“Si els diaris que un llegeix poden dir el que vulguin”, escrivia el poeta i crític Mattew Arnold, “un tendeix a creure que està ben informat”. O d'una altra manera: anomenem 'llibertat' la privatització de la censura.
Convé distingir d'entrada entre llibertat d'expressió i llibertat d'informació. La llibertat d'expressió pertany a l'àmbit privat i pot ser més o menys desbocada, però mai objecte de planificació institucional. Tots som més o menys lliures de dir el que vulguem, a condició de què ho escolti poca gent (la nostra família, els nostres companys de festa, els nostres xicots, els membres del nostre club). Com que l'àmbit privat està interferit per tota mena de relacions de poder, succeeix que, sota d'una dictadura, un té por d'alçar la veu en un cafè; i sota d'un patriarcat un té por de dur la contrària al seu marit; i sota d'una cultura racista un fingeix estar d'acord amb els blancs. En tot cas, el mecanisme que limita la llibertat d'expressió és sempre 'l'autocensura', que en uns casos és bona i en d'altres no: entre un superego raonable (condició del reconeixement social) i un silenci atemorit hi cap una modulació gairebé infinita en la intimitat de relacions socials molt variades i desigualment negatives. En aquest sentit, la revolució d'internet consisteix en què ha ampliat sideralment el camp de la llibertat d'expressió alhora que ha erosionat, per a bé i per a mal, els confins entre llibertat d'expressió i llibertat d'informació. En la mateixa direcció, es pot també afegir que aquesta frontera ve essent sistemàticament esborrada des de fa anys per una cultura mercantil, imposada des del mitjans de comunicació, en virtut de la qual el camp de l'expressió envaeix, i suplanta, el camp de la informació: i acabem llegint en un diari o escoltant al televisor paraules que només haurien de pronunciar-se en un cafè, en un club, en un dormitori, quan no exclusivament en el recinte tancat del propi cap.
Al contrari que la llibertat d'expressió, la llibertat d'informació pertany a l'espai públic, al que només s'hi pot accedir a través de certs mitjans de producció i certes mediacions tecnològiques. Per això, de la mateixa manera que la llibertat d'expressió és en realitat llibertat d'autocensura, la llibertat d'informació és en realitat llibertat de censura. Crec que, exposades d'aquesta manera, s'entenen millor les coses. Certs òrgans, certes institucions, certs col·lectius, reben de l'Estat el dret sobirà a censurar públicament un número gairebé il·limitat de veus. La teoria ens diu que la multiplicació dels òrgans de censura és precisament la que garanteix la compareixença d'una pluralitat completa. Això serà sota el socialisme. Perquè sota el capitalisme, l'Estat delega el dret de censura no en mans de ciutadans lliures o, en l'extrem, de partits i col·lectius civils, sinó de grans multinacionals que són les que, directa o indirectament, redacten els diaris i programen les cadenes de televisió. Els mateixos que decideixen qui menja i què mengem, qui pot beure i què bevem, qui va a matar-se i amb quines armes, qui pot anar a l'escola i què estudiem, qui pot tenir una casa i on vivim, qui pot dur sabates i com ens vestim, són els que decideixen qui pot parlar i què escoltem.
Els que defensem el dret individual i generalitzat a la censura, ¿hem de permetre que –posem per cas– Lyonnaise des Eaux, Westinghouse o Chase Manhattan Bank tinguin el monopoli de la censura? ¿Ens sentim ben informats i segurs perquè Murdoch i Berlusconi poden dir i fer el que els doni la gana? La paradoxa d'Arnold diu en realitat el següent: mentre les forces que destrueixen el planeta poden expressar-se lliurement, nosaltres seguirem sentint-nos lliures, protegits i satisfets.
-Article original: En favor de la censura
Convé distingir d'entrada entre llibertat d'expressió i llibertat d'informació. La llibertat d'expressió pertany a l'àmbit privat i pot ser més o menys desbocada, però mai objecte de planificació institucional. Tots som més o menys lliures de dir el que vulguem, a condició de què ho escolti poca gent (la nostra família, els nostres companys de festa, els nostres xicots, els membres del nostre club). Com que l'àmbit privat està interferit per tota mena de relacions de poder, succeeix que, sota d'una dictadura, un té por d'alçar la veu en un cafè; i sota d'un patriarcat un té por de dur la contrària al seu marit; i sota d'una cultura racista un fingeix estar d'acord amb els blancs. En tot cas, el mecanisme que limita la llibertat d'expressió és sempre 'l'autocensura', que en uns casos és bona i en d'altres no: entre un superego raonable (condició del reconeixement social) i un silenci atemorit hi cap una modulació gairebé infinita en la intimitat de relacions socials molt variades i desigualment negatives. En aquest sentit, la revolució d'internet consisteix en què ha ampliat sideralment el camp de la llibertat d'expressió alhora que ha erosionat, per a bé i per a mal, els confins entre llibertat d'expressió i llibertat d'informació. En la mateixa direcció, es pot també afegir que aquesta frontera ve essent sistemàticament esborrada des de fa anys per una cultura mercantil, imposada des del mitjans de comunicació, en virtut de la qual el camp de l'expressió envaeix, i suplanta, el camp de la informació: i acabem llegint en un diari o escoltant al televisor paraules que només haurien de pronunciar-se en un cafè, en un club, en un dormitori, quan no exclusivament en el recinte tancat del propi cap.
Al contrari que la llibertat d'expressió, la llibertat d'informació pertany a l'espai públic, al que només s'hi pot accedir a través de certs mitjans de producció i certes mediacions tecnològiques. Per això, de la mateixa manera que la llibertat d'expressió és en realitat llibertat d'autocensura, la llibertat d'informació és en realitat llibertat de censura. Crec que, exposades d'aquesta manera, s'entenen millor les coses. Certs òrgans, certes institucions, certs col·lectius, reben de l'Estat el dret sobirà a censurar públicament un número gairebé il·limitat de veus. La teoria ens diu que la multiplicació dels òrgans de censura és precisament la que garanteix la compareixença d'una pluralitat completa. Això serà sota el socialisme. Perquè sota el capitalisme, l'Estat delega el dret de censura no en mans de ciutadans lliures o, en l'extrem, de partits i col·lectius civils, sinó de grans multinacionals que són les que, directa o indirectament, redacten els diaris i programen les cadenes de televisió. Els mateixos que decideixen qui menja i què mengem, qui pot beure i què bevem, qui va a matar-se i amb quines armes, qui pot anar a l'escola i què estudiem, qui pot tenir una casa i on vivim, qui pot dur sabates i com ens vestim, són els que decideixen qui pot parlar i què escoltem.
Els que defensem el dret individual i generalitzat a la censura, ¿hem de permetre que –posem per cas– Lyonnaise des Eaux, Westinghouse o Chase Manhattan Bank tinguin el monopoli de la censura? ¿Ens sentim ben informats i segurs perquè Murdoch i Berlusconi poden dir i fer el que els doni la gana? La paradoxa d'Arnold diu en realitat el següent: mentre les forces que destrueixen el planeta poden expressar-se lliurement, nosaltres seguirem sentint-nos lliures, protegits i satisfets.
-Article original: En favor de la censura
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada