dilluns, 21 de maig del 2007

Una jove immortal

Hi ha dos motius pels que resulta molt difícil creure —i molt més difícil com més real i irremeiable és el fet— que Eva Forest hagi mort: el primer és que era immortal, el segon és que era massa jove. Que una jove immortal mori, mentre tantes despulles corrompudes encoratgen contra el món, mentre els morts maten i governen i sobreviuen a la seva consciència, potser no és indici suficient per a provar una conspiració però sí per a il·luminar de la manera més dolorosa com la necessitàvem i com la trobarem a faltar. Era tan immortal que cap torturador hauria pogut ofendre-la ; era tan jove que cap rebel hauria pogut avançar-la.

No parlaré de tot el que personalment dec a l'Eva sinó del bé que va saber escollir totes les batalles. Algú dirà que l'Eva Forest només va donar suport a causes perdudes ; més aviat va donar suport a les que mereixen guanyar i a les que, per tant, és arriscat donar suport. Fa any i mig, en un text sobre els intel·lectuals i el compromís, Eva explicava el que succeeix quan un pren consciència dels greuges que hi ha en aquest món, aquella terrible transparència de la que no hi ha ja retorn possible i la fogonada del qual obliga a assumir després la responsabilitat sobre els propis actes i, per suposat, sobre els propis silencis. Quan se sap, quan s'està en la posició del saber, ja no es pot ser neutral sense embrutar encara més el fang ; ja no es pot ser innocent sense malmetre encara més els que no són culpables. Crec que a l'Eva li feia molta por el silenci ; va néixer amb la consciència posada i va comprendre de seguida que no hi havia major intervenció, ni més violenta, que la de reprimir una protesta i permetre que les coses segueixen el seu compàs invariable d'injustícies i exterminis. En un món en el que els morts enterren els vius, els que callen oficien d'enterramorts ; els que es rebel·len moren sempre massa joves per a arribar a temps a tots els alliberaments. Eren molts els llocs: Euskal Herria, Cuba, Veneçuela, Palestina, al final de la seva vida aquell Irak el dolor pel qual compartíem i sobre el que va escriure i editar llibres propis i aliens, lligada com estava, fora d'aquells matisos que entelen la visió, a la sort de les víctimes de l'imperialisme a tots els racons del planeta. Només els nens pateixen tan intensament el dolor aliè ; només els savis el comprenen tan bé ; només els valents es rebel·len contra les seves causes. Totes aquestes virtuts es reuneixen rarament en un sol cos ; però desgraciadament cal només una sola mort per a endur-se-les totes d'un sol cop.

En un homenatge recent a un altre gran lluitador comunista, Eva Forest va escriure, com avançant tot el que cal dir d'ella: "Recollir els somnis dels nostres morts i convertir-los en arma creadora que perfora impossibles i forada utopies a la recerca de nous camins que accelerin el procés d'humanització, ¿no és potser el millor homenatge?". Eva Forest ha mort als 78 anys amb tota la vida per endavant ; ha mort, millor dir, amb diverses vides per endavant, i l'únic homenatge que ens demana, l'únic que podem oferir-li, és el de viure-les a partir d'ara en el seu lloc. No hi ha un paradís —ni tant sols un infern— on vagin els rojos a conversar i fer voltar revolucions derrotades. Hem de seguir vivint, conversant i rebel·lant-nos amb l'Eva en aquest món, aquell que ella va estimar fins a l'extrem de fer-nos creure que mai l'abandonaria, i aquell també que va combatre fins al punt de conservar les forces de la joventut fins a l'última batalla. L'última i la que no va perdre mai.
.
Article original: Una joven inmortal
.

dimecres, 16 de maig del 2007

Aparedar la resistència

La guerra digital de Rumsfeld, concebuda com una operació fulminant de reformatació d'Iraq, amb moltes màquines, pocs homes i menys baixes, revela quatre anys després tota la seva megalomania fracassada i criminal. Molts milers de morts més tard, mentre milions d'iraquians abandonen casa seva, mentre Iran i els EEUU es disputen el botí apostant cadàvers, mentre la resistència legítima augmenta la seva pressió sobre els ocupants, els estatunidencs van descendent molt de pressa arran de terra, des del comandament a distància al maó, des de la lògica postmoderna de la pantalla d'ordinador a la lògica neolítica de la gàbia de ferro. No n'hi ha prou amb els bombardejos ; no n'hi ha prou tampoc amb la constel·lació de bases i presons on es fan desaparèixer els cossos ; ara les ciutats mateixes han de convertir-se en presons gegantines les successives portes de les quals només assenyalaran el pas ---a part d'això difícil i arriscat--- d'una cel·la a una altra. Els EEUU es declaren vençuts de la manera més destructiva, primitiva i inhumana: aixecant murs. Entre deu i trenta barris de Bagdad quedaran aïllats i tancats els propers mesos darrere de parets de ciment altíssimes ; les que ja s'aixequen per a condemnar Adamiya tenen gairebé quatre metres d'altura i estan construïdes amb blocs de sis tones de formigó. Costa molt ---i fa mal--- imaginar aquesta ciutat viva convertida a cops de martell en un armari cuirassat els habitants de la qual són classificats i abandonats en calaixos tancats i recintes estancs ; aquesta gran plaça oberta ara dividida de manera neuròtica i desesperada en cubicles cada cop més petits plens de runes i de morts. L'ocupació, entre altres moltes coses, ha destruït també el verb sortir i els seus alleugeriments: sortir de casa, sortir del propi carrer, sortir del barri ja no és més que una altra manera de seguir entrant, una vegada i una altra, a la mateixa presó.

Però fa mal sobretot imaginar la vida dels iraquians. L'estratègia és tan rudimentària com brutal: els barris que no han pogut ser doblegats militarment són emmurallats, precintats i abandonats a la seva sort. Ciutats senceres ja han estat embolcades tancades (Rutba, Samarra, Tal Afar) i el mur d'Adamiya és el principi i alhora la prolongació d'un pla que ve aplicant-se rutinàriament des de fa mesos a Bagdad, on zones completes de la ciutat han estat delimitades i segregades amb els veïns confinats en el seu interior, sotmesos a controls tan ferris ---d'entrada i de sortida--- que pot parlar-se sense vacil·lació d'una política de ghetto. Leyla Anwar, la cronista misteriosa i desesperada de Bagdad, ens descriu com s'hi viu a dins: sense llum, sense aliments, sense medecines, i amb les escombraries que s'acumulen des de fa mesos pels carrers al costat dels cadàvers que ningú s'atreveix a retirar per por als franctiradors. “Allí els vius envegen els morts”. A Adamiya, a Al-Amiriyra, fins i tot al cèntric Karrada, si els habitants de Bagdad no poden ser vençuts seran senzillament aparedats i abandonats, barri a barri, calaix a calaix, fins que a l'anomenada zona verda, vorejada de tombes cadenades, els estatunidencs només puguin despenjar-s'hi des de l'aire.

Si els EEUU no poden permetre la seva derrota, poden impedir la victòria. El temps acuita. Perdut Iraq, ha d'evitar l'aliança anti-imperialista dels pobles àrabo-musulmans tot promovent la divisió entre xiïtes i sunnites en favor d'Israel, amenaçat pel prestigi creixent de Hizbullah i d'Iran. Perdut Iraq, el negoci de la reconstrucció es redueix ja a la tasca desesperada i primitiva de multiplicar els murs: de la provisió de ciment per al mur d'Adamiya ---ens informa la CEOSI--- s'encarregaran l'agent col·laboracionista Ahmad Chalabi i l'empresari germano-israelià Zeev Belinsky, implicat també en la construcció dels primers trams del Mur de Palestina i entre les empreses del qual es troba Totman Cement Company. I als iraquians se'ls encomanarà la feina de construir les seves pròpies tombes.

.

Article original: Emparedar la resistencia

.

dijous, 10 de maig del 2007

Primer manament democràtic: no votaràs

Tan acostumats estem els ciutadans de l'Estat espanyol a acceptar l'excepcionalitat jurídica i política del País Basc, que no ens adonem que de fet ja està fora del "marc democràtic" que no el deixa escapar. Tan acostumats estem a aquesta extraterritorialitat legal que és possible desplegar cada cop una mica més el seu domini fora dels rails sense que ningú no s'immuti: després de tot, només afecta aquells que han fet alguna cosa o podrien fer-la o podria pensar-se que arribarien a pensar fer-la. La democràcia espanyola, com Franco, no té res contra aquells que no es fiquen en política: a aquests fins i tot els deixa votar. En qualsevol cas, no ha de ser fàcil d'entendre a Brussel·les o al Canadà o a Tòquio —tot just quan un restableix la distància— l'acarnissament minuciós amb què el govern de Zapatero, en el marc d'unes negociacions formalment encara obertes, impedeix presentar-se a les eleccions la mateixa força que diu voler acostar a les institucions. Quin és el joc? Després de la sentència del Suprem que va impugnar diumenge a la nit les candidatures d'AS i ANV, el ministre de Justícia va mostrar la seva satisfacció: "No agradarà ni al PP ni a l'esquerra abertzale". Aquesta és sens dubte l'estratègia. L'extremisme feixistoide de la dreta permet Zapatero impugnar 80 candidatures més que el PP l'any 2003, i amb més retorçons legals, conservant al mateix temps un aire de tolerància i fins i tot de virtuosisme pragmàtic. El malestar de l'esquerra abertzale, per la seva part, li permet acumular legitimitat enfront del PP sense enfrontar-s'hi, alhora que s'investeix d'una aura de duresa i de rigorisme legal electoralment molt redituable a la resta de l'Estat. Però donar la raó a l'extrema dreta i només gestos als partidaris de la negociació, mantenint el descontent de tots dos mentre el marc democràtic i de Dret s'erosiona ; utilitzar el ressò cada cop més remot de la negociació contra el PP, i la política del PP contra la negociació, mentre la dreta s'encabrita i es creix i les esperances d'una pau democràtica s'enfonses, és el camí més segur per a guanyar temps i perdre-ho tot, i l'estratègia més immoral per a tornar el PP al poder, ETA a la lluita armada i a tothom —espanyols i bascos— a la desesperació.

Em dol el mal que se li fa al Dret cada cop que es pronuncia el seu nom —aquí i arreu del món— cada cop que se'n violen els principis. Com més minuciosament picaplets hagin estat els procediments, més paradoxalment antidemocràtica es revela la sentència del Suprem. No cal ser advocat per a comprendre-ho. En un Estat que reivindica el caràcter redemptor de les penes, milers de ciutadans bascos són considerats ontològicament irredimibles abans ni tan sols d'haver comès cap delicte. En un Estat en què la major part dels reus amb delictes conserven el seu dret al vot actiu i passiu, cent mil ciutadans bascos són privats alhora dels seus drets civils i dels seu dret a un judici just. En un Estat la doctrina jurídica del qual defineix actes i no personalitats delictives i que diu abominar del principi nazi d'analogia, milers i milers de ciutadans bascos són preventivament inhabilitats en tant que pertanyen a "grups de risc" —terriblement contagiosos— en virtut de la seva passada relació amb d'altres grups o coincidències de paraula o omissió amb persones contaminades. Una sentència legal que produeix aquest resultat no pot ser de cap manera ajustada al Dret. Però la culpa, és clar, no la té el Suprem, per moltes acrobàcies que hagi hagut de fer damunt d'aquesta corda. Entrar a discutir si la Llei de Partits, com si la irregularitat residís en aquest hiat, és oblidar precisament —i legitimar— l'anomalia democràtica de la Llei mateixa. En un Estat que es diu de Dret, basat per tant en la proscripció limitada i no en la prescripció generalitzada, la Llei de Partits condiciona l'accés a la vida pública dels ciutadans a una adhesió positiva obligatòria que conculca de fet el dret a la llibertat d'expressió garantit per la tan invocada Constitució. La llibertat d'expressió no consisteix en poder dir el que penso sinó en què ningú em pot obligar a dir-ho. Un Estat que només legalitzés aquells partits que declaressin als seus estatuts que la neu és blanca seria un Estat dictatorial, i la més mínima dignitat democràtica exigiria que tots els grups polítics silenciessin la blancor de la neu i denunciessin aquell silenci com un silenci intolerable. Pensi el que pensi ETA, em nego a condemnar les seves accions perquè més important que dir el que penso em sembla defensar el meu dret democràtic —col·lectiu— a no dir-lo. Pensi Batasuna el que pensi d'ETA, l'Estat mateix hauria de garantir-li el dret a callar (igual que garanteix el dret d'un detingut a no acusar-se a si mateix) i els partits que no donen suport a la Llei lliberticida haurien de recolzar la coalició independentista, pensin el que pensin d'ella, i això fins al punt de negar-se públicament a condemnar ETA, desafiant així una llei que cap govern s'atreviria a aplicar-los. Com a condició d'accés a la vida pública i prescripció obligatòria d'un Estat, la condemna a ETA o la blancor de la neu deixen de tenir valor ètic o de veritat per a convertir-se en purs instruments discriminatoris preventius, a igual títol que un certificat de sang o la salutació feixista, signes intolerables d'un règim totalitari.

En un moment tan delicat com aquest, en què la frontera entre l'esperança i l'obscuritat, entre el dret i la llei, és amb prou feines una empenteta, algú podria considerar justificat que el PSOE hagués fet un disbarat jurídic en favor de la pau i de la democràcia. Ni tan sols se li demanava això: n'hi havia prou amb què n'hagués desfet un de molt gros o, com a mínim, no n'hagués comès un de més gran. Mai com avui l'obediència a una llei absurda —i el seu torcement abusiu— podien tenir conseqüències més greus. El disbarat jurídic de Zapatero no és només un abús democràtic ; és una declaració de guerra que estreta encara més el marges per a una solució política i negociada del conflicte basc-espanyol. Als cent mil irredimibles contaminats als que no es permet ni presentar-se a les eleccions ni escollir els seus representants, a aquestos cent mil monstres exclosos com empestats de la vida política en un moment —encara— de molt fina esperança, què els està demanant el govern? Que condemnin ETA? O que la votin? Des de Brussel·les o el Canadà o Tòquio —tot just quan es restableix la distància— no pot deixar d'observar-se amb horror de quina manera els qui aposten per la violència, al PP i dins d'ETA, es freguen les mans de satisfacció davant del disbarat de Zapatero, embragats per la hipocresia maquiavèlica del PNV i el silenci pusil·lànime de l'esquerra estatal. Una empenta més i no quedarà ni una ombra de la democràcia homeopàtica d'aquesta via morta que anomenen Transició.
.
Article original: Primer mandamiento democrático: no votarás.
.