dilluns, 2 de maig de 2011

Matar en Bin Laden, ressuscitar Al-Qaida

Una de les grans sorpreses que havien ofert els alçaments populars al món àrab és que havien deixat momentàniament fora de joc totes les forces islamistes i molt especialment, és clar, la més sospitosa i extremista, Al-Qaida, marca comercial de contingut obscur i llargament instrumentalitzada per tal de sostenir dictadors, reprimir tota mena de dissidència i desviar l'atenció lluny dels veritables camps de batalla. Amb indicacions d'ampli espectre, com l'aspirina, Bin Laden reapareixia cada cop que calia atiar la "guerra contra el terrorisme"; se'l mantenia amb vida per a poder agitar el seu espantall en campanyes electorals o per a justificar lleis d'excepció. Aquesta vegada la situació era massa greu com per no usar-lo per darrera vegada, en una orgia mediàtica que eclipsa fins i tot el casament del príncep Guillem i introdueix efectes molt inquietants en el món.

Quan semblava relegada a l'oblit, definitivament arraconada pels propis pobles que havien de donar-li suport, reapareix Al-Qaida. Un grup desconegut, en nom d'aquesta patent, assassina l'activista italià Arrigoni a Palestina; dies després, en plena efervescència de les protestes antimonàrquiques al Marroc, una bomba esclata a la plaça Jamaa Fna de Marràqueix; ara reapareix Bin Laden, no viu i amenaçador, sinó en tota la glòria d'un martiri ajornat, estudiat, acuradament escenificat, una mica inversemblant. "S'ha fet justícia", diu Obama, però la justícia reclama tribunals i jutges, procediments sumarials, una sentència independent. Més sincer ha estat George Bush: "És la venjança dels EUA", ha dit. "És la venjança de la democràcia", ha afegit, i milers de demòcrates estatunidencs ballen d'alegria davant de la Casa Blanca, saltant amb bàrbara eufòria sobre tíbies i calaveres. Però democràcia i venjança són tan incompatibles com la pedagogia i l'infanticidi, com l'alfabet i el solipsisme, com els escacs i el joc. Als EUA els agraden els linxaments, sobretot des de l'aire, perquè saben que són més poderosos que els principis. "El món sent alleujament", afirma Obama, però alhora alerta sobre "atacs violents a tot el món després de la mort de Bin Laden". N'alerta? N'avisa? En promet? ¿Quin alleujament pot produir un assassinat que —se'ns diu alhora— posa en perill aquells als que presumiblement es vol salvar?

Aquest era el moment. Al-Qaida torna a dominar l'escena; Al-Qaida torna a saturar l'imaginari occidental. Mentre el presumpte cadàver de Bin Laden és llançat al mar, Bin Laden s'apodera fantasmalment de totes les lluites i de tots els desitjos de justícia. Es complirà el vaticini d'Obama: hi haurà atacs violents per tot arreu i el món àrab-musulmà tornarà a ser un bullici de fanatismes i decapitacions, ho vulguin o no ho vulguin les seves poblacions. Entre democràcia i barbàrie, és evident, els EUA no en tenen cap dubte: la barbàrie s'ajusta molt més al "somni americà".

No sabem si s'ha matat realment Bin Laden, el que està clar és que l'esforç de ressuscitar tant sí com no Al-Qaida pretén matar els processos de canvi començats fa quatre mesos en el món àrab.