diumenge, 22 de maig de 2011

La Qasba a Madrid

A l'Alma Allende

Per als qui hem seguit de prop les dues ocupacions de la Qasba de Tunis és molt difícil no sucumbir a l'emocionat vertigen d'un déjà vu davant de les imatges dels joves que des de dilluns passat dignifiquen la Puerta del Sol amb la seva presència: les lones i els cartrons, els paperets amb consignes enganxats als murs, les assemblees permanents, les comissions de proveïment, neteja i comunicació, l'obstinació enfront d'aquesta pluja torrencial que tantes vegades s'ha utilitzat per a justificar l'abstenció electoral. No ens enganyem: les protestes a l'Estat espanyol s'inscriuen sens dubte en la mateixa falla tectònica global i prolonguen i readapten el mateix model organitzatiu inventat a Tunísia i a Egipte (i a Bahrain, Jordània, Iemen, etc.). El capitalisme ha fracassat en tot, excepte en globalitzar les respostes.

"Milers de joves espanyols protesten contra les dificultats econòmiques", titula el diari francès Le Monde. És veritat. També a Tunísia l'atur, la pobresa i la inflació van tenir molt a veure en l'esclat de les revoltes. Però allò impressionant no és això. L'impressionant és que en ambdós casos els manifestants hagin reclamat i reclamin "democràcia". En el cas de Tunísia i del món àrab tothom esperava que els seus ciutadans invoquessin la xaria —una variant religiosa de la Llei— enfront de l'arbitrarietat i la corrupció; a l'Estat espanyol totes les anàlisis apuntaven a una penetració rampant del discurs neofeixista com a resposta a la inseguretat econòmica i social i al desprestigi de la política: la dreta conservadora semblava, a banda i banda de la Mediterrània, l'única força capaç de canalitzar, deformant-lo, el malestar general. Però vet aquí que el que els joves demanen uniformement, aquí i allà, a Tunísia i a Madrid, al Caire i a Barcelona, és "democràcia". ¡Democràcia de debò! Que la demanin els àrabs sembla raonable, ja que vivien i viuen encara sotmesos a dictadures ferotges. Però que la demanin els espanyols és més estrany. És que l'Estat espanyol no és ja una democràcia?

No, no ho és. A Tunísia, un passet enrere, encara es confia que n'hi hagi prou amb tenir constitució, eleccions, parlament i llibertat de premsa perquè hi hagi democràcia. A l'Estat espanyol, calçat de sobte amb botes de set llegües, s'ha comprès en l'instant d'un llampec que les institucions no són suficients si qui governa les vides dels ciutadans és el mercat i no el parlament. Aquests joves sense casa, sense treball, sense partit, han associat amb intuïció precisa les "dificultats econòmiques" amb el govern dictatorial, no d'una persona concreta, no, sinó d'una estructura econòmica que desactiva ininterrompudament tots els mecanismes polítics —de la judicatura a els mitjans de comunicació— que haurien de garantir el joc democràtic. Aquests joves sense futur han sabut despullar d'un cop la fal·làcia subcutània que durant dècades ha sostingut la legitimitat del sistema: la identitat entre democràcia i capitalisme. A Tunísia i a Egipte el capitalisme donava pals; a l'Estat espanyol unes poques llaminadures. Cap règim econòmic no ha exaltat tant la joventut com a valor mercantil i cap no l'ha menyspreat tant com a força real de canvi: mentre la publicitat oferia una vegada i altra la imatge immutable d'un desig sempre reverdit, eternament jove, els joves espanyols patien l'atur, el treball precari, la desqualificació professional, l'exclusió material de la vida adulta i, per poc que es sostraguessin a les normes socialment acceptades del consum petit burgès, la persecució policial. Al món àrab, perquè no reclamessin una existència digna, als joves se'ls colpejava i empresonava; a Europa, perquè no reclamin una existència digna, se'ls ofereix menjar porqueria, televisió porqueria, el temps porqueria dels supermercats i les movidas. A Tunísia, els joves que no podien accedir a una vida adulta, eren retinguts en els seus cossos a cops de porra; a Espanya, els joves que no poden comprar la seva pròpia casa ni vendre les seves competències laborals, encara poden adquirir tecnologia barata, roba barata, pizzes barates. Retinguda lluny dels centres de decisió, menyspreada o sobreexplotada en el mercat laboral, modelada per hàbits homogenis de consum, la joventut ha acabat per convertir-se (a Europa i al món àrab) en una "classe social" que, per les seves pròpies característiques materials, no reconeix límits d'edat. Però ens havíem equivocat: si la repressió no funciona, tampoc serveix el que Pasolini anomenava als anys 70 "l'hedonisme de masses". Cops o llaminadures, els joves no accepten que els tractin com a nens, no es deixen acovardir ("sense por", criden aquí i allà) ni comprar ("no som mercaderies"). La Puerta del Sol a Madrid demostra també el gran fracàs "cultural" del capitalisme, que ha volgut mantenir les poblacions europees en una permanent minoria d'edat alimentant només la fam: de llepolies, d'imatges, d'intensitats pures. Espantats o corromputs, als nens se'ls podia deixar votar sense perill que el seu vot mantingués cap relació real amb la democràcia. Per això, a Tunísia i a Madrid, els joves demanen precisament democràcia, i per això, a Tunísia i a Madrid, han comprès encertadament que la democràcia està orgànicament lligada a aquesta cosa misteriosa que Kant situava rotundament fora dels mercats: la dignitat.

