dijous, 24 de febrer del 2011

Del món àrab a l'Amèrica Llatina - Què passa amb Líbia?

Tenim la impressió que un gran procés emancipador mundial pot veure's avortat per la implacable ferocitat de Gaddafi, la intervenció estatunidenca i la poca clarividència d'Amèrica Llatina. Descriuríem així la situació: en una zona del món lligada de nou per fortes solidaritats internes i de la que només s'esperava letargia o fanatisme ha sorgit una onada d'alçaments populars que amenaça de fer caure, un darrere l'altre, tots els aliats de les potències occidentals a la regió. Amb independència de les moltes diferències locals, aquests alçaments tenen alguna cosa en comú que, per cert, els distingeix radicalment de les "revolucions" rosades i taronges promogudes pel capitalisme en l'òrbita ex soviètica: demanen democràcia, sí, però lluny d'estar fascinades per Europa i els EUA són dipositàries d'una llarga, arrelada, radical tradició antiimperialista forjada al voltant de Palestina i Iraq. No hi ha en els alçaments populars àrabs cap senyal de socialisme, però tampoc d'islamisme ni —el més important— de seducció eurocèntrica: es tracta d'una revolta econòmica i alhora d'una revolució democràtica, nacionalista i anticolonial, fet que obre de sobte, quaranta anys després de la seva derrota, una inesperada oportunitat per a les esquerres socialistes i panarabistes de la regió.

L'Amèrica Llatina progressista, els processos emancipadors pioners de la qual constitueixen l'esperança de l'antiimperialisme mundial, hauria de donar suport en aquests moments al món àrab sense reserves, avançant-se a l'estratègia de les potències occidentals, desbordades pels esdeveniments i a les que Gaddafi està donant l'oportunitat d'un retorn —militar potser, però sobretot propagandístic— com a paladí dels drets humans i de la democràcia. Aquest discurs és poc creïble en aquesta zona del món, on Fidel i Chávez gaudeixen d'un enorme crèdit popular, però si Amèrica Llatina s'alinea, per activa o per passiva, amb el tirà, no només els contagiosos avenços populars, que s'acosten ja a Europa i s'han traslladat a Wisconsin, es veuran irremeiablement detinguts, sinó que es produirà una nova fractura en el camp antiimperialista que els EUA, sempre vigilants, rellotgers del món, aprofitaran per a recuperar el terreny perdut. Una mica d'això pot estar passant ja com a resultat d'una combinació de desconeixement i d'antiimperialisme esquemàtic i sumari. Els pobles àrabs, que tornen a l'escena de la història, necessiten el suport dels seus germans llatinoamericans, però és sobretot la relació de forces mundial la que no pot permetre's una vacil·lació per part de Cuba i Veneçuela sense que Cuba i Veneçuela en pateixin també les conseqüències i les pateixin amb ells l'Amèrica Llatina i les esperances de transformació a nivell planetari.

Podem al·legar que sabem poc del que passa a Líbia i sospitar de les condemnes occidentals, mediàtiques i institucionals, dels últims dies. Podem quedar-nos en això. Els imperialistes són més intel·ligents. Ells, que tenen molts interessos concrets a la zona, han defensat fins al final als seus dictadors, però quan han comprès que eren insostenibles els han deixat caure i han escollit una altra estratègia: donar suport a processos democràtics controlats, seleccionar minories postmodernes com a motor de canvis limitats i desplegar sense pudor, sabent que la memòria és curta i els reflexos de l'esquerra molt immediats, un nou arc de Sant Martí de retòrica democràtica. Caldrà oposar-se a qualsevol ingerència occidental, però no crec, sincerament, que l'OTAN envaeixi Líbia; el que sí que ens sembla és que aquesta amenaça, tot just apuntada, té l'efecte d'enredar i esborrallar el camp antiimperialista, i això fins al punt de fer-nos oblidar una cosa que sí hauríem de saber: qui és Gaddafi. Oblidar pot produir almenys tres efectes terribles: trencar els lligams amb els moviments populars àrabs, donar legitimitat a les acusacions contra Veneçuela i Cuba i "represtigiar" el molt danyat discurs democràtic imperialista. Tot un triomf, sens dubte, per als interessos imperialistes a la regió.

Gaddafi ha estat durant els últims deu anys un gran amic de la UE i dels EUA i dels seus dictadors aliats a la zona. Només cal recordar les incendiàries declaracions de suport del Calígula libi al deposat Ben Alí, a les milícies del qual molt probablement va proporcionar armes i diners durant els dies posteriors al 14 de gener. Cal recordar també la dòcil col·laboració de Gaddafi amb els EUA en el marc de l'anomenada "guerra antiterrorista". La col·laboració política ha anat acompanyada d'estrets vincles econòmics amb la UE, inclosa Espanya: la venda de petroli a Alemanya, Itàlia, França i els EUA ha estat paral·lela a l'entrada a Líbia de les grans companyies occidentals (l'espanyola Repsol, la britànica British Petroleum, la francesa Total, la italiana ENI o l'austríaca OM), per a no parlar dels suculents contractes de les constructores europees i espanyoles a Trípoli. D'altra banda, França i els EUA no han deixat de proporcionar armes per a què ara mati des de l'aire el seu propi poble, seguint l'exemple de la Itàlia imperial des de 1911. L'any 2008, l'ex secretària d'Estat Condoleeza Rice ho va deixar molt clar: "Líbia i els Estats Units comparteixen interessos permanents: la cooperació en la lluita contra el terrorisme, el comerç, la proliferació nuclear, Àfrica, els drets humans i la democràcia".

Quan Gaddafi va visitar França el desembre de 2007, Ayman El-Kayman va resumir la situació en un paràgraf que reprodueixo aquí: "Fa gairebé deu anys, Gaddafi va deixar de ser per l'Occident democràtic un individu poc recomanable: per tal que el traguessin de la llista estatunidenca d'Estats terroristes va reconèixer la responsabilitat en l'atemptat de Lockerbie; per a normalitzar les seves relacions amb el Regne Unit, va donar els noms de tots els republicans irlandesos que s'havien entrenat a Líbia; per a normalitzar-les amb els Estats Units, va donar tota la informació que tenia sobre els libis sospitosos de participar en la jihad al costat de Bin Laden i va renunciar a les seves "armes de destrucció massiva", a més de demanar a Síria que fes el mateix; per a normalitzar les relacions amb la Unió Europea, es va transformar en guardià dels camps de concentració on hi ha tancats milers d'africans que es dirigien a Europa; per a normalitzar les seves relacions amb el seu sinistre veí Ben Ali, li va lliurar alguns opositors refugiats a Líbia".

Com es pot veure, Gaddafi no és ni un revolucionari ni un aliat, ni tan sols tàctic, dels revolucionaris del món. El 2008 Fidel i Chávez (al costat de Mercosur) van denunciar justament l'anomenada "directiva de la vergonya" europea que reforçava la ja molt severa persecució a Europa de la humanitat nua de les pasteres i els murs. De tots els crims de Gaddafi potser el més greu i el menys conegut és la seva complicitat en la política migratòria de la UE, particularment italiana, com botxí d'emigrants africans. Qui vulgui una àmplia informació sobre el tema pot llegir “Il Mare di mezzo”, del valent periodista Gabriele del Grande, o acudir a la seva pàgina web, Fortresseurope, on es recullen alguns documents esgarrifosos. Ja l'any 2006 Human Rights Watch i Afvic denunciaven els arrestos arbitraris i les tortures en centres de detenció libis finançats per Itàlia. L'acord Berlusconi-Gaddafi de 2003 es pot llegir complet a la pàgina de Gabriele del Grande i les seves conseqüències es resumeixen de manera succinta i dolorosa en el crit de Farah Anam, fugitiva somali dels camps de la mort libis: "Prefereixo morir al mar que tornar a Líbia". Malgrat les denúncies que parlen de veritables pràctiques d'extermini —o precisament per elles, ja que demostren l'eficàcia de Gaddafi com a guardià d'Europa— la Comissió Europea va signar a l'octubre una "agenda de cooperació" per a la "gestió dels fluxos migratoris" i el "control de les fronteres", vàlid fins al 2013 i acompanyat del lliurament a Líbia de 50 milions d'euros.

La relació d'Europa amb Gaddafi ha fregat la submissió. Berlusconi, Sarkozy, Zapatero i Blair el van rebre amb abraçades el 2007 i el mateix Zapatero el va visitar a Trípoli el 2010. Fins i tot el rei Joan Carles es va desplaçar a Trípoli el gener del 2009 per promocionar-hi les empreses espanyoles. D'altra banda, la UE no va dubtar a humiliar-se i disculpar-se públicament el 27 de març de 2010 a través del llavors ministre espanyol d'Afers Exteriors, Miguel Ángel Moratinos, per haver prohibit a 188 ciutadans libis l'entrada a Europa arran del conflicte entre Suïssa i Líbia per la detenció d'un fill de Gaddafi a Ginebra acusat de maltractar el seu personal domèstic. Encara més: la UE no va emetre la menor protesta quan Gaddafi va adoptar represàlies econòmiques, comercials i humanes contra Suïssa ni quan va efectuar una crida a la guerra santa contra aquest país ni quan va declarar públicament el seu desig que fos escombrat del mapa.

I si ara aquests amics imperialistes de Gaddafi —que veuen com el món àrab es volteja sense la seva intervenció— condemnen la dictadura líbia i parlen de democràcia, llavors nosaltres vacil·lem. Apliquem les plantilles universals de la lluita antiimperialista, amb les seves teories de la conspiració i la seva paradoxal desconfiança cap als pobles, i demanem temps pera què es dissolgui el núvol de pols que aixequen les bombes llançades des de l'aire —per tal d'estar segurs que sota no hi ha un cadàver de la CIA. Això quan no donem suport directament, com fa el govern de Nicaragua, a un criminal el contacte més lleuger amb el qual només pot tacar per sempre qualsevol que es reclami d'esquerres o progressista. No és l'OTAN qui està bombardejant els libis sinó Gaddafi. "Fusell contra fusell" és la cançó de la revolució; "míssil contra civil" és una cosa que no podem acceptar i que, encara abans de fer-nos-en preguntes, hem de condemnar amb tota la energia i indignació. Però fem-nos-en també les preguntes. Perquè si ens en fem preguntes, les respostes que tenim —per poques que siguin— demostren a més de quin costat han d'estar en aquests moments els revolucionaris del món. Tant de bo caigui Gaddafi —avui millor que demà— i l'Amèrica Llatina comprengui que el que passa en aquests moments en el món àrab té a veure, no amb els plans maquiavèlics de la UE i els EUA (que sens dubte maniobren a l'ombra), sinó amb els processos oberts a la Nostra Amèrica, la de tots, la de l'ALBA i la dignitat, des de principis dels anys 90, seguint el camí de la Cuba de 1958. L'oportunitat és gran i pot ser l'última per a revertir definitivament l'actual relació de forces i aïllar a les potències imperialistes en un nou marc global. No caiguem en un parany tan fàcil. No menyspreem els àrabs. No són socialistes, no, però en els dos últims mesos, de manera inesperada, han deixat al descobert la hipocresia de la UE i els EUA, han expressat el seu desig d'una democràcia autèntica, lluny de tot tutela colonial, i han obert un espai per a posar en dificultats des de l'esquerra els intents de reconversió, també territorial, del capitalisme. És l'Amèrica Llatina de l'ALBA, la del Che i Playa Girón —el prestigi de les quals estava intacte fins ahir en aquesta zona— la que ha de donar suport al procés abans que el rellotger del món torni a fer girar les manetes cap enrere i en favor seu. Els països capitalistes tenen "interessos", els socialistes només "límits". Molts d'aquests "interessos" estaven amb Gaddafi, però cap d'aquests "límits" té res a veure amb ell. És un criminal i a més un destorb. Si us plau, companys revolucionaris d'Amèrica Llatina, els companys revolucionaris del món àrab estan demanant que no li doneu suport.

—Article original: Del mundo árabe a América Latina.