El capitalisme fa miracles (La cimera dels G-20)

El capitalisme és això: un home prim demana pa i rep deu pollastres un home gros; un nen malalt demana una vacuna i doblen la ració de vitamines d'un nen sa; una dona amb fred es queda sense casa i lliuren tres edificis més al propietari . Fa tres dies, l'edició digital d'El Mundo publicava el següent titular: "Solbes admet que les famílies 'noten poc' les ajudes a la banca". Allò diabòlic d'aquest titular -i d'aquesta declaració- és que el seu sol enunciat converteix l'ordre lògic de les coses en una contingència inesperada i incomprensible: si "confesso" que el mar s'ha tornat líquid o "reconec" que la neu ja no és negra, la "liquiditat" i la "blancor" es presenten líquides i blanques als nostres ulls contra totes les previsions, contra el sentit comú i -molt més- contra les regles. Les paraules de Solbes ens obliguen a donar per suposats els dos principis que la seva concessió precisament vindria a negar: el primer és aquell de què allò normal, allò lògic, allò natural seria que les ajudes a la banca beneficiessin les famílies, de la mateixa manera que allò normal, allò lògic, allò natural és que si jo llanço monedes de xocolata sobre París caiguin a Alaska o que si jo rego el meu jardí a Salamanca creixin roses a Djibuti; el segon és aquell principi de què el veritable propòsit del govern hauria estat el d'ajudar les famílies, de la mateixa manera que el veritable propòsit d'un marit infidel, quan acarona la seva amant, és proporcionar un orgasme a la seva esposa, o el veritable propòsit d'un prevaricador, quan exculpa un assassí, és retre un homenatge a la seva víctima.

En altres temps, Rebelión tenia una subsecció de nom "Un altre titular és possible". La sorpresa i contrarietat de Solbes davant la inesperada, inexplicable, irregular i antinatural insensibilitat de les famílies, que no noten l'orgasme dels bancs, revelen millor tota la seva obscenitat si els posem sota la llum d'altres titulars que se m'acuden tot d'una:

"Solbes admet que el que mengen els clients del Hilton no alimenta als africans"

"Solbes admet que l'augment de cotxes a Europa no ha ajudat als mecànics d'Haití".

"Solbes admet que en el jacuzzi d'Emilio Botín no hi caben 4.200 milions de persones".

O en un flux empàtic negatiu:

"Solbes admet que el tsunami d'Indonèsia no va afectar les costes espanyoles".

"Solbes admet que els cossos dels novaiorquesos noten poc les tortures a Abu Ghraib".

"Solbes admet que l'escassetat d'aigua a moltes regions d'Àfrica no s'ha notat en les piscines d'Alacant".

Que el menú de la cimera de Washington engreixés els 950 milions d'afamats de tot el planeta seria un miracle. Que el dolor dels iraquians, els palestins, els afganesos, els haitians, els congolesos fes mal a tothom seria just i humà. El capitalisme ha pretès fer màgia: que uns quants mengéssim, bebéssim, consumíssim, ens divertíssim i tothom a tot arreu estigués content. El que ha aconseguit és més aviat això: que la majoria passi fam i set, visqui poc temps, emmalalteixi i pateixi mentre nosaltres no notem res.

Però potser les famílies europees comencem a notar, sí, les ajudes als bancs, com ja les noten des de fa dècades al Tercer Món. Per si de cas, els 22 països més poderosos del planeta s'han reunit a menjar guatlla fumada i prendre algunes mesures compartides per a poder continuar amb la màgia i els miracles i per a -arribat el cas- reprimir els incrèduls blasfems que, malgrat les viandes del Hilton, la gespa ben regada dels camps de golf i l'alegria dels banquers, insisteixen en conservar un cos famolenc, assedegat i adolorit.

Se m'ocorre també un altre titular possible per a un altre món possible: "El G-191 es reuneix per a coordinar el socialisme del segle XXI". Si l'ONU tingués algun poder, tots els enormes recursos, tots els extraordinaris esforços col·lectius, totes les institucions internacionals que avui dediquen el seu temps i el seu saber a excogitar miracles assassins, ¿no podrien servir per a imposar una mica de realisme pedestre i profà? El que demostra la cimera del G-20 és que la coordinació internacional, la cooperació entre estats, la planificació global són possibles i funcionen. El que demostra, també, és que fins ara la coordinació internacional, la cooperació entre estats i la planificació global només han servit per a inventar complexos procediments destinats a donar de menjar al sadollat, enrobustir el sa, consolar el feliç, socórrer el ric, armar l'injust i alliberar l'homicida. També, per descomptat, per a impedir qualsevol resistència a aquests manaments.

"El capitalisme no és el culpable", diu Bush. L'únic que sabem, per descomptat, és que la culpa no la té la Unió Soviètica. El socialisme ha fracassat? Ni tan sols no s'ha intentat mai.

--Article original: El capitalismo hace milagros.

Relíquies

Al segle VII, Luitprand, rei dels llombards, va pagar una gran suma de diners a canvi d'alguns trossos del cos embalsamat de Sant Agustí, que es trobava en poder dels bàrbars. En el segle VIII, Carlemany va regalar a l'abadia de Charroux el sant prepuci del Nen Jesús, lliurat a l'emperador per un àngel. Al segle XII la senyora Sança, la germana d'Alfons VII, va regalar als monjos del Císter un dit de Sant Pere, obtingut durant una peregrinació a Roma. El 1150, Thierry d'Alsàcia va recuperar a Palestina i donà a una església de Bruges una ampolla amb sang de Crist. De San Ambròs a Felip II —que va reunir més de 800 vestigis al monestir d'El Escorial— Europa va conèixer un comerç molt actiu de relíquies, entre les quals s'incloïen les més delirants i escatològiques: la llet de la Mare de Déu, la suor de Sant Miquel, els cabells de la Magdalena, els queixals de Sant Cristòfor i fins i tot una ploma de l'Esperit Sant.

El setembre de 2007, l'empresa Celebrity Skin and Bodily Fluids, amb seu a Los Angeles (Califòrnia), va anunciar la comercialització dels seus nous productes: els rebuigs personals d'homes i dones famosos. Lliurats al client en envasos transparents hermèticament tancats, l'oferta és irresistible: es pot comprar orina d'en Mike Tyson per 12,75 dòlars, saliva d'en Robin Williams per 25 i excrements d'en Robert Downey Jr. per 33. Com és de rigor, els excrements del músic i actor Jack Black costen una mica més i el seu preu arriba als 93 dòlars per unitat. Els distribuïdors del producte no aconsellen obrir l'envàs i tampoc —és clar— ingerir-ne el contingut.

El setembre de 2008, un home de negocis estatunitenc, Henry Vacarro, va fer també la seva contribució al mercat i va posar a la venda per internet dos calçotets bruts de l'ex-cantant i ex-negre Michael Jackson. Embalats en fundes de plàstic, amb restes evidents de secrecions orgàniques —l'ADN va ser utilitzat durant el judici a què va ser sotmès per pedofília el 2003—, ningú no podrà considerar car el preu d'aquesta peça tan apreciada: un milió —només un— de dòlars nord-americans.

Els exemples aquí citats podrien induir la il·lusió d'una continuïtat històrica entre diverses variants del que en política s'anomena "culte a la personalitat" i en teologia "hiperdulia", però en realitat les ofertes de Celebrity Skin i Henry Vacarro il·luminen més aviat una forma superior de religió, perquè és completament irreligiosa: el culte mercantil a la possibilitat de profanació total. Així ho entén molt bé Nathalie Dylan, una jove estatunitenca que també al setembre d'enguany va proposar subhastar la seva virginitat al millor postor davant les càmeres de televisió, en el programa del provocatiu presentador Howard Stern. Preguntada pel New Yorker Daily News, la molt ambiciosa verge va respondre amb naturalitat: "No em planteja el més mínim dilema moral; vivim en una societat capitalista".

En una societat capitalista, en efecte, la moral coincideix amb els límits del mercat. Així ho especifica, per exemple, el famós "Projecte per a un Nou Segle Americà" de 1997, signat —entre d'altres— per Rumsfeld, Cheney, Perle i Wolfowitz: "El concepte de 'lliure comerç' a sorgir com un principi moral encara abans de convertir-se en un pilar de la ciència econòmica. Si algú pot fer alguna cosa que altres valoren, aquest algú ha de poder vendre-se-la. Si algú altre fa alguna cosa que uns tercer valoren, aquests tercers han de poder comprar-la. Aquesta és la veritable llibertat". D'acord amb aquest principi, lliures són només els intercanvis comercials i, davant d'ells, únicament es defineixen com a "immorals" els rebuigs i els regals, que ja no és possible de distingir entre si: el do és la veritable escombraria del sistema perquè ni tan sols pot ser reciclat. Si un comet un crim, que sigui per diners; si un envaeix un país, que sigui per petroli; si un té remordiments, que es busqui un patrocinador. Si dic una mentida, que sigui per a guanyar vots; si dic la veritat, que es tingui en compte que he venut més diaris. L'orina de Tyson i els excrements de Jackson busquen una existència honorable; la virginitat de la Nathalie un preu just. Immorals i injustos són només els residus, és a dir, la dignitat, l'amor, la insubornabilitat i el desinterès, que ningú no pot comprar ni ningú no pot vendre.

El signe del capitalisme és la tolerància i el pluralisme. Tot té dret a existir, a condició que aparegui sota la forma mercaderia. Tolerem la diversitat cultural i tolerem els crims contra els pobles; tolerem els poemes a favor de la vida i les accions contra ella; tolerem la virtut envasada i el crim rendible; tolerem els negres i tolerem el racisme; tolerem la pau i tolerem la guerra. No prohibits l'austeritat i no prohibit l'enriquiment. No prohibim ni la tendresa ni la crueltat, ni la solidaritat ni la màfia. Permetem precisament la veritat, la raó i la bondat perquè permetem la mentida, el deliri i el vici; perquè, en permetre la mentida, el deliri i el vici, en qualsevol cas la veritat, la raó i la bondat tenen la partida perduda.

Però la tolerància total és en realitat la total indiferència. Podem tolerar-ho tot perquè tot ens importa el mateix, és a dir, gens. Un filòsof alemany a qui estimo i cito sovint, en Günther Anders, dirigia aquesta crítica radical a la pluralista tolerància del mercat: "Forma part de l'essència del pluralisme permetre alguna cosa considerada falsa; que la veritat del pluralisme consisteix, en darrer terme, en no tenir cap interès per la veritat o, més exactament, a no prendre seriosament la pretensió de veritat de la posició tolerada (i, a la fi, tampoc de la pròpia)". L'horitzó del consumidor occidental és el d'aquest definitiu despreniment de la veritat, la justícia i la raó, nocions caduques que només conserven els pobres, exclosos del supermercat, i els pobles en lluita, que s'aferren a la terra dels seus avantpassats.

Per què comprar la saliva d'en Downey Jr. o els excrements d'en Robin Williams? Perquè es venen. Al contrari que la ploma de l'Esperit Sant, aquests residus corporals tenen valor senzillament perquè estan en venda o, el que és el mateix, perquè ens són completament indiferents. Potser aquesta porqueria encara ens pugui semblar extravagant o provocar un somriure. Però el que per descomptat no ens importa gens és el fet, molt més estrany i molt més extravagant, que, per a poder vendre i comprar en públic la virginitat de la Nathalie, hem hagut de permetre abans que 80 empreses multinacionals venguin i comprin la nostra aigua, la nostra terra, el nostre aire i el nostre foc.

--Article original: Reliquias.

Donar la veu a qui ens demana un gest

[Ressenya del llibre Itxaso, diario de una bebé ["Itxaso, diari d'un nadó"], de Koldo Campos Sagaseta, publicat per l'editorial Tiempo de Cerezas].

"Davant la manca de respostes, s'imposa la teoria que expliqui els silencis: la fase del per què. Fase que amaga una subtil associació a 'malaltia', per sort passatgera; una inevitable epidèmia de preguntes que a totes les criatures sobrevé a l'edat que imposa la teoria. Tractant-se d'una "fase", no hi ha cap raó per la qual preocupar-se. Abans n'hi va haver altres, i d'altres n'hi haurà després. Però no, no hi ha tal fase. El que hi ha són preguntes, el que falta són respostes".

* * *

Des de fa ja molts anys, Koldo Campos Sagaseta ve martellejant, punxant i acaronant els lectors de Rebelión amb tan bona punteria —per als cops, les agullades i les carícies— que hem acabat per assumir amb naturalitat que, així com cada vegada que es fa de nit a casa nostra encenem el llum, cada vegada que hi ha alguna cosa que criticar o desenredar en el nostre món apareix en Koldo amb el seu escalpel. Ningú elogia l'aixeta de la qual, quan l'obrim, raja aigua; ni felicitem tampoc l'autor de les taronges o l'inventor de les preposicions. Com que la pluja no s'entrena per estar humida i caure sobre la terra, ni el vent no cobra per a assecar-nos la roba, hem acabat per creure que a en Koldo no li costa gens ser agut ni ha hagut de pensar, llegir ni penar molt per a ser graciós, brillant i sensible. Escriptor molt conegut a la República Dominicana, on va viure gairebé vint anys, la seva llarga i interessant obra —teatre, poesia, novel·la— no ha trobat fins ara cap editor a l'Estat espanyol. Qualsevol que hagi seguit la seva sèrie de Cronopiandos a les pàgines de Rebelión tindrà dificultats per a comprendre per què.

Comparteixo amb en Koldo Campos Sagaseta algunes coses fonamentals: un anticapitalisme raonat, el gust per les frases cenyides i l'orgull de la maternitat masculina. Hi ha coses que no es poden mirar sense passar immediatament a mirar el món des d'elles. Això no passa amb els pastissos però sí amb les estrelles, i això no passa amb els diamants, però sí amb els nens. No és que tinguem fills per a això; quan no es podien planificar, saltaven de la fricció dels cossos, com les espurnes de les pedres de sílex; ara que es poden planificar, es decideixen amb el mateix criteri que el color del cotxe o l'oferta de l'agència de viatges. Però s'esdevé senzillament —per poca humanitat que conservem— que l'existència d'un nen és el requeriment tirà per a assumir l'estret, reduït, fràgil i interessat punt de vista del seu cos. ¿Com es veu el planeta des d'un coet espacial? Com es veu Bombai des de l'hotel Sheraton? Com es veu la guerra des d'un nen? Les panoràmiques són sempre privilegis de classe i només revelen —heus aquí el significat de "privilegi"— lleis particulars. La particularitat absoluta del nen, en canvi, conté un accés concret a la universalitat; és el miracle contingut en la paraula cura: la dislocació de la pròpia atenció cap a una exterioritat que, al mateix temps i al contrari que les estrelles, depèn de nosaltres per a sobreviure. Mirar des de les estrelles és el que fa la ciència; mirar des dels nens és el que hauria de fer la política.

El llibre de Koldo Campos Sagaseta que acaba de publicar l'editorial Tiempo de Cerezas —evocació de la bella cançó revolucionària francesa— és un cas clamorós d'explotació infantil. Koldo tingué una nena de nom Itxaso ["mar", en basc], es va posar a mirar-se-la i, de seguida, per una inèrcia meravellosa, com quan un es deixa portar sobre la pista de ball, es va posar a mirar el món des d'ella. I tot seguit, no content amb això, es va posar a escriure el que veia des d'allà. És a dir, es va posar a expressar el punt de vista d'una estrella amb bolquers, d'una estrella-estella que, per això mateix, no pot deixar de sentir una combinació de por i d'ironia davant del món adult del qual depèn per a créixer i ser feliç.

El diari d'Itxaso és la recerca d'un nadó antropòleg. En l'encapçalament d'aquesta petita ressenya reprodueixo una frase del llibre que ens recorda que fer-nos grans significa deixar la major part de les preguntes sense resposta. Però fer-se grans significa també acceptar i imposar tota una sèrie de respostes que ningú no ha demanat. Si hi pensem bé, i d'això ens parla la Itxaso, el problema no és que hi hagi massa preguntes sense respondre, sinó massa respostes que no han esperat una pregunta. Des de que naixem se'ns donen, sobretot, respostes, perquè una societat —tota societat— és una màquina de respostes materials i simbòliques organitzades: el nom, el vestit, l'horari, els hàbits alimentaris, la música i els contes, la tecnologia, els objectes de consum. etc. La Itxaso agafa prestat l'immens talent lingüístic del seu pare i combina tots els gèneres —teatral, poètic, narratiu, periodístic— per a enderrocar satíricament totes aquestes respostes socials que ens impedeixen, sobretot, plantejar la qüestió essencial: ¿en quina mena de societat vivim? Cal ser molt petit o molt extravagant (i mirar el món des d'una estrella o des d'un nen) per a anomenar-lo pel seu nom i albirar-ne totes les amenaces. Vivim en una societat capitalista de destrucció generalitzada en la qual els nens —hiper o subconsumidors— concentren alhora la màxima vulnerabilitat i la màxima funcionalitat del sistema: els escassos supervivents arriben a la maduresa amb poques preguntes al cap i massa respostes a les seves mans. En els països desenvolupats les preguntes són sepultades sota les respostes de colors dels supermercats; en els països de l'anomenat Tercer Món, les preguntes es responen immediatament amb violacions, malalties i bombardejos (perquè la millor resposta a una pregunta segueix sent una pallissa o un míssil).

Koldo Campos Sagaseta escriu molt bé; és enginyós, divertit, de vegades quevedià, de vegades swiftià, clàssic i elàstic, líric i afilat, i tot això és molt útil per a fer bona política. Per a fer la política que demana la Itxaso, que ja sap a la seva tendra edat —després de girar el cap al seu voltant des del bressol— que no hem nascut per a mirar el món des dels pastissos, per molt apetitosos que siguin, ni des dels diamants, per molt que brillin i molt cars que costin, sinó des de les estrelles i des dels nens, i que mirar des d'allà implica l'obligació de canviar-lo i de reconstruir-lo a la mida de l'ésser humà, així com l'imperatiu de no deixar-lo funcionar ni un dia més segons el càlcul de les multinacionals ni dels seus governs esclaus. "Per això no vull acabar aquest diari", diu la Itxaso evocant l'única experiència de raó curosa que coneixem, "sense expressar la meva gratitud a la revolució cubana. No importa la sort que pugui córrer Cuba en el futur, ja ningú ens la podrà prendre als qui conservem l'esperança de construir un món millor i hem trobat en aquesta revolució la més humana i bella referència que faci possible el canvi".

Per la meva part, no vull acabar aquestes breus línies sense animar els lectors a cercar Itxaso, diari d'una nadó a les llibreries o encarregar-lo a la direcció de l'editorial (tiempodecerezas.ediciones@gmail.com) ni tampoc sense avançar una petita mostra de la veueta compromesa de la Itxaso i de la finesa expressiva que ha heretat del seu pare. La Itxaso pot ser molt divertida, però també pot estar molt emprenyada. Emprenyem-nos doncs un instant amb ella abans d'unir les nostres forces per a defensar-la.

"Ens preocupen els menors, els nens i nenes que són, cada dia que passa, menys ingenus i somiadors i més semblants a nosaltres mateixos. Però alguna cosa hi ha d'hipòcrita virtut en la nostra pretesa inquietud, perquè aquests menors només són el reflex del que nosaltres som, de la societat que hem construït o a la que ens hem adaptat. Una societat que ens ensenya a simular, no a ser; que ens instrueix per a què acumulem, no per a què compartim; que ens entrena per a què competim, no per a què participem; que ens ensinistra per al triomf, no per a la vida. Una societat que, mentre reserva la glòria al triomfador, sepulta en l'anonimat i la frustració tots els derrotats, tos els qui no aconseguim de comprar el suficient, tots els qui no podem aparentar el que és exigit, tots els qui tampoc no arribem a especular el necessari, ni mentir l'inevitable ni prosperar l'imprescindible ... I encara creiem ignorar a què es deu aquesta infància agressiva, aquests menors desorientats que avui són causa de la nostra patètica preocupació. Ells, que van començar per posar-se les nostres sabates per a jugar i van acabar posant-se les nostres idees per a viure, són la referència, la continuïtat de les nostres pors, de les misèries i mancances d'una família, d'una escola, d'una societat que, en lloc d'educar, adoctrina; que en comptes de suggerir, ordena; i que, incapaç de corregir, castiga. D'aquí el nostre pesar quan advertim que les conseqüències de tanta severitat acaben per llançar-nos a la cara la seva solitud, que és també la pròpia. Necessitaven còmplices per naufragar i nosaltres, experts en angúnies i derives, ens prestem a la tasca d'ofegar-los. És per això que els eduquem en la por i ens sobresalta la seva timidesa; que els eduquem en el desordre i ens alarma la seva dispersió; que els eduquem a crits i ens preocupa la seva sordesa; que els eduquem en la desconfiança i ens sorprenen els seus dubtes; que els eduquem en l'engany i ens sorprenen les seves mentides; que els eduquem en l'abús i en la intolerància i ens desconcerta seva violència".

-Article original: Dar la voz a quien nos pide un gesto.

La superioritat del capitalisme

Què és una crisi capitalista?

Vegem en primer lloc allò que NO és una crisi capitalista.

Que hi hagi 950 milions de persones passant gana a tot el món, això no és una crisi capitalista.

Que hi hagi 4.750 milions de pobres a tot el món, això no és una crisi capitalista.

Que hi hagi 1.000 milions d'aturats a tot el món, això no és una crisi capitalista.

Que més del 50% de la població mundial activa estigui subocupada o treballi en precari, això no és una crisi capitalista.

Que el 45% de la població mundial no tingui accés directe a aigua potable, això no és una crisi capitalista.

Que 3.000 milions de persones no tinguin accés a serveis sanitaris mínims, això no és una crisi capitalista.

Que 113 milions de nens no tinguin accés a l'educació i 875 milions d'adults segueixin sent analfabets, això no és una crisi capitalista.

Que 12 milions d'infants morin cada any a causa de malalties curables, això no és una crisi capitalista.

Que 13 milions de persones morin cada any al món a causa del deteriorament del medi ambient i al canvi climàtic, això no és una crisi capitalista.

Que 16.306 espècies estiguin en perill d'extinció, entre elles la quarta part dels mamífers, no és una crisi capitalista.

Tot això ja passava abans de la crisi. Què és, doncs, una crisi capitalista? Quan és que comença una crisi capitalista?

Parlem de crisi capitalista quan matar de fam 950 milions de persones, mantenir-ne en la pobresa 4700 milions, condemnar a l'atur o a la precarietat el 80% del planeta, deixar sense aigua el 45% de la població mundial i el 50% sense serveis sanitaris, fondre els pols, denegar auxili als nens i acabar amb els arbres i els óssos, ja no és suficientment rendible per a 1.000 empreses multinacionals i 2.500.000 milionaris.

El que demostra la superior eficàcia i resistència del capitalisme és que totes aquestes calamitats humanes —que haurien invalidat qualsevol altre sistema econòmic— no afecten la seva credibilitat ni li impedeixen de continuar funcionant a ple rendiment. És precisament la seva indiferència mecànica la que el torna natural, invulnerable, imprescindible. El socialisme no sobreviuria a aquest menyspreu per l'ésser humà, com de fet no va sobreviure la Unió Soviètica, perquè està pensat precisament per a satisfer les seves necessitats; el capitalisme sobreviu i fins i tot s'enrobusteix amb les desgràcies humanes perquè no està pensat per a alleujar-les. Cap altre sistema històric no ha produït més riquesa, cap altre sistema històric no ha produït més destrucció. Només cal considerar en paral·lel aquestes dues línies —la de la riquesa i la de la destrucció— per a ponderar tot el seu valor i tota la seva magnificència. Aquesta doble tasca, que és la seva, el capitalisme la fa millor que ningú, i en aquest sentit el seu triomf és inapel·lable: que hi hagi cada cop més aliments i cada vegada més fam, més medecines i més malalts, més cases buides i més famílies sense sostre, més treball i més aturats, més llibres i més analfabets, més drets humans i més crims contra la humanitat.