És impressionant —impressionant, sí— sentir cridar aquests joves sense partit, sense gaire formació ideològica o directament "ideolofòbics", la paraula "revolució", com en la Qasba de Tunis. Són pacífics, disciplinats, ordenats, solidaris, però ho volen canviar Tot. Volen canviar el règim, com a Tunísia: monopoli bipartidista de les institucions, corrupció, degradació del sector públic, manipulació mediàtica, impunitat dels responsables de la crisi. Com en la Qasba de Tunis, tots els partits institucionals, també els d'esquerres, s'han vist sorpresos a contrapeu o empesos fora de joc. Els joves de Sol (i de les altres ciutats de l'Estat espanyol) no representen cap força política ni se senten representats per cap força política. Però l'error —clarament instrumentalitzat pels qui se senten amenaçats per l'esclat— és pensar que ens trobem davant d'un rebuig, i no davant d'una reivindicació, de la política. A la llum d'experiències històriques precedents podríem concloure que el desprestigi de les institucions i de la classe dirigent obre la porta a les solucions populistes o demagògiques i a la irrupció d'un "líder fort" la voluntat del qual deslligui màgicament tots els nusos i resolgui miraculosament tots els problemes. És el feixisme clàssic. Però el feixisme clàssic, l'ombra del qual creixia ja en l'horitzó, és més aviat el que aquests joves han vingut a impedir i a denunciar. El populisme i la demagògia ens estan governant i els "líders forts" són els que dominen els partits i tracten d'imposar les seves adhesions fiduciàries, purament emocionals, als nens eterns en què han volgut convertir-nos. Som en plena campanya electoral i els ciutadans es passegen entre els reclams publicitaris dels candidats. "Per què diu vostè que al Japó no hi ha democràcia?”, li van preguntar al novel·lista Kenzaburo Oé. "Pel somriure del primer ministre". Els estafadors, els violadors, els pedòfils, els cabdills somriuen precisament així. Ens han robat fins i tot la puresa dels somriures.

La Qasba de Tunis, com la Puerta del Sol, es revelava justament, en nom de la democràcia, contra tota classe de lideratge de cabdills. Hi havia allà, com hi ha ara aquí, una afirmació ingènua de democràcia pura, clàssica, gairebé grega. L'historiador Claudi Elià explica l'anècdota d'un candidat atenès que va trobar-se un camperol escrivint el seu nom en les llistes dels qui havien de ser condemnats a l'ostracisme. "Però si no em coneixes", es va queixar l'oligarca. "Precisament per això", va respondre el camperol, "perquè no arribis a ser conegut". A la Qasba de Tunis era molt poderosa aquesta susceptibilitat enfront de tot allò conegut: ningú que ja hagués sortit a la televisió, ningú a qui els manifestants reconeguessin, no era benvingut a la plaça. Eren els desconeguts els que estaven autoritzats a parlar i a fer propostes; eren els desconeguts els qui tenien l'autoritat que el mercat —i el seu bessó polític, l'electoralisme— acumula, al contrari, en les cares famoses. Però resulta que els desconeguts som nosaltres; els desconeguts són els "qualssevol" a qui aquests candidats somrients demanen el vot per a excloure'ls després dels centres de decisió. A la Qasba de Tunísia, com a la Puerta del Sol de Madrid, hi ha una temptativa de democratitzar la vida pública retornant la sobirania als desconeguts. Ningú no pot negar els riscos ni els límits d'aquesta aposta, però ningú no pot tampoc negar sense frau que aquesta "revolució contra els coneguts" constitueix precisament una denúncia del populisme mercantil i la demagògia electoralista, els dos trets centrals de les institucions polítiques del capitalisme.

Els joves de la Qasba de Madrid, de les Qasbas de tot l'Estat espanyol, volen democràcia real perquè saben que en depèn el seu futur i el de tota la humanitat. Encara no saben que aquesta democràcia, com ens recorda Carlos Fernández Liria, és el que d'altres hem anomenat sempre comunisme. Hauran de descobrir-ho a la seva manera. Nosaltres, els més vells, allò que venim descobrint des de fa cinc mesos, en el món àrab i ara a Europa, és que "els nostres" —així els anomena Julio Anguita— no són com nosaltres. A Deseo de ser punk, l'extraordinària novel·la de Belén Gopegui, l'adolescent Martina, exemplar viu d'aquesta nova classe social construïda en les arestes dels mercats, li retreu al seu pare: "no has estat un bon exemple". No hem donat, no, un bon exemple als joves i, malgrat tot, quan des de l'esquerra els menyspreàvem només una mica menys del que els menysprea en Botín o la Warner, quan crèiem definitivament formatades totes les subjectivitats en un horitzó blindat, són ells els qui s'han aixecat contra "l'afartament de llaminadures" per a reclamar una "revolució" democràtica. Martina és ara a la Puerta del Sol, i potser també fracassi com va fracassar el seu pare. Però que cap homenot cinquantí de dretes (ni d'esquerres) vingui a dir-li que ha tingut la vida fàcil, que cap homenot cinquantí de dretes (ni d'esquerres) vingui a dir-li que sense lluita no s'aconsegueix res en aquest món. La segona dècada del segle XXI anuncia un futur terrible, incert, potser apocalíptic, però ens ha ofert ja algunes sorpreses que haurien de rejovenir-nos.

Una és que, si tot va tan malament com diem, és segur que hi haurà resistència.

Una altra és que el que veritablement uneix és el poder i que la Puerta del Sol, passi el que passi, té poder.

I una altra és que totes les anàlisis, per agudes i meticuloses que siguin, deixen fora un residu que acabarà desmentint-les.

No hi haurà una revolució a l'Estat espanyol, almenys de moment. Però una sorpresa, un miracle, una tempesta, una consciència en les tenebres, un gest de dignitat en l'apatia, un acte de coratge en l'anuència, una afirmació antipublicitària de joventut, un crit col·lectiu de democràcia a Europa, ¿no és ja una mica una revolució? Tot ha començat moltes vegades en els darrers 2.000 anys. I quan ja només esperàvem finals, vet aquí que en molts llocs, els més inesperats, hi ha gent nova obstinada a començar de nou.

—Article original: La Qasba en Madrid