dijous, 28 de juliol del 2005

Normals terroristes

[Aquesta traducció no és meva, sinó la que van publicar al periòdic l'Avanç en la seva edició del dia 28 de juliol de 2005]

El filòsof Santiago Alba Rico (Madrid, 1960) reflexiona en aquest article, originalment publicat al periòdic basc Gara sobre el fenòmen de la normalitat del terrorisme i de la normalitat dels actes de l’Occident, arran dels atemptats de Londres. En aquests temps de pensament únic, L’Avanç reprodueix aquest article traduït al català, com aportació al debat sobre el nou ordre internacional, la guerra permanent i el suposat fenomen del “xoc de civilitzacions”.

Simplifiquem les altíssimes aspiracions de la Civilització: volem més aigua, més llum, més petroli, més carn, més cotxes, més mòbils, més televisors i volem, a més, tenir raó, ser més bons, més justs, donar lliçons, concentrar una moral superior. Per a tenir més aigua, més llum, més carn, més petroli, hem de bombardejar ciutats, ocupar països, sostenir dictadors, serrar quotidianament, minuciosament, els grans manaments que ens hem donat; per a tenir raó, per a ser més bons, més justs, per a donar lliçons i seguir concentrant una moral superior hem d'enganyar-nos. Estem a punt d'arribar a la perfecció en tots els terrenys; el nostre poder és ja tan fabulós que podem destruir el món i podem al mateix temps perdonar-nos.

Reivindiquem el nostre dret a entristir-nos, a enfadar-nos, a honrar a les nostres víctimes, a merèixer compassió, a l'atenció d'un psiquiatra, a no tenir mai, passe el que passe, cap responsabilitat. Però el nostre dret a la innocència, en un món en el qual som més forts, més rics, més influents, exigeix desplaçar als altres permanentment fora de la humanitat comuna: si la tristesa d'un israelià és natural, la d'un palestí és un parany; si la ràbia d'un londinenc és justa, la d'un iraquià és ideològica; si el dolor d'un madrileny ens afecta, el d'un afganès ens deixa indiferents; si el divorci d'un novaiorquès mereix un psicòleg, a un bolivià o a un haitià la misèria no els pot deixar cap petjada; si nosaltres no hem fet mai gens, si no podem retreure'ns gens, si no som responsables de res, és que gairebé tots els altres, per activa o per passiva, són uns malvats.

11-S, 11-M, 7-J, bombes en NY, a Madrid, a Londres (o aquestes altres, també anti-occidentals, en Bali i Sharm-i-Sheikh): a mesura que «la guerra mundial contra el terrorisme» revela tot el seu fracàs, només per generar més terrorisme; a mesura que els occidentals vam rebre a casa un percentatge mínim de la por i el dolor que generem en altres parts a gran escala; a mesura que el perill s'agreuja per a tots, més insistim en l'evidència de la nostra puresa civilitzada. Amb una recurrència gairebé pasmosa, des de fa unes setmanes totes les anàlisis relacionades amb els atemptats de Londres giren entorn de qüestions que la seva aparent impersonalitat acadèmica ja ens protegeix d'altres preguntes: «Què pensa un terrorista?», «Com es produeix un fanàtic?», on la nostra innocència planetària i la nostra superioritat moral es manifesten i es confirmen en la possibilitat mateixa d'aquesta científica curiositat intel·lectual («Què pensa un cavall?» o «Com es produeix un tsunami?»). L'assumpte és que ni nosaltres ni els nostres governants som responsables de res. Per a absoldre'ns hem de psicologitzar els motius dels terroristes, despenjar-los fora de la història en els abismes de la ideologia o de la metafísica. El que va pretendre Aznar en el 2004 davant l'escàndol de la majoria, després del 7-J ho repeteixen els més sensats intel·lectuals (Enrique Krauze o Olivier Roy, per exemple) i ho acceptem gairebé tots sense resistència: no hi ha cap relació, es repica, entre l'ofensiva islamista i la invasió de l'Iraq, com ho demostra el fet que EEUU només va envair aquest país després del 11-S. Deixem a un costat la il·lusió eficaçment induïda d'un punt auroral, un «zero» de la Història abans del qual no hauria ocorregut res i que instituiria el dret original a qualsevol forma de resposta; del que no s'adonen els que insisteixen en la desconnexió entre el terrorisme islamista i la invasió de l'Iraq és que, al trencar aquesta relació, estan despullant els EEUU de tot pretext honorable i «civilitzat», i justificant paradoxalment la ràbia d'aquells, terroristes o no, vam considerar completament inadmissible l'imperialisme nord-americà. Si no hi ha cap relació entre el terrorisme i la invasió de l'Iraq, per què llavors EEUU va envair l'Iraq? Si no volem fer història, si preferim evitar, si de cas, les anàlisis econòmiques i socials, resignem-nos a acceptar, almenys, que tenim dos problemes i no només un: el d'un terrorisme injustificat que vola vagons de metro a Londres per pura «perversió ideològica» i el d'un imperialisme injustificat que envaeix països i bombardeja ciutats i empresona i tortura per «pura perversió econòmica». En víctimes humanes, en dany moral, en conseqüències legals, la diferència entre ambdós és tan gran que, fins i tot si arribem a la conclusió que no guarden cap relació entre si, una ment ordenada i assenyada (també occidental) no deuria tenir dubtes sobre quin mereix tota la nostra prioritat.

Però com es tracta de tenir més petroli i de ser més bons, absolem l'imperialisme que tant ens beneficia i psicologitzem el terrorisme que podria obligar-nos a reflexionar. Per això, contra les bombes de NY, de Madrid i de Londres, no podem concebre sinó solucions que asseguren, al mateix temps, els nostres privilegis i la nostra superioritat moral. Una, material, és la de demanar més policies, més lleis d'excepció, més vigilància capil·lar, encara a risc de gangrenar per a sempre el concepte mateix de democràcia. L'altra, màgica, la d'aquesta Aliança de Civilitzacions que pretén posar d'acord als homes sense tocar més que amb paraules la «bretxa» terrible que separa a les societats: «un esforç de la comunitat internacional per a eliminar i superar perjudicis, dolents entesos, percepcions errònies i divisions que podrien ser una amenaça potencial per a la pau mundial». El problema que es sobreentén és que els nens bombardejats de Faluya «perceben» malament les nostres intencions, «malentenen» els nostres propòsits: cal convèncer-los, doncs, que som bons. Per això parlarem amb els seus sheikhs, els seus imames i els seus dictadors i els demanarem que facen un esforç addicional de propaganda i repressió. No volem acceptar que, si hi ha realment un problema de «coneixement», és el que a l'Iraq, en Palestina, a Llatinoamèrica se'ns coneix molt bé: «de nosaltres els civilitzats», deia Anatole France fa ja cent anys, «els bàrbars només coneixen els nostres crims». El trist entusiasme de Kofi Anan vers la proposta de Zapatero només demostra la terrible claudicació de l'ONU i l'acceptació que els conflictes es decideixen al marge del Dret internacional. A ningú se li ha ocorregut ni tan sols la solució molt moderada, abans de recórrer a la màgia, que les Nacions Unides exigeixen l'aplicació de tots els seus principis i resolucions.

La pregunta arrogant i auto-exculpatòria «què pensen els cavalls?» ha anat acompanyada en aquests dies de l'estupor occidental de descobrir que els cavalls que van volar el metro de Londres eren, després de tot, cavalls normals: joves integrats, bons veïns, senzills treballadors dels quals ningú hagués pogut sospitar gens. Com unes persones normals poden sentir tanta indiferència davant el dolor dels seus semblants? Diré que l'estupor em deixa estupefacte. La resposta és tan òbvia com inquietant: aquests joves se semblen ja bastant a nosaltres. Hem aconseguit que gairebé tots els cavalls del món pensin i es comportin com els nostres cavalls occidentals. La normalitat dels terroristes de Londres, no és la nostra pròpia normalitat? Persones normals, bons veïns i virtuosos pares de família eren els alemanys que veien passar els vagons camí d’Auschwitz; persones normals, bons veïns i virtuosos pares de família, eren els nazis que gestionaven el transport de jueus als lager; persones normals, bons veïns i virtuosos pares de família, eren els nord-americans que van llançar la bomba sobre Hiroshima; persones normals, bons veïns i virtuosos pares de família, eren els xilens i argentins que llançaven des d'avions els seus compatriotes i els quals ho sabien o intuïen i no deixaven de fer la compra; persones normals, bons veïns i virtuosos pares de família són els marines que es diverteixen apallissant iraquians i fotografiant el seu dolor; persones normals, bons veïns i virtuosos pares de família són aquells que, com Aznar, van dir: « hi havia vida abans de la crisi de l'Iraq i hi haurà vida després de la crisi de l'Iraq» i després van anar a inspeccionar la reconstrucció dels hospitals de Bagdad que ells mateixos havien destruït; persones normals, bons veïns i virtuosos pares de família són tots aquells que accepten amb naturalitat que la seua comoditat val més que els dos braços de l’Ali Ismail i la vida dels set membres de la seva família. Som tots un poc, bastant normals, com els joves terroristes de Londres.

Pocs dies després del tsunami de desembre, alguns turistes anglesos es banyaven en una platja d'Indonèsia i bevien els seus còctels refrescants protegits per un filat darrere del qual centenars d'orfes allargaven les mans enmig d'una escombrera de cadàvers. Les agències angleses, per a no perdre massa diners, havien abaratit els viatges a la pobra terra martiritzada i els turistes havien aprofitat les ofertes. Segons les seves pròpies declaracions, estaven «ajudant a reconstruir el país». Ho «reconstruïen» entre runes, sota el sol, gaudint plàcidament d'unes merescudes vacances, sense que el dolor confrontat alterés les seves digestions. Que algun filòsof d'”El País” m'explique quin és la diferència moral entre la normalitat dels turistes i la normalitat dels terroristes. Hi ha, em temo, massa persones normals en aquest món.

.
Article publicat a Rebelión: Normales terroristas.
Traducció original a l'Avanç: pitja aquí.
.