Per què hem de salvar això? Per què ha de preocupar-nos la crisi? Per què ens convé trobar-hi una solució? Les velles metàfores del liberalisme s'han revelat totes mentida: la "mà invisible" que harmonitzaria els interessos privats i els col·lectius recompta monedes en una cambra blindada, el "degoteig" que irrigaria les capes més baixes del subsòl amb prou feines és capaç d'omplir el palmell d'una mà, l'"ascensor" que baixaria cada cop més de pressa a rescatar gent de la planta baixa s'ha quedat amb les portes obertes al pis més alt. Les solucions que proposen, i aplicaran, els governants del planeta prolonguen, en qualsevol cas, la lògica immanent del benefici ampliat com a condició de supervivència estructural: privatització de fons públics, prolongació de la jornada laboral, acomiadament lliure, disminució de la despesa social, desgravació fiscal als empresaris. És a dir, si les coses no van bé és perquè no van pitjor. És a dir, si no són rendibles 950 milions de morts de gana, caldrà doblar-ne la xifra. El capitalisme consisteix en això: abans de la crisi condemna a la pobresa 4.700 milions d'éssers humans; en temps de crisi, i per sortir-ne, només pot augmentar les taxes de guany augmentant el nombre de les seves víctimes. Si es tracta de salvar el capitalisme —amb la seva enorme capacitat per produir riquesa privada amb recursos públics— hem d'acceptar els sacrificis humans, primer en altres països lluny nostre, després potser també als barris veïns, després fins i tot a la casa del davant, tot confiant que el nostre compte bancari, el nostre lloc de treball, la nostra televisió i el nostre ipod no entrin en el sorteig de la superior eficàcia capitalista. Els que tenim alguna cosa podem perdre-ho tot; ens convé, per tant, tornar el més aviat possible a la normalitat anterior a la crisi, als seus morts en-alguna-altra-part i als seus desgraciats sense-cap-esperança.

Un sistema que, quan no té problemes, exclou d'una vida digna la meitat del planeta i que soluciona els que té amenaçant l'altra meitat, funciona sens dubte perfectament, grandiosament, amb recursos i forces sense precedents, però s'assembla més a un virus que no a una societat. Pot preocupar-nos que el virus tingui problemes per reproduir-se o podem pensar, més aviat, que el virus és precisament el nostre problema. El problema no és la crisi del capitalisme, no, sinó el capitalisme mateix. I el problema és que aquesta crisi reveladora, potencialment aprofitable per a l'emancipació, arriba a una població sense consciència i a una esquerra sense una alternativa elaborada. S'equivoqui o no Wallerstein en el seu pronòstic sobre la fi del capitalisme, té raó sens dubte en el diagnòstic antropològic. En un món amb moltes armes i poques idees, amb molt de dolor i poca organització, amb molta por i poc compromís —el món que ha produït el capitalisme— la barbàrie s'ofereix molt més versemblant que el socialisme.

Per això cal ajudar-se en els illots de consciència i en els grumolls d'organització. La Cuba bloquejada, la Cuba assotada pels vents, la Cuba pobra, la Cuba incòmoda, la Cuba de vegades equivocada, la Cuba improvisada, la Cuba disciplinada, la Cuba resistent, la Cuba il·lustrada, la Cuba sempre humana, manté oberta una tercera via, avui més necessària que mai, entre el capitalisme i la barbàrie. Si no podem ajudar-la, podem almenys ajudar-nos nosaltres mateixos pensant en ella amb consol i agraïment.

-Article original: La superioridad del capitalismo.