divendres, 12 de juny del 2009

Eleccions molt disputades fora del món

Una vella pel·lícula de la primera dècada del segle XXI: és, en realitat, la primera dècada del segle XXI. Caldrà esperar molts anys, i introduir algunes transformacions radicals, per a què els nostres vestits i les nostres idees ens semblin d'època. El cinema ens permet percebre, tal i com escrivia fa uns dies Asor Rosa a Il Manifiesto, tot el ridícul tràgic dels discursos de Mussolini des del balcó del Palau Venècia en la Roma dels anys vint. “¿Com es possible que, davant d'un espectacle així, la multitud que abarrotava la històrica plaça, en lloc d'aclamar-lo rabiosament, no el despatxés immediatament amb una riallada colossal?”, es pregunta el periodista italià. És que llavors Mussolini estava en el mateix món que els qui l'aclamaven; junts, de fet, formaven el món dins del qual les paraules del feixisme, lluny de sonar altisonants i buides, recollien i consolidaven una realitat seriosa, evident i incontestable. Mussolini va ser tret d'allí no pel temps —ni tan sols pel cinema, per al que tot és sempre ja passat— sinó per l'antifeixisme, la resistència i la guerra.

Aquella atmosfera compartida que Gramsci anomenava “hegemonia” no s'esgota en els mitjans coercitius o fraudulents amb què es construeix: evidències ancorades en l'experiència del mercat laboral, monopoli de les imatges i les frases, saturació digestiva de les mercaderies. Un cop s'ha format, perquè s'han format allà, tots corren a sostenir-la, de manera que l'aire mateix es reprodueix per aclamació o per votació. El món real, encara que no sigui ni bo ni veritable, té sempre l'avantatge de què és real, i s'imposa —i així ho reclamem— precisament per això: la seva realitat és el camp gravitatori que ens atrau de manera irresistible i cap al que ens llancem amb entusiasme. Mussolini estava en el món i ningú no se'n reia. Pel mateix motiu, en els diaris d'Europa resulta avui molt menys risible Berlusconi, que es burla dels seus votants, si és que no els assetja sexualment, que el president de Veneçuela Hugo Chávez, encara que compleixi les seves promeses electorals; i semblen molt més reals, molt més consistents, molt més madures les complagudes adolescents grapejades pel sàtir que les mestresses de casa de cinquanta anys, abillades amb la gorra vermella, que brandeixen pels carrers de Caracas la constitució bolivariana. Fora de l'aigua, ni les veritats ni els peixos sobreviuen; fora de l'atmosfera, ni la sensatesa ni els cossos tenen pes. ¿Quin és el “món” europeu de l'any 2009? Diguem que la intersecció estadística entre el PP i el PSOE; és a dir, aquest 70% de lleis votades de comú acord en el parlament de la UE durant la darrera legislatura; aquest 70% d'afinitat (una visió de la banca, el treball, l'educació, la immigració) avalat en votació el passat 7 de juny pels electors.

Fora d'aquest món, ¿què hi ha? ¿La sensatesa, l'ètica, la lluita? ¿O el no-món? ¿O totes dues coses alhora? Si la realitat realitza sense escrúpols tot allò que toca, la irrealitat irrealitza de la mateix manera tot allò que es precipita en el seu no-res. L'absència de món té conseqüències tràgiques per als qui hi viuen.

En absència de món, tot és polemós. Com més s'enrareixi l'aire més s'enrareix l'aire; com menys poder hi ha en joc, amb més acarnissament es disputa.

En absència de món, tot és psicologia. Com menys decidim els conflictes reals, més s'activen els nostres egos; com menys es pot intervenir en les causes, més intervenen els motius.

En absència de món, tot és doctrina. Com menys pot algú posar-se a prova, més es carrega de raó; i com més raó té algú, menys es negocia.

En absència de món, tot és voluntat. A més impotència, més susceptibilitat; a més semblança amb el company acòsmic, més obstinació per a distingir-se'n.

Reconeguem que el problema de l'esquerra europea és que no té món. Que li manqui té a veure, és clar, amb una derrota històrica, però una de les conseqüències de la seva absència és precisament que, un cop sense ell, l'acosmisme escull i accelera la seva pròpia ingravidesa, també perquè, en aquestes circumstàncies, només pot pesar-se, com ho demostra la deriva d'IU, del costat dolent. Això ha passat a l'Estat espanyol en les recents eleccions europees. Com a mínim quatre forces d'esquerres van decidir presentar la seva candidatura, per a desesperació dels ases de Buridan, que ens hem quedat paralitzats davant d'elles. Però aquest acte, que podria interpretar-se ingènuament com un abandonament de l'acosmisme, en realitat ha estat tot el contrari: IU, II, IA i el PCPE, en presentar-se a les eleccions acceptaven en major o menor grau renunciar a la realitat del balcó mussolinià; ho feien donant per perduts, com no podia ser d'una altra manera, els 20 milions de vots potencials dirigits a la intersecció còsmica PP-PSOE. Ho feien, per tant, acceptant també —i això potser sí que podria ser d'una altra manera— disputar-se entre ells els tres milions residuals, sense connexions, que suren a la deriva, com tots nosaltres, lluny del món. Presentar-se a les eleccions, fos o no una bona idea, significava renunciar públicament al món; significava resignar-se, sí, a fer campanya en intersticis tancats i habitacions mal ventilades. Presentar-se, a més, per separat, significava —com així ha resultat— imitar fora del món, sense poder-hi intervenir, a petita escala i entre aliats potencials, la campanya electoral que els grans partits capitalistes han escenificat a la llum del dia (dels grans mitjans de comunicació). Al final, hem tingut dues campanyes idèntiques, paral·leles, en el mirall, molt disputades totes dues; només una real (en una realitat oberta molt dolenta) i l'altra irreal (en una irrealitat tancada que, a força d'imitar la realitat dolenta, tampoc no ha convidat gaire a l'esperança). En una, el PP i el PSOE es disputaven amb electoralisme i mesquinesa els vots reals de la majoria; en una altra, IU, IA, II i PCPE es disputaven, també amb electoralisme i també a vegades amb mesquinesa, els vots irreals de la minoria. La diferència entre la realitat i la irrealitat, en qualsevol cas, no té res a veure amb la veritat o la ètica; la realitat sempre sembla seriosa i la irrealitat dóna sempre una mica de vergonya.

Com bé diu Belén Gopegui, el pessimisme pot ser d'esquerres, però mai el desànim. Tanmateix, pessimisme: no cap un altre món real dins d'aquest; no cap tampoc una realitat fora del món. Tanmateix, sense desànim: una realitat ha de desplaçar l'altra, a cops de colze, a empentes, per sota de la línia de flotació; i convé, és clar, que tots empenyem en la mateixa direcció.

—Article publicat a Rebelión: Reñidas elecciones fuera del mundo.

—Article original a Diagonal: Reñidas elecciones fuera del mundo.