dimecres, 6 d’abril de 2011

Laurel i Hardy - Resposta molt breu a Mikel Arizaleta sobre la revolució líbia.

Sens dubte Alma Allende i jo hauríem de sentir-nos molestos o humiliats —o almenys avergonyits— després de la severa reconvenció del nostre amic Mikel Arizaleta, especialista en l'Església catòlica. Ens ha enxampat! Que calladets que estem! Però no hem estat callats: és que Arizaleta no ens ha volgut escoltar. Més enllà de les entrevistes a la ràdio, de les traduccions i dels molts textos publicats en altres mitjans (un dels quals es reprodueix avui precisament a Rebelión), resulta que, després del que ha citat llargament en la seva catilinària, hem publicat dos articles en aquestes mateixes pàgines.

El primer, el 4 de març, mantenia un raonament que ens segueix semblant inobjectable, però contemplava ja la possibilitat d'una intervenció militar i la abordava en aquests termes: «ningú mínimament d'esquerres no pot donar suport, justificar o romandre callat davant d'una intervenció dels EUA. Això cal dir-ho alt i clar. Però no menys alt i clar cal dir que la situació nova del món àrab comporta riscos i que caldrà escollir-ne un. Els riscos són tres: una intervenció de l'OTAN, una victòria de Gaddafi i una victòria del poble en armes contra ell. La intervenció de l'OTAN comporta el risc més gran».

Pel que fa al segon article, publicat el 19 de març, poc després que Zapatero anunciés la seva intenció de participar en els bombardejos de la "coalició", deia literalment el següent: «La nostra responsabilitat, la dels pobles europeu i nord-americà, és la de sortir al carrer, no només per protestar contra la intervenció, no, sinó per enviar en Zapatero i en Rajoy, en Sarkozy, en Berlusconi, n'Obama i la Clinton (i tots els altres) a fer companyia a en Mubarak i a en Ben Ali». Arizaleta passa elegantment per sobre d'aquestes paraules per exigir precisament que les pronunciem, sota pena de condemnar-nos a les flames eternes de l'infern: "Líbia ens mostra", aixeca el dit el nostre Savonarola, "la corrupció i la criminalitat dels nostres governs. Derrocar-los s'ha convertit en un deure humà si no volem que es converteixi en una sospita col·laboracionista per part nostra".

És veritat que quan no es poden enderrocar avions, és més fàcil provar de derrocar un ésser humà, encara que per això hagi d'utilitzar les mateixes estratagemes fangoses que retraiem a l'enemic. Quantes vegades Arizaleta ha retret amb raó al govern espanyol que exigís a l'esquerra abertzale la renúncia del dimoni i de les seves pompes abans d'escoltar la seva veu! I quantes vegades ha assenyalat justament que aquesta pràctica criminalitzadora no és més que un expedient inquisitorial per tal de silenciar un discurs polític alternatiu! Aquí passa el mateix que al País Basc, però a l'inrevés. Les diferències polítiques entre Arizaleta i jo —sospito— han de ser molt grans, però ell prefereix anomenar-me "col·laboracionista" (per molt alt que clami contra l'OTAN) abans d'afrontar-les; i comminar-me el "retracte" (deu voler dir "retractació") abans de pensar en el que he dit i provar d'oposar-hi dades i arguments.

Malauradament són bastant freqüents en aquests dies de confusió les reaccions més elementalment pavlovianes: salivar i treure les urpes. Analitzar sempre comporta angoixa i incertesa; és molt més còmode "carregar-se de raó", aquesta expressió que de manera lluminosa Sánchez Ferlosio identificava amb l'actitud crispadament pacient del maldestre, pompós, clerical i curt-de-mires Oliver Hardy —el "gras"— davant dels disbarats del sempre errat i infantil Stan Laurel —"el prim"—.

I si, en darrer terme, Arizaleta no només es "carregués de raó" sinó a més la tingués contra Santiago Alba Rico i Alma Allende, i nosaltres ens retractéssim i expiéssim els pecats i ens assotéssim i caminéssim de genolls sobre brases ardents, llavors què? Bé, doncs això: mentre les bombes cauen aquí i allà i els pobles s'aixequen sense que nosaltres comprenguem res de res, hauríem resolt almenys una fotesa personal.

—Article original: El gordo y el flaco.