dilluns, 4 d’agost del 2008

Victòria de la sal negra

El 14 de febrer de 1945, el president estatunitenc Franklin D. Roosevelt va rebre en aigües del Canal de Suez, a bord del creuer militar Quincy, el rei Abdelaziz ibn Saud, fundador de l'actual Estat d'Aràbia Saudita. Ibn Saud, que ja s'havia entrevistat amb Churchill, va trobar Roosevelt molt més del seu gust: perquè no fumava, perquè va acceptar sense manies un cafè especiat amb cardamom i perquè es desplaçava còmodament en una envejable cadira de rodes. Després d'uns quants dies de virils galanteries i aferrissades negociacions, ambdós estadistes van obtenir el que volien. El president dels EEUU va assegurar l'hegemonia planetària per al seu país durant els següents cinquanta anys. El rei Ibn Saud va rebre com a regal una cadira de rodes (a la que la generositat estatunitenca va afegir, és veritat, el primer avió de la flota saudita, un DC-3 proveït d'un tron giratori que permetia el monarca de viatjar amb el cos sempre orientat cap a La Meca). El pacte del Quincy va iniciar un llarg i feliç idil·li entre els administradors de la Kaaba i els administradors del món ; i una inconjurable sèrie de catàstrofes per als habitants de l'Orient Pròxim. Al·là havia guardat un tresor sota els peus dels àrabs i calia obrir-s'hi pas per a extreure'l: el petroli.

A través d'una palleta la humanitat succiona les entranyes del planeta; el que la terra va trigar milers d'anys en elaborar, s'ho han begut els homes –alguns homes– d'un sol glop. Mai cap riquesa no havia empobrit tant; mai cap benedicció no havia maleït tanta gent. En la península aràbiga i en el golf Pèrsic (i en el conjunt del món àrab-musulmà) el petroli va bolcar tota l'allau de la seva opulència contra les poblacions locals: va rebolcar relacions socials mil·lenàries, va proletaritzar el medi beduí, va alimentar la divisió i la subordinació, va impossibilitar la democràcia, va deformar colonialment la identitat nadiua i va generalitzar –en favor del “progrés”– una versió sectària, retrògrada, puritana, fanàtica i estèril de l'Islam.

Amb aquests elements, ¿es pot fer una novel·la? ¿Se'n pot fer, a més, una de bona? La va fer el millor novel·lista en llengua àrab, Abderrahman Munif (1933-2004), ell mateix víctima de la maledicció del petroli i encarnació majúscula del destí de l'esquerra il·lustrada de la regió. Desposseït de la ciutadania saudita, apàtrida empès d'un país a un altre, exiliat temporalment a Europa, cap govern àrab no va voler utilitzar les seves competències com a economista especialitzat en recursos petroliers. El seu compromís el va convertir en un destorb; el dolor d'aquest rebuig i la seva voluntat de servei el van convertir en escriptor. Als anys 80, durant una estada a Londres, es va reunir amb l'escriptor pakistanès Tariq Alí, a qui va confessar l'esperó de la seva tasca literària: “Estic convençut de què la novel·la pot proporcionar una interpretació profunda de la societat, més important inclús que la de qualsevol història oficial. El meu objectiu és escriure novel·les que obrin els ulls als pobles de la regió i també ajudin a d'altres a comprendre la naturalesa de les nostres societats, l'època en què vivim i el caràcter del món”.

La seva gran obra –el gran clàssic de la novel·lística àrab– és la pentalogia “Ciutats de sal”, de la que per fi una editorial espanyola ha publicat [en castellà] el primer volum (Ciudades de sal, Bellacqua, Barcelona 2007, traducció d'Anna Gil Bardají). En ella assistim a la penetració de les companyies petrolieres estatunitenques en la península aràbiga, a la destrucció de l'oasi de Wadi al-Uyun –Macondo del desert– i a la salinització material i mental d'Harran i els seus habitants. No és que Munif ens expliqui aquesta Història –tan ignorada com crucial per a la humanitat del segle XX– sinó la història diminuta, precisa, aparentment lliure, de les seves gents. Són les vides una mica impressionistes dels personatges les que il·luminen el terra comú en què es dissolen, desarrelats per aquesta intromissió la violència de la qual no perceben o no saben contrarestar, i a la que s'acomoden com a un nou accident del terreny o un nou règim de pluges. Si Naguib Mahfuz i Abderrahman Munif són els dos grans novel·listes en llengua àrab (els veritables fundadors tardans del gènere) es deu a què van aconseguir precisament despoetitzar i desal·legoritzar la prosa àrab o –el que és el mateix– introduir-la en la història, en la que els àrabs –com a mínim durant els darrers set segles– s'han sentit sempre tan incòmodes i de la que han fugit una vegada i una altra, tenallats per la repressió i la tradició, cap a l'eufemisme, el somni i el símbol. “Ciutats de sal” és una novel·la “realista” en el sentit de què produeix la realitat (en lloc de reproduir-la, com fan els somnis), i la produeix justament perquè respecta el surrealisme inscrit en la realitat que descriu i en les forces exògenes que la deformen. Al desert vivien homes i dones per als qui el desert no era cap aventura ni el petroli cap èpica del progrés. Abderrahman Munif ens explica de quina pasta estaven fets i amb quines eines els van desfer.

-Article original: Victoria de la sal negra.