El capitalisme és això: un home prim demana pa i rep deu pollastres un home gros; un nen malalt demana una vacuna i doblen la ració de vitamines d'un nen sa; una dona amb fred es queda sense casa i lliuren tres edificis més al propietari . Fa tres dies, l'edició digital d'El Mundo publicava el següent titular: "Solbes admet que les famílies 'noten poc' les ajudes a la banca". Allò diabòlic d'aquest titular -i d'aquesta declaració- és que el seu sol enunciat converteix l'ordre lògic de les coses en una contingència inesperada i incomprensible: si "confesso" que el mar s'ha tornat líquid o "reconec" que la neu ja no és negra, la "liquiditat" i la "blancor" es presenten líquides i blanques als nostres ulls contra totes les previsions, contra el sentit comú i -molt més- contra les regles. Les paraules de Solbes ens obliguen a donar per suposats els dos principis que la seva concessió precisament vindria a negar: el primer és aquell de què allò normal, allò lògic, allò natural seria que les ajudes a la banca beneficiessin les famílies, de la mateixa manera que allò normal, allò lògic, allò natural és que si jo llanço monedes de xocolata sobre París caiguin a Alaska o que si jo rego el meu jardí a Salamanca creixin roses a Djibuti; el segon és aquell principi de què el veritable propòsit del govern hauria estat el d'ajudar les famílies, de la mateixa manera que el veritable propòsit d'un marit infidel, quan acarona la seva amant, és proporcionar un orgasme a la seva esposa, o el veritable propòsit d'un prevaricador, quan exculpa un assassí, és retre un homenatge a la seva víctima.
En altres temps, Rebelión tenia una subsecció de nom "Un altre titular és possible". La sorpresa i contrarietat de Solbes davant la inesperada, inexplicable, irregular i antinatural insensibilitat de les famílies, que no noten l'orgasme dels bancs, revelen millor tota la seva obscenitat si els posem sota la llum d'altres titulars que se m'acuden tot d'una:
"Solbes admet que el que mengen els clients del Hilton no alimenta als africans"
"Solbes admet que l'augment de cotxes a Europa no ha ajudat als mecànics d'Haití".
"Solbes admet que en el jacuzzi d'Emilio Botín no hi caben 4.200 milions de persones".
O en un flux empàtic negatiu:
"Solbes admet que el tsunami d'Indonèsia no va afectar les costes espanyoles".
"Solbes admet que els cossos dels novaiorquesos noten poc les tortures a Abu Ghraib".
"Solbes admet que l'escassetat d'aigua a moltes regions d'Àfrica no s'ha notat en les piscines d'Alacant".
Que el menú de la cimera de Washington engreixés els 950 milions d'afamats de tot el planeta seria un miracle. Que el dolor dels iraquians, els palestins, els afganesos, els haitians, els congolesos fes mal a tothom seria just i humà. El capitalisme ha pretès fer màgia: que uns quants mengéssim, bebéssim, consumíssim, ens divertíssim i tothom a tot arreu estigués content. El que ha aconseguit és més aviat això: que la majoria passi fam i set, visqui poc temps, emmalalteixi i pateixi mentre nosaltres no notem res.
Però potser les famílies europees comencem a notar, sí, les ajudes als bancs, com ja les noten des de fa dècades al Tercer Món. Per si de cas, els 22 països més poderosos del planeta s'han reunit a menjar guatlla fumada i prendre algunes mesures compartides per a poder continuar amb la màgia i els miracles i per a -arribat el cas- reprimir els incrèduls blasfems que, malgrat les viandes del Hilton, la gespa ben regada dels camps de golf i l'alegria dels banquers, insisteixen en conservar un cos famolenc, assedegat i adolorit.
Se m'ocorre també un altre titular possible per a un altre món possible: "El G-191 es reuneix per a coordinar el socialisme del segle XXI". Si l'ONU tingués algun poder, tots els enormes recursos, tots els extraordinaris esforços col·lectius, totes les institucions internacionals que avui dediquen el seu temps i el seu saber a excogitar miracles assassins, ¿no podrien servir per a imposar una mica de realisme pedestre i profà? El que demostra la cimera del G-20 és que la coordinació internacional, la cooperació entre estats, la planificació global són possibles i funcionen. El que demostra, també, és que fins ara la coordinació internacional, la cooperació entre estats i la planificació global només han servit per a inventar complexos procediments destinats a donar de menjar al sadollat, enrobustir el sa, consolar el feliç, socórrer el ric, armar l'injust i alliberar l'homicida. També, per descomptat, per a impedir qualsevol resistència a aquests manaments.
"El capitalisme no és el culpable", diu Bush. L'únic que sabem, per descomptat, és que la culpa no la té la Unió Soviètica. El socialisme ha fracassat? Ni tan sols no s'ha intentat mai.
En altres temps, Rebelión tenia una subsecció de nom "Un altre titular és possible". La sorpresa i contrarietat de Solbes davant la inesperada, inexplicable, irregular i antinatural insensibilitat de les famílies, que no noten l'orgasme dels bancs, revelen millor tota la seva obscenitat si els posem sota la llum d'altres titulars que se m'acuden tot d'una:
"Solbes admet que el que mengen els clients del Hilton no alimenta als africans"
"Solbes admet que l'augment de cotxes a Europa no ha ajudat als mecànics d'Haití".
"Solbes admet que en el jacuzzi d'Emilio Botín no hi caben 4.200 milions de persones".
O en un flux empàtic negatiu:
"Solbes admet que el tsunami d'Indonèsia no va afectar les costes espanyoles".
"Solbes admet que els cossos dels novaiorquesos noten poc les tortures a Abu Ghraib".
"Solbes admet que l'escassetat d'aigua a moltes regions d'Àfrica no s'ha notat en les piscines d'Alacant".
Que el menú de la cimera de Washington engreixés els 950 milions d'afamats de tot el planeta seria un miracle. Que el dolor dels iraquians, els palestins, els afganesos, els haitians, els congolesos fes mal a tothom seria just i humà. El capitalisme ha pretès fer màgia: que uns quants mengéssim, bebéssim, consumíssim, ens divertíssim i tothom a tot arreu estigués content. El que ha aconseguit és més aviat això: que la majoria passi fam i set, visqui poc temps, emmalalteixi i pateixi mentre nosaltres no notem res.
Però potser les famílies europees comencem a notar, sí, les ajudes als bancs, com ja les noten des de fa dècades al Tercer Món. Per si de cas, els 22 països més poderosos del planeta s'han reunit a menjar guatlla fumada i prendre algunes mesures compartides per a poder continuar amb la màgia i els miracles i per a -arribat el cas- reprimir els incrèduls blasfems que, malgrat les viandes del Hilton, la gespa ben regada dels camps de golf i l'alegria dels banquers, insisteixen en conservar un cos famolenc, assedegat i adolorit.
Se m'ocorre també un altre titular possible per a un altre món possible: "El G-191 es reuneix per a coordinar el socialisme del segle XXI". Si l'ONU tingués algun poder, tots els enormes recursos, tots els extraordinaris esforços col·lectius, totes les institucions internacionals que avui dediquen el seu temps i el seu saber a excogitar miracles assassins, ¿no podrien servir per a imposar una mica de realisme pedestre i profà? El que demostra la cimera del G-20 és que la coordinació internacional, la cooperació entre estats, la planificació global són possibles i funcionen. El que demostra, també, és que fins ara la coordinació internacional, la cooperació entre estats i la planificació global només han servit per a inventar complexos procediments destinats a donar de menjar al sadollat, enrobustir el sa, consolar el feliç, socórrer el ric, armar l'injust i alliberar l'homicida. També, per descomptat, per a impedir qualsevol resistència a aquests manaments.
"El capitalisme no és el culpable", diu Bush. L'únic que sabem, per descomptat, és que la culpa no la té la Unió Soviètica. El socialisme ha fracassat? Ni tan sols no s'ha intentat mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada