dijous, 25 d’octubre del 2007

Com ser d'esquerres avui (entrevista)

Com ser avui d'esquerres? Com sobreposar-se als corrents polítics contemporanis, que neguen tota validesa a les propostes i visions provinents de Marx? Com situar-se en un espai públic desprestigiat, el polític, recolzant-se en formes de definir el món que semblen haver perdut peu? La fórmula de l'escriptor Santiago Alba Rico, que acaba de publicar Capitalismo y nihilismo (“Capitalisme i nihilisme”, Ediciones Akal, Madrid), no pot ser més concisa: “el projecte emancipador ha de ser revolucionari en allò econòmic, reformista en allò polític i conservador en allò antropològic”. Enfront hi hauria els seus dos enemics actuals: “el capitalisme que fa realitat perversament les utopies anticapitalistes (l'home nou, la revolució permanent) i el discurs neocon pre-modern que explota la inestabilitat”.

--Entrevista a càrrec d'Esteban González--

1.- En els anys 70s, molts intel·lectuals i polítics que provenien del franquisme abraçaven (per motius d'allò més variat, des de la convicció personal fins el pur interès) les creences democràtiques. A l'actualitat, molts dels intel·lectuals i periodistes conservadors de l'Europa occidental provenen de l'esquerra, fins i tot algun ex-amic teu. Què significa això socialment? Què ha passat?

La veritat és que també els obrers, els treballadors, els professors, els metges, els advocats eren d'esquerres i s'han desplaçat cap a la dreta en el si d'una societat formatada econòmica i culturalment des del mercat. El cas dels intel·lectuals és el d'una normal submissió, encara que també el d'una major responsabilitat, ja que han contribuït a accelerar i legitimar aquell desplaçament des d'una posició de major llibertat i informació. El que han obtingut a canvi no pot mesurar-se —o no només— en avantatges econòmics i poder (coses secundàries per a un intel·lectual). No hi ha res de més corruptor que l'atenció ; se'ls ha parat una mica d'atenció i hi han sucumbit, i han sucumbit precisament allí on “atenció” i “mercat” coincideixen sense gairebé cap escletxa. En tot cas, ells ho anomenen “maduresa” i no sense raó. Han “madurat” naturalment al mateix temps que una societat que ha retrocedit com a mínim dues dècades. Els pocs que no ho han fet —els que jo admiro— és que s'han quedat una mica... per endavant.

2.- Si el capitalisme és nihilista, una bona manera de combatre'l és afirmar valors. En aquest sentit Jean Claude Michéa reivindicava valors que ell denomina precapitalistes, com l'honestedat, recuperant una perspectiva molt de l'Orwell. També el teu amic Carlos Fernández-Liria parlava de la necessitat de trencar concepcions de l'esquerra que veien molt bé aquella dissolució dels valors que Marx subratllava en el manifest. La teva mateixa afició per Chesterton sembla provenir d'un lloc similar. M'equivoco?

Potser prefereixo formular-ho així: si el capitalisme és nihilista, l'única manera d'afirmar valors és combatre el capitalisme. Perquè el capitalisme no dissol tant els valors com les condicions mateixes en què qualsevol cosa sòlida, qualsevol consistència, pugui sorgir i sostenir-se ; perquè erosiona radicalment totes les diferències sobre les que s'aixeca la cultura, qualsevol classe de cultura: la diferència menjar / usar / mirar, la diferència entre guerra i pau, la diferència entre culpables i innocents, la diferència —sobretot— entre producció i destrucció. Però sí crec que l'esquerra ha estat víctima de molts malentesos històrics: un és aquell al que es refereix Fernández-Liria i que va portar a identificar el Dret amb un mer instrument de reproducció del mateix capitalisme, quan en realitat l'impossibilitava i destruïa. L'altre té a veure amb el “progressisme” que durant més d'un segle va alimentar la il·lusió d'estar (diu Benjamin) “nedant a favor del corrent” i que paradoxalment va servir per a accelerar el “progrés” inhumà indissociable del capitalisme. Si el capitalisme va deixar enrere els valors feudals de l'Ancien Régime que encadenaven els éssers humans, fa temps que —en la seva boja carrera— també ha deixat enrere els valors il·lustrats que es van forjar per a alliberar-los. Jo no sento nostàlgia de Déu sinó de la Raó ; i no vull tornar al paternalisme jeràrquic sinó a la fraternitat republicana. Ens hem passat l'estació en què havíem d'aturar-nos i el tren segueix desbocat cap a l'abisme. El marxisme avui ha de ser, si no “regressiu”, com a mínim “frenatiu”. Cal recuperar no tant els valors com el ciment mateix de la vida social: els cossos, la terra, la llei ; i amb ells la lentitud, l'atenció, l'espera, les cures, els relats.

3.- Parlaves de què allò que els antiglobalitzadors reprodueixen, sabent-ho o no, és el que Marx explicava al Manifest. Però abans que ells ho va fer la dreta, que va recolzar tota la seva contrarreacció en els anys 70s en la defensa dels valors (familiars, socials, comunitaris, religiosos, etc), que una esquerra disbauxada estava debilitant. En un sentit, si hi havia deslocalitzacions, era per culpa d'una esquerra que exigia massa protecció social ; i, en un altre, si les famílies es trencaven era perquè l'esquerra proclamava una moralitat laxa. Igualment amb la delinqüència, la falta d'autoritat, etc. Però aquella preocupació per la ruptura dels llaços sòlids i de vincles estables només la va tenir en compte la dreta, i sembla que ara certa esquerra comença a plantejar-se aquelles qüestions. Què et sembla?

Avui hi ha un dreta molt poderosa que ha comprès que la dissolució material de tota estabilitat (sota l'empenta de la globalització que ells defensen) desperta una nostàlgia de “solideses” pre-il·lustrades molt útil per a legitimar les seves polítiques d'intervenció imperialista a l'exterior i de reducció de llibertats a l'interior: és un discurs neocon, recolzat per catòlics, protestants i jueus i replicat dòcilment per l'islam. Però contra aquell discurs Marx va escriure les pàgines del Manifest en defensa —diguem-ho així— de la “propietat privada” i la “família” amenaçades per la burgesia: els mateixos capitalistes que “emancipaven” les dones de les seves llars enviant-les a les fàbriques, després enviaven predicadors per a ensenyar-los pudor cristià i respecte al marit. Enfront d'aquesta hipòcrita defensa dels “llaços estables” per part dels mateixos que els detestaven de la manera més violenta, l'esquerra va fer exactament el contrari: mentre alimentava materialment la resistència social i els vincles forts, feia discursos en favor de la seva dissolució. Avui, enfront del capitalisme que fa realitat perversament les utopies anticapitalistes (“l'home nou”, “la revolució permanent”) i enfront del discurs neocon pre-modern que explota la “inestabilitat”, el projecte emancipatori —ho he dit d'altres vegades— ha de ser revolucionari en allò econòmic, reformista en allò polític i conservador en allò antropològic. Com a mínim —ja que l'has evocat— en el sentit d'aquesta frase de Chesterton: “El poble mai pot rebel·lar-se si no és conservador, com a mínim prou com per haver conservat alguna raó per a rebel·lar-se”.

4.- A Capitalismo y nihilismo tens un text a propòsit de Martín-Baró, que m'ha agradat força. Però, a més, és d'agrair que algú per aquí se'n recordi, ja que la seva obra té una profunditat que poques vegades s'ha subratllat. Que Martín Baró i la seva obra hagin desaparegut de l'entorn acadèmic i de l'entorn polític espanyol són senyals de què...

De dues coses, bàsicament. Indica el menyspreu polític, eclesiàstic, acadèmic i mediàtic pels intel·lectuals perseguits i assassinats quan s'aparten del camí políticament correcte per a assumir “l'opció preferencial dels pobres”. I indica també —n'és inseparable— el valor d'una obra que, a contrapèl del que és la psicologia postmoderna contemporània, prova d'explorar les arrels socials, col·lectives, dels conflictes subjectius i subratlla les virtuts terapèutiques del compromís i l'acció comuna. La “psicologia de l'alliberament” no és menys subversiva que la “teologia de l'alliberament”. Però això no interessa a ningú a Espanya.

5.- Parles també del mal absolut. En aparença enemics, els radicals d'un costat i de l'altre creuen en aquell mal absolut com la causa última de totes les disfuncions. Els que ens porta a comprovar com s'assemblen els uns i els altres. Són el mateix a costats diferents de la trinxera o hi ha diferències apreciables?

Una llarga lluita acaba per imposar a l'enemic les mateixes estratègies i els mateixos discursos, però en tot cas no hem d'oblidar una diferència fonamental entre els radicals imperialistes i els radicals islamistes: la que existeix entre l'agressor i l'agredit. Els EEUU han envaït Iraq i no a l'inrevés ; els sionistes han envaït Palestina i no a l'inrevés ; quasi totes les bombes cauen a Kabul, a Bagdad, a Somàlia, a Beirut, a Gaza, ara potser a l'Iran. Una llarga història de colonialisme, dictadura i repressió (sense oblidar la responsabilitat dels “nostres” radicals en el finançament i l'entrenament dels “seus”) dibuixa una línia divisòria que l'esquerra tampoc ha d'oblidar, com pretenen fer-nos oblidar la “guerra contra el terror”. Com tampoc no hi ha que oblidar les diferències que existeixen dins del propi islamisme: Hizbolà i Hamas, diferents entre si, són alhora feroçment contraris a Al-Qaeda, grup penombrós amb què els EEUU vol que identifiquem tot l'antiimperialisme islamista. Els EEUU necessiten un enemic semblant. La URSS, amb totes les seves barbaritats, no deixava d'alimentar en alguns sectors socials occidentals la il·lusió d'una alternativa emancipadora al capitalisme. Ningú no pot defensar Ben Laden. La seva semblança ideològica amb Bush obliga a escollir bàndol per raons “culturals” ; la seva semblança és un motor molt eficaç de la “confrontació de cultures”.

6.- És curiós com l'esquerra occidental, i més encara si té representació parlamentària, sembla haver relegat en els seus discursos les qüestions materials i dóna cada vegada més atenció a les simbòliques. Et faig aquesta apreciació perquè en el teu llibre parles sobre la fam, i hi apareix una representació clara d'allò material, però també has defensat molts cops aquella vessant simbòlica. Sense anar més lluny, amb els nacionalismes no estatals.

No sé si defenso la vessant simbòlica. Per un costat m'interessa analitzar com es construeixen materialment certs símbols que generen o desactiven la violència: certes representacions que tenen a veure amb la distància sota la que compareixen els altres. Al mateix temps em limito a constatar que la lluita pels territoris i les materialitats va sempre acompanyada d'una lluita no menys intensa per les seves representacions, que no sempre coincideixen —i de fet sovint topen— amb elles. Tota lluita per la supervivència és al mateix temps una lluita per la identitat. I, com bé diu Terry Eagleton i repeteixo amb freqüència, “només hi ha una cosa pitjor que la identitat, i és no tenir-ne cap”. L'Europa postmoderna no deixa de predicar contra l'Estat quan el problema de la major part dels pobles de la terra és que no han arribat mai a tenir-ne cap ; i predica contra la identitat quan el problema de la major part dels pobles de la terra és que no han arribat a tenir la seva. La identitat és una cosa que es desitja tenir i que després es desitja desempallegar-se'n. Però per a això és precisament necessari comptar —com nosaltres comptem— amb un territori i una materialitat assegurada. I des d'allí és fàcil després tornar-se molt lleuger...

7.- Una puntualització. Sembla que en aquell oblit d'allò material, l'única representació possible és l'emigrant, que passa ara a encarnar les virtuts i defectes que a l'era fordista s'atribuïen als pobres. Sembla que també l'esquerra s'ha apropiat d'aquella mirada: ja no hi ha pobres ni classe treballadora, sinó emigrants. És així?

L'oblit d'allò material és el que materialment caracteritza les societats capitalistes “avançades”: l'oblit del cos, del territori, de la finitud, de la malaltia, de l'envelliment, de la mort, coses totes il·lusòriament suspeses a l'aparador de la publicitat, la tecnologia i el consum. En aquest context irromp com una bomba l'emigrant, amenaçador precisament perquè exposa a la vista de tothom aquests rastres que el mercat pretén esborrar, i que fins i tot els espanyols pobres (uns 9 milions) proven d'oblidar. En qualsevol cas, l'immigrant compleix, com ha succeït sempre al llarg de la història, aquest paper ideològic de legitimació interclassista en virtut del qual el nadiu pobre se sent envejat, robat, envaït, de manera que, al mateix temps que oblida la seva pròpia misèria, es “reconeix” en la política dels nadius rics. Sabem que el vot xenòfob a la ultradreta a Europa prové dels sectors econòmicament castigats, i molts cops d'antics votants de partits comunistes.

8.- Occident s'afirma enfront de la fam de la resta de pobles? Occident pot viure bé perquè ha espoliat altres pobles? Aquesta és la causa de la fam?

La causa de la fam no és Occident sinó el capitalisme, i el propi Occident —escrivia fa uns dies— és víctima de la fam generalitzada d'una economia que, d'una banda, no deixa menjar el Tercer Món i, de l'altra, deixa sempre insatisfet el Primer: uns volen alguna cosa i altres sempre volen més. D'aquesta manera, la fam dels sadollats —lligada a un sistema d'acumulació i destrucció ampliada d'home i de coses—posa en perill la supervivència del planeta mateix.

9.- Molt probablement, tenim dificultats, per la inflació i la saturació en l'ús del termes, per a descriure i transmetre adequadament la realitat. Però és que aquest mateix concepte, igual que el de veritat, tampoc no sembla jugar ara un paper important. No només perquè la gent descregui, sinó perquè a més els experts ens diuen que la veritat no existeix.

Cito una frase de Günther Anders: «Forma part de l'essència del pluralisme permetre alguna cosa considerada falsa ; que la veritat del pluralisme consisteix, en darrer terme, en no tenir cap interès per la veritat o, més exactament, en no prendre seriosament la pretensió de veritat de la posició tolerada (i, fet i fet, tampoc la pròpia)». Aquest “pluralisme”, aclareix tot seguit el propi Anders, és el “mercat”, on tota mercaderia té dret a vendre's per igual i tot consumidor té dret a escollir entre totes per igual. La veritat només importa ja als pobres, obligats a prendre's seriosament el que fan.

10.- L'esquerra sap emprar el llenguatge o ha perdut en aquestes dècades una certa capacitat de definir els termes que va tenir en el passat?

Enfront de la destrucció premeditada del llenguatge com a marc de credibilitat per part dels mateixos que destrueixen ciutats (el que jo anomeno episèmia o pansèmia), l'esquerra no troba de moment més recurs que la “sobresemantització”, que al seu torn accelera el contagi d'incomunicació (l'abús, per exemple, del terme “genocidi”). De-finir vol dir “limitar”, “posar límits”, i aquesta és la condició mateixa de la significació. Jo crec que el fet mateix de de-finir (en l'absència induïda de límits) ja és una activitat anticapitalista. I cal que l'esquerra es dediqui a definir, en els seus treballs teòrics i en els seus pamflets.

11.- Sóc aficionat a la música, al cinema, a la literatura. I percebo que les metàfores que les creacions culturals contemporànies em transmeten són conservadores. Fins i tot, i de vegades especialment, aquelles que semblen proposar una ruptura més gran. Hi coincideixes?

No sé si entenc bé la pregunta. He dit algun cop que tot “rupturisme” estètic que antuvi van concentrar les avantguardes —polítiques i artístiques— avui el monopolitza la “publicitat”, on tot està permès a condició de què serveixi per a comprar i vendre alguna cosa (i també destruir alguna cosa en alguna altra part) i, per tant, a condició de què no signifiqui res ni culturalment ni política. La música, el cinema, la literatura s'han vist una mica obligats a imitar aquest “rupturisme” publicitari en la forma dominant del que jo anomeno gag —com a unitat tancada d'autosatisfacció pura— ; és a dir, com a llaminadures visuals, acústiques i literàries que recobreixen un gran buit, un buit reproductiu i, en aquest sentit, “conservador”. Tot està permès menys la política. Només la política trenca la ruptura permanent i ens escandalitza, i per això aprecio particularment —i recomano— l'extraordinària última novel·la de Belén Gopegui, El padre de Blancanieves, (“El pare de Blancaneus”) una gran construcció novel·lística, literària, en què la forma mateixa —impecable i molt rigorosa— és ja, en aquest sentir, tan “política” (tan poc “publicitària”) com el desenvolupament mateix de la història.

.

Entrevista publicada a Rebelión: clica aquí

Entrevista original a El Confidencial: clica aquí

.

dimarts, 23 d’octubre del 2007

La gana a Occident

El passat mes de juliol es va celebrar a Coney Island el campionat del món de devoradors de hot-dogs. El jove estatunitenc Joey Chestnut va batre en la final el japonès Takeru Kobayashi i va superar totes les anteriors marques mundials en endrapar-se 66 salsitxes en 12 minuts davant del deliri dels més de 50.000 espectadors que van presenciar en directe la proesa. Com a premi, el campió va rebre un abonament de 250 dòlars en compres d'un centre comercial i un any sencer de hot-dogs gratis a la cadena Nathan's.

En aquest instant, mentre redacto aquestes línies, se celebra el campionat mundial de perdedors de pes. Cada segon cinc persones en disputen la final (un haitià, un somali, un ruandès, un congolès i un afganès) i els cinc obtenen la victòria. El premi és la mort. La mengera de Joey Chestnut no és res comparada amb la que ha devorat —diguem-ne— René, Sohad, Randia, Sevére i Samia: cada 12 minuts la pobresa mata de gana 3.600 homes, dones i nens a tot el món. O el que és el mateix: cada 5 hot-dogs a Honey Island 300 éssers humans moren d'inanició a l'Àfrica.

El 1876, el virrei de la Índia, lord Lytton, va organitzar a Delhi el banquet més car i sumptuós de la història per a festejar l'entronització de la reina Victòria com Emperadriu colonial. Durant una setmana, 68.000 convidats no van deixar de menjar i de beure ; durant una setmana, segons càlculs d'un periodista de l'època, van morir de gana 100.000 súbdits indis en el marc d'una fam sense precedents que es va cobrar com a mínim 30 milions de vides i que va ser induïda i agreujada pel “lliure comerç” imposat des d'Anglaterra. Mentre els colonialistes anglesos menjaven perdius i corders, els supervivents indis es menjaven els seus propis fills. La fam, ho sabem, dissol tots els llaços socials i imposa el canibalisme. Cal tenir molta gana per a menjar-se amb llàgrimes als ulls el cadàver d'un veí, per en cal tenir moltíssima més per a devorar alegrement 66 salsitxes en 12 minuts. Confessaré que cada vegada que penso en fams no em ve al cap el ventre inflat de la René ni el pit esquifit de la Samia sinó la voracitat aplaudida de Joey Chestnut, com a símbol publicitari d'una economia que no pot ni tan sols permetre's calmar la gana dels sadollats. Chestnut no és un caníbal, no, però en certa manera s'alimenta de l'aprimament dels etíops, els tailandesos i els egipcis: la tercera part de la collita mundial de cereals serveix per a engreixar els animals que ens mengem els occidentals (1 quilo de carn per persona i dia els estatunitencs, més de mig quilo els europeus), i n'hi hauria prou de reduir un 10% la producció de pinso donar de menjar a la tercera part dels 850 milions de persones que, segons la FAO, passen gana al món. Exagerar és mesurar allò incommensurable, fer aprehensible allò irrepresentable. Exagerem: Chestnut és un caníbal. Davant de les 50.000 persones que l'aplaudien, es va menjar la René, el Sohad, la Randia, el Sevére i la Samia i uns altres 3,595 homes, dones i nens. Ni tan sols Bokassa va demostrar mai tanta gana.

A Chestnut se li pot demanar que mengi menys i fins i tot que s'enfronti al seu govern, però en realitat és només una altra víctima de la gana. Hi ha la gana dels qui no tenen res i la gana dels qui mai tenen prou ; la gana dels que volen alguna cosa i la gana dels qui sempre volen més: més carn, més petroli, més automòbils, més telèfons mòbils, més imatges, més joguines i (també) una moralitat superior. La relació entre ambdues insatisfaccions és un sistema global. Volíem un home lliure i tenim una gana lliure. Confesso que cada cop que penso en la gana no em ve al cap l'esquelet d'en Sohad ni els immensos ulls febrils d'en Sevére sinó l'exèrcit dels EEUU a Iraq i l'alegria depredadora del Carrefour. Exagerar és empetitir allò il·limitat, reduir allò descomunal a escala humana. Exagerem: el canibalisme és, no ja obligatori, sinó elegant. Uns pocs milions de ments privilegiades (des de governs i multinacionals) dediquen tot el seu esforç a trobar la manera de què a tot el món, a tot arreu, li falti alguna cosa ; de què els nens d'Haití i Sierra Leone passin gana i s'hi desesperin ; i de què els consumidors occidentals, després de devorar boscos, rius, minerals i animals (amb les seves imatges), es quedin amb gana i se n'alegrin. El capitalisme treu als països pobres els seus recursos i alhora les forces per a resistir ; el capitalisme ens dóna mercaderies als occidentals i alhora la gana necessària per endrapar-les sense parar ; i la gana esdevé així, d'una banda i de l'altra, en la desgràcia objectiva d'Àfrica, Àsia i Llatinoamèrica ; i en la felicitat subjectiva d'una humanitat cultural i materialment insostenible i condemnada a la destrucció.

La fam dissol, sí, tots els llaços socials i imposa el canibalisme. La pobresa relativa espavila l'enginy, inventa solucions col·lectives, improvisa solidaritats i crea xarxes socials de resistència. Però per sota de cert llindar, quan la gana amenaça la supervivència, les trames es desfan i només queden impulsos atòmics, solitaris, animals: individus purs enfrontats entre si. Només en aquest sentit —biològic i gairebé zoològic— pot dir-se que les nostres societats occidentals són “individualistes”. Alguna vegada he expressat la regla de la satisfacció antropològica amb la següent fórmula: “poc és bastant, molt és ja insuficient”. Per sota de “poc” hi ha gana i són impossibles la consciència, la resistència i la solidaritat ; per sobre de “bastant” hi ha més gana i són impossibles també la consciència, la resistència i la solidaritat.Massa” sempre vol dir “més”. Hem superat ja aquell punt a partir del qual l'únic que tenim (ni cotxes, ni carn, ni cases, ni imatges) és gana ; i la nostra voracitat, com la de Joey Chestnut, s'està menjant, mentre redacto aquestes línies, no només la Samia i el Sohad i el Sevére, tan borrosos i llunyans, sinó els propis fills.

.

Article original: El hambre en Occidente

.

dimecres, 10 d’octubre del 2007

Espanya unida o democràcia?

Un extraterrestre que visités el País Basc només cada deu anys podria arribar a la conclusió de què els terrícoles han assolit una fita insuperable: l'abolició del temps. Un demòcrata que despertés del coma cada deu anys en un hospital i llegís els diaris de l'Estat espanyol arribaria, per la seva banda, a una conclusió depriment: que Espanya ha estat morta juntament amb ell. Més enllà de cert llindar, tota repetició es fa en el buit i tota denúncia sona a buit. Davant de l'última ofensiva contra l'esquerra abertzale, un no aspira a ser més original que els fets ; un no pot pretendre ser més innovador que els jutges que boxegen contra el dret ; ni més creatiu que els polítics que reboten d'abús en abús ; ni més imaginatiu que els mitjans de comunicació que converteixen industrialment els pans en pedres de moldre. L'únic que és possible és enunciar un cop més les lliçons que sens dubte extraurien aquell extraterrestre astorat i aquell demòcrata malferit a la vista de tan dolorosa monotonia.

La primera lliçó és evident: el dret i la democràcia són negociables, relativitzables, degradables, liofilitzables, però la unitat d'Espanya no. Aquest principi, inscrit en l'albúmina mateixa de la restauració monàrquica que va començar el 18 de juliol de 1936, determina un monopartidisme força més sever que el de Cuba: guanyi qui guanyi les eleccions, sempre governa el PP. Aquest principi constituent de deixar governar sempre el PP (acatat també pel PNV) es tant més estricte i necessita exercir tanta més pressió contra els seus dissidents com més està confinat en marges ideològics i econòmics implacables. ¿Escollir entre una Espanya unida i un País Basc democràtic? Un demòcrata no hauria de sentir la menor vacil·lació al respecte. El problema és que les institucions polítiques espanyoles no permeten ni tan sols escollir entre una Espanya unida i una Espanya unida per pròpia voluntat. I és difícil creure que no permetre això sigui una forma superior de democràcia o que per a impedir-ho no calgui violar una vegada i una altra, i molts cops seguits, les normes més elementals del dret.

La segona lliçó és també banal: en aquestes condicions, es tracta d'aconseguir que l'aplicació del principi constituent de deixar governar sempre el PP, així com l'heterogènia resistència a aquest principi (armada o política), siguin políticament rendibles per a tots els que ho acaten. L'ofensiva contra l'esquerra independentista basca —aquest és el càlcul del PSOE— anivella a la resta d'Espanya el terra electoral de la majoria borrosa, mentre que no commou una esquerra estatal més sensible a les qüestions de gènere que a les violacions del dret, i a més molt escarmentada també per les passades barbaritats d'ETA. És això que anomenem 'electoralisme' en un to de retret tolerant, com si es tractés d'una simple qüestió de modals i no de l'equivalent polític de la pedofília o el segrest ; i com si la seva acceptació per part de tots com indissociable de les regles del joc no revelés el caràcter purament formal dels processos electorals. Si 'electoralisme' vol dir “càlcul per a l'optimització dels beneficis d'una casta política”, cal acceptar que 'electoralisme' és exactament el contrari d'unes 'eleccions', i que allí on hi ha 'electoralisme' estructural no hi poden haver 'eleccions' lliures. 'Electoralisme' vol dir, per exemple, com en aquest cas, que es calculi com a més beneficiosa la guerra que la pau, i la violació del dret que el seu compliment ; és a dir, que es calculi com electoralment més rendible combatre la democràcia que defensar-la i enfortir-la (paradoxa que els nostres polítics atribueixen als votants de Hamàs a Palestina i que criden “votar contra la democràcia”). Òbviament, per a què resulti electoralment beneficiós tal abús cal prèviament convèncer els votants de què la guerra és millor que la pau i de què la violació del dret és més convenient que el seu compliment, cosa tan absurda i contrària al sentit comú que (de la mateixa manera que no es pot impedir que els bascos siguin espanyols per pròpia voluntat sense empresonar-los i torturar-los) no pot dur-se a terme sense que els mitjans de comunicació, una vegada i una altra, i molts cops seguits, menteixin i amenacin els ciutadans.

La tercera lliçó no és menys coneguda: la combinació del principi abans enunciat (el de deixar governar sempre el PP abans que qüestionar la unitat d'Espanya) amb les pràctiques electoralistes (enteses com “optimització de beneficis sectaris”) determina que el PSOE enviï un cop més aquest missatge a la joventut basca dissident: “Oblideu-vos de la via política ; per aquest camí no aneu enlloc”. Ens agradi o no, tots sabem que l'empresonament dels dirigents abertzales és més eficaç com a “missatge” que com a mesura policial, i que les bases independentistes basques no seran derrotades d'aquesta manera. Podem voler que dues injustícies juntes imposin de l'altra banda mansuetud i bon judici, però la llei de la gravetat convida a esperar més aviat el contrari. Els qui veritablement volem que ETA deixi d'existir (a alguns dels quals no se'ls permet votar ni presentar-se a les eleccions) no hem de deixar d'insistir en la negociació política com a única via possible per a sortir d'aquesta atmosfera opressiva en què les víctimes d'un i d'altre bàndol cauen pel seu propi pes.

En aquesta Espanya que ha abolit el temps, en aquesta Espanya en coma, els gestos —al contrari que les denúncies— no es repeteixen en el buit. La monotonia és la monomania que desgasta el cos i consumeix les forces ; cada repetició augmenta el dolor, dificulta la solució i degrada les llibertats de tots els ciutadans, bascos i espanyols. L'Espanya que ha abolit el temps, l'Espanya en coma, és l'avantguarda repressiva d'una Unió Europea que, seguint les passes dels Estats Units, conjuga cada vegada més criminalització lliberticida i electoralisme populista: guanyi qui guanyi les eleccions, sempre governa el PP, de manera que ni tant sols els vots al PP no decideixen res. El vot s'ha convertit fins a tal punt en una operació eucarística i autorreferencial —mentre tot succeeix en una altra banda— que seria bo que, cada cop que una papereta entrés dins de l'urna, el gest fos acompanyat mecànicament, mitjançant un dispositiu acústic concebut a tal efecte, d'un 'ta-txaan!', una ovació i un aplaudiment, per tal de marcar la banalitat del ritus i agrair alhora al ciutadà l'acceptació de la seva irrellevància. O la mà podria posar en marxa, en tocar l'urna, l'estrèpit d'una cisterna que descarrega en un vàter, per a què sabéssim com a mínim on va a parar el nostre vot. O millor: podríem també, en fer lliscar la papereta per la ranura —ferida democràtica—, activar en un altaveu un “ai!” ben sonor, per a què recordem tot el mal que l'Espanya unida fa no només a Afganistan, Llatinoamèrica o al País Basc, sinó també a la nostra pròpia casa.

.

Article original: ¿España unida o democracia?

.