de la nostra naturalesa, passa a construir el seu constructor. Per això cal que ens defensem dels objectes (entre l'arqueologia i la biologia) sense negar-ne l'autonomia: la condició, és a dir, del seu gaudi i del seu ús.

Amb el que anomenem noves tecnologies, la metàfora material de les quals és la "xarxa", les coses es compliquen. Amb prou feines sabem encara com qualificar aquesta "xarxa". ¿És potser una eina, com el martell? ¿Un continent, com Amèrica? ¿Un òrgan, com el ronyó o el fetge? És probablement les tres coses.

Com a eina ofereix alguns avantatges inestimables. Permet la circulació i emmagatzematge d'un nombre gairebé infinit de dades, imatges i documents, la comunicació immediata amb qualsevol lloc del món i la construcció a molt baix preu (almenys individual) d'espais autogestionats per a l'intercanvi i la informació. A això s'afegeix la possibilitat d'autoperfeccionament a partir de la intervenció dels propis usuaris (en els anomenats programes lliures).
Però la xarxa és també un territori. I la seva condició territorial determina al seu torn la seva condició instrumental. Precisament perquè és un territori, obert a totes les intervencions, la seva composició interna reprodueix, amb mínimes variacions, la relació de forces existent en el món exterior, on sens dubte no és favorable als mitjans alternatius. El que sigui un territori obert implica que tothom pot posar tanques als seus propis recintes, però implica també que els propietaris de la tecnologia que fa possible la xarxa mateixa —amb els seus nòduls de distribució controlats pels EUA— i els propis mitjans dominants (per no dir res d'empreses comercials i distribució de pornografia) dominen àmpliament el nou continent. Per tant, no es tracta que haguem trobat un territori lliure, sinó que ara cal que n'alliberem un altre.

En aquesta lluita per l'alliberament de la xarxa, s'equivoquen els que creuen que hem de mantenir espais informatius oberts, llibertaris i una mica salvatges, on tothom pugui expressar-se sense restriccions. El gran avantatge de l'eina-xarxa és que permet a l'esquerra tenir un diari sense haver de fer una inversió de 300 milions de dòlars, és a dir permet a l'esquerra decidir sobre un espai d'informació, establint criteris editorials de selecció (la llibertat de censura, l'única llibertat d'expressió existent en un món travessat per lluites de classes) que s'ajusti al mateix temps als principis objectius d'una informació veraç i a les necessitats d'orientació ideològica en un món deformat per la manipulació i el consum. L'eina en aquest cas permet tancar el territori, delimitar un petit recinte alliberat des del qual introduir en el món noves dades i imatges.

Però la xarxa és també un òrgan, com el fetge o el ronyó. I si un pot rebutjar un martell o escapar d'un territori, no podem en canvi decidir lliurement viure sense el nostre ronyó dret o el nostre fetge. Encara més: no és la nostra consciència la que imposa el règim de funcionament del nostre fetge, sinó al revés, el nostre fetge el qual, com a immanència orgànica, determina els límits de la nostra funcionalitat corporal. Aquest vessant "òrgan" de la xarxa determina alguns efectes que no podem controlar: una certa velocitat irresistible, incompatible amb un cervell finit; l'hegemonia perceptiva de la simultaneïtat sobre la successió, que és la condició de la narració i el pensament; la proliferació cancerosa d'informació inassimilable i difícil de contrastar, i la confusió de la vida mateixa amb un flux íntim exterioritzat a la pantalla que no podria interrompre's sense aplicar una mena de violència mortal. Aquesta vida independent de l'òrgan actua sobre el territori, qüestionant una divisió que fins ara, convencional i amb un contingut històric diferent, havia permès tanmateix de jerarquitzar l'ordre de la percepció. Em refereixo a la separació públic / privat, les fronteres dels quals s'han vist molt debilitades en el nou territori pel moviment purament orgànic de la xarxa. Un milió de persones parlant en una habitació amb una finestra oberta, ¿parlen en l'espai públic o en l'espai privat? Sens dubte, estem molt lluny d'haver pensat a fons els canvis que la xarxa ha introduït en el concepte mateix d'"allò públic" i, per tant, en les fonts mateixes de l'autoritat comunicativa.

És probable que no s'equivoquin els que pensen que el "periodisme convencional" desapareixerà en pocs anys, però els que ho anuncien semblen cedir a la pròpia irresistibilidad orgànica de la xarxa, acceptant aquest canvi com necessàriament emancipatori. Però la pregunta ha de ser: és bo que desaparegui el periodisme convencional? La (in) diferència entre allò públic i allò privat, ¿que potser no ens deixa desvalguts davant de fonts d'informació la autoritat de les quals no podem qüestionar perquè tampoc no podem validar? Que no puguem retrocedir —perquè els retrocessos tecnològics, al contrari que els polítics, només es produeixen en casos de cataclisme còsmic—, que calgui viure dins del nou mitjà i lluitar-hi en el seu interior, no hauria d'impedir-nos, en tot cas, de tractar de jutjar críticament les seves potencialitats: utilitzar el que la xarxa té d'eina, conquerir-ne el que té de territori i defensar-se del que té d'orgànic i, per tant, inconscient i etològic. La xarxa és un nou mitjà de lluita però també el medi mateix (ecològic) en el qual lluitem. Aquí, com sigui, la victòria serà del qui millor analitzi i mobilitzi els seus recursos.