El passat 20 de gener, un jove i brillant milionari irlandès, Patrick Rocca, llançat al firmament empresarial pel globus immobiliari, va sucumbir al vertigen de la caiguda irremeiable. Propietari de l'Accorp Properties, amic de Blair i Clinton, propietari de mansions a Dublín i Marbella, soci dels clubs privats més exclusius d'Anglaterra, bon jugador de tennis, bon degustador de vins, no va poder suportar la ruïna de l'Anglo-Irish Bank i es va llevar la vida d'un tret al cap.
Quinze dies abans, el 5 de gener, un dels 100 homes més rics del món, l'alemany Adolf Merckle, 75 anys, propietari d'un holding empresarial per al qual treballaven 100.000 persones, va sentir el sobtat desemparament d'un jubilat, va renunciar a seguir negociant el seu imperi amb 20 bancs i es va llançar a la via del tren. El mateix gest havia acabat un mes abans amb la vida del milionari neozelandès Kirk Stephenson, director d'operacions d'una companyia d'inversions afectada per la fallida de Lehman Brothers.
També el 5 de gener, el dia en què Adolf Merckle imitava Anna Karènina, es va suïcidar dins del seu luxós Jaguar el president d'una de les immobiliàries més importants dels EUA, Steven Good, desesperat davant la idea de no poder seguir construint i venent cases. Dues setmanes abans, el financer francès, René-Thierry Magon de la Villehuchet, cofundador d'Access Internacional Advisor i gestor de 1.000 milions d'euros llançats a les arenes movedisses de Madoff, s'havia tallat les venes al seu despatx de Nova York. Almenys altres quatre analistes i inversors nord-americans, Eric von der Porter, Barry Fox, Edwin Rachleff i Scott Cols, tots ells rics i feliços fins pocs dies abans, van decidir a finals de l'any 2008 interrompre una existència sobtadament despullada de tot sentit.
Els rics es suïciden: hi ha una crisi del capitalisme.
El 31 de juliol de l'any 2002, Pedda Narsamna, camperola índia de 50 anys, es va penjar al poblet de Pandian Parthian aclaparada pels deutes, deixant els vuit membres de la seva família sumits en la més negra desolació. El novembre de 2008, Anil Khondwa Shinden, un petit agricultor del districte de Vidarba, a l'Estat indi de Maharashtra, es va suïcidar als 31 anys ingerint el potent pesticida que li havien proporcionat els mateixos proveïdors als que no podia pagar els préstecs avançats per comprar-lo. Shankar Mandaukar, un altre camperol de Napgur, a l'Índia Central, havia fet el mateix pocs dies abans: veient amenaçades les seves pobres terres per l'impagament de deutes, es va beure un tassó de l'insecticida químic que havia contribuït a la seva ruïna.
Segons dades oficials, entre els anys 1997 i 2005, més de 150.000 pagesos s'han suïcidat a l'Índia, desposseïts de les seves terres o arruïnats per les grans multinacionals de l'alimentació, amb Monsanto al capdavant, que controlen el negoci de les llavors i els pesticides. En els darrers sis mesos, s'han suïcidat 9 milionaris a tot el món, és a dir, una mitjana d'1 milionari cada 20 dies. Des de l'any 1997, només a l'Índia s'ha suïcidat un camperol cada 32 minuts; 1 cada 30 minuts a partir de l'any 2002.
Els pobres se suïciden: hi ha, senzillament, capitalisme [#1].
L'any 29 va fixar per sempre la imatge de l'apocalipsi econòmic: la dels edificis de Wall Street vomitant per totes les finestres els milionaris de Nova York. En realitat, només van ser dos els que van saltar al buit, però la caricatura és encertada, perquè expressa —juntament al desig fabulós d'una purga igualitària— la desigualtat fascinant del capitalisme [#2]. La fam, la misèria, l'atur, la malaltia, el dolor de 4.000 milions d'éssers humans no mereixen la intervenció dels experts, l'atenció dels periodistes, la reunió del G-20: demostren més aviat la salut del sistema. Ni tan sols són suficients per a fer-ne una tragèdia grega o una peripècia hollywoodiana. El drama comença allà on la riquesa ha produït prèviament una personalitat; la crisi adquireix rang sistèmic, universal, còsmic, quan arriba fins a la llista Forbes: ¿900 milions d'afamats? Ens els podem permetre. ¿La meitat de la població del planeta sense aigua potable? Això funciona. ¿16.000 espècies en perill d'extinció? ¿Trilions de dòlars giren sense descans en els circuits financers. ¿El nombre de milmilionaris passa de 1.125 a 793? És la crisi. Al capitalisme li és indiferent si entre els deu homes més rics del món hi ha l'Amancio Ortega, però li és indispensable jerarquitzar la riquesa; no li importa qui forma part de la llista, a condició que la llista existeixi, sumi creixents fortunes i promogui rivalitats esportives. Malauradament no és una il·lusió alienant ni una manipulació propagandística: si els camperols indis es treuen la vida, les empreses milloren els seus balanços; si els milionaris es suïciden, si perden diners, si veuen reduït el seu patrimoni en un 23%, tots estem en perill. Depenem d'ells. La racionalitat econòmica del sistema és inseparable de la seva irracionalitat general: si funciona, el capitalisme condemna a la pobresa i la marginació a la meitat del planeta; si deixa de funcionar, s'emporta també l'altra meitat. L'única espècie que la humanitat ha de protegir, l'única a què no podem renunciar —ni óssos ni elefants ni arbres— està inclosa, no en la classificació de Linné, no, sinó en el rànquing plutocràtic de la revista Forbes.
Ningú no pot negar la superioritat del capitalisme. Funciona: ha produït més riquesa, més benestar, més solucions que cap altre mode de producció històric. Funciona: ha produït més pobresa, més malestar, més problemes que cap altre mode de producció històric. En termes econòmics no només és superior; és també insuperable. Porta dins, com el seu motor i la seva maledicció, la necessitat de revolucionar ininterrompudament les forces productives, modelar les societats, reorganitzar els territoris, saturar l'espai, colonitzar el temps, multiplicant al seu pas, amb fertilitat taumatúrgica, com en un conte de fades, els aliments, les màquines, els edificis, les medecines, els llibres, els plaers, i també, i al mateix temps, la fam, les runes, les malalties, la ignorància, els dolors. Al contrari que el socialisme, ningú no pot retreure al capitalisme els seus morts, els seus marginats, els seus represaliats, els perseguits, perquè el seu objectiu declarat no és l'home i les seves necessitats bioculturals sinó la reproducció ampliada del seu deliri, i a aquest propòsit serveixen per igual un automòbil i un cadàver, un graner i una guerra, la bulímia i la indigència. Sota el capitalisme, les crisis no es produeixen per una acumulació de cadàvers, epidèmies o fams —com en la visió dels nostres avantpassats— sinó per una acumulació destructiva de riquesa; sobrevé no quan la humanitat pateix massa sinó quan els seus sofriments no generen ja suficients beneficis. Quan esclata, l'augment del nombre dels cadàvers, les epidèmies i les fams no és tampoc —com ho era per als nostres avantpassats— una conseqüència de la crisi: és més aviat una solució.
Des del punt de vista humà, el capitalisme ha consistit sempre en una crisi ininterrompuda; des de la seva racionalitat immanent, porta 35 anys provant de sostreure's als seus propis límits mitjançant expansions centrífugues que han anat acompanyades, com recorda l'economista argentí Mario Rapoport, d'una traca de crisis parcials i successives: "la crisi monetària als EUA i la ruptura del patró or el 1971; l'alça dels preus del petroli el 1973 i 1979; la crisi del deute extern llatinoamericana el 1982; el crac borsari de Wall Street el 1987; les crisis de les caixes d'estalvi dels Estats Units el 1989 ; el crac japonès el 1990. Després vénen les crisis perifèriques de fi de segle: la mexicana (1994), la del sud-est asiàtic (1997), la russa (1998) i la brasilera (1999). I a partir del nou segle un altre encadenament: l'enfonsament de les punt.com el 2000; les crisis a Turquia i a l'Argentina (2001); la fallides d'Enron i World Com (2001 i 2002); les repercussions financeres de l'atemptat a les Torres Bessones i de la invasió a l'Iraq. Per a culminar amb l'actual crisi de les subprime, que esclata el 2007 i a la qual se sumen el 2008 les caigudes de Lehman Brothers, les companyies hipotecàries Fannie Mae i Freddie Mac i l'asseguradora AIG, més les d'uns quants bancs europeus i nord-americans" [#3]. Cadascuna d'aquestes crisis, espasmòdica cornucòpia de bombolles de sabó, expressava i exigia noves mesures d'això que amb lapidària precisió Atilio Borón ha anomenat "contrareformes" neoliberals, amb un retorn a les condicions laborals, polítiques i antropològiques de la revolució Industrial [#4]. Cadascuna d'aquestes crisi retardava i anunciava la Crisi que s'abat ara sobre un món superpoblat, escurat fins als ossos i armat fins a les dents. Qualssevol siguin les discrepàncies sobre el pronòstic, ni els més desvergonyits defensors del lliure mercat —els que segueixen colpejant-se el pit en públic— no s'atrevirien a desmentir en privat el diagnòstic: "el que passa és la desintegració del capitalisme com a sistema-món, no perquè no pugui garantir el benestar de la vasta majoria (mai no ho ha pogut fer, això) sinó perquè ja no pot assegurar que els capitalistes tinguin la incessant acumulació de capital que és la seva raison d'être" [#5]. Qualssevol siguin les discrepàncies sobre el desenllaç, tots els pronòstics coincideixen que totes les solucions —dins o fora del sistema— passen per un augment dels cadàvers, les epidèmies i les fams. La llista Forbes olora les eugues de l'apocalipsi: uns, molt pocs, se suïciden; altres es reparteixen les ajudes dels governs (o celebren sopars milionaris [#6]); els altres esmolen les tisores per a retallar llocs de treball, rebaixar salaris i, arribat el cas , segar vides. Els Estats del Benestar (allà on els havia) subministren bilions de dòlars als bancs, les asseguradores i les empreses; i psicoterapeutes als acomiadats i els aturats [#7].
Cal estar molt boig per fer un mínim exercici de raó. Com que estem en el nostre seny, correm a socórrer un sistema irracional. En l'ordre immanent del mercat, la llista de l'INEM depèn de la llista Forbes. Encara que l'"efecte vessament" no hi hagi produït ni tan sols un degoteig, encara que el poder adquisitiu dels assalariats descendís durant les dècades prodigioses de les bombolles de sabó, és veritat que als treballadors —al menys en algunes regions del planeta— els pot anar encara pitjor si l'Estat no utilitza els seus estalvis per a sostenir els bancs i les empreses. Després de tot, els banquers i empresaris són els donadors de crèdits i salaris com els propietaris esclavistes eren donadors de casa, aliment i protecció i com els senyors feudals eren donadors de terra i seguretat. Si un era esclau, era millor tenir un amo, fins i tot un de sever, que morir de fred a la muntanya perseguit pels gossos; si un era vassall, era millor tenir un senyor, encara que espremés les filles i les collites, que veure-les segrestades o incendiades per invasors sense pietat; si un és un assalariat o aspira a ser-ho, és millor tenir un banquer i un empresari, per molt exigents que siguin, que buscar menjar a les escombraries i dormir sobre cartrons. Els tres —esclavisme, feudalisme i capitalisme— constitueixen dispositius funcionals de dependència recíproca entre desiguals. L'esclavisme era relativament eficaç; el feudalisme era força eficaç; el capitalisme és molt eficaç. Però al capitalisme, com a l'esclavisme i al feudalisme, no hem de reprotxar-li la seva ineficàcia; cal reprotxar-li la seva existència.
La paraula "crisi" deriva del grec i pertany originalment al camp de la gnosologia: amb ella s'anomenava aquest moment liminar en què es decideix el desenllaç d'una malaltia, en què el cos escenifica, per dir-ho així, el "judici final" a partir del qual s'imposa definitivament la malaltia o la salut. Krisis —"decisió"— procedeix de krio —"jo separo, decideixo, jutjo"— i de tots dos es desprèn "crítica", en el sentit en què Kant utilitza aquest terme en el títol d'algunes de les seves obres més conegudes. Una crisi, doncs, és aquella situació en què es dirimeix el destí i es revelen els límits d'un organisme viu o d'una estructura complexa. Som en crisi. Som—és a dir— en una conjuntura crítica en la qual es decideix la sort, no d'uns quants milions d'éssers humans llançats al foc com a combustible viu, sinó del sistema mateix que els sacrifica, i en la qual aquest sistema revela a més els límits exteriors, absoluts, que la seva immanència viciosa ja no pot ultrapassar. Quins són aquests dos límits? El dolor i la natura; el planeta cos i el planeta terra. El capitalisme, que ha produït més riquesa que cap altre mode de producció anterior, seria perfecte i no només eficaç si, com Déu, creés els seus propis recursos del no-res i si ser robat, colpejat, privat d'aliments, despullat, humiliat, menyspreat i assassinat fos plaent o, com a mínim, just.
Hi ha una quota de dolor, una prorrata d'injustícia que cap sistema no pot sobrepassar sense generar resistència. La mateixa eficàcia del capitalisme el transforma en el sistema més injust de la història. Que sigui capaç de produir aliments per a alimentar tres vegades la població de la terra converteix la fam de 965 milions de persones en un genocidi voluntari; que sigui capaç de prolongar la vida fins als 80 anys en determinades franges geogràfiques i socials converteix en un crim imputable la mitjana d'edat de Sierra Leone, Haití o Bangladesh; que sigui capaç de trasplantar òrgans, fabricar pròtesis i modificar gens converteix la disenteria, el dengue i la malària, que maten milions de persones i es podrien curar amb un grapadet de píndoles, en una punyalada intencionadament mortal. El dolor és doblement dolor en un món amb televisió; la injustícia és doblement injustícia en un món globalitzat i transparent. La resistència és inevitable; res garanteix, en canvi, que hagi de ser intel·ligent, ordenada, raonable, socialista. La mística, filòsofa i obrera Simone Weil escrivia: "Aquell que té els membres desfets per una jornada de treball porta en la seva carn com una espina la realitat de l'Univers. Per a ell la dificultat és mirar-lo i estimar-lo" [#8]. Quan es porta clavada l'espina de la realitat en el cos i en l'ànima, un no s'atura a mirar —a raonar— l'esbarzer en què està atrapat. La resistència pot assemblar-se —s'hi assembla ja— al món que vol treure's de sobre: subpolítica, biològica, espasmòdica, individual.
El capitalisme no treu els seus recursos d'un barret sinó del món, on hi ha una mica d'aigua, una mica de vent, una mica d'aire i una mica de terra. Per molt que es tracti de fugir cap a les bombolles de sabó, aquí està el límit exterior que atura tots els deliris de beneficis sense fre. Podem imaginar potser una civilització que amb la formidable riquesa capitalista hagués fet alguna cosa mica millor que Hollywoods, McDonalds i centres comercials, però el que ja no podem imaginar és una societat viable amb aquests nivells de riquesa, ni ben ni mal repartida. La crisi revela el verí mortal inscrit en el concepte central, irrenunciable, de l'economia capitalista: el creixement. Depenem irracionalment d'una racionalitat immanent que imposa com a natural l'explotació entre desiguals; depenem irracionalment d'una racionalitat immanent que exigeix com l'única sortida possible la destrucció del planeta. No créixer empetiteix; decréixer mata; salvar les condicions mateixes de tota supervivència precipita l'apocalipsi. La crisi, que és de sobreproducció, només es pot superar, o almenys contenir, amb sobreconsum, que és com dir que l'única solució davant de l'escassetat de petroli és utilitzar més el cotxe o l'única solució davant de la sequera és deixar l'aixeta oberta les 24 hores del dia. La responsabilitat última de la crisi —ens diuen els governs i els economistes— no la tenen els bancs ni les asseguradores ni les financeres ni les empreses sinó els consumidors, que compren menys cases i menys cotxes, gasten menys llum i menys telèfon i van menys al supermercat. Mentre militants de tot el món insisteixen en el caràcter social i ecològicament destructiu del consum irresponsable, els EUA subministraran un ajut addicional d'un bilió de dòlars als bancs per a crèdits al consum; i fins i tot el secretari general de CCOO a Castella i Lleó, Ángel Hernández, ha demanat l'augment del consum com una de les mesures "voluntaristes", gairebé militants també, destinades a amortir les conseqüències de la crisi econòmica: «Hernández» —diu El Mundo— «es va dirigir a aquells treballadors i treballadores que tenen “la seva feina assegurada” per a què “moguin els diners"» [#9]. La crisi obliga a accelerar la cavalcada cap a l'abisme i hauríem d'estar bojos per a no cedir a aquesta bogeria. A Espanya hi ha 3.000.000 de cases buides i la relatora especial de Nacions Unides, Raquel Rotnik, ha assenyalat la hybris de la construcció com a causa directa de la crisi i la paradoxal suspensió del dret bàsic a l'habitatge al nostre país, però s'insisteix, com a solució, en què "hi ha sòl municipal i autonòmic per a construir 625.000 habitatges socials" i salvar així al mateix sector immobiliari privat que ens ha portat a la ruïna [#10]. Al món hi ha 1.000 milions d'automòbils, responsables de la major part de la contaminació ambiental; l'àrtic es fon, el canvi climàtic mata cada any 13 milions de persones i els agrocombustibles agreugen la crisi alimentària en grans zones del planeta, però no podem deixar de rebre com una pèssima notícia —una tragèdia dantesca que requereix una intervenció d'emergència— el descens vertiginós de la venda de cotxes a Europa i als Estats Units (gairebé un 47% en acabar l'any 2008 a Espanya). Aquesta és la racionalitat immanent del capitalisme: seria un suïcidi no donar suport a una economia que acabarà matant-nos. Aquesta és la lliçó paradoxal de la crisi: seria una irresponsabilitat, una immoralitat, un crim, no serrar la branca en la qual estem precàriament asseguts. I tots —com deia Brecht—ens posem a inventar serres.
La "decisió" (crisi) del capitalisme és també una decisió nostra. Qualsevol projecte alternatiu ha d'acceptar aquests límits que el socialisme estalinista —productivista i desenvolupista— tampoc no va acceptar mai i que obliguen a qüestionar radicalment el vincle ideològic fraudulent entre supervivència i creixement i, més enllà, entre benestar i creixement. Sens dubte cal imaginar, com dèiem, una civilització injusta més elegant que hagués utilitzat els enormes recursos del capitalisme per a produir obres estètica i culturalment superiors, però el que la crisi revela així mateix és tota la potència destructiva de la recerca capitalista d'aquesta triada platònica inscrita en la tradició intel·lectual occidental: el bo, el bell, el veritable. Ens oblidem de què la natura és un nyap amb límits, de què els nostres cossos estan subjectes amb agulles, de què la història ha retrocedit moltes vegades. El que és bo, si no és generalitzable, és dolent; el que és bell, si costa la vida a molta gent, és lleig; el que és veritable, si és injust, és fals. Enfront d'aquesta tríada històricament irrealitzable, hem de reivindicar allò regular, allò bonic, allò aproximat, com l'únic realment compatible amb la supervivència de la naturalesa i de la civilització humana. Per això el que és regular és més bo que el que allò bo; el que és bonic és més bell que allò bell, i el que és aproximat és més veritable que allò veritable.
El contrari de krisis és kairós, que a la filosofia grega i romana era la "oportunitat", el "moment just", l'esquerda temporal de la intervenció divina. La crisi és també el nostre kairós. Sabrem aprofitar-nos-en? Si exceptuem aquesta llum embrionària que es forma lenta i vacil·lant a l'Amèrica Llatina, la situació del món no convida a l'esperança. La resistència, dèiem, s'assembla al món contra el qual s'aixeca. Allò bo, allò bell, allò veritable, conceptes associats a la publicitat i el consum de mercaderies i, per tant, al espasme individual —dolorós o plaent—, constitueixen ja, en un món globalitzat i transparent, la ideologia dominant de les classes dominades. D'allò regular, d'allò bonic i d'allò aproximat, condicions de tota salvació política, ens separa no només la llista Forbes sinó el propi desig subjectiu dels éssers humans, atrapat en la racionalitat immanent del capitalisme i en les seves dependències suïcides: "buscaré només la meva supervivència, encara que per a això hagi de matar-me també a mi mateix ".
¿Serà el kairós del feixisme? ¿El de la barbàrie? ¿El de l'extinció, alhora, de l'espècie Forbes i de l'espècie humana? Mai hem estat pitjor preparats per a una "decisió" i mai no ha fet tanta falta una intervenció. El planeta cos i el planeta terra cruixen sota els nostres peus, cruixen amb els nostres peus. Deixem, com a mínim, d'inventar serres.
NOTES:
#1 Sobre la intervenció de Monsanto a l'Índia i a d'altres parts del món: Marie-Monique Robin, El mundo según Monsanto , Editorial Península, Madrid 2008. Particularment el capítol India: las semillas del suicidio , pag. 425-444.
#2 Sobre la llegenda urbana dels suïcidis durant la crisis del 29, veure Nina Shen Rastogi, ¿Por qué no se arrojan por las ventanas los ejecutivos? , State Magazine (versió española a http://www.rebelion.org/noticia.php?id=73271)
#3 Mario Rapoport, Diez razones de la crisis internacional, Diario Página 12, (http://www.pagina12.com.ar/diario/elpais/1-120749-2009-03-01.html).
4 Atilio Borón, Estado, capitalismo y democracia en América Latina , editorial Hiru, Hondarribia 2008.
#5 Inmanuel Wallerstein, Enseñanzas de Brasil , Diario La Jornada ( http://www.jornada.unam.mx/2009/03/15/index.php?section=opinion&article=026a1mun )
#6 http://www.rebelion.org/noticia.php?id=74139
#7 http://www.elmundo.es/elmundo/2009/03/08/internacional/1236518113.html
#8 Simone Weil Oeuvres , Quarto Gallimard, París 1999.
#9 http://www.elmundo.es/elmundo/2009/02/13/castillayleon/1234555196.html
#10 http://www.elmundo.es/elmundo/2008/10/09/suvivienda/1223575875.html
Quinze dies abans, el 5 de gener, un dels 100 homes més rics del món, l'alemany Adolf Merckle, 75 anys, propietari d'un holding empresarial per al qual treballaven 100.000 persones, va sentir el sobtat desemparament d'un jubilat, va renunciar a seguir negociant el seu imperi amb 20 bancs i es va llançar a la via del tren. El mateix gest havia acabat un mes abans amb la vida del milionari neozelandès Kirk Stephenson, director d'operacions d'una companyia d'inversions afectada per la fallida de Lehman Brothers.
També el 5 de gener, el dia en què Adolf Merckle imitava Anna Karènina, es va suïcidar dins del seu luxós Jaguar el president d'una de les immobiliàries més importants dels EUA, Steven Good, desesperat davant la idea de no poder seguir construint i venent cases. Dues setmanes abans, el financer francès, René-Thierry Magon de la Villehuchet, cofundador d'Access Internacional Advisor i gestor de 1.000 milions d'euros llançats a les arenes movedisses de Madoff, s'havia tallat les venes al seu despatx de Nova York. Almenys altres quatre analistes i inversors nord-americans, Eric von der Porter, Barry Fox, Edwin Rachleff i Scott Cols, tots ells rics i feliços fins pocs dies abans, van decidir a finals de l'any 2008 interrompre una existència sobtadament despullada de tot sentit.
Els rics es suïciden: hi ha una crisi del capitalisme.
El 31 de juliol de l'any 2002, Pedda Narsamna, camperola índia de 50 anys, es va penjar al poblet de Pandian Parthian aclaparada pels deutes, deixant els vuit membres de la seva família sumits en la més negra desolació. El novembre de 2008, Anil Khondwa Shinden, un petit agricultor del districte de Vidarba, a l'Estat indi de Maharashtra, es va suïcidar als 31 anys ingerint el potent pesticida que li havien proporcionat els mateixos proveïdors als que no podia pagar els préstecs avançats per comprar-lo. Shankar Mandaukar, un altre camperol de Napgur, a l'Índia Central, havia fet el mateix pocs dies abans: veient amenaçades les seves pobres terres per l'impagament de deutes, es va beure un tassó de l'insecticida químic que havia contribuït a la seva ruïna.
Segons dades oficials, entre els anys 1997 i 2005, més de 150.000 pagesos s'han suïcidat a l'Índia, desposseïts de les seves terres o arruïnats per les grans multinacionals de l'alimentació, amb Monsanto al capdavant, que controlen el negoci de les llavors i els pesticides. En els darrers sis mesos, s'han suïcidat 9 milionaris a tot el món, és a dir, una mitjana d'1 milionari cada 20 dies. Des de l'any 1997, només a l'Índia s'ha suïcidat un camperol cada 32 minuts; 1 cada 30 minuts a partir de l'any 2002.
Els pobres se suïciden: hi ha, senzillament, capitalisme [#1].
* * * * *
L'any 29 va fixar per sempre la imatge de l'apocalipsi econòmic: la dels edificis de Wall Street vomitant per totes les finestres els milionaris de Nova York. En realitat, només van ser dos els que van saltar al buit, però la caricatura és encertada, perquè expressa —juntament al desig fabulós d'una purga igualitària— la desigualtat fascinant del capitalisme [#2]. La fam, la misèria, l'atur, la malaltia, el dolor de 4.000 milions d'éssers humans no mereixen la intervenció dels experts, l'atenció dels periodistes, la reunió del G-20: demostren més aviat la salut del sistema. Ni tan sols són suficients per a fer-ne una tragèdia grega o una peripècia hollywoodiana. El drama comença allà on la riquesa ha produït prèviament una personalitat; la crisi adquireix rang sistèmic, universal, còsmic, quan arriba fins a la llista Forbes: ¿900 milions d'afamats? Ens els podem permetre. ¿La meitat de la població del planeta sense aigua potable? Això funciona. ¿16.000 espècies en perill d'extinció? ¿Trilions de dòlars giren sense descans en els circuits financers. ¿El nombre de milmilionaris passa de 1.125 a 793? És la crisi. Al capitalisme li és indiferent si entre els deu homes més rics del món hi ha l'Amancio Ortega, però li és indispensable jerarquitzar la riquesa; no li importa qui forma part de la llista, a condició que la llista existeixi, sumi creixents fortunes i promogui rivalitats esportives. Malauradament no és una il·lusió alienant ni una manipulació propagandística: si els camperols indis es treuen la vida, les empreses milloren els seus balanços; si els milionaris es suïciden, si perden diners, si veuen reduït el seu patrimoni en un 23%, tots estem en perill. Depenem d'ells. La racionalitat econòmica del sistema és inseparable de la seva irracionalitat general: si funciona, el capitalisme condemna a la pobresa i la marginació a la meitat del planeta; si deixa de funcionar, s'emporta també l'altra meitat. L'única espècie que la humanitat ha de protegir, l'única a què no podem renunciar —ni óssos ni elefants ni arbres— està inclosa, no en la classificació de Linné, no, sinó en el rànquing plutocràtic de la revista Forbes.
Ningú no pot negar la superioritat del capitalisme. Funciona: ha produït més riquesa, més benestar, més solucions que cap altre mode de producció històric. Funciona: ha produït més pobresa, més malestar, més problemes que cap altre mode de producció històric. En termes econòmics no només és superior; és també insuperable. Porta dins, com el seu motor i la seva maledicció, la necessitat de revolucionar ininterrompudament les forces productives, modelar les societats, reorganitzar els territoris, saturar l'espai, colonitzar el temps, multiplicant al seu pas, amb fertilitat taumatúrgica, com en un conte de fades, els aliments, les màquines, els edificis, les medecines, els llibres, els plaers, i també, i al mateix temps, la fam, les runes, les malalties, la ignorància, els dolors. Al contrari que el socialisme, ningú no pot retreure al capitalisme els seus morts, els seus marginats, els seus represaliats, els perseguits, perquè el seu objectiu declarat no és l'home i les seves necessitats bioculturals sinó la reproducció ampliada del seu deliri, i a aquest propòsit serveixen per igual un automòbil i un cadàver, un graner i una guerra, la bulímia i la indigència. Sota el capitalisme, les crisis no es produeixen per una acumulació de cadàvers, epidèmies o fams —com en la visió dels nostres avantpassats— sinó per una acumulació destructiva de riquesa; sobrevé no quan la humanitat pateix massa sinó quan els seus sofriments no generen ja suficients beneficis. Quan esclata, l'augment del nombre dels cadàvers, les epidèmies i les fams no és tampoc —com ho era per als nostres avantpassats— una conseqüència de la crisi: és més aviat una solució.
Des del punt de vista humà, el capitalisme ha consistit sempre en una crisi ininterrompuda; des de la seva racionalitat immanent, porta 35 anys provant de sostreure's als seus propis límits mitjançant expansions centrífugues que han anat acompanyades, com recorda l'economista argentí Mario Rapoport, d'una traca de crisis parcials i successives: "la crisi monetària als EUA i la ruptura del patró or el 1971; l'alça dels preus del petroli el 1973 i 1979; la crisi del deute extern llatinoamericana el 1982; el crac borsari de Wall Street el 1987; les crisis de les caixes d'estalvi dels Estats Units el 1989 ; el crac japonès el 1990. Després vénen les crisis perifèriques de fi de segle: la mexicana (1994), la del sud-est asiàtic (1997), la russa (1998) i la brasilera (1999). I a partir del nou segle un altre encadenament: l'enfonsament de les punt.com el 2000; les crisis a Turquia i a l'Argentina (2001); la fallides d'Enron i World Com (2001 i 2002); les repercussions financeres de l'atemptat a les Torres Bessones i de la invasió a l'Iraq. Per a culminar amb l'actual crisi de les subprime, que esclata el 2007 i a la qual se sumen el 2008 les caigudes de Lehman Brothers, les companyies hipotecàries Fannie Mae i Freddie Mac i l'asseguradora AIG, més les d'uns quants bancs europeus i nord-americans" [#3]. Cadascuna d'aquestes crisis, espasmòdica cornucòpia de bombolles de sabó, expressava i exigia noves mesures d'això que amb lapidària precisió Atilio Borón ha anomenat "contrareformes" neoliberals, amb un retorn a les condicions laborals, polítiques i antropològiques de la revolució Industrial [#4]. Cadascuna d'aquestes crisi retardava i anunciava la Crisi que s'abat ara sobre un món superpoblat, escurat fins als ossos i armat fins a les dents. Qualssevol siguin les discrepàncies sobre el pronòstic, ni els més desvergonyits defensors del lliure mercat —els que segueixen colpejant-se el pit en públic— no s'atrevirien a desmentir en privat el diagnòstic: "el que passa és la desintegració del capitalisme com a sistema-món, no perquè no pugui garantir el benestar de la vasta majoria (mai no ho ha pogut fer, això) sinó perquè ja no pot assegurar que els capitalistes tinguin la incessant acumulació de capital que és la seva raison d'être" [#5]. Qualssevol siguin les discrepàncies sobre el desenllaç, tots els pronòstics coincideixen que totes les solucions —dins o fora del sistema— passen per un augment dels cadàvers, les epidèmies i les fams. La llista Forbes olora les eugues de l'apocalipsi: uns, molt pocs, se suïciden; altres es reparteixen les ajudes dels governs (o celebren sopars milionaris [#6]); els altres esmolen les tisores per a retallar llocs de treball, rebaixar salaris i, arribat el cas , segar vides. Els Estats del Benestar (allà on els havia) subministren bilions de dòlars als bancs, les asseguradores i les empreses; i psicoterapeutes als acomiadats i els aturats [#7].
* * * *
Cal estar molt boig per fer un mínim exercici de raó. Com que estem en el nostre seny, correm a socórrer un sistema irracional. En l'ordre immanent del mercat, la llista de l'INEM depèn de la llista Forbes. Encara que l'"efecte vessament" no hi hagi produït ni tan sols un degoteig, encara que el poder adquisitiu dels assalariats descendís durant les dècades prodigioses de les bombolles de sabó, és veritat que als treballadors —al menys en algunes regions del planeta— els pot anar encara pitjor si l'Estat no utilitza els seus estalvis per a sostenir els bancs i les empreses. Després de tot, els banquers i empresaris són els donadors de crèdits i salaris com els propietaris esclavistes eren donadors de casa, aliment i protecció i com els senyors feudals eren donadors de terra i seguretat. Si un era esclau, era millor tenir un amo, fins i tot un de sever, que morir de fred a la muntanya perseguit pels gossos; si un era vassall, era millor tenir un senyor, encara que espremés les filles i les collites, que veure-les segrestades o incendiades per invasors sense pietat; si un és un assalariat o aspira a ser-ho, és millor tenir un banquer i un empresari, per molt exigents que siguin, que buscar menjar a les escombraries i dormir sobre cartrons. Els tres —esclavisme, feudalisme i capitalisme— constitueixen dispositius funcionals de dependència recíproca entre desiguals. L'esclavisme era relativament eficaç; el feudalisme era força eficaç; el capitalisme és molt eficaç. Però al capitalisme, com a l'esclavisme i al feudalisme, no hem de reprotxar-li la seva ineficàcia; cal reprotxar-li la seva existència.
La paraula "crisi" deriva del grec i pertany originalment al camp de la gnosologia: amb ella s'anomenava aquest moment liminar en què es decideix el desenllaç d'una malaltia, en què el cos escenifica, per dir-ho així, el "judici final" a partir del qual s'imposa definitivament la malaltia o la salut. Krisis —"decisió"— procedeix de krio —"jo separo, decideixo, jutjo"— i de tots dos es desprèn "crítica", en el sentit en què Kant utilitza aquest terme en el títol d'algunes de les seves obres més conegudes. Una crisi, doncs, és aquella situació en què es dirimeix el destí i es revelen els límits d'un organisme viu o d'una estructura complexa. Som en crisi. Som—és a dir— en una conjuntura crítica en la qual es decideix la sort, no d'uns quants milions d'éssers humans llançats al foc com a combustible viu, sinó del sistema mateix que els sacrifica, i en la qual aquest sistema revela a més els límits exteriors, absoluts, que la seva immanència viciosa ja no pot ultrapassar. Quins són aquests dos límits? El dolor i la natura; el planeta cos i el planeta terra. El capitalisme, que ha produït més riquesa que cap altre mode de producció anterior, seria perfecte i no només eficaç si, com Déu, creés els seus propis recursos del no-res i si ser robat, colpejat, privat d'aliments, despullat, humiliat, menyspreat i assassinat fos plaent o, com a mínim, just.
Hi ha una quota de dolor, una prorrata d'injustícia que cap sistema no pot sobrepassar sense generar resistència. La mateixa eficàcia del capitalisme el transforma en el sistema més injust de la història. Que sigui capaç de produir aliments per a alimentar tres vegades la població de la terra converteix la fam de 965 milions de persones en un genocidi voluntari; que sigui capaç de prolongar la vida fins als 80 anys en determinades franges geogràfiques i socials converteix en un crim imputable la mitjana d'edat de Sierra Leone, Haití o Bangladesh; que sigui capaç de trasplantar òrgans, fabricar pròtesis i modificar gens converteix la disenteria, el dengue i la malària, que maten milions de persones i es podrien curar amb un grapadet de píndoles, en una punyalada intencionadament mortal. El dolor és doblement dolor en un món amb televisió; la injustícia és doblement injustícia en un món globalitzat i transparent. La resistència és inevitable; res garanteix, en canvi, que hagi de ser intel·ligent, ordenada, raonable, socialista. La mística, filòsofa i obrera Simone Weil escrivia: "Aquell que té els membres desfets per una jornada de treball porta en la seva carn com una espina la realitat de l'Univers. Per a ell la dificultat és mirar-lo i estimar-lo" [#8]. Quan es porta clavada l'espina de la realitat en el cos i en l'ànima, un no s'atura a mirar —a raonar— l'esbarzer en què està atrapat. La resistència pot assemblar-se —s'hi assembla ja— al món que vol treure's de sobre: subpolítica, biològica, espasmòdica, individual.
El capitalisme no treu els seus recursos d'un barret sinó del món, on hi ha una mica d'aigua, una mica de vent, una mica d'aire i una mica de terra. Per molt que es tracti de fugir cap a les bombolles de sabó, aquí està el límit exterior que atura tots els deliris de beneficis sense fre. Podem imaginar potser una civilització que amb la formidable riquesa capitalista hagués fet alguna cosa mica millor que Hollywoods, McDonalds i centres comercials, però el que ja no podem imaginar és una societat viable amb aquests nivells de riquesa, ni ben ni mal repartida. La crisi revela el verí mortal inscrit en el concepte central, irrenunciable, de l'economia capitalista: el creixement. Depenem irracionalment d'una racionalitat immanent que imposa com a natural l'explotació entre desiguals; depenem irracionalment d'una racionalitat immanent que exigeix com l'única sortida possible la destrucció del planeta. No créixer empetiteix; decréixer mata; salvar les condicions mateixes de tota supervivència precipita l'apocalipsi. La crisi, que és de sobreproducció, només es pot superar, o almenys contenir, amb sobreconsum, que és com dir que l'única solució davant de l'escassetat de petroli és utilitzar més el cotxe o l'única solució davant de la sequera és deixar l'aixeta oberta les 24 hores del dia. La responsabilitat última de la crisi —ens diuen els governs i els economistes— no la tenen els bancs ni les asseguradores ni les financeres ni les empreses sinó els consumidors, que compren menys cases i menys cotxes, gasten menys llum i menys telèfon i van menys al supermercat. Mentre militants de tot el món insisteixen en el caràcter social i ecològicament destructiu del consum irresponsable, els EUA subministraran un ajut addicional d'un bilió de dòlars als bancs per a crèdits al consum; i fins i tot el secretari general de CCOO a Castella i Lleó, Ángel Hernández, ha demanat l'augment del consum com una de les mesures "voluntaristes", gairebé militants també, destinades a amortir les conseqüències de la crisi econòmica: «Hernández» —diu El Mundo— «es va dirigir a aquells treballadors i treballadores que tenen “la seva feina assegurada” per a què “moguin els diners"» [#9]. La crisi obliga a accelerar la cavalcada cap a l'abisme i hauríem d'estar bojos per a no cedir a aquesta bogeria. A Espanya hi ha 3.000.000 de cases buides i la relatora especial de Nacions Unides, Raquel Rotnik, ha assenyalat la hybris de la construcció com a causa directa de la crisi i la paradoxal suspensió del dret bàsic a l'habitatge al nostre país, però s'insisteix, com a solució, en què "hi ha sòl municipal i autonòmic per a construir 625.000 habitatges socials" i salvar així al mateix sector immobiliari privat que ens ha portat a la ruïna [#10]. Al món hi ha 1.000 milions d'automòbils, responsables de la major part de la contaminació ambiental; l'àrtic es fon, el canvi climàtic mata cada any 13 milions de persones i els agrocombustibles agreugen la crisi alimentària en grans zones del planeta, però no podem deixar de rebre com una pèssima notícia —una tragèdia dantesca que requereix una intervenció d'emergència— el descens vertiginós de la venda de cotxes a Europa i als Estats Units (gairebé un 47% en acabar l'any 2008 a Espanya). Aquesta és la racionalitat immanent del capitalisme: seria un suïcidi no donar suport a una economia que acabarà matant-nos. Aquesta és la lliçó paradoxal de la crisi: seria una irresponsabilitat, una immoralitat, un crim, no serrar la branca en la qual estem precàriament asseguts. I tots —com deia Brecht—ens posem a inventar serres.
* * * * *
La "decisió" (crisi) del capitalisme és també una decisió nostra. Qualsevol projecte alternatiu ha d'acceptar aquests límits que el socialisme estalinista —productivista i desenvolupista— tampoc no va acceptar mai i que obliguen a qüestionar radicalment el vincle ideològic fraudulent entre supervivència i creixement i, més enllà, entre benestar i creixement. Sens dubte cal imaginar, com dèiem, una civilització injusta més elegant que hagués utilitzat els enormes recursos del capitalisme per a produir obres estètica i culturalment superiors, però el que la crisi revela així mateix és tota la potència destructiva de la recerca capitalista d'aquesta triada platònica inscrita en la tradició intel·lectual occidental: el bo, el bell, el veritable. Ens oblidem de què la natura és un nyap amb límits, de què els nostres cossos estan subjectes amb agulles, de què la història ha retrocedit moltes vegades. El que és bo, si no és generalitzable, és dolent; el que és bell, si costa la vida a molta gent, és lleig; el que és veritable, si és injust, és fals. Enfront d'aquesta tríada històricament irrealitzable, hem de reivindicar allò regular, allò bonic, allò aproximat, com l'únic realment compatible amb la supervivència de la naturalesa i de la civilització humana. Per això el que és regular és més bo que el que allò bo; el que és bonic és més bell que allò bell, i el que és aproximat és més veritable que allò veritable.
El contrari de krisis és kairós, que a la filosofia grega i romana era la "oportunitat", el "moment just", l'esquerda temporal de la intervenció divina. La crisi és també el nostre kairós. Sabrem aprofitar-nos-en? Si exceptuem aquesta llum embrionària que es forma lenta i vacil·lant a l'Amèrica Llatina, la situació del món no convida a l'esperança. La resistència, dèiem, s'assembla al món contra el qual s'aixeca. Allò bo, allò bell, allò veritable, conceptes associats a la publicitat i el consum de mercaderies i, per tant, al espasme individual —dolorós o plaent—, constitueixen ja, en un món globalitzat i transparent, la ideologia dominant de les classes dominades. D'allò regular, d'allò bonic i d'allò aproximat, condicions de tota salvació política, ens separa no només la llista Forbes sinó el propi desig subjectiu dels éssers humans, atrapat en la racionalitat immanent del capitalisme i en les seves dependències suïcides: "buscaré només la meva supervivència, encara que per a això hagi de matar-me també a mi mateix ".
¿Serà el kairós del feixisme? ¿El de la barbàrie? ¿El de l'extinció, alhora, de l'espècie Forbes i de l'espècie humana? Mai hem estat pitjor preparats per a una "decisió" i mai no ha fet tanta falta una intervenció. El planeta cos i el planeta terra cruixen sota els nostres peus, cruixen amb els nostres peus. Deixem, com a mínim, d'inventar serres.
NOTES:
#1 Sobre la intervenció de Monsanto a l'Índia i a d'altres parts del món: Marie-Monique Robin, El mundo según Monsanto , Editorial Península, Madrid 2008. Particularment el capítol India: las semillas del suicidio , pag. 425-444.
#2 Sobre la llegenda urbana dels suïcidis durant la crisis del 29, veure Nina Shen Rastogi, ¿Por qué no se arrojan por las ventanas los ejecutivos? , State Magazine (versió española a http://www.rebelion.org/noticia.php?id=73271)
#3 Mario Rapoport, Diez razones de la crisis internacional, Diario Página 12, (http://www.pagina12.com.ar/diario/elpais/1-120749-2009-03-01.html).
4 Atilio Borón, Estado, capitalismo y democracia en América Latina , editorial Hiru, Hondarribia 2008.
#5 Inmanuel Wallerstein, Enseñanzas de Brasil , Diario La Jornada ( http://www.jornada.unam.mx/2009/03/15/index.php?section=opinion&article=026a1mun )
#6 http://www.rebelion.org/noticia.php?id=74139
#7 http://www.elmundo.es/elmundo/2009/03/08/internacional/1236518113.html
#8 Simone Weil Oeuvres , Quarto Gallimard, París 1999.
#9 http://www.elmundo.es/elmundo/2009/02/13/castillayleon/1234555196.html
#10 http://www.elmundo.es/elmundo/2008/10/09/suvivienda/1223575875.html
—Article original a Rebelión: Crisis capitalista, la racionalidad del abismo.
—Article original a Sodepaz: Crisis capitalista, la racionalidad del abismo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada