El passat 23 de maig, en una iniciativa patrocinada per Mapfre, Pepsi i El Corte Inglés, el regiment d’Infanteria 'Sòria 9', a Puerto del Rosario (Fuerteventura), va obrir les seves portes als nens de la localitat, tal com relata alegrement el diari “La Provincia” en una crònica titulada “Aprenents de soldat”. Una extensa galeria de fotos mostra els tendres infants d’uniforme, amb la cara pintada sota cascos de camuflatge, fent anar ben contents, com no podia ser d’una altra manera, aparatoses metralletes i canons pesats. La notícia ha estat poc difosa i ha provocat escassa polèmica. Després de tot, als nens els agrada jugar a la guerra i, segons l’opinió d’alguns internautes que comentaven un article de Pascual Serrano publicat a Rebelión, les armes no tenen la culpa de com són de dolents els homes. Reprimir el bel·licisme infantil és políticament correcte, però hipòcrita i inútil.
¿Són les armes o som nosaltres? Si un està acalorat contra un ofensor i gira els ulls, probablement sempre trobarà al seu voltant alguna cosa amb què colpejar-li el cap: una pedra, una mandíbula d'ase o un bastó. Si troba un ganivet, utilitzarà un ganivet; si una pistola, una pistola; i si en aquell camp creixen canons silvestres o els arbres d’aquell país donen bombes atòmiques, recorrerà sens dubte, cegat per la còlera, als canons i a les bombes atòmiques. L’acalorament, per tant, és la causa de l’agressió.
O no? Fins i tot si no ens preguntem per les causes de l’acalorament —i ho considerem tan natural com les fruites explosives de la regió— podem dir que hi ha una diferència decisiva entre una pedra i una pistola: la pedra no ha estat pensada per a matar, i la pistola sí. Diguem —encara més— que la pedra no ha estat pensada i la pistola sí. Podem disparar una pistola sense pensar, però no podem fabricar-la a cegues. La pistola —per a no parlar dels míssils i de les bombes atòmiques— han estat concebudes, dissenyades, calculades, provades, en un procés tecnicotemporal que exclou els acaloraments i els frenesís esbojarrats. Hi ha crims, però no indústries passionals; hi ha temperaments, però no càlculs impulsius. ¿Els dolents són els que usen les armes o els que les fabriquen? Si admetem que cal utilitzar una arma en un moment d'esgarriament transitori, però que només podem fabricar-la amb freda premeditació, caldrà concloure que això que els juristes criden “circumstàncies atenuants” s’aplica a la comissió del crim, però no a la procuració dels seus instruments. En ple acalorament, busco al meu voltant i trobo una pistola; la disparo perquè estic acalorat; la trobo perquè algú l’ha posada premeditadament aquí. El més dolent hauria de ser aquell que ha actuat amb plena consciència del que està fent, però en virtut d’una paradoxa molt chestertoniana resulta, al contrari, que precisament el que pot invocar una circumstància atenuant és considerat un delinqüent i el que no pot invocar-ne cap és considerat un honrat comerciant. No pot haver-hi cap atenuant per a l’Holocaust ni per a la destrucció d'Hiroshima ni per al pressupost militar dels EUA. Per raons diferents, unes de juridico-metafísiques, altres d'històriques, cap d’aquestes atrocitats no es pot castigar de manera proporcionada: i això justament perquè en la seva base no hi ha cap acalorament humà.
Però potser podem preguntar-nos també per l’acalorament. Contra els benpensants de la seva època, que volien prohibir les espases i els arcs de joguina, Chesterton recordava que el verdaderament perillós és tenir un nen, no una arma, i es referia, com a qüestió prioritària, als fabricants de nens, no als fabricants d’armes: “Si es pot ensenyar a un nen a no tirar una pedra, se li pot ensenyar quan disparar un arc, i si no se li pot ensenyar res, sempre tindrà alguna cosa que pugui tirar”. En un món en què hi ha al mateix temps armes i acaloraments, és necessari que existeixi un Estat just i democràtic —regit per una verdadera constitució— que monopolitzi alhora els instruments de la violència i els de l’educació i que introdueixi premeditació constitucional en l’ús de les armes i en l’ús dels nens. És a dir, un Estat que diferenciï entre una pedra i una pistola, entre una pistola de joguina i una de veritat, i entre un nen i un consumidor indiscriminat de joguines. No sembla que sigui aquest el cas. Les despeses militars a tot el món van augmentar l'any 2008 un 4%; en l’última dècada un 45%; enguany assoleixen ja la xifra de 1.464.000 milions de dòlars. Els EUA, el principal fabricant, venedor i consumidor d’armes, el pressupost del qual en educació és també el més alt del món, gasta en la formació d’un nen nord-americà la meitat del que gasta en la destrucció de dos nens iraquians. Qui fabrica les armes? La General Electric o la Westinghouse. Qui fabrica els nens? L'NBC, l’ABC, la CBS, la Fox, que directament o indirectament són a les les seves mans. D’alguna manera, en la major part del món, els productors privats d’armes i els productors privats d’acaloraments són les mateixes persones. La destrucció i l’educació no són controlades per Estats justos i democràtics sinó per la indústria bicèfala de les armes i de l’entreteniment, que s’alimenten recíprocament.
Qui usa les armes? Nens. Qui usa els nens? Els fabricants d’armes. És un plaer veure dos nens intercanviant-se de debò tirs de mentida en un joc en què ambdós han d’acceptar les regles, i en el que cada un d’ells depèn de la voluntat de l’altre inclús per a matar-lo de broma. Allò perillós —com saben totes les iaies del món— no és jugar amb canons de joguina sinó jugar amb canons de veritat. Allò perillós no és que juguin amb ells els nens sinó els adults. A les fotografies de La Provincia això és precisament el que feien, jugar, no els menors visitants, no, sinó els adults soldats del regiment que, divertits i frívols, les posaven entre les seves mans. Un Estat just i democràtic amb un exèrcit que monopolitzi els instruments de la violència en una societat ben educada ha d’obrir els quarters als seus ciutadans perquè confirmin com de dolentes i perilloses són les armes i com de sensatament les estan emprant els seus soldats. Això potser ho podrà fer Cuba. Els EUA i Espanya, no. Aquí ens dediquem a mostrar als nens el molt lúdiques que són també les nostres metralletes verdaderes i a ocultar-los on i per què i per a què s’estan usant. Els governs que envaeixen Afganistan cometen dos crims sense atenuants i amb premeditació: la fabricació de la guerra i la fabricació del qui participen en ella.
Els soldats desplaçats sobre el terreny, executors del crim, tenen com a mínim l’atenuant, com demostren les fotos de Fuerteventura, de no haver aconseguit encara la majoria d’edat.
--Article original: ¿Son malas las armas?
¿Són les armes o som nosaltres? Si un està acalorat contra un ofensor i gira els ulls, probablement sempre trobarà al seu voltant alguna cosa amb què colpejar-li el cap: una pedra, una mandíbula d'ase o un bastó. Si troba un ganivet, utilitzarà un ganivet; si una pistola, una pistola; i si en aquell camp creixen canons silvestres o els arbres d’aquell país donen bombes atòmiques, recorrerà sens dubte, cegat per la còlera, als canons i a les bombes atòmiques. L’acalorament, per tant, és la causa de l’agressió.
O no? Fins i tot si no ens preguntem per les causes de l’acalorament —i ho considerem tan natural com les fruites explosives de la regió— podem dir que hi ha una diferència decisiva entre una pedra i una pistola: la pedra no ha estat pensada per a matar, i la pistola sí. Diguem —encara més— que la pedra no ha estat pensada i la pistola sí. Podem disparar una pistola sense pensar, però no podem fabricar-la a cegues. La pistola —per a no parlar dels míssils i de les bombes atòmiques— han estat concebudes, dissenyades, calculades, provades, en un procés tecnicotemporal que exclou els acaloraments i els frenesís esbojarrats. Hi ha crims, però no indústries passionals; hi ha temperaments, però no càlculs impulsius. ¿Els dolents són els que usen les armes o els que les fabriquen? Si admetem que cal utilitzar una arma en un moment d'esgarriament transitori, però que només podem fabricar-la amb freda premeditació, caldrà concloure que això que els juristes criden “circumstàncies atenuants” s’aplica a la comissió del crim, però no a la procuració dels seus instruments. En ple acalorament, busco al meu voltant i trobo una pistola; la disparo perquè estic acalorat; la trobo perquè algú l’ha posada premeditadament aquí. El més dolent hauria de ser aquell que ha actuat amb plena consciència del que està fent, però en virtut d’una paradoxa molt chestertoniana resulta, al contrari, que precisament el que pot invocar una circumstància atenuant és considerat un delinqüent i el que no pot invocar-ne cap és considerat un honrat comerciant. No pot haver-hi cap atenuant per a l’Holocaust ni per a la destrucció d'Hiroshima ni per al pressupost militar dels EUA. Per raons diferents, unes de juridico-metafísiques, altres d'històriques, cap d’aquestes atrocitats no es pot castigar de manera proporcionada: i això justament perquè en la seva base no hi ha cap acalorament humà.
Però potser podem preguntar-nos també per l’acalorament. Contra els benpensants de la seva època, que volien prohibir les espases i els arcs de joguina, Chesterton recordava que el verdaderament perillós és tenir un nen, no una arma, i es referia, com a qüestió prioritària, als fabricants de nens, no als fabricants d’armes: “Si es pot ensenyar a un nen a no tirar una pedra, se li pot ensenyar quan disparar un arc, i si no se li pot ensenyar res, sempre tindrà alguna cosa que pugui tirar”. En un món en què hi ha al mateix temps armes i acaloraments, és necessari que existeixi un Estat just i democràtic —regit per una verdadera constitució— que monopolitzi alhora els instruments de la violència i els de l’educació i que introdueixi premeditació constitucional en l’ús de les armes i en l’ús dels nens. És a dir, un Estat que diferenciï entre una pedra i una pistola, entre una pistola de joguina i una de veritat, i entre un nen i un consumidor indiscriminat de joguines. No sembla que sigui aquest el cas. Les despeses militars a tot el món van augmentar l'any 2008 un 4%; en l’última dècada un 45%; enguany assoleixen ja la xifra de 1.464.000 milions de dòlars. Els EUA, el principal fabricant, venedor i consumidor d’armes, el pressupost del qual en educació és també el més alt del món, gasta en la formació d’un nen nord-americà la meitat del que gasta en la destrucció de dos nens iraquians. Qui fabrica les armes? La General Electric o la Westinghouse. Qui fabrica els nens? L'NBC, l’ABC, la CBS, la Fox, que directament o indirectament són a les les seves mans. D’alguna manera, en la major part del món, els productors privats d’armes i els productors privats d’acaloraments són les mateixes persones. La destrucció i l’educació no són controlades per Estats justos i democràtics sinó per la indústria bicèfala de les armes i de l’entreteniment, que s’alimenten recíprocament.
Qui usa les armes? Nens. Qui usa els nens? Els fabricants d’armes. És un plaer veure dos nens intercanviant-se de debò tirs de mentida en un joc en què ambdós han d’acceptar les regles, i en el que cada un d’ells depèn de la voluntat de l’altre inclús per a matar-lo de broma. Allò perillós —com saben totes les iaies del món— no és jugar amb canons de joguina sinó jugar amb canons de veritat. Allò perillós no és que juguin amb ells els nens sinó els adults. A les fotografies de La Provincia això és precisament el que feien, jugar, no els menors visitants, no, sinó els adults soldats del regiment que, divertits i frívols, les posaven entre les seves mans. Un Estat just i democràtic amb un exèrcit que monopolitzi els instruments de la violència en una societat ben educada ha d’obrir els quarters als seus ciutadans perquè confirmin com de dolentes i perilloses són les armes i com de sensatament les estan emprant els seus soldats. Això potser ho podrà fer Cuba. Els EUA i Espanya, no. Aquí ens dediquem a mostrar als nens el molt lúdiques que són també les nostres metralletes verdaderes i a ocultar-los on i per què i per a què s’estan usant. Els governs que envaeixen Afganistan cometen dos crims sense atenuants i amb premeditació: la fabricació de la guerra i la fabricació del qui participen en ella.
Els soldats desplaçats sobre el terreny, executors del crim, tenen com a mínim l’atenuant, com demostren les fotos de Fuerteventura, de no haver aconseguit encara la majoria d’edat.
--Article original: ¿Son malas las armas?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada