Tot és dolor, tot és orgasme

Quan es compleixen sis anys de la invasió, ocupació i destrucció d'Iraq, amb més d'un milió de morts i 5 milions de desplaçats en un país avui sense metges ni mestres ni poetes, desproveït de serveis mínims, famolenc i malalt, entregat a fanàtics i criminals, abandonat a la seva sort per la resta del món, que està més pendent del menú del G-20 o del vestuari de Hillary Clinton, només la Konami Digital Entertaintment ens retorna a la memòria l'existència d'aquell horror distant. A l'empresa estatunidenca no l'importa guanyar diners si és per a augmentar la insensibilitat; no li importa vendre els seus productes a tot el món si és per a disminuir la consciència. Amb un esforç combinat d'erudició i mestratge tècnic, recollint imatges d'arxiu i testimonis de protagonistes, inspirant-se en Shakespeare i Hemingway, l'empresa ha creat el videojoc “Sis Dies a Faluja”, que permet els seus usuaris experimentar minut a minut les emocions del fòsfor blanc i l'execució de presoners, enmig d'estrèpits tan falsos que semblen reals, amb gràfics tan impossibles que semblen autèntics. Resignats a fer-se rics amb la condició de danyar més ments, transigint a la fama a canvi de degradar una mica més els esperits, els creadors de Sis Dies a Faluja afronten el repte —diu Peter Tamte, president de la companyia— de “presentar els horrors de la guerra en un joc que és alhora molt divertit”. ¿Potser ens semblaran més horribles els horrors o més divertida la diversió? ¿Ens horroritzarà divertir-nos o ens divertirà horroritzar-nos? ¡Quin horror el plaer de matar! ¡Quin plaer l'horror de matar! La primera conquesta de Faluja el novembre del 2004, poc creïble, va inspirar aquesta versió original que la propera conquesta de Faluja imitarà; els marines que van participar en la primera conquesta de Faluja, assessors avui de Konami Digital Entertaintment, es van sacrificar per a què els marines que conquereixin per segon cop Faluja —onsevulga que sigui— hagin pogut destruir-la en un joc real abans de destruir-la en una realitat recreativa.

Mentre a Espanya 5.000 nous aturats se sumen cada dia a les llistes de la INEM i les classes mitjanes recorren als menjadors municipals, mentre als EEUU 663.000 treballadors perdien els seus llocs de treball durant el mes de març i milers de persones són quotidianament desallotjades de les seves cases, només la cadena de televisió Fox afronta i intervé decisivament en la crisi econòmica mundial. Resignada a veure augmentar els seus índexs d'audiència amb la condició d'imitar Neró, transigint a la riquesa si és per a donar suport i estimular l'esclavitud, el canal estatunidenc estrenarà en les properes setmanes un nou reality show de nom “Algú ha d'anar-se'n”. A l'antiga Roma els espectadors del circ gaudien veient com els esclaus es mataven els uns als altres i s'acarnissaven entre si per a poder sobreviure fins a la propera batalla; els espectadors estatunidencs —i ben aviat espanyols— gaudiran veient com els treballadors de les empreses en crisi decideixen entre ells, contra ells mateixos, qui ha de ser acomiadat per a estalviar despeses a l'amo de la companyia o, el que és el mateix, qui ha de sobreviure fins al proper acomiadament. A l'empresa holandesa Endemol, contractada per a la producció, no l'importa haver de revaloritzar la seva cotització en borsa si és per a menysprear les víctimes del capitalisme; a la Fox ni l'importa superar en audiència a la CNN si és per a degradar, humiliar i desmobilitzar els treballadors amenaçats. Mike Darnell, el geni de la telerrealitat de Fox, va declarar al Washington Post sense cap mena de rubor que està “convençut de què els milions d'estatunidencs que temen perdre la seva feina o ja l'han perduda s'enganxaran a la televisió per a seguir la sèrie”. Programa d'esclaus per a esclaus, el nombre d'espectadors augmentarà a mesura que la crisi s'agreugi; programa d'infeliços per a infeliços, la crisi proporcionarà així als rancuniosos l'exutori emotiu d'una venjança dirigida —no cap als responsables, no, exclosos de les deliberacions— sinó cap als que encara sobreviuen a les urpades del capitalisme. La crisi, després de tot, paga la pena: uns hi guanyen molts diners i d'altres senten el plaer de perdre-ho tot davant de les càmeres o el de veure d'altres seguir el mateix destí en la pantalla.

“Sis dies a Faluja” i “Algú ha d'anar-se'n” són amb prou feines dues mostres d'un rutinari “estat del món i estat de l'ànima”, per evocar la definició que feia Kafka del capitalisme. En ambdós casos, acceptem com a natural, com a normal, com a desitjable, com a inevitable, una realitat que mai és tan horrible com per a què —mitjançant un gag visual— no ens proporcioni també plaer. El capitalisme indemnitza cada horror real amb un joc molt més real encara; compensa cada dolor autèntic amb un plaer de ficció encara més intens i molt més autèntic. Les revolucions no fetes prolonguen el patiment i aproximen l'apocalipsi, però és que el patiment i l'apocalipsi constitueixen el millor de la programació. Matar, matar-se, fer mal, fer-se mal, no indueixen a la revolta; reclamen senzillament noves dosis. Tot és Apocalipsi; tot és orgasme.

-Article original: Todo es dolor, todo es orgasmo.

Prohibit viatjar: una breu reflexió sobre el turisme (i els cubans)

En la tradició occidental, Ulisses fixa per a sempre l'experiència radical del viatger que, contra tots els obstacles i totes les temptacions, afrontant tempestes, monstres i amenaces de mort, després de travessies sense fi i contratemps en cadena, assoleix finalment el seu destí. Perquè Ulisses ha viatjat, el seu país ha canviat; perquè Ulisses ha viatjat, ell mateix ha canviat tant que ha esdevingut irreconeixible. Anomenem viatge la mutació simultània de l'espai i del subjecte; és a dir, la impossibilitat de tornar al mateix lloc i de tornar a ser el mateix o, fins i tot, la impossibilitat mateixa del retorn.

Uns 175 milions de persones a tot el món fan o han fet el viatge d'Ulisses. Han lluitat durant anys contra el mar i contra el desert, s'han jugat i fins i tot perdut la vida, s'han vist empesos, rebutjats, atonyinats, engarjolats, abans d'assolir el seu destí. Quan ho han aconseguit, ningú no els estava esperant per a celebrar la seva fita ni per a recollir el testimoni de les seves aventures. Per què? Què és el que vol aquesta gent? Per a què tot aquest esforç? Per què tot aquest rebuig? Perquè volen ser paletes a Europa i enviar una mica de diners a les seves famílies.

Uns 700 milions de persones —les mateixes cada any— passen d'un avió a un hotel a un museu a un restaurant a una botiga de souvenirs, sense sortir mai de l'estret passadís de l'experiència estàndard, i per això exigeixen, i obtenen, somriures, aplaudiments, reconeixement i protecció. Per què? Què és el que vol aquesta gent? Per què els estimem tant? Perquè volen fer-se una fotografia?

Al contrari del que pugui semblar, al capitalisme no li agraden els viatgers. Una paradoxa íntima l'obliga a vendre a tothom —i porta tothom a consumir— la mateixa experiència exclusiva ; una paradoxa íntima el porta a vendre a tothom —i porta tothom a consumir— la mateixa aventura immobilitzadora. El viatge d'Ulisses està prohibit. Però cal transportar mercaderies i consumidors ininterrompudament; cal transportar mercaderies i consumidors ininterrompudament sense que res no passi, sense que res no es mogui. L'única manera de tornar sempre al mateix lloc i de ser sempre la mateixa persona és no haver estat mai enlloc. Aquest “enlloc” s'anomena televisió; aquest “enlloc” s'anomena també turisme.

El capitalisme ha disposat una enorme, sofisticada i molt poderosa maquinària per tal d'impedir els viatges. Ha convertit de fet la prohibició del viatge en un dels negocis més rendibles del planeta. Enmig de la crisi rampant, els ingressos pel turisme internacional van augmentar un 5,6% l'any 2008 fins a arribar als 850.000 milions de dòlars; és a dir, el 30% de les exportacions internacionals de serveis. L'Organització Mundial del Turisme preveu per a l'any 2020 fins a 1.600 milions de desplaçament turístics internacionals per tot el món. Potser hauríem d'alegrar-nos-en, encara que la imatge resulta menys esparançadora i optimista si ens imaginem 1.600 milions de llagostes voraces o 1.600 milions de marines fotògrafs —com estampides d'animals fagoscòpics— reclamant als natius, i imposant-los-el, el seu veritable país.

L'any 1867, l'escriptor francès Teophile Gautier va visitar Egipte i en va quedar molt decebut: no s'assemblava gens a “l'autèntic” Egipte, el de l'Exposició Universal de París de 1855. Des de llavors, la indústria de la prohibició del viatge s'ocupa de què els destins turístics s'assemblin a si mateixos; de què les ciutats, els paisatges i els souvenirs consumits s'ajustin a la realitat establerta —com per l'eidos platònic— en el catàlegs de viatges. El 1888, la casa Kodak va inventar el carret de paper i va democratitzar per tant la fotografia amb un eslògan publicitari que resumeix molt bé la contribució del turista-consumidor a la cultura universal: “vostè prem el botó, nosaltres farem la resta”. Durant segles, militars, sacerdots i empresaris han destruït i reconstruït sense parar els països de l'anomenat Tercer Món per a què les seves prolongacions pacífiques puguin avui fotografiar l'Egipte veritable, el Senegal autèntic, la Índia genuïna, el Marroc original. La paradoxa del colonialisme és que ha imposat no només la modernitat a les seves colònies; els ha imposat també les seves tradicions autòctones i els seus costums mil·lenaris.

El cost econòmic i ecològic del turisme de masses és altíssim: el capitalisme no pot immobilitzar el viatger sense traslladar-lo d'un costat a un altre en mitjans de transport que depenen del petroli; no pot produir la “veritable còpia” dels països visitats sense desplaçar poblacions, destruir manglars i selves, alterar els paisatges, estimular l'especulació i accelerar la construcció d'hotels i d'instal·lacions gairebé sempre incompatibles amb els recursos i necessitats dels nadius. Però més greu que tot això —perquè n'és també la condició— és el cost antropològic, cultural, humà del turisme. “Vostè prem el botó i nosaltres farem la resta” és una frase que exposa molt bé la continuïtat consumista entre l'espectador de televisió, el turista i el pilot d'un bombarder. La nostra vida discorre “enlloc” i mai no ens passa “res”. Turisme i guerra es confonen de tal manera en aquesta negació radical del món que els torturadors d'Abu Ghraib creuen estar fent turisme a Iraq i per això es fotografien amb les seves víctimes assassinades mentre que els turistes occidentals a Egipte o Senegal són alhora marines invasors i presoners consumidors. Marines perquè prolonguen, alimenten i confirmen relacions de dependència neocolonial; presoners perquè (al contrari que Ulisses i els immigrants, els veritables viatgers) són passivament traslladats, apletats, alimentats, de vegades fins i tot tatuats, i en qualsevol cas tancats en camps de concentració de luxe des d'on es mengen el món sense mirar-lo ni entendre'l; sense ni tan sols fregar-lo.

Un amic —ho he explicat d'altres vegades— ha proposat la firma del Protocol del Quiet, un acord internacional en virtut del qual tots els homes, en néixer, rebrien una quota limitada de quilòmetres per a desplaçar-se pel món. En aquesta “altra societat possible”, un cop exhaurit aquesta quota, només es permetrien els viatges d'aprenentatge i de solidaritat (i, és clar, els d'amor autèntic i amistat autèntica). Aquest és el model vigent a Cuba des de fa cinquanta anys, com ho demostren els soldats a Angola i els metges a tots els punts del planeta. Podria ser que sota el capitalisme resulti molt desitjable ser immobilitzat en avions, hotels, botigues i restaurants estrangers, però no anomenem això “viatjar”. Diguem com a mínim la veritat. I la veritat és que els cubans, de vegades justificadament insatisfets, han viatjat i segueixen viatjant molt més que tots els altres pobles del món. Els espanyols, que som a tot arreu, en realitat no hem sortit encara de les nostres cases. I des d'elles fotografiem ruïnes antigues i ruïnes fresques.

-Article original: Prohibido viajar.

Europa: la dignitat de la submissió (Conferència sobre el racisme)

Finalment les potències europees van fer dilluns passat el gest enèrgic, digne i civilitzat que tots estàvem esperant. Com a esquerrans justiciers, sense por a les conseqüències, posant el seu honor i la seva consciència per damunt dels protocols, afirmant públicament el seu suport insubornable als alts valors encarnats en la nostra història, els representants de la UE no van dubtar en boicotejar una reunió internacional en què la infàmia pretenia aixecar la veu. Es van aixecar dels seus seients i van desfilar d'un en un, el cap alçat, l'alçada desafiant, cap a la sortida.

Europa havia aguantat ja massa. Havia tolerat —per exemple— la invasió de Panamà, la doble destrucció d'Iraq, el bombardeig del Sudan, els bombardejos sobre el Pakistan, el linxament del Líban, els assassinats d'Uribe a Colòmbia, les presons secretes de la CIA, etc, perquè eren realment destructives. Havia tolerat també les declaracions de Bush sobre Iraq i els falsos testimonis sobre els Balcans, com ha tolerat les calúmnies contra Chávez, Fidel o Evo Morales, perquè eren mentida. Però tot té un límit, i si algú diu la veritat, i sense matar ningú, heus aquí per fi la ocasió per a protestar!

Contra la veritat, “no es possible cap compromís”, va afirmar Bernard Kouchner. Tan bon punt es pronunciés la veritat, “teníem la consigna d'abandonar la sala”, va assegurar Javier Garrigues. Si es deia la veritat, “no pensàvem tolerar cap mena d'abús”, havia declarat la presidència txeca de la UE. Com comparegués la veritat, teníem l'obligació de silenciar “aquell discurs d'odi”, va dir Sarkozy. Tot aquell que digui la veritat, va encoratjar el secretari general de l'ONU, Ban Ki-Moon, esdevé culpable “d'acusar, dividir i incitar”.

Si no es mata o es menteix, els europeus ens indignem. És natural. La veritat és més “incendiària” que els incendis; és més “extremista” que el fòsfor blanc; és més “violenta” i “provocativa” que la mutilació d'un nen. Ahmadineyad, president d'Iran, va pujar a la tribuna i va dir serenament: “Israel és racista”. Els representants europeus van llançar-se-li al damunt: “violent, radical, antisemita”. L'estratègia legitimadora d'Israel, senzilla i brutal, s'inscriu en la més afinada tradició europea: matar, escorxar, massacrar amb elegància i sense escarafalls i tot seguit escandalitzar-se davant de la denúncia, que posa fi a tota possibilitat de diàleg. Dir que las crítiques d'Ahmadineyad no són constructives és el mateix que dir que les bombes d'Israel no són destructives. Entre dos bombardejos constructius, les denúncies destructives d'Ahmadineyad tot ho destrueixen. I Europa, molt justament, s'indigna no pel racisme d'Israel, que acaba de produir 1400 morts a Gaza, sinó per les denúncies d'Ahmadineyad, aquell racista que acusa de racisme els assassins de racistes palestins. Israel no és racista: només mata racistes que, altrament, podrien cometre el crim de denunciar els seus crims o, com a mínim, d'odiar els israelians.

No insistiré en com de veritable és la veritat que va enunciar dilluns el president d'Iran a la Conferència sobre Racisme de l'ONU; avui mateix Pascual Serrano ho explica molt bé en aquest mateix mitjà. Allò preocupant és que aquella veritat hàgim d'escoltar-la precisament dels llavis d'un governant que ens és tan afí com Sarkozy i que ens entusiasme tant com Berlusconi; i que, en definitiva, és tan d'esquerres com Merkel o Klaus; un home que contribueix decisivament en l'ocupació d'Iraq mentre fa ús d'una retòrica antiimperialista en favor d'un projecte social i culturalment tan emancipador com pot ser-ho el del PP o el del Vaticà. Res no pot convenir més a Israel que deixar la veritat en aquelles mans; cap altre portaveu legitima millor la “dignitat” europea als ulls d'una opinió pública manipulada i ignorant. ¿Potser s'haurien mostrat tan orgullosament moralitzants els nostres ambaixadors si a la tribuna hi hagués estat —per exemple— el pare d'Amal i de Suad Abed Rabbo, de 2 i 7 anys, assassinades davant de casa seva per un tanc israelià? ¿O la mare de Lina Hassan, de 10 anys, tirotejada al costat de l'escola de l'ONU a Jabaliya? ¿O Mahmoud Abdel Rahim, de 20 anys, que va perdre els seus pares i a tres germans en un bombardeig? M'hauria agradat veure llavors els representants de la UE menysprear cara a cara —com realment han fet— tot aquest dolor de què són parcialment responsables.

En tot cas, que la denúncia provingui d'un lloc incòmode no és un fet que hàgim de retreure a Ahmadineyad, que com a mínim diu la veritat, sinó als nostres propis governants europeus, tan semblants en tota la resta al seu homòleg iranià, però que podrien, si diguessin la veritat i actuessin en conseqüència, acabar amb l'agonia del poble palestí i amb la ignomínia de l'Estat d'Israel. Perquè el pitjor, el més obscè, el més vergonyós és que “el gest digne, enèrgic i civilitzat” dels nostres representants europeus no respon ni a profundes conviccions ideològiques ni a baixos interessos econòmics; tampoc al saludable sadisme de la nostra tradició colonial; ni a l'honrat civisme ben instal·lat als nostres instints; respon només a la submissió més pura, covarda i humiliant. Mai ningú no havia alçat tant el cap per a llepar unes botes.

-Article relacionat: Discurs complet del president iranià Ahmadineyad durant la Conferència de Nacions Unides sobre el racisme.

-Article original: Europa, la dignidad de la sumisión.