En defensa del vot (eleccions i democràcia)

[Article escrit conjuntament amb en Carlos Fernández Liria, i publicat originalment al diari basc Gara]

No estic d'acord en què la democràcia sigui un conte, el dret una faula i les eleccions una trampa. Milers de treballadors —potser milions— han mort durant segles per a conquerir aquest triple accés a l'espai públic i no n'hauríem de fer broma. Els progressos ho són no perquè produeixin més riquesa o més electrodomèstics o més seguretat sinó perquè produeixen més satisfacció moral i més autoconsciència general. És molt més satisfactòria la idea de tribunal que la de venjança perquè els humans podem resignar-nos al mal però no al fet de què se'ns consideri públicament malvats. És molt més bell un bunyol col·lectiu que una gesta privada perquè els humans podem resignar-nos a no dominar el món però no a què se'ns n'exclogui. A part d'això, cap felicitat no pot ser comparable a la de què la justícia, la decència, la raó, s'imposin mitjançant la persuassió i per majoria i no a través de les armes. Fora de la satisfacció d'un judici just, de la bellesa d'una decisió compartida i de la felicitat d'una decència aclamada, tot el que hi ha són diferents graus de frustració, més o menys justificats, més o menys amplis, que buscaran una via menys satisfactòria, menys bonica i menys festiva (és a dir, menys moral) per a expressar-se. Allò que, sens dubte, és una faula i una trampa són els tribunals sense Dret i les eleccions sense democràcia. I precisament allò que obliguen a reclamar les faules i les trampes són dret i democràcia.

Jo vull votar, sempre he volgut votar, em sembla fonamental votar. Per això me n'abstindré. Sota el capitalisme, sota el canibalisme, les esquerres de l'Estat espanyol sempre hem acceptat amb resignació que, arribades les eleccions, la justícia, la decència i la raó seran derrotades o estaran, en qualsevol cas, infrarrepresentades ; i cada vegada que votem, quan votem, assumim la frustració de què el nostre vot sigui només aproximatiu o negatiu o rebaixat o malversat. Però és tan bonic votar, hi hem lluitat tant, i conté ja un progrés formal tan gran que, en espera de què hi hagi condicions socials per a la justícia, la decència i la raó, ens avenim a protegir almenys les formes, encara que la nostra intervenció real sigui homeopàtica. Puc acceptar la frustració de què no hi hagi cap partit que representi les meves posicions; puc acceptar la frustració major de votar un partit que només les representa per aproximació o analogia i que no podrà guanyar; puc acceptar la frustració encara més gran de votar un partit que es limitarà a impedir la victòria d'un altre de pitjor, però allò que ja no puc acceptar és la frustració radical de votar contra les formes mateixes. Puc acceptar, en fi, la frustració immensa de què el canibalisme sigui incompatible amb la justícia, la decència i la raó, però no puc acceptar la frustració definitiva de votar contra les condicions formals que garanteixen unes eleccions lliures. Alguns periodistes diuen que a Palestina i a Veneçuela han votat contra la democràcia; a Espanya —molt pitjor— votem perquè ja ens n'hem desempallegat.

Si pogués votar Batasuna (o ANV o PCTV), no els votaria. Però perquè no puc votar Batasuna, m'abstindré. De fet, crec que votaria qualsevol altre partit que, d'esquerres o de dretes, recollís en el seu programa i hagués exigit en la seva campanya electoral la derogació de la Llei de Partits i la devolució dels seus drets polítics a l'esquerra abertzale. És a dir, qualsevol partit veritablement democràtic. Ja que no puc votar el partit que m'agrada, m'agradaria votar si més no la democràcia; m'agradaria dir sí al dret; m'agradaria donar suport a les llibertats més abstractes i formals. I resulta que la democràcia mateixa i el dret i les llibertats formals no estan representades en cap partit. Tots els partits —desenes de partits— es presenten a les eleccions després d'haver renunciat a la defensa de la democràcia, el dret i les llibertats formals; tots els partits —desenes de partits— es presenten a les eleccions perquè han renunciat a la defensa de la democràcia, el dret i les llibertats formals. En aquestes condicions, votar pot resultar divertit o supersticiós o pragmàtic o tranquil·litzador o profitós o fins i tot virtuós, però no democràtic. Pot ser fins i tot graciós, però ja ni tan sols bell. Els comunistes estem històricament acostumats a què la violència —cops d'Estat o guerres d'agressió— desbarati les nostres majories; ara se'ns demana a més que ens acostumem a votar contra la democràcia mateixa. Si no puc votar ni a favor del comunisme ni a favor de la democràcia, a qui puc votar? Si no puc defensar el comunisme ni la democràcia amb el meu vot, no serà la seva inutilització conscient, premetidata, l'única opció veritablement política? És poc, però com a mínim no és tancar els ulls davant del que està passant. Aquesta és la depriment paradoxa: m'abstinc no a favor del comunisme sinó del vot mateix; no en contra dels partits sinó al seu favor; no per indiferència de la política sinó contra la indiferència política d'una dreta capaç de tot i d'una esquerra que segueix sense creure's que la Llei de Partits, el sumari 18/98 i les detencions indiscriminades ens afecten a tots.

Em preocupa, sí, que ETA hagi demanat també l'abstenció. Però que em preocupi il·lumina d'una manera encara més ombrívola la situació. Aquesta analogia ja gairebé incriminatòria incrimina en realitat tots els qui, per activa i per passiva, des del govern i des de l'oposició, m'obliguen a abstenir-me al costat d'ETA quan, en condicions de llibertat, hi votaria en contra. M'abstinc també contra ella, tot sabent que són els que prohibeixen votar a 200.000 bascos —vot en mà— els que estan justificant la seva existència.

-Article original: En defensa del voto