dilluns, 31 de desembre del 2007

Utopies complertes

Allò més temut sempre succeeix, deia Kafka. Molt pitjor: allò més desitjat també.

Hi havia una vegada un home que anhelava treballar menys i el capitalisme el va deixar a l'atur.

Hi havia una vegada un home que somiava amb viatjar més i el capitalisme el va ficar en una pastera.

Hi havia una vegada una dona que buscava amor i el capitalisme la va llançar a la prostitució.

Hi havia una vegada una dona que desitjava una màquina de cosir i el capitalisme la va encadenar a una maquila.

Hi havia una vegada un nen que desitjava que el seu pare no el pegués i el capitalisme el va deixar orfe.

Hi havia una vegada una nena que no tenia ganes d'estudiar matemàtiques i el capitalisme va bombardejar la seva escola.

Hi havia una vegada un home i una dona i un nen i una nena que desitjaven viure feliços i lliures de preocupacions i el capitalisme els va donar la televisió.

Hi havia una vegada un president dels EEUU que tenia en el seu despatx una llàntia, la va fregar amb la màniga i en va sortir un geni: “Demana tres desitjos i te'ls concediré”. “El nostre desig”, va respondre el magnat en nom del seu país, “és tenir més desitjos. Ja ens n'encarregarem nosaltres de què es compleixin”. I el geni li va cedir tots els somnis, tots els pensaments bons, totes les imatges nobles de la Humanitat per a què en materialitzés la destrucció arran de terra.

* * * * *

Cal anar molt amb compte amb el que es desitja perquè pot venir Monsanto (o Repsol o el Pentàgon) i fer-ho realitat. No hi ha un sol anhel decent concebut per un home bo o per un poble assedegat, no hi ha una sola utopia alliberadora excogitada en els darrers 8.000 anys que el capitalisme no hagi fet realitat sota la forma d'una maledicció. Els mites de cornucòpies, de taules sempre cobertes de viandes i de cofres sense fons s'han vist acomplerts sota la forma de l'abundància assassina que genera 6.000 milions de tones d'escombraries al dia i mata de fam 10 milions de persones tots els anys. El somni d'una tecnologia alliberadora de braços i multiplicadora de temps ha aterrat a l'infern de les maquiladores i dels tallers flotants i de les misèries de l'atur. La utopia d'una Natura dòcil, dúctil, adaptada a les necessitats dels éssers humans s'ha tornat de fet en la dissolució de les glaceres, l'extinció de milers d'espècies i el desplaçament de poblacions assaltades per tsunamis i deserts. Cap el 1820, el socialista utòpic Charles Fourier va avançar el disseny d'una societat idíl·lica en la que els homes podrien regular el clima, ajustar les estacions i modificar a caprici la meteorologia per a poder menjar cireres al gener i produir blat tot l'any. El canvi climàtic és ara una realitat amenaçadora i no només com efecte col·lateral d'una economia desbocada de destrucció generalitzada sinó com una premeditada acció de guerra. Des del 1992, el programa HAARP del ministeri de Defensa dels EEUU investiga a Alaska el desenvolupament “d'armes climàtiques” capaces de generar pluges, boira i tempestes, i de modificar el clima exterior amb el propòsit —diu Michel Chossudovsky— de “desestabilitzar economies, ecosistemes i l'agricultura”, així com de “devastar els mercats financers i comercials i augmentar la dependència alimentària”. La gran utopia mística d'un retorn humà a la Natura s'inverteix i es realitza —al contrari— en aquesta definitiva dissolució de la Natura en les malles de la tecnologia humana. El canvi climàtic, subsidiari o premeditat, constitueix l'última volta de rosca d'una economia que, basada en l'erosió material de totes les diferències (guerra / pau, destrucció / producció, menjar / usar / mirar), acaba per abatre'n la darrera: la que separa la mort natural de la mort provocada. Un cop derrotada del tot la Natura, ¿es pot seguir parlant de “morts naturals”? Però si cap mort no és ja “natural”, si no podem distingir ja les que ho són de les que no ho són, ¿no és precisament perquè el capitalisme s'ha tornat més natural de la mateixa Natura?

* * * *

Hem d'anar amb compte, en qualsevol cas, amb el que desitgem. Hi havia una vegada un home anomenat Mohamed Farag que va viatjar a una boda a Jordània i va ser detingut, torturat i entregat en secret a la CIA. Durant 19 mesos va desaparèixer en un desaigua fosc sense acusació ni procés ; encadenat a la paret d'una cel·la, amb la llum encesa nit i dia, atordit per l'estridència d'una música contínua, va intentar suïcidar-se dos cops i fins i tot això li van impedir. Durant aquest temps no va veure res més que els seus botxins i no va sortir sinó per a ser interrogat ; i tanta era la seva desesperació, tanta la seva solitud, tan horrible la seva sensació d'estar mort i enterrat en una tomba, com ho expressa en aquesta frase quasi poètica en la seva eloqüència negra: “Cada cop que veia una mosca a la meva cel·la m'omplia d'alegria”.

Que no se n'assabenti, si us plau, la CIA. O pot succeir que els centenars —o milers— de desapareguts en presons secretes vegin complert aquest desig i hagin d'expiar la seva innocència en una cel·la envaïda per una plaga de mosques.

.
Article original: Utopías cumplidas.
.

dimecres, 19 de desembre del 2007

Contra el capitalisme: Estat de Dret i Constitució

[Seguint el fil de “Comprender Venezuela, pensar la democracia”, de Fernández Liria y Luis Alegre Zahonero, que va ser publicat per l'editorial Hiru (Hondarribia, Espanya) el 2006 i va obtenir el premi Nacional del llibre de Veneçuela el juny de 2007].



A les darreres línies de la seva extraordinària obra La democràcia, història d'una ideologia, Luciano Canfora resumeix, a la llum de l'oposició llibertat/democràcia, la definitiva derrota d'aquest darrer concepte en la tradició europea, revelant el veritable contingut de la constitució de la Unió Europea i la doctrina implícita en els seus articles i disposicions: la conclusió de Canfora és que, contra la democràcia, “ha vençut la llibertat —en el món ric— amb totes les terribles conseqüències que això comporta i comportarà per als altres” i que per això “cal que la democràcia sigui aplaçada per a una altra època, i llavors serà pensada, des del principi, per uns altres homes, potser ja no europeus”.

Tal vegada aquella època és la nostra i tal vegada aquell país no europeu és Veneçuela.

Allò que aquest llibre de Carlos Fernández Liria i Luis Alegre Zahonero demostra —alertant les institucions bolivarianas per a què no s'apartin d'aquest camí— és que pensar des del principi la democràcia significa precisament conservar els seus principis, inhabilitats, segrestats, corromputs dins de la trampa capitalista, a la que és tan necessari proposar la seva hipòtesi com impossibilitar-ne els efectes. Durant els darrers cent anys, la tradició d'esquerres ha anat sucumbint fatalment sota el miratge d'aquesta contradicció, i la pròpia divisió que ha generat entre les seves files apuntala paradoxalment la legitimitat inexpugnable de l'encanteri: per a defensar la democràcia, els socialdemòcrates van acabar defensant el capitalisme; per a combatre el capitalisme, els comunistes van acabar renunciant o menyspreant la democràcia. Ambdues posicions va alimentar i alimenten per igual la falsa evidència de què capitalisme i democràcia són inseparables genètica i empíricament.

Aquesta evidència és tan falsa com la de que el Sol gira al voltant de la Terra: la veritat és precisament el contrari. Enfrontats a un desprestigi del concepte l'últim precedent del qual cal buscar-lo als anys trenta del segle XX, el dany infligit a la democràcia ha estat tant més gran com que el seu nom està sent avui utilitzat —com ho havia estat d'antuvi el de “raça” o el de “lebensraum” o el de “civilització”— per a trencar-li el pit al llenguatge, incendiar el dret internacional, espanyar tres països i torturar i matar centenars de milers de persones; o, el que és el mateix, està sent emprat per a imposar decisions al marge de la sobirana “majoria d'edat” dels pobles de la terra. Enfront de la democràcia com a palanca o com a xantatge, és fàcil cedir a la temptació d'arremetre més contra la democràcia que contra el capitalisme, i acabar considerant les formes mateixes com a tramposes o restrictives. Cal inventar noves vies de participació? És que potser el “dret burgès” no ofereix suficients mecanismes per a què la voluntat popular decideixi? Allò difícil no és concebre o fins i tot establir procediments que garanteixin la participació dels ciutadans en la presa de decisions ; allò difícil és concebre i establir procediments per a què aquelles decisions es compleixin. Però si aquestes decisions de la voluntat popular no es compleixen no és perquè els governants siguin dolents, el poder corrompi o l'home vell s'imposi a cada gest, sinó perquè el capitalisme sempre constituent segresta de manera ininterrompuda les regles i els conductes de la sobirania constituïda. De forma geogràficament desigual, segons context i conjuntura, el capitalisme tendeix, com cap al seu ideal, a l'equilibri perfecte entre el respecte formal als principis de l'expressió democràtica i l'incompliment permanent de les seves decisions: un model, doncs, de legitimitat i no de determinació. L'esquerra segueix creient, citant un Marx incomplet o superficial, que l'anomenat “dret burgès” és només l'excipient o cobertura legal dels interessos de la classe dominant sense adonar-se de què les seves lleis, institucions i vies d'expressió són en realitat —a igual títol i al mateix preu que les obtingudes i ja quasi perdudes en el terreny laboral— conquestes populars molt treballoses que aquelles classes dominants es van veure obligades a acceptar i alhora a segrestar i deixar sense efecte. Precisament Luciano Canfora dedica tres-centes pàgines molt minucioses a descriure els procediments materials d'aquell segrest, resumits de forma sumària en dos models d'intervenció alternatius o simultanis: la manipulació i el terror. Allí on o quan podia permetre-s'ho, el capitalisme ha assajat subtils formes de domini blanc a través de la propaganda, la reforma electoral —sistema majoritari, proporcional o mixt, segons les circumstàncies— i el suborn estructural o puntual dels electors (electoralisme, tupinada o “estat del benestar”). Allí on o quan no podia permetre's aquests expedients, ha recorregut a la violència explícita, segons una fórmula que té el seu començament històric a la Comuna de París i que l'Amèrica Llatina ha experimentat de la manera més dramàtica durant les últimes dècades: matar gairebé tothom cada trenta anys i després deixar votar els supervivents. És possible que calgui reformar les institucions, però la ja impostergable revolució econòmica no hauria d'impugnar-les. Dir “democràcia participativa” és una redundància, com dir “capitalisme democràtic” és un oxímoron. El capitalisme, que consisteix en robar vides i recursos, ens roba també la democràcia i el dret i la lluita per recuperar unes i altres és en realitat la mateixa lluita

Cap parlament o assemblea pot decidir democràticament l'extermini de la població de Mitilene, tal i com ens explica Tucídides, perquè la democràcia consisteix en haver decidit ja sempre que això no pot ser objecte de decisió. Cap parlament o assemblea pot decidir democràticament envair un país, bombardejar les seves ciutats i matar de fam els seus habitants, perquè la democràcia consisteix en haver decidit ja que això no pot ser objecte de decisió. Cap parlament o assemblea pot decidir legalitzar la tortura o la discriminació racial, perquè la democràcia consisteix en haver decidit ja sempre que això no pot ser objecte de decisió. Cap parlament o assemblea pot decidir posar la riquesa a mans de 1.500 persones, en detriment de la majoria de la població, perquè la democràcia consisteix en haver decidit ja sempre que això no pot ser objecte de decisió. Aquestes decisions constituents que ja s'han pres calcifiquen l'estructura òssia que garanteix el compliment de la voluntat popular i que és permanentment corroïda i estovada per la naturalesa mateixa del capitalisme; i tenen a veure amb la producció i distribució de la riquesa, amb la igualtat davant de la llei i amb la divisió de poders. Aquelles decisions s'anomenen Constitució i Estat de Dret, idees sorgides al fil de la mateixa força que les va fer impossibles, i han de ser fermament defensades, reivindicades, afinades —com un piano o un violí— contra aquella força de liquadora.

Aquelles decisions són institucions i no virtuts sempre actuals, sempre en marxa, sempre fatigosament alerta, d'un home superior, una moralitat superior o una voluntat superior. ¿No és potser aquesta precisament l'ensenyança de la Il·lustració, segons la doctrina de Montesquieu? La faula dels troglodites, recollida en les Cartes Perses, ens parla d'un poble composat només de persones dolentes, entregades a la seva autarquia selvàtica, a les que una epidèmia obliga a contractar un metge ; com que els troglodites són molt dolents, un cop guarits incompleixen el seu compromís i neguen al seu salvador el pagament dels seus serveis. Per això, quan l'epidèmia, anys més tard, es repeteix, cap metge no vol acudir al poblat dels troglodites, que sucumbeixen així a la malaltia... tots amb excepció d'una parella, casualment les dues úniques persones bones de la comunitat. La parella de bons es reprodueix i al seu torn té només fills bons, que els donen néts també bons, de manera que al cap d'algunes dècades el poble dels troglodites està composat únicament d'homes bons, com abans ho estava només d'homes dolents ; i són tan bons que, igual que quan eren dolents, no necessiten lleis ni institucions ni govern: la virtut general assegura el compliment de les promeses, el respecte recíproc de la llibertat i la igualtat i seguretat de tots amb independència de les seves diferències naturals. Però el temps passa, la població creix i de cop i volta els troglodites senten la necessitat d'acudir al més vell i savi de la tribu per a què els doni lleis que els obliguin a fer allò que fins ara han fet per pròpia voluntat. “Oh, dia desventurat!”, gemega el vell, “per què he viscut jo tant? (...) Veig clarament, troglodites, que comença a ser-vos feixuga la vostra virtut (...) i voleu sotmetre-us a lleis menys rígides que els vostres costums. De quina manera he de donar preceptes a un troglodita? Voleu que aquest executi accions virtuoses perquè jo se les mani, ja que sense el meu manament les faria només seguint la seva inclinació natural?”.

El sospir desil·lusionat del vell, que lamenta veure els troglodites sotmesos a un altre jou que la seva pròpia virtut, és el del poble legislador que, arrencat del rousseaunià estat de la natura, es resigna a fer per llei allò que ja no és segur que vingui dictat pel costum o la inclinació natural. La idea de llei implica l'acceptació del caràcter fal·lible, limitat, corruptible, de l'home, l'existència social del qual no pot estar regida per la virtut variable i contingent dels seus membres ; i implica al mateix temps un cert ordre d'immutabilitat concertada l'eficàcia de la qual no depèn de la bondat individual dels ciutadans ni pot ser qüestionada per cap maldat particular. Cal prendre decisions vinculants que “imposin” en el futur la llibertat de decidir i aquestes decisions —insinua Montesquieu a través dels seus troglodites— és millor prendre-les mentre s'és bo, abans de què calguin ; quan s'està tranquil, com deia Voltaire, o quan no estem encegats per les passions, com deia Locke en defensa de la necessitat d'establir institucions a partir del dret natural. Aquest “abans de què calguin”, en societat i sota el capitalisme, no pot ser sinó una ficció teòrica, però no puc imaginar cap situació real més favorable que aquella que assumeix la necessitat d'un canvi precisament contra la “intranquil·litat” febril del mercat laboral i les “passions” destructives de les taxes de guany. ¿Podem imaginar un moment en què els homes siguin més bons —solidaris, desinteressats, abnegats, raonables— que quan s'alcen contra la injustícia? Cal aprofitar la bondat general de la revolució triomfant, aquella escletxa temporal, aquell punt liminar i auroral dels troglodites virtuosos, molt poc durador, no per a fer homes bons, sinó per a promulgar lleis noves en els vells motlles —amb quatre o cinc poders en lloc de tres, com volia Bolívar— d'unes “formes” democràtiques durament conquerides mitjançant lluites populars i sempre malversades, profanades, inhabilitades i sospeses pel permanent “estat d'excepció” del capitalisme. Pot concebre's un home més nou que el que es dóna lleis a si mateix i està segur del seu compliment?

Com posen de manifest Carlos Fernández Liria y Luis Alegre Zahonero, el cas de la Veneçuela bolivariana constitueix l'oportunitat, quasi sense precedents, de demostrar que capitalisme i democràcia són incompatibles i alhora que només després de la derrota del capitalisme hi pot haver veritablement democràcia. Per la seva forma d'assolir el poder —tan diferent de Cuba— i pels avantatges econòmics de què gaudeix, el govern bolivarià de Chávez constitueix una subversió del paradigma citat més amunt segons el qual caldria escollir entre igualtat i dret. Quan parlem de Veneçuela, pensem sense voler en una experiència molt novedosa, en una forma inèdita de concebre la democràcia, més participativa i transversal, i allò que en realitat té de nou i participatiu és que es limita a prendre's seriosament i a aplicar estrictament les regles democràtiques que a Espanya, als EEUU, al Japó, a Nigèria, a la Índia, sota la pressió de les classes dominants capitalistes, exerceixen inevitablement com instruments de submissió (quan no directament d'extermini o tortura). Aquesta manifesta superioritat democràtica de Veneçuela en termes burgesos —perquè allò que inventen unes condicions es pot utilitzar en unes altres— despulla de tal manera la dictadura del capitalisme que res no pot estranyar la rebequeria contínua de polítics, intel·lectuals i mitjans de comunicació, denunciats també en aquest llibre, ni la seva vergonyosa disposició a violar qualsevol principi —darrere de la qual ja treu el cap la seva disposició també a violar nens, torturar presoners o bombardejar parlaments, si calgués— per tal de què no hi hagi democràcia i veritable Estat de Dret enlloc del món. Només contra Cuba s'han abocat tantes mentides, arranjat tantes conspiracions, ignorat tantes belleses, negats tants progressos de la raó, però allò que no poden perdonar-li a Veneçuela és que el poble s'hagi fet amo dels seus recursos sense censurar diaris ni engarjolar opositors ni conculcar la divisió de poders (i fins i tot dividint-los més que el propi Montesquieu!) . Allò que no poden perdonar a Veneçuela és allò que resumeix la faula excogitada recentment per un dels nostres intel·lectuals col·laboracionistes, més fi que els seus col·legues, que escriu habitualment en el diari espanyol de Carlos Andrés Pérez i Gustavo Cisneros: “Chávez està acabant democràticament amb la democràcia”, frase en què “democràticament” vol dir “amb el suport sobirà del poble i respectant totes les regles del joc” i “la democràcia” vol dir “la pobresa, la malaltia, l'analfabetisme, la inseguretat jurídica, la inexistència, la fam, el racisme, la corrupció, l'esclavitud, l'abús de poder i, en definitiva, el terratrèmol del mercat”. Chávez i els seus companys bolivarians estan acabant democràticament amb el capitalisme, el que vol dir que, a més d'acabar amb el capitalisme i precisament per això, estan fent realitat per primera vegada —potser en la història— la democràcia. Això no pot agradar, naturalment, els qui viuen de citar en veu alta el seu nom abans d'afusellar-la.

El llibre de Carlos Fernández Liria i Luis Alegre Zahonero, més enllà de la defensa de Veneçuela i la denúncia dels intel·lectuals nihilistes que caven de forma enginyosa i elegant la tomba de mig planeta (i l'homenatge, per contrast, a la resta, tants i tants i tan grans, com va demostrar la Trobada en Defensa de la Humanitat de Caracas), aquest llibre —dic— és també una proposta teòrica i programàtica la importància de la qual no pot exagerar-se, fins al punt de què m'atreviria a dir que constitueix una prolongació imprescindible, en termes jurídico-institucionals, del Manifest Comunista de Marx i Engels. Veneçuela és el model, l'esperança, la demostració. Acabar democràticament amb el capitalisme (amb la natura!) és acabar amb el capitalisme i alliberar la democràcia. És veritat que el capitalisme s'imposa molt naturalment i gairebé el pitjor que es pot dir d'ell és que s'ajusta a la natura. Però la natura ens imposa arrossegar-nos i resulta que volem ; la natura ens imposa morir de xarampió i resulta que ens vacunem ; la natura ens imposa la reproducció i resulta que ens estimem. La Constitució i l'Estat de Dret són la forma comunista de volar i de vacunar-nos i d'estimar-nos enfront de la llei natural —o llei de la selva— propugnada per Calicles, Hitler i George Bush (i Repsol i la Bayer i Monsanto i els seus propagandistes de The New York Times, El País, Il corriere della sera...

Aquest llibre és també, per això mateix, una manual que explica el miracle de Veneçuela i preveu contra el mal ús de la revolució (de la revolució en general). Lluitar contra el capitalisme —comencem a adonar-nos-en per fi— és lluitar per un estat democràtic i de dret i, viceversa, lluitar per un estat democràtic i de dret és lluitar contra el capitalisme. Les “formes” —les decisions constituents— són el més material que existeix, a condició de què hagin decidit ja també, com a principi inalienable de tota democràcia, que cap interès material particular hi és compatible. És a dir: que cap llibertat pot escollir lliurement la fam, la ignorància i la mort dels altres.

Veneçuela, com volia Canfora, ha començat a “repensar” la democràcia i, amb prou feines s'hi ha posat sobre el terreny, ha descobert que en realitat ja estava pensada ; i que només es tractava d'establir-la d'una vegada. És difícil no deixar-se endur per l'entusiasme davant d'una experiència tan universal, com és difícil no deixar-se convèncer pel llibre de Fernández Liria i Alegre Zahonero, que ens exposa el camí que ha de seguir, sense tornar a caure en la trampa ni alimentar els encanteris, l'esquerra antiimperialista de tot el món.

* * *
Hi ha una altra traducció al català del mateix article a La Fàbrica: pitja aquí.

Article original: Contra el capitalismo: estado de derecho y constitución

.

dilluns, 17 de desembre del 2007

Comunicar allò comú

Comunicar, deia Rafael Barrett, és expressar allò comú. En aquest sentit, els dos grans mitjans de comunicació de la humanitat són la guerra i la poesia. La guerra, amb la seva creixent neutralitat tecnològica, generalitza la ruïna, universalitza l'instint, destapa l'olor salvatge i marró que ens uneix als gossos, restableix —en fi— el zero vesànic contra el que una mare cus un vestit i un paleta col·loca un maó (i una llengua defensa una salutació). La poesia, a punt de perdre la seva pugna eterna amb la propaganda, amenaçada per la distinció dels uniformes, segueix tractant “de coses primordials i convencionals”, si és que hem d'estar d'acord una vegada més amb Chesterton. Poeta no és el que acumula més i més paraules per a expressar sentiments privats i innomenables, sinó el que sap alliberar-se'n de tantes com calgui per tal de desprendre —d'un sol cop— imatges comunes ; el que sap renunciar a allò que sap per a descarregar a l'aire una concreció compartida. O per dir-ho amb el poeta coreà Ko Un (Revista Minerva, maig de 2007), “aquell qui retrata una porció màxima d'univers amb una quantitat mínima de paraules”. Mentre que la guerra comunica la unió que ens separa, la poesia comunica aquella distància que ens uneix i que d'una altra manera anomenem senzillament arròs (o pa o estrella o peix o esquena).


Hi va haver una gran guerra mal anomenada Segona i ben anomenada Mundial que va acabar —enmig d'un gran resplendor inaugural— amb totes les diferències. Aquesta guerra va comunicar Alemanya amb Egipte, França amb la Índia, Marroc amb Austràlia, Anglaterra amb Corea i d'alguna manera, després d'ella, és més fàcil traduir d'unes llengües a d'altres: hi ha parents de mort com hi ha parents de llet i aquest nou parentiu negre no té ja més límits que l'espècie. D'aquella Guerra Mundial i el seu olor caní (que va seguir i segueix assotant el seu país) va sortir baldat Ko Un i contra ella va haver de recórrer 10.000 vides (títol d'un dels seus llibres: Madrid, Verbum 2004) abans d'agarbar-les totes en un poema. Nihilista suïcida, monge budista, militant d'esquerres, Ko Un va acabar per trobar aquelles quatre paraules coreanes que poden traduir-se a qualsevol idioma sense necessitat de míssils i explosions. La seva antologia Font en flames (Fuente en llamas, Ourense, Linteo 2005) ens n'ofereix alguns exemples contagiosos:


La sirena del vaixell en la nit!

Vull anar-me'n.

Però arreglo l'edredó del meu xiquet,

i l'acotxo novament.


Cal ser molt coreà per a ser tan espanyol. O també:


Un mosquit m'ha picat.

Gràcies.

Sóc viu.


Cal ser molt coreà per a ser tan francès. O també:


Viure, després morir, és una cosa meravellosa,

però de tot, no serà sembrar el més valuós?

Encara que aquelles llavors siguin les de la maldat,

quan la maldat creix,

els homes vertaders lluiten contra ella;

i si aquesta baralla s'estén fins el fi de la terra

serà esplèndid.


Cal ser molt coreà per a ser tan terrestre.


Un poema només pot ser-ho veritablement quan les qüestions personals se solapen amb les públiques”, diu Ko Un a la revista Minerva. Però la guerra avergonyeix i empetiteix els poetes. “Sovint em pregunto què hem fet els intel·lectuals per la humanitat i la resposta és deplorable: gairebé res”. Aquest retret dóna tota la mesura de la grandor i dels límits de la poesia ; també de la necessitat de custodiar en general els límits. La poesia és conservadora perquè conserva la distància que ens uneix i la possibilitat de traduir-la ; perquè protegeix la paraula arròs i la seva concreció compartida ; perquè desempolsa i restaura de nit allò que les bombes (també les periodístiques) embruten i destrueixen de dia. No és poc. El primer que destrueix una guerra no és la veritat sinó el llenguatge mateix. La guerra continua. La poesia ha de seguir la seva pista i aixecar les seves víctimes. Perquè la supervivència és —avui més que mai— una qüestió de comunicació.



Article original: Comunicar lo común


.


divendres, 7 de desembre del 2007

La pitjor defensa és un mal atac

Per dos motius vaig acollir amb reserves abans-d'ahir les crítiques dirigides per Carlos Tena a la cadena Telesur: un, subjectiu, relacionat amb el meu desig de donar suport a un projecte de comunicació alhora poderós i alternatiu del que depenen en part el destí de la revolució bolivariana i la seva projecció internacional ; i l'altre, objectiu, associat al caràcter més aviat expeditiu i temperamental de la crítica, desproveïda de dades documentades i verificables pel lector. Però he de dir que la resposta de May Graterol, directora general de serveis a producció de Telesur, ha despertat en mi la inquietud que el text de Tena amb prou feines havia aconseguit despentinar. Hi ha formes de defensar-se que il·luminen i justifiquen i fins i tot reclamen els atacs i que donen la raó a l'oponent. Jo no estava preocupat i ara sí. L'exabrupte furibund i ofès de Graterol contra un intel·lectual i militant de reconegut prestigi, i la deformació intencionada i suspicaç del seu discurs, em fan témer de cop que les crítiques de Tena hagin encertat en el blanc. Tanta passió posa en fumigar la seva resposta de tot esperit autocrític i en enaltir a crits allò que ningú no impugna, que el lector no pot deixar de pensar que el que passa és que els retrets de Tena han punxat a cegues el nervi encertat.

Vegem algunes coses que no m'agraden i que m'inquieten de la resposta de Graterol. Amb raó hi qüestiona els mecanismes de mesurament i les xifres de rating de Carlos Tena, però ella, al seu torn, no només no aporta al lector instruments o resultats més fiables a partir dels quals puguem representar-nos la veritable audiència de Telesur sinó que d'alguna manera s'apropia —escandalitzada pel “derrotisme” del crític— els “50 milions de telespectadors potencials” que avui dia no veuen la cadena. Que és com dir que aquest article que estic redactant és el més llegit de la història —més encara que la Bíblia i l'Alcorà— perquè podrien llegir-lo uns 300 milions de castellanoparlants alfabetitzats, encara que sàpiga que això no succeeix ni succeirà mai. Com que cobro drets d'autor pels “lectors potencials” sóc a més l'home més ric del món, com a mínim de la mateixa manera amb què Don Quixot era el més audaç i valent paladí de l'univers i el que més gegants havia mort i més donzelles alliberat de la captivitat. Als qui donem suport a Telesur ens agradaria saber quins índexs d'audiència té la cadena i no els que encara no té i mai no podrà tenir.

No m'agrada tampoc que May Graterol “s'imagini” a Carlos Tena “còmodament assegut davant d'un ordinador amb el televisor encès a la seva esquena”, no només perquè la imaginació de vegades ens juga males passades, no només perquè és difícil d'imaginar d'una altra manera una directora de producció d'un canal de TV —que cobrarà per això un sou molt més alt que l'auster i atrafegat Tena, remunerat en pesos cubans— sinó sobretot perquè un argument ad hominem (i com més una fantasia ad hominem!) és sempre la forma menys elegant i més sospitosa d'escamotejar una resposta. Atès que no ha volgut callar-se i ha considerat necessari donar una explicació, l'obligació de Graterol no era la de jutjar des d'on es fan les crítiques sinó la de demostrar que no tenen fonament.

Tampoc no m'ha agradat la reacció de May Graterol a la demanda, justificada o no, de Carlos Tena. A l'exigència de dimissió de tots els càrrecs directius de Telesur, Graterol oposa l'enumeració d'un seguit de grans projectes (obres a la seu del canal, inversió de noves tecnologies, escola de periodistes, corresponsalies a l'estranger) com si Tena estigués demanant a crits que s'abandonessin, que és tant com pretendre que, si jo demano la renúncia del rei Joan Carles a Espanya, estic demanant que volin el Museu del Prado. Fora d'això, l'extemporània enumeració d'aquells projectes només demostraria, en qualsevol cas, que Telesur no té problemes de pressupost i que, en cas d'estar fonamentades les crítiques de Tena, aquestes no podrien justificar-se invocant la manca de recursos. Tan absurda és aquesta defensa que, als retrets d'estar fent les coses malament, allò que en realitat respon Graterol per a justificar-se és el següent: és que tenim molts diners. De manera justificada o no, allò que Tena està demanant no és que Telesur renunciï als seus avantatges sinó que els gestioni bé ; no està retraient a la cadena els seus recursos sinó el seu mal ús ; no està reclamant que s'abandoni el projecte sinó que compleixi els objectius pels que va néixer. Tant ha de bombardejar el sentit comú la directora de producció a fi d'identificar sense alternativa l'existència de Telesur amb l'actual equip directiu que un acaba preguntant-se si està fent alguna altra cosa que protegir el seu càrrec i el seu salari.

Hi ha protestes que només aconsegueixen donar consistència a les crítiques. Els que creiem en la necessitat irrenunciable de Telesur i, precisament per això, els qui considerem que no es tracta de construir la CNN de la revolució sinó de fer una revolució contra la CNN, ens sentim més inquiets per la resposta de May Granerol que pels retrets de Carlos Tena. Per això, amb el respecte i admiració que em mereixen Aram Aharonian o Andrés Izarra —entre tants altres periodistes compromesos i capacitats—, he de dir que després de la defensa de Granerol som molts més els que estem interessats a conèixer la resposta a algunes preguntes que fins ara ens semblaven supèrflues o fins i tot destructives: què ha de dir-nos May Granerol de la relació entre Telesur i Mediapro? Hi ha hagut una “purga” ideològica de periodistes a la cadena? Quin és el model informatiu que realment s'hi defensa? De quina manera està participant el seu magnífic planter del consell assessor en la definició dels continguts? L'escola de formació John Reed, tan encomiable com necessària, però de la que no trobo informació ni a Internet ni a la pàgina de Telesur, quin programa d'ensenyament ofereix i qui són els responsables dels seus cursos de formació?

Tant de bo que May Granerol hagi comprès que la pitjor defensa d'un bon projecte és un mal atac a un company de viatge i ens tranquil·litzi a tots amb les seves respostes.

Article original: La peor defensa es un mal ataque.

.

dimarts, 4 de desembre del 2007

La seguretat dels espanyols

El filòsof Santiago Alba Rico i el catedràtic de Filosofia a la Universitat Complutense de Madrid Carlos Fernández Liria expressen la seva preocupació per les implicacions de la condemna en el sumari 18/98

Després de les detencions el passat divendres de 46 dels 56 encausats en el sumari 18/98, el PSOE es jacta de la seva “fermesa contra el terrorisme”, el PP expressa la seva “immensa satisfacció” i els espanyols en general ens sentim, naturalment, més contents i molt més segurs. Per què ens sentim més contents i més segurs? Perquè la irregular i aparatosa operació policial ha demostrat la perillositat essencial de 46 homes i dones que durant 8 mesos van acudir puntualment a totes les sessions del judici a la Casa de Campo de Madrid, a centenars de quilòmetres de les seves famílies i de les seves feines, sense resistència ni temptatives de fuga. I per què aquesta irregularitat publicitària que ens fa sentir tan contents i tan segurs? Perquè no es tracta de garantir el compliment d'una sentència penal rutinària sinó el d'una sentència política el caràcter extrajurídic de la qual hem acceptat alegrement des del principi i el contingut punitiu de la qual sabíem que estava subjecte als vaivens de les fallides negociacions de pau i al calendari electoral. I per què aquest abús ens fa sentir tan contents i tan segurs? Perquè una sentència d'aquest tipus només podia assolir-se després d'una emocionant farsa judicial fonamentada en el principi totalitari d'analogia i concretada en tota mena d'irregularitats de procediment, tal i com han denunciat observadors internacionals i juristes independents. I per què —per què— aquesta còpia grotesca del judici grotesc a Sadam Hussein en el Bagdad ocupat ens fa sentir tan contents i tan segurs? Perquè, al capdavall, aquí no es tracta d'enviar al patíbul un dictador assassí sinó de condemnar a 500 anys de presó a 46 innocents ; perquè no hi ha cap altra manera d'engarjolar, i utilitzar com a ostatges, 46 periodistes, ecologistes, pacifistes, defensors de l'èuscar i activistes socials dels que no es pot demostrar la seva vinculació amb ETA i dels que, en alguns casos, es pot demostrar exactament el contrari.

I per què la violació de tots els fonaments del Dret, a condició de què es faci per a empresonar innocents, ens fa sentir tan contents i segurs fora del País Basc? Només una combinació inquietant de densíssima alienació social i baixíssima cultura democràtica pot explicar aquest misteri. Fet i fet, la immensa majoria dels espanyols ens trobem en la mateixa situació que els empresonats: ningú no pot demostrar que tinguem cap relació amb ETA. No hauríem de sentir-nos, doncs, preocupats o insegurs? No haurien d'alarmar-nos i escandalitzar-nos unes mesures que en qualsevol moment podrien girar-se contra nosaltres, com innocents que som?

Sense cap rubor, i sempre costa avall, molts espanyols sostenen la seva il·lusòria seguretat en el fet de què no s'ha condemnat els periodistes i activistes bascos pel que han fet sinó pel que volen, i que només cal amb no voler certes coses per a què la suspensió creixent del Dret no posi en perill les nostres visites al supermercat, les nostres retransmissions esportives i el nostre refresc preferit. Però que el Dret i la democràcia no tinguin més existència que la modèstia i insignificança de la nostra voluntat, no haurien ja de fer-nos tremolar, com a mínim d'indignitat? I quanta voluntat haurem de cedir en un règim de presumpta voluntat sobirana per a estar tranquils? N'hi haurà prou amb no voler la independència d'Euskal Herria, ni tan sols per vies pacífiques i democràtiques? Em temo que no. Al cap i a la fi, si Euskal Herria fos a Sèrbia o a Turquia, molts espanyols parlarien ara de bascos valents i oprimits com es parla dels kosovars o dels kurds, i molts altres parlaríem d'esquerrans represaliats i perseguits com ho fem amb els sindicalistes de Colòmbia. Quant cal deixar de voler per tal de seguir creient que podem seguir volent el que volem? Deixem de voler la pau o la solució al problema basc ; deixem de voler també —els qui no considerem la idea ni absurda ni criminal— la independència d'Euskal Herria i provem a voler, per exemple, la independència d'Espanya. Provem a voler de veritat —amb la mateixa insistència que els bascos empresonats— una Espanya sense Banc de Santander ni túnel de la M-30, sense màfies de la construcció ni inseguretat laboral, amb una economia, una educació i una sanitat veritablement públiques, amb tres poders veritablement independents, amb mitjans de comunicació controlats pels ciutadans i no per les grans empreses ; provem senzillament a voler —però de veritat, com els bascos ara empresonats, amb un mínim de força col·lectiva— una mica d'aire net i d'espai lliure per als nostres nens i per als nens dels nostres nens, i descobrirem de seguida que també hi pot haver kurds a València i colombians a Madrid com n'hi ha al País Basc. En realitat, per a ser innocents, i fer-nos la il·lusió de què no correm cap perill, cal deixar de voler tantes coses que potser hauríem de sentir-nos culpables de ser-ho, o fins i tot començar a pensar en ser una mica culpables: culpables, com a mínim, de voler de veritat i a la vegada democràcia i Dret per a Espanya i Euskal Herria.

Però no és aquest avui el perill. No volem voler. Volem deixar de voler tot el que calgui per tal de seguir volent el nostre programa de televisió preferit i el nostre refresc favorit al marge del Dret i amb independència de què hi hagi o no democràcia a Espanya. Si cal deixar de ser bascos, bé ; si cal deixar de ser espanyols sensats, també ; si cal deixar de ser homes dignes, endavant. No m'agrada emprar en va un terme tan desgastat i tan ineficaç, però aquesta combinació de densa alienació social i baixíssima cultura democràtica en l'horitzó d'un puré institucional que erosiona la divisió de poders per a engarjolar innocents encaixa com una guant en les definicions més clàssiques del feixisme, com a mínim en les seves formes embrionàries. Hi ha un feixisme intermitent i homeopàtic, d'aplicació local, com les pomades, i hi ha un feixisme mental generalitzat prest a acceptar qualsevol mesura extrajurídica populista, per molt brutal que sigui, mentre no incomodi la innocència radical de la nostra vida privada. En aquest context, els mitjans de comunicació són els escultors d'un magma subterrani cada cop més estès —cada cop més superficial— que accepta l'empresonament d'innocents al País Basc amb les mateixes raons i amb el mateix gra de veu, amenaçador i familiar, amb què exalta la insolència del rei davant del president Chávez o justifica l'assassinat de Carlos Palomino a mans d'un militar xenòfob.

Sense negociacions, sense diferència entre innocents i culpables, sense cap alternativa política, la “immensa satisfacció” de partits i ciutadans espanyols davant de l'empresonament de 46 innocents està plenament justificada. A partir d'avui hi ha més ETA i menys estat de dret, dos motius sens dubte sòlids per a què tots ens sentim molt més contents i molt més segurs.

Article a Rebelión: La seguridad de los españoles.

.