[Aquest article format part del llibre José Couso, la mirada incómoda, i ha estat traduït pel Paco de Xàtiva]
El somni dels cecs és matar amb la mirada
En Bagdad hi havia una cara i en eixa cara una xiqueta i en la xiqueta hi havia una casa i en la casa hi havia una selva i en la selva hi havia un país i en el país un planeta i eixe planeta és el nostre. Des de dalt i des de lluny, un cec la va apuntar amb la mirada i la xiqueta, amb tots els seus habitants –inclosos nosaltres i el seu agressor-, va desaparèixer en l’aire.
Que tot desaparegui i que tot, al mateix temps, romangui, constitueix la llei tràgica del món sublunar. Quan tot desapareix dintre d’una xiqueta (en la qual hi ha una casa i una selva i un país i un planeta), tot roman malmès i hem d’acostumar-nos a viure en un món malmès, que és la normalitat declinant de l’existència humana. Quan tot desapareix dintre d’una xiqueta (en la qual hi ha una casa i una selva i un país i un planeta) atrapada per la mirada d’un cec, tot roman no ja malmès sinó tacat, pecaminós, ultratjat, i acostumar-se a això, acomodar-se entre les esquerdes, deixar les mans quietes, és el mateix que acceptar ser contagiat per la ceguera.
Tal volta els espartans no saberen interpretar-ho bé, però el seu principi era just: els xiquets són béns públics, com les aigües i les estàtues, i contra ells s’encongeixen, dia a dia, les condicions ecològiques i estètiques de la supervivència humana. En Iraq moriren 800.000 xiquets baix el boç del bloqueig en la darrera dècada del segle passat i alguns milers més (alguna vegada sabrem quants?), en tan sols tres setmanes, entre el 20 de març i el 9 d’abril del 2003, bombardejats des de l’aire. Molts més estan morint en aquests moments, privats d’aliments , aigua potable i medicaments, baix el règim d’Ocupació. Tot desapareix en Bagdad (inclòs el nostre dret a escriure un poema o a acaronar un gat) mentre tot roman en Madrid i en Washington: tot malmès, tacat, ultratjat i indiferent.
El somni dels cecs s’ha fet realitat. Hi havia una vegada un poble de criatures sense ulls que, per poder veure, va manar construir una màquina complexíssima i colossal, una pròtesi feta d’acer, amb pistons, engranatges i rodes i una sofisticada mira en el centre: un tanc. A través d’uns canons, aquestes criatures veien per primera vegada sols el que anaven a destruir i mirar-ho era destruir-ho. Cada casa, cada home, cada xiquet mirat era una casa, un home, un xiquet desapareguts. Paradoxalment, l’acte mateix de veure esborrava de la vista els objectes. Aquest tipus de visió s’anomena bombardeig i aquestes criatures mitològiques, que han rebut distints noms segons latituds i èpoques, avui reben el nom de marines.
El somni dels cecs és la visió dels poderosos. Mentre la mà recula com un apèndix ja inútil i atrofiat, residus de la nostra evolució paleontològica, tot es juga ja —s’ha jugat sempre— en la distància de l’ull. L’amor, el poder, la riquesa, la guerra, són assumptes de la mirada; de mirar bé o malament, vull dir, el món i les seves creatures. Des del principi, la tecnologia va sentir enveja de l’amor i volgué imitar la màgia de l’enamorat, la mirada del qual -diu Plutarc- “fon” l’amo i “pren foc a la seva ànima”, en una acció a distància que no per casualitat el poeta compara amb la de “l’espurna sobre la nafta”, usada en les campanyes militars de l’època. Però l’amor i la guerra, al contrari del que pretenen els tòpics, no es reparteixen cap òrgan ni comparteixen cap pedal. En relació a una divisió que he utilitzat ja altres vegades, hi ha que dir que mentre que l’amor mesura (i per a això tard o prompte recorre a la mà), la guerra per la seva part calcula. Les armes no són el resultat d’un desordre dels budells sinó d’una disciplina mental, d’un poderós exercici del raciocini en que intervenen, com els seus transmissors nerviosos, el càlcul, la comptabilitat i el interès, precisament els tres trets humans que lubriquen aqueix sistema d’acumulació de mercaderies que anomenem capitalisme, al que és essencial la producció desmesurada i calculada de tancs, míssils i bombes de raïm. A mesura que la tecnologia ens ha allunyat dels homes i de les coses, les armes han augmentat la nostra capacitat per a destruir els uns i els altres. Quan major és la distància, quan més lluny abasta la mirada, més amenaçador es torna l’ull i més en perill es troben els objectius. El capitalisme es la seva forma de mirar. El tanc Abraham, els coets balístics, els B-52 són els més refinats avanços de l’òptica. Gràcies a ells un munt de bergants poden veure —a traves d’una finestreta remota o d’una mira inabastable— allò que destrueixen amb la seva mirada.
El somni dels cecs és matar amb la mirada. El somni dels desperts és cuidar dels ulls i de les coses que ells hi veuen.
El dia 8 d’abril del 2003, en l’hotel Palestina de Bagdad, es va produir un combat entre dues formes de mirar. No exageraré l’heroisme de la part vulnerable. Al llarg de ma vida, i encara més durant el darrer any, he anat acumulant arguments conta el periodisme que pedantment anomene hetero(kako)regulat; es a dir, el que produeix notícies-mercaderies o notícies-joguina amb absoluta independència del rigor i l’objectivitat. Pel que fa a la resta, la invasió d’Iraq m’ha dut a renunciar, com un nou iconoclasta, a eixes imatges manufacturades que ens impedeixen veure el que elles mateix mostren i que suggereixen la idea que val la pena contemplar el que no deuria estar ocorrent. José Couso Permuy es guanyava modestament i honestament la vida en eixa industria, en eixa selva, com un picapedrer que arranqués plans, i no pedres, de la superfície del món, amb una càmera en lloc d’un pic en l'escó del muscle. Couso era un assalariat i el govern espanyol sens dubte el menysprea per això; però el govern nord-americà no el va assassinar per això. Era, sí, un combatent entre dues formes de mirar. La versió oficial, que es sempre la del delinqüent, afirma que el soldat del tanc es va limitar a respondre als trets d’un franctirador. Bé, “franc” vol dir “lliure” i sols de l’altre costat, en els últims pisos de l’hotel Palestina, hi havia una ombra de llibertat, fins i tot entre les files del periodisme industrial i dependent. La televisió, la fotografia, el cinema guarden també, com les armes, una mirada aparatosa, associada a un aparell amb el que hi ha que carregar, amb el que s’apunta i amb el que de vegades se li perd el respecte al món, però la seva sola presència s’aixeca com una amenaça per als cecs que voldrien encegar l’univers. Couso era molt més perillós que un franc tirador, era un francmirador i la seva presència allí justificava la reacció nord-americana.
Imagine el canó del tanc elevant l’angle del tret, corregint la seva posició i apuntant minuciosament a les finestres i, front a ell, en planta 14, la càmera de Couso com la seva prolongació i revers, enfocant i ajustant l’objectiu, en un desigual afer d’esgrima: l’obrer de la destrucció contra l’obrer de les imatges, la mirada fulminant contra la mirada pregnant, el serftirador contra el francmirador, el calculador contra el francmesurador. Com Couso i els seus companys miraven a traves de la seva càmera, hi havia que mirar-los a traves del tanc, eixe prodigi de l’òptica que permet que els cecs maten. Mirada contra mirada, Couso va saltar pels aires i va morir dessagnat poques hores després. Així triomfa el somni de la ceguera en un món on les xiquetes moren amb el planeta dintre i els obrers amb les xiquetes fora, allí on algú podria veure-les morir. Couso va morir perquè transportava sobre el muscle, volguera o no, una altra forma de mirar.
Vaig coincidir amb en Jose Couso uns dies en Bagdad, però no vaig arribar a conèixer-lo. Li pressupose el coratge senzill i la dignitat tranquil·la de la seva família, però no puc elogiar-lo. Aquest text, doncs, no és un homenatge ni una elegia. És més bé una advertència. Sense conèixer Couso, confesse que em vaig indignar desinteressada, impersonalment, no el dia de la seva mort, no, sinó un mes després, el dia en que Ana Palacios, ministra d’exteriors del govern del PP, acceptà en públic l’explicació de Powell i va declarar en roda de premsa: “Ja es sap. En les guerres passen aquestes coses”. Com reaccionaria la ministra escolaneta si un membre d’ETA, després d’un atemptat, declarés públicament: “Bé, ja se sap, quan es fa esclatar un cotxe de vegades mor gent”?. La guerra contra Iraq mai fou una guerra; fou un atemptat a gran escala, un delicte contra el Couso, la raó i la llei, i totes les seves víctimes –les xiquetes, els periodistes i fins i tot els soldats de la guàrdia republicana- tenen dret a exigir responsabilitats penals als governs nord-americà i espanyol. A tot açò cal afegir que fins i tot en una guerra els informadors estan protegits per Convencions i Tractats Internacionals i que –s’ha insistit ja suficientment en això- totes les proves indiquen que els soldats dispararen deliberadament després de consultar als seus supervisors i sabent qui ocupava els últims pisos de l’hotel Palestina. Però no m’indigne per això; ni les mentides ni el servilisme d’Ana Palacios m’afectaria si aquestes mentides i aquest servilisme, com la seva pròpia frase, no implicaren un perfecte, serè, naturalíssim menyspreu per la vida de José Couso.
El que em va indignar, per altra banda, el que m’indigna, no fou el menyspreu mateix ni el fet que es tractés de José Couso: el que em va indignar fou precisament la seva naturalitat. Eixa naturalitat es la condició dels bombardejos i les matances, dels Guantánamo i les tortures, del neocolonialisme i del nou feixisme democràtic; i davant d’ella deuríem tremolar com davant d’un brunzit del B-52 i la detonació dels míssils. Inclou, a més, una involuntària confessió per als que s’aferren encara al corporativisme o al patriotisme a l’hora de jutjar la importància de l’assassinat de Couso: inclús periodista i espanyol, Ana Palacios i el govern del PP el menyspreen a ell i a la seva família amb la mateixa serena naturalitat que als xiquets iraquians o als immigrants senegalesos. Les seves lleialtats estan per sobre de les pàtries, les ètnies i les cultures i el seu elegant menyspreu cobreix per igual tots els enemics i tots els obstacles, tots els dissidents i tots els assalariats, amb independència de nacionalitat i religió. De l’assassinat de Couso deuríem aprendre que, en els nous temps d’obscuritat en que ja hem posat un peu, ningú no està protegit i que en conseqüència, tots estem compromesos. I que per a què els cecs no puguen matar, els periodistes —en la guerra de casa i en la de fora— tenen que treure's les lleganyes dels ulls i les cadenes de les butxaques i convertir-se d’una vegada per totes en francsmiradors i francmesuradors. Perquè tots nosaltres vivim en el planeta que du dintre una xiqueta morta. I perquè José Couso, ho volguera o no, transportava una altra forma de mirar sobre el muscle.
En Bagdad hi havia una cara i en eixa cara una xiqueta i en la xiqueta una casa i en la casa hi havia una selva i en la selva hi havia un país i en el país un planeta i eixe planeta és el nostre.
En Bagdad hi havia també un obrer amb una càmera. Tot el que ell va veure ja no podrem oblidar-ho nosaltres.
La xiqueta i l’obrer ens han cridat: atureu, per favor, aquesta barbaritat. No podem tornar-los la vida, però podem escoltar-los.
Que tot desaparegui i que tot, al mateix temps, romangui, constitueix la llei tràgica del món sublunar. Quan tot desapareix dintre d’una xiqueta (en la qual hi ha una casa i una selva i un país i un planeta), tot roman malmès i hem d’acostumar-nos a viure en un món malmès, que és la normalitat declinant de l’existència humana. Quan tot desapareix dintre d’una xiqueta (en la qual hi ha una casa i una selva i un país i un planeta) atrapada per la mirada d’un cec, tot roman no ja malmès sinó tacat, pecaminós, ultratjat, i acostumar-se a això, acomodar-se entre les esquerdes, deixar les mans quietes, és el mateix que acceptar ser contagiat per la ceguera.
Tal volta els espartans no saberen interpretar-ho bé, però el seu principi era just: els xiquets són béns públics, com les aigües i les estàtues, i contra ells s’encongeixen, dia a dia, les condicions ecològiques i estètiques de la supervivència humana. En Iraq moriren 800.000 xiquets baix el boç del bloqueig en la darrera dècada del segle passat i alguns milers més (alguna vegada sabrem quants?), en tan sols tres setmanes, entre el 20 de març i el 9 d’abril del 2003, bombardejats des de l’aire. Molts més estan morint en aquests moments, privats d’aliments , aigua potable i medicaments, baix el règim d’Ocupació. Tot desapareix en Bagdad (inclòs el nostre dret a escriure un poema o a acaronar un gat) mentre tot roman en Madrid i en Washington: tot malmès, tacat, ultratjat i indiferent.
El somni dels cecs s’ha fet realitat. Hi havia una vegada un poble de criatures sense ulls que, per poder veure, va manar construir una màquina complexíssima i colossal, una pròtesi feta d’acer, amb pistons, engranatges i rodes i una sofisticada mira en el centre: un tanc. A través d’uns canons, aquestes criatures veien per primera vegada sols el que anaven a destruir i mirar-ho era destruir-ho. Cada casa, cada home, cada xiquet mirat era una casa, un home, un xiquet desapareguts. Paradoxalment, l’acte mateix de veure esborrava de la vista els objectes. Aquest tipus de visió s’anomena bombardeig i aquestes criatures mitològiques, que han rebut distints noms segons latituds i èpoques, avui reben el nom de marines.
El somni dels cecs és la visió dels poderosos. Mentre la mà recula com un apèndix ja inútil i atrofiat, residus de la nostra evolució paleontològica, tot es juga ja —s’ha jugat sempre— en la distància de l’ull. L’amor, el poder, la riquesa, la guerra, són assumptes de la mirada; de mirar bé o malament, vull dir, el món i les seves creatures. Des del principi, la tecnologia va sentir enveja de l’amor i volgué imitar la màgia de l’enamorat, la mirada del qual -diu Plutarc- “fon” l’amo i “pren foc a la seva ànima”, en una acció a distància que no per casualitat el poeta compara amb la de “l’espurna sobre la nafta”, usada en les campanyes militars de l’època. Però l’amor i la guerra, al contrari del que pretenen els tòpics, no es reparteixen cap òrgan ni comparteixen cap pedal. En relació a una divisió que he utilitzat ja altres vegades, hi ha que dir que mentre que l’amor mesura (i per a això tard o prompte recorre a la mà), la guerra per la seva part calcula. Les armes no són el resultat d’un desordre dels budells sinó d’una disciplina mental, d’un poderós exercici del raciocini en que intervenen, com els seus transmissors nerviosos, el càlcul, la comptabilitat i el interès, precisament els tres trets humans que lubriquen aqueix sistema d’acumulació de mercaderies que anomenem capitalisme, al que és essencial la producció desmesurada i calculada de tancs, míssils i bombes de raïm. A mesura que la tecnologia ens ha allunyat dels homes i de les coses, les armes han augmentat la nostra capacitat per a destruir els uns i els altres. Quan major és la distància, quan més lluny abasta la mirada, més amenaçador es torna l’ull i més en perill es troben els objectius. El capitalisme es la seva forma de mirar. El tanc Abraham, els coets balístics, els B-52 són els més refinats avanços de l’òptica. Gràcies a ells un munt de bergants poden veure —a traves d’una finestreta remota o d’una mira inabastable— allò que destrueixen amb la seva mirada.
El somni dels cecs és matar amb la mirada. El somni dels desperts és cuidar dels ulls i de les coses que ells hi veuen.
El dia 8 d’abril del 2003, en l’hotel Palestina de Bagdad, es va produir un combat entre dues formes de mirar. No exageraré l’heroisme de la part vulnerable. Al llarg de ma vida, i encara més durant el darrer any, he anat acumulant arguments conta el periodisme que pedantment anomene hetero(kako)regulat; es a dir, el que produeix notícies-mercaderies o notícies-joguina amb absoluta independència del rigor i l’objectivitat. Pel que fa a la resta, la invasió d’Iraq m’ha dut a renunciar, com un nou iconoclasta, a eixes imatges manufacturades que ens impedeixen veure el que elles mateix mostren i que suggereixen la idea que val la pena contemplar el que no deuria estar ocorrent. José Couso Permuy es guanyava modestament i honestament la vida en eixa industria, en eixa selva, com un picapedrer que arranqués plans, i no pedres, de la superfície del món, amb una càmera en lloc d’un pic en l'escó del muscle. Couso era un assalariat i el govern espanyol sens dubte el menysprea per això; però el govern nord-americà no el va assassinar per això. Era, sí, un combatent entre dues formes de mirar. La versió oficial, que es sempre la del delinqüent, afirma que el soldat del tanc es va limitar a respondre als trets d’un franctirador. Bé, “franc” vol dir “lliure” i sols de l’altre costat, en els últims pisos de l’hotel Palestina, hi havia una ombra de llibertat, fins i tot entre les files del periodisme industrial i dependent. La televisió, la fotografia, el cinema guarden també, com les armes, una mirada aparatosa, associada a un aparell amb el que hi ha que carregar, amb el que s’apunta i amb el que de vegades se li perd el respecte al món, però la seva sola presència s’aixeca com una amenaça per als cecs que voldrien encegar l’univers. Couso era molt més perillós que un franc tirador, era un francmirador i la seva presència allí justificava la reacció nord-americana.
Imagine el canó del tanc elevant l’angle del tret, corregint la seva posició i apuntant minuciosament a les finestres i, front a ell, en planta 14, la càmera de Couso com la seva prolongació i revers, enfocant i ajustant l’objectiu, en un desigual afer d’esgrima: l’obrer de la destrucció contra l’obrer de les imatges, la mirada fulminant contra la mirada pregnant, el serftirador contra el francmirador, el calculador contra el francmesurador. Com Couso i els seus companys miraven a traves de la seva càmera, hi havia que mirar-los a traves del tanc, eixe prodigi de l’òptica que permet que els cecs maten. Mirada contra mirada, Couso va saltar pels aires i va morir dessagnat poques hores després. Així triomfa el somni de la ceguera en un món on les xiquetes moren amb el planeta dintre i els obrers amb les xiquetes fora, allí on algú podria veure-les morir. Couso va morir perquè transportava sobre el muscle, volguera o no, una altra forma de mirar.
Vaig coincidir amb en Jose Couso uns dies en Bagdad, però no vaig arribar a conèixer-lo. Li pressupose el coratge senzill i la dignitat tranquil·la de la seva família, però no puc elogiar-lo. Aquest text, doncs, no és un homenatge ni una elegia. És més bé una advertència. Sense conèixer Couso, confesse que em vaig indignar desinteressada, impersonalment, no el dia de la seva mort, no, sinó un mes després, el dia en que Ana Palacios, ministra d’exteriors del govern del PP, acceptà en públic l’explicació de Powell i va declarar en roda de premsa: “Ja es sap. En les guerres passen aquestes coses”. Com reaccionaria la ministra escolaneta si un membre d’ETA, després d’un atemptat, declarés públicament: “Bé, ja se sap, quan es fa esclatar un cotxe de vegades mor gent”?. La guerra contra Iraq mai fou una guerra; fou un atemptat a gran escala, un delicte contra el Couso, la raó i la llei, i totes les seves víctimes –les xiquetes, els periodistes i fins i tot els soldats de la guàrdia republicana- tenen dret a exigir responsabilitats penals als governs nord-americà i espanyol. A tot açò cal afegir que fins i tot en una guerra els informadors estan protegits per Convencions i Tractats Internacionals i que –s’ha insistit ja suficientment en això- totes les proves indiquen que els soldats dispararen deliberadament després de consultar als seus supervisors i sabent qui ocupava els últims pisos de l’hotel Palestina. Però no m’indigne per això; ni les mentides ni el servilisme d’Ana Palacios m’afectaria si aquestes mentides i aquest servilisme, com la seva pròpia frase, no implicaren un perfecte, serè, naturalíssim menyspreu per la vida de José Couso.
El que em va indignar, per altra banda, el que m’indigna, no fou el menyspreu mateix ni el fet que es tractés de José Couso: el que em va indignar fou precisament la seva naturalitat. Eixa naturalitat es la condició dels bombardejos i les matances, dels Guantánamo i les tortures, del neocolonialisme i del nou feixisme democràtic; i davant d’ella deuríem tremolar com davant d’un brunzit del B-52 i la detonació dels míssils. Inclou, a més, una involuntària confessió per als que s’aferren encara al corporativisme o al patriotisme a l’hora de jutjar la importància de l’assassinat de Couso: inclús periodista i espanyol, Ana Palacios i el govern del PP el menyspreen a ell i a la seva família amb la mateixa serena naturalitat que als xiquets iraquians o als immigrants senegalesos. Les seves lleialtats estan per sobre de les pàtries, les ètnies i les cultures i el seu elegant menyspreu cobreix per igual tots els enemics i tots els obstacles, tots els dissidents i tots els assalariats, amb independència de nacionalitat i religió. De l’assassinat de Couso deuríem aprendre que, en els nous temps d’obscuritat en que ja hem posat un peu, ningú no està protegit i que en conseqüència, tots estem compromesos. I que per a què els cecs no puguen matar, els periodistes —en la guerra de casa i en la de fora— tenen que treure's les lleganyes dels ulls i les cadenes de les butxaques i convertir-se d’una vegada per totes en francsmiradors i francmesuradors. Perquè tots nosaltres vivim en el planeta que du dintre una xiqueta morta. I perquè José Couso, ho volguera o no, transportava una altra forma de mirar sobre el muscle.
En Bagdad hi havia una cara i en eixa cara una xiqueta i en la xiqueta una casa i en la casa hi havia una selva i en la selva hi havia un país i en el país un planeta i eixe planeta és el nostre.
En Bagdad hi havia també un obrer amb una càmera. Tot el que ell va veure ja no podrem oblidar-ho nosaltres.
La xiqueta i l’obrer ens han cridat: atureu, per favor, aquesta barbaritat. No podem tornar-los la vida, però podem escoltar-los.
.
Article original a Nodo50: José Couso, la amenaza del francomirador
.
