dimecres, 25 de gener de 2006

Què voten els palestins?

[Aquesta traducció no és meva, sinó la que va publicar el periòdic L'Avanç en la seva edició del dia 25 de gener de 2006].

Avui se celebren a Gaza, Cisjordània i també –finalment- a Jerusalem Est les eleccions legislatives que decidiran el futur govern de l'Autoritat Nacional Palestina. Al llarg dels últims mesos, els mitjans de comunicació occidentals s'han ocupat sobretot de les divisions dintre d’Al-Fatah, minat per una guerra de faccions i de generacions, i per l'ombra rampant de Hamás, la força islamista nascuda en 1987 el creixent suport popular de la qual amenaça al mateix temps l'estratègia solipsista d'Israel i la incontestable hegemonia històrica del partit que, després de la mort d'Arafat, lidera ara Mahmud Abbas. Governs occidentals i periodistes convencionals han cridat l'atenció simultàniament sobre la importància d'aquestes eleccions i sobre el perill islàmic, naturalitzant així l'atzucac d'unes negociacions mortes (mentre l'indissoluble Sharon, bel·licós pacifista, assassí humanitari, il·lumina des del limb un Israel entendridorament blanc) i atraient la mirada fora i lluny de la realitat sobre la qual s'han instal·lat les urnes.

Per què són tan importants aquestes eleccions? Què es decideix en elles? Què decideix amb el seu vot el poble palestí? D'entrada, convindria assenyalar tot el que no es decideix, tot el que els palestins no van a decidir acudint als col·legis electorals. Els palestins, en efecte, no poden decidir amb el seu vot que els seus xiquets vagen i tornen de l'escola sense ser fustigats o tirotejats; no poden decidir que les seues cases segueixen en peu al tornar les esquenes; no poden decidir que se'ls permeta conrear les seues terres i batollar les seves oliveres; no poden decidir d'on són ni on viuen; no poden decidir que un mur sobtat no els impedeix arribar al seu propi jardí o tornar a veure als seus marits o als seus germans; amb el seu vot no decidiran que centenars de milers de lladres intrusos, segrestadors de les seues aigües i els seus monts, els retornen el furtat i deixen d'insultar-los, colpejar-los o matar-los; no decidiran que uns estrangers feroços deixen de treure als seus fills del llit per a tancar-los en presons medievals, no apallissen als seus marits en les carreteres i els camins i no obliguin a les seues dones a parir entre les pedres; no decidiran que un quilòmetre tinga mil metres ni que una mà tinga cinc dits ni que un cor tinga esperances; el vot d'avui, en definitiva, no decidirà que els palestins estigen votant en la seva pròpia terra, condició de totes les decisions, ni que Palestina existisca, condició de tot govern. Unes eleccions sense país i sense Estat, a les quals s'ha arrencat el principi mateix de la llibertat, són com un pa sense dents o com una frase sense alfabet o com una tendresa sense cos, el que s'ajusta sens dubte al concepte dominant i acceptat de “democràcia”: els desnonats poden jugar a les cartes i els presoners poden votar lliurement. Com recordava fa poc Uri Avneri, el moribund Sharon vota en les eleccions palestines; de fet, és el primer cas conegut en el qual un semimort estranger vota en comicis aliens i ho fa contra l'existència mateixa dels votants; el moribund assassí Sharon ha decidit ja que el resultat de les eleccions d'avui, qualsevol que siga, no alterarà l'obstinada monstruositat del projecte sionista. Les paperetes dipositades en les urnes duen el nom dels futurs morts.

Quin és llavors la importància de les eleccions? Es pot resumir en dos vessants, una material, més aviat lleugera, i altra simbòlica, més decisiva. Sobre el terreny, en el context local i internacional d'aliança contra els justs i els febles, no cap esperar cap avanç cap a l'establiment d'un Estat palestí, no ja conforme als dictats del dret o almenys de l'ONU, sinó ni tan sols diminutament viable. Després d'incomplir els arrogants acords d'Oslo i l'encara més humiliant Full de Ruta, Israel i els EUA, recolzats dòcilment per la UE, van arribar a la conclusió que l'única manera de derrotar definitivament al poble palestí –exhaust però arravassat d'Intifada- era la “de democratitzar” la seva derrota, governant l’ANP a través del corrupte i dividit partit d'Arafat sense fer una sola concessió. Però els límits imposats per la resistència palestina, causa de l'aïllament i de la sospitosa desaparició del rais, revelen avui la impotència d’Al-Fatah, incapaç al mateix temps de satisfer les demandes d'Israel i les del seu poble. Fa uns dies, en una entrevista concedida a El País, Nabil Shaat, viceprimer ministre de l’ANP i símbol de la corrupció del seu partit, donava tres raons per a votar als seus candidats: seguretat, suport econòmic occidental i negociació. Aquestes tres raons, dirigides més a convèncer als EUA, Israel i la UE que als palestins, constituïxen en realitat la millor propaganda a favor de Hamás. La gestió dels serveis de seguretat i dels magres recursos econòmics acusen a Mahmud Abbas no menys que la seua incapacitat negociadora. La necessitat d'una victòria moral no fa oblidar als palestins que la unilateral retirada israeliana de Gaza no els fa guanyar Gaza i els fa perdre part de Cisjordània i que aquesta unilateralitat demostra a més el desdeny d'Israel per tota solució negociada. Fins i tot si la retirada de Gaza, d'altra banda, anés una victòria, el mèrit caldria atribuir-se'l a la resistència armada de Hamás i no l’apocament interessat de l’ANP. En tot cas, el més que improbable triomf del partit islamista només serviria per a radicalitzar el vot israelià en les eleccions del pròxim mes de maig i per a justificar l'enduriment de l'ocupació i la reacció dels EUA, qui ja ha declarat que no acceptarà un govern islamista en Palestina.

Però en altre sentit, les eleccions d'avui representen un triomf musculosamente simbòlic del poble palestí. Al juny del 2002, davant l'anunci d'eleccions presidencials i legislatives per part de Yaser Arafat, l'insubornable Edward Said les desautoritzava per raons semblants a les ací citades, però les reivindicava també com “un clam” popular que s'aixecava contra les mateixes raons que les deslegitimaven. Paradoxalment, el vot dels palestins, del signe que siga, està dirigit avui contra les condicions que ho fan possible. Si per a Israel i els EUA és un joc més, el poble palestí les hi pren de debò; si són antidemocràtiques en la seua arrel, si no posaran fi a l'ocupació, si no decideixen sobre les condicions mateixes de tota decisió en llibertat, el poble palestí ha decidit decidir, per a demostrar que aquests comicis, qualsevol que siga el seu origen i qualsevol que siga el seu resultat, són cosa seua. Aquest és el “missatge” dirigit, al mateix temps, al matrimoni Israel/EUA i a l’ANP. Que Al-Fatah haja hagut d'acceptar la candidatura pactada de Marwan Barghuti, presoner d'Israel i capdavanter del sector més jove, resistent i renovador del partit, demostra que el poble palestí no està disposat a fer més concessions ni a l'ocupant ni als seus dirigents. Que Hamás haja vist augmentar el seu suport vertiginosament en els últims anys i puga arribar a ara fins a un 30% dels escons en disputa (segons les enquestes) prova igualment, ens agrade o no, que el poble palestí no està disposat a assumir la “democràcia” com el simple referendament d'una derrota decidida des de la Casa Blanca o des d'un hospital de Tel-Aviv. En aquest sentit, l'única lliçó esperançadora que pot extreure's d'aquests comicis és la que els palestins estan decidits a utilitzar fins i tot la “democràcia” colonial, de biaix dels partits i per sobre d'ells, per a expressar la seua voluntat sobirana de resistència. Per diferents raons, tant la política d’Al-Fatah com la de Hamás són contraproduents i negatives, però el suport a A Al-Fatah i a Hamás són justs, legítims i democràtics. Personalment preferiria que els palestins votaren majoritàriament a Palestina Independent o al FPLP, però tots els vots, en aquest cas, són vots del poble palestí al propi poble palestí i així hem d'interpretar-los.

Això en realitat és part de la tragèdia. Sense la “democratització” d'Israel –és a dir, sense la seua autodisolució i reconstitució democràtica-, sense el suport dels israelians no-sionistes, sense la lluita de tots els antiimperialistes del món, els palestins sols no podran vèncer; però ni tan sols tota la barbàrie reunida del planeta i tota la seua indiferència juntes podran derrotar-los. Aquest equilibri fatal entre la impossibilitat de la victòria i la impossibilitat de la derrota garanteix l'atrocitat d'un drama interminable, quotidià i cada vegada més terriblement “igualitari” del que tots –uns més i altres menys- som responsables i que, ens adonem o no, amenaça a tots per igual.

.
Article a Rebelión: pitja aquí.
Article original a Gara: pitja aquí.
